Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña

Acaba d'aparèixer el llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, publicat a València per l'editorial Tirant lo Blanch. El volum serà presentat a Barcelona el proper dia 31 de maig, en un acte organitzat per la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, presentat i aconduït per l'arquitecte Josep Maria Llop, president de la Societat.  Hi intervindran Francesco Indovina, professor de l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia, Joan Vicente, professor de la Universitat de Girona, i Oriol Nel·lo, autor del llibre. L'acte tindrà lloc a la sala auditori del Pati Manning, carrer Montalegre 7, a les 19.30 h. 

L'objectiu de Ordenar el territorio és exposar i analitzar el planejament territorial i les polítiques urbanes desenvolupades per l'administració de la Generalitat entre els anys 2003-2010, període en el que s'ha elaborat i aprovat la totalitat dels plans territorials vigents, així com prop de quaranta plans directors urbanístics. Al mateix temps es varen aprovar, desenvolupar i aplicar la modificació de la Llei d'Urbanisme, la Llei de Barris, la Llei del Paisatge, la Llei d'Informació Geogràfica i la Llei de regularització de les Urbanitzacions, entre d'altres. 

L'anàlisi de les potencialitats i les limitacions d'aquest conjunt d'actuacions i polítiques s'adreça no només al públic català, sinó també al del conjunt de Espanya i d'Europa, on algunes de les iniciatives empreses (com el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, el PDUSC, la Llei de Barris o la Llei del Paisatge) han despertat considerable atenció. D'aquesta manera, el volum consta dels nou capítols següents: 

1. El punto de partida: los retos territoriales y las bases de las políticas públicas

2. Una visión colectiva para la ordenació del espacio: el planeamiento territorial 

3. La ordenación de la dinámicas metropolitanas: el Plan Territorial Metropolitano de Barcelona 

4. Los planes directores urbanísticos: una nueva generación de planes 

5. Repensar la urbanización del litoral: el Plan Director Urbanístico del Sistema Costero

6. La renovación del planeamiento urbanístico: suelo, ciudad, vivienda y buen gobierno

7. De la conservació a la gestión del paisaje: la Ley del Paisaje 

8. Los retos de la rehabilitación urbana: la Ley de Barrios

9. La gestión de la urbanización de baja densidad: la Ley de Urbanizaciones

Tanca el volum un epíleg en el que es recapitulen les conclusions des de la situació actual, caracteritzada per la crisi econòmica i els canvis polítics ocorreguts, epíleg que es conclou amb les afirmacions següents:

"El análisis de la experiencia catalana y barcelonesa de los últimos años muestra precisamente hasta que punto la ordenación del territorio, puesta al servicio de proyectos transformadores,  puede contribuir de manera relevante a mejorar la eficiencia social en el uso del espacio, evitar agresiones ambientales y potenciar una mayor equidad social y territorial. Se trata, como es obvio, de una experiencia limitada y, en más de un aspecto, contradictoria. La utilidad primordial de su estudio no se encuentra tanto, a nuestro entender, en la revisión de batallas pasadas, sino más bien en la posibilidad de extraer de ellas enseñanzas para la que se deben librar en el presente y en el futuro. Futuro en el cual, en Cataluña y fuera de ella, las políticas territoriales han de constituir parte esencial de un amplio proyecto de transformación económica y social que tenga por objetivo la sostenibilidad ambiental, la democracia política y la equidad social."  

Joan Ganyet: paisatges immediats

L'arquitecte Joan Ganyet acaba d'inaugurar l'exposició Paisatges immediats. Es tracta d'una mostra de fotografia en la que l'autor, que tan destacada intervenció va tenir, com a Director General d'Arquitectura i Paisatge (2003-2010), en el disseny i l'aplicació de la política del paisatge a Catalunya, s'apropa ara al tema des d'un perspectiva del tot diversa, més personal i immediata.
En efecte, l'exposició recull un seguit d'imatges fotogràfiques, captades als volts de la seva ciutat de la Seu d'Urgell, on es mostren petits detalls de l'entorn: una petjada en el fang, el reflex del cel en un bassal, una esquerda en la superfície glaçada d'un com, unes fulles seques al caire d'un mur... Engrunes de paisatge, menudes, contingents i significatives en elles mateixes, que composen imatges de gran bellesa i que transmeten, a vegades millor que una vista de conjunt, el sentit d'un lloc, la identitat d'un paisatge.
L'exposició, que va ser inaugurada el dia 26 d'abril, en presència de l'autor i del pintor Perico Pastor, pot ser vista fins a mitjans de maig a la Galeria d'Art Arena, carrer Fusina 11, de Barcelona. 

