La cèlebre sentència de Friedrich Engels sobre la qüestió de l'habitatge sembla ressonar en totes les pàgines de la darrera obra del geògraf David Harvey, The Enigma of Capital and the Crises of Capitalism, que Profile Books acaba de publicar a Anglaterra (la versió americana del llibre, que aparegué el 2010, ha estat enriquida per l'ocasió amb un postfaci que n'accentua encara l'actualitat). En efecte, l'objectiu de Harvey ha estat explicar els orígens i les conseqüències de la crisi econòmica actual, tot parant particular atenció a les característiques geogràfiques i espacial dels fenomens econòmics i socials. En aquest sentit, el llibre suposa un eixamplament d'altres interpretacions, igualment interessants, però més conceptuals, com la de Wolfgang Streeck a la que ja ens hem referit aquí.
Harvey explora, com a tema principal, les contradiccions que emergeixen del procés de circulació i acumulació del capital, i els expedients als que s'ha recorregut per tal de tractar de superar-les. Descarta les interpretacions segons les qual els problemes actuals puguin derivar-se exclusivament de les flaqueses humanes, de les mancances institucionals, de les falses teories econòmiques, de problemes culturals o de polítiques errades, per concloure que el seu origen no és de cap manera conjuntural, sinó sistèmic. Així, reafirma la noció de que la crisi ha estat una condició permanent del sistema econòmic, a la que s'ha hagut de trobar, en el darrer mig segle diversos solucions parcials com la inflació, el deute públic i el deute privat, fins arribar a l'atzucac actual.
A partir d'aquí, l'originalitat de l'anàlisi de Harvey rau, al nostre entendre, en el tractament de tres temes, tots ells, és clar, assenyaladament espacials. En primer lloc, la noció del desplaçament geogràfic de la producció i els fluxos econòmics com a forma de tractar de superar les contradiccions: "el capitalisme mai no resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament", afirmarà en una noció que, com dèiem, enllaça directament amb els postulats d'Engels més amunt esmentats. En segon lloc, l'exploració de la inquietant noció de la "destrucció creativa" de recursos, a través, si cal, de l'acció armada, com a manera de resoldre problemes de producció i acumulació. Finalment, la discussió sobre la quimera del creixement indefinit en un món de superfície i recursos finits.
El llibre es clou amb un capítol programàtic, el títol del qual, What is to be Done?, porta també reminiscències i connotacions prou explícites. El lector trobarà un magnífic i divertit resum dels arguments principals del llibre en una de les brillants Animations produïdes per la Royal Society of Arts.