Un any de blog

La Nurra, Sardenya, maig 2011
Barcelona des del turó del Putxet, setembre 2011
El Tajo, Ronda, gener 2012

Aquest mes, el blog que esteu llegint acompleix un any d’existència. Iniciat a finals d’abril de l’any passat, per tal de posar materials catalans en el camp del coneixement i la gestió del territori a l’abast dels estudiants de la Facoltà di Architettura de l’Alguer, ha anar creixent des de llavors, per esdevenir, gairebé per sorpresa, un lloc de trobada en el que compartir lectures, esdeveniments, preocupacions i projectes. Un espai freqüentat per estudiants, col·legues de professió i algun centenar de persones interessades, dins i fora de Catalunya.

Al llarg d’aquest any el blog ha rebut un total de 11.112 visites de pàgina, a raó, doncs, de prop d’un miler per mes, i hi hem compartit 55 posts. Les pàgines més visitades són les corresponents a les pestanyes d’articles (que duen l’enllaç a la publicació original sempre que ens ha estat possible), capítols de llibres i llibres. Les pestanyes s’han ampliat recentment per donar també notícia de cursos, conferències i programes d’assignatures.

Pel què fa als posts, els que han comptat amb més difusió es corresponen, lògicament, a les preocupacions més punyents del moment en l'àmbit de la gestió del territori: la Llei de Barris: una continuïtat necessària, la Llei de Costes: crònica d’una reforma anunciada, Cicle de conferències “Ordenació del Territori: teoria i pràctica”, L’urbanisme de la crisi, De la urbanització dispersa a la ciutat de baixa densitat, són les cinc primeres entrades en nombre absolut de consultes rebudes.

Un aspecte a destacar és que gairebé 1 de cada 5 visites de pàgina (un 18,3% per ser precisos) procedeixen de fora d’Espanya. Estats Units i Itàlia (que originen, cadascun, més del 4% de les visites), seguits del Regne Unit i Portugal són els països forans que generen més visites.

Deia Brecht que “tant de bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i exigència”. Tanmateix, més que donar constància de la pròpia activitat ens anima la voluntat de contribuir, amb la modèstia que és del cas, al debat col·lectiu sobre el territori i la societat en uns moments particularment complexos i difícils. Parafrasejant la cita, el que ens preocupa, més aviat,  és que entre tots siguem capaços d’escriure una Història diversa a aquella que ens ve dictada i puguem, efectivament, arribar a viure amb mirament i exigència.  

Master d'Estudis Territorials i de la Població: presentació edició 2012-2013

El proper dia 9 de maig Anna Cabré i Oriol Nel·lo presentaran l'edició 2012-2013 del Màster en Estudis Territorials i de la Població, organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La presentació tindrà lloc en el marc de la Fira de Postgrau de la UAB, que es celebra els dies 9 i 10 d'aquest mes.
El Màster oficial en Estudis Territorials i de la Població té per objectiu la formació de professionals en els camps de la demografia i de l'anàlisi i la gestió del territori. Els alumnes que el cursen poden escollir entre dos itineraris: Demografia, destinat a formar  investigadors i professionals en mètodes avançats de l'anàlisi demogràfica  i Ordenació del Territori, Desenvolupament Local i Planificació Territorial, que te per objectiu principal formar experts en la planificació i la gestió del territori. L'orientació d'aquesta segona especialització és eminentment aplicada i permetrà a l'estudiant la participació en l'exercici pràctic d'elaboració d'instruments de planificació d'escala territorial, com els Plans Territorials que estan vigents a Catalunya.
El programa atreu estudiants catalans, espanyols i estrangers. Ha estat en el seu marc que en l'edició d'enguany s'ha organitzat el cicle de conferències i debats "Ordenació del Territori: Teoria i Pràctica", obert a tota la comunitat universitària, en el que han participat 130 persones.
L'acte de presentació es celebrarà dimecres dia 9 de maig a les 13h a la Sala de Postgrau del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Llei de Barris i Llei d'Urbanitzacions: el Parlament n’aprova la reactivació

El dia 28 de març, en el darrer Ple abans de Pasqua, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció en la que insta el Govern de la Generalitat a reactivar les convocatòries de les lleis de Barris i d’Urbanitzacions.

Com es ben sabut, l’any 2011 el Govern, tot i l’existència prèvia d’un pronunciament parlamentari favorable a la seva continuïtat, va interrompre les convocatòries anuals de la Llei de Barris al·legant manca de disponibilitat econòmica. La mateixa decisió es va aplicar a la Llei d'Urbanitzacions. Aquesta situació s’ha perllongat durant l’any 2012. Així mateix, el Govern va anunciar als ajuntaments participants en el programa que no podria incloure en els pressupostos de 2012 les partides necessàries per satisfer la despesa que els ajuntaments certifiquessin durant aquest any.

La aplicació de la Llei 2/2004, de millora debarris, viles i àrees urbanes que requereixen d’atenció especial va donar lloc entre 2004 i 2010 a la celebració de 7 convocatòries successives que varen permetre emprendre actuacions de rehabilitació integral en 141 barris d’arreu de Catalunya, amb una inversió total compromesa de 1.330 M €, aportats per la Generalitat i els ajuntaments, dels quals el mes de desembre de 2010 se n’havien invertit efectivament 513 M €.

Per la seva banda, la Llei 3/2009, de regularització i millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics, va permetre, a través d’un programa pilot i de dues convocatòries (corresponents als anys 2009 i 2010), promoure actuacions de regularització i millora en 98 urbanitzacions afectades per una assenyalada manca serveis i, en molts casos, per problemàtica social.

La suspensió de les convocatòries de la Llei de Barris i, en particular, la dificultat en la satisfacció de pagaments durant l’any 2012 ha aixecat preocupació des de sectors i poblacions afectades. Així s’ha argumentat que, tot i les circumstàncies econòmiques, resulta inadequat suprimir ajuts per a les àrees urbanes més desafavorides, just en el moment en que per efecte de la crisi econòmica tendeix a créixer-hi la problemàtica social. D’altra banda, els ajuntaments han indicat que la despesa a certificar durant l’any 2012 corresponia en bona mesura a actuacions de l’exercici 2011 i, per tant, ja acordades i realitzades.

Davant d’aquesta situació el Parlament de Catalunya ha aprovat la Moció 84/IX que en la seva part dispositiva diu:

"El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

a) Garantir la continuïtat de l’aplicació i el desplegament de la Llei 2/2004, del 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial, mitjançant la convocatòria anual per a l’any 2013, per a la presentació de projectes de millora de barris, àrees urbanes i viles.

b) Garantir a tots els ajuntaments que estan pendents de liquidació de pagaments per part de la Generalitat un sistema de finançament que els permeti continuar l’execució dels projectes del Pla de barris.

c) Garantir la convocatòria d’ajuts del Fons per a la regularització de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics per a l’any 2013."

La moció, impulsada pel Grup Parlamentari Socialista, ha comptat amb el suport unànime de la Cambra, (amb l’excepció de l’abstenció del Grup de Convergència i Unió pel què fa a l’apartat c). El seu text complert pot consultar-se al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya. L’aprovació de la resolució amb un nivell tan alt de consens parlamentari és una excel·lent notícia per als ajuntaments i, sobretot, per als ciutadans que resideixen en els barris i urbanitzacions desafavorides, particularment afectats per la crisi econòmica. Caldrà estar amatent ara al seu compliment.

Il Piano Strategico Metropolitano di Bologna: un senso al futuro

En un món complex, governat per fluxos de caràcter global, difícils d’entendre i, no cal dir, de governar, els llocs, i en particular les diferències entre els llocs, prenen, com és ben sabut, una importància crucial. La situació de crisi econòmica, l’hegemonia del capital financer i l’ofensiva per posar en qüestió les conquestes socials assolides a Europa de la segona guerra mundial ençà fan particularment evident les paradoxes que es deriven d’aquest fet: per un costat, es produeix una pressió extraordinària per tal d’aplanar les barreres i les diferències territorials amb l’objectiu de facilitar la lliure circulació de capital i mercaderies; per l’altra, es cerca incessantment en les diferències entre els llocs (en la seva accessibilitat, en els seus recursos, en la seva força de treball) avantatges comparatius que permetin incrementar els guanys.

En aquesta situació, resulta de gran importància pensar des de cada ciutat les pròpies estratègies en relació amb el marc global. Aquest és l’interès potencial de la planificació estratègica. Ara bé, massa sovint aquesta és utilitzada exclusivament com a forma de trobar els mitjans (i d’aconseguir als consensos) per tal de plegar-se, de manera acrítica, a les exigències dels mercats globalitzats, amb el pretext de fer la ciutat més competitiva. La planificació estratègica pot ser concebuda i practicada, tanmateix, de manera diversa: com la forma de cercar les vies i les aliances a través de les quals aconseguir que el manteniment de l’activitat econòmica no sigui incompatible ni amb la consolidació i l’extensió de les polítiques de benestar social, ni amb la sostenibilitat ambiental. La planificació estratègica esdevé així l’expressió del propòsit de construir el futur a través de projectes col·lectius, a través d’exercicis de geografia voluntària.

En aquest context, l’inici dels treballs del Piano Strategico Metropolitano de Bologna resulta de particular interès disciplinar i polític. Una sèrie de factors contribueixen a realçar la rellevància de la iniciativa, per convertir-la en un banc de proves d’importància no només local, sinó també italiana i europea: el fet de sorgir enmig d’unes circumstàncies particularment complexes per a l’economia, la seva dimensió metropolitana en un moment en que a Itàlia s’està debatent de manera intensa la possibilitat de la desaparició de les províncies, el correspondre a una ciutat i a una regió que durant llargues dècades han estat considerades un laboratori de polítiques socials i culturals progressistes. 

El projecte fou presentat el proppassat dia 29 de març a l’Arena del Sole de Bologna, davant d’un teatre curull que expressava ben clarament les expectatives i les esperances que la iniciativa desperta a la ciutat. El projecte fou presentat per l’alcalde de Bologna, la presidenta de la província i el president de la regió Emilia-Romagna, en una mostra de voluntat de cooperació administrativa que, com bé sabem, no resulta gaire habitual en d’altres latituds. Intervingueren així mateix Romano Prodi, que ha assumit la presidència del Pla, quatre experts per a cada un dels àmbits temàtics proposats, Oriol Nel·lo, com a membre del comitè científic, i Daniele Donati, coordinador del Pla.

Pot trobar-se més informació al website del pla. Podeu veure, així mateix, entre d'altres,  el vídeo de la intervenció d’Oriol Nel·lo al Forum,  L'importanza della pianificazione strategica nell'Europa di oggi.

Nous debats sobre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona a Itàlia

El Pla Territorial Metropolità, del que ara s'acompleixen dos anys de l'aprovació per part del Govern de la Generalitat, continua sent objecte d'atenció i debat, tant a Catalunya, on properament apareixeran diverses publicacions al respecte, com a l'estranger.

N'és bona mostra el seminari  que ha organitzat sobre el tema la Università di Roma "Sapienza" amb el títol Autonomie di governo e pianificazione dei territori. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona. L'encontre tindrà lloc el proper dia 28 de març a Roma, amb la participació de professors de la Università di Napoli "Federico II" -Mario Coletta, Antonio Acierno, Angelino Mazza, Gugliermo Trupiano; de la Università di Bologna -Luciano Vandelli; de la mateixa Universitat de Roma -Paolo Scattoni, Antonio Paris; i d'altres personalitats de la urbanistica italiana com Francesco Karrer, presidente del Consiglio Superiore dei Lavori Pubblici i del president de la província de Roma. Oriol Nel·lo hi pronunciarà la conferència "Governare la Regione Metropolitana. L'esperienza del Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona". 

Així mateix, la Università della Basilicata, amb el concurs de la Universitat de Nàpols i de les Edizioni Scientifiche Italiane, ha impulsat una jornada d'estudi sobre el PTMB que es celebrarà a Potenza el dia 30 de març, amb el títol Governare il territorio. Il valore della pianificazione. A més dels professors de la Università Federico II ja esmentats i d'Oriol Nel·lo, hi prendran part Giuseppe B. Las Casas, de la Università della Basilicata, i Laura Fregolent, de l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia. Intervindran a l'acte, així mateix, el Rector de la Universitat de la Basilicata, el President d'aquesta regió, els alcaldes de Potenza i Salerno, el President de la Província de Potenza i la Consellera de Territori de la Regió de la Puglia. És de recordar que les Edizioni Scientifiche Italiane van publicar fa uns mesos un número monogràfic de Tria. Rivista di Cultura Urbanística, sobre el PTMB. 

Per més detalls sobre els actes podeu consultar la pàgina Conferències.  

Barcelona Attraction: UAB International Summer School

El proper mes de juliol, en el marc de la International Summer School de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà el curs Barcelona Attraction. Ciudad, metrópolis y políticas urbanas en Barcelona. El curs te per objectiu oferir una aproximació crítica a l'estudi de la transformació urbana de Barcelona i la seva regió metropolitana, la problemàtica que suscita i les polítiques desenvolupades per tal de fer-hi front. S'adreça prioritàriament a estudiants i professionals en els camps d'urbanisme, arquitectura, ciències ambientals i ciències socials (geografia, economia, ciència política i dret).

El disseny i la direcció acadèmica del curs corre a càrrec d'Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB, i el cos docent està integra per un conjunt destacat d'investigadors i estudiosos, relacionats de manera directa amb el disseny i l'aplicació de les polítiques urbanes i territorial que s'han desenvolupat en els darrers anys: Josep Báguena (Diputació de Barcelona), Ramon Botey (Oficina de Barris del Departament de Territori i Sostenibilitat), Carles Donat (Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona), Isabella Longo (Observatori de la Urbanització) i Oriol Porcel (RECEP, European Network of Local and Regional Authorities for the Implementation of the European Landscape Convention). 

Per més detalls podeu consultar el programa complert del curs i adreçar-vos a la secretaria de la UAB International Summer School. 

La imatge de la terra com a obra d'art

La recent entrada en servei del projecte SatCat permet a qualsevol usuari de la xarxa d'accedir a una sèrie històrica d'imatges del territori català captades pel satèl·lit Landsat des de 1972 fins a l'actualitat. Es tracta d'una iniciativa del Centre de Recursos i Aplicacions Forestals i de la Universitat Autònoma de Barcelona, dissenyada i elaborada pel Grup de Recerca Mètodes i Aplicacions de Teledecció i Sistemes de Informació Geogràfics, que dirigeix el professor Xavier Pons.
L'instrument ve a complementar altres sèries ja disponibles, en particular les del Institut Cartogràfic de Catalunya, i permet observar l'evolució del territori català en aquest període clau de la seva història: la extensió progressiva del sòl urbanitzat, la regressió dels conreus, l'avenç del forest, la dinàmica de la costa, la proliferació de sòl industrial, l'expansió de les xarxes infraestructurals.
L'observació de les imatges porta també a meravellar-se de l'impacte de la força de l'acció humana sobre el territori i, en particular, de les
seves  traces: la regularitat dels eixamples urbans, el patchwork del parcel·lari, la geometria de les infraestructures. De la seva observació en derivem una impressió no gens diversa de la que ens susciten algunes obres d'art a partir de la regularitat de les formes o del sentiment del sublim davant d'allò que és enorme.
Jacob Emery ha assenyalat en un article recent aquesta correspondència entre les sensacions generades per les imatges del paisatge entrevistes des de la finestra d'un avió i l'art contemporani. Val a dir  que si aquesta correspondència es pot produir és, en molt bona mesura, perquè la nostra mirada ha estat educada pels artistes abstractes -de Mondrian a Scully, de Malevich a Torres Garcia- per interpretar aquestes traces de l'acció humana sobre el medi des d'una perspectiva estètica.
Ara bé, com el mateix Emery adverteix, no convé caure en el parany de creure que "qualsevol explotació pot ser redimida socialment a través de la seva transmutació en art". Meravellem-nos de les imatges, de la seva bellesa estranya, de la formidable capacitat tècnica que impliquen, del potencial transformador de l'actuació humana en el seu diàleg amb el medi. Però no deixem de fer-nos preguntes: es pot sostenir l'evolució dels usos del sòl que s'ha produït en aquests darrers quaranta anys? quins han estat els principals agents causals d'aquest canvi formidable? quins beneficis i quins problemes se n'han derivat? qui ha terraplenat els terrenys, llaurat els camps, excavat les sèquies, aixecat les cases, bastit les carreteres, dragat els ports?

Brecht aconsellava al lector de tenir una pregunta per a cada història:
"Tebes, la de les Set Portes,
qui la va a construir?Als llibres figuren els noms dels reis.
Varen arrossegar els reis els grans blocs de pedra?
I Babilònia, tants de cops destruïda,
qui la va tornar construir, un altre cop?
A quines cases de la daurada Lima
vivien els obrers que la varen construir?"
Tinguem nosaltres, en observar les imatges de la terra, una pregunta per a cada lloc.

Marina Subirats: les classes socials a la Barcelona metropolitana

S'acaba de presentar el llibre de la sociòloga Marina Subirats, Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (Barcelona, l'Avenç, 2012, 436 p.). Es tracta d'una anàlisi de l'estructura social de la Barcelona metropolitana basada en dades de l'Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població, iniciada l'any 1985, en la que l'autora ha treballat per més de vint anys. L'obra constitueix, al nostre entendre, una aportació extraordinària, tant pel seu interès com per la seu caràcter excepcional.

La seva primera virtut és la recuperació de l’anàlisi social basada en el concepte de les classes socials, concepte analític que ha anat caient en desús, potser per les raons que David Harvey enuncia en el seu darrer llibre, The Enigma of Capital, ja comentat aquí: “El concepte que suscita les majors dificultats és el de classe. Això és així perquè les classes responen a la desigualtat fundacional necessària per la reproducció del capitalisme. Així, la resposta del poder polític existent és o bé negar que les classes existeixin, o bé afirmar que la categoria és tan confusa i complicada (com si d’altres categories com ara raça i gènere no ho fossin) com per esdevenir inútil a efectes analítics. D’aquesta manera la qüestió de classe resulta evadida, negada o ignorada, ja sigui en les construccions del món culturalment hegemòniques (per exemple, en el camp de l’economia) o per la política pràctica. El tema de la consciència de classe, a diferència de subjectivitats polítiques que emergeixen de raça, gènere, etnicitat, religió, preferències sexuals, edat, hàbits de consum i preferències socials, és la menys debatuda i la més activament negada (...)”.

La seva segona virtut de l'obra és la seva oportunitat. L’autora diu en algun moment que potser el llibre surt a deshora, massa tard. Ens serà permès de dissentir: no podria ser més oportú. Apareix en un moment de recomposició de les relacions de força entre els grups socials, fruit d’una ofensiva de classe, de la classe corporativa i de la classe empresarial, a escala planetària, que els actors locals (com a nans enfilats a les espatlles de gegants) aprofiten per revisar i replantejar els pactes i el status quo assolit dels anys seixanta ençà. D'aquesta manera el avenços en el nivell de benestar per a la majoria de la població que s'havien pogut produir en els darrers anys del S. XX i els primers del S. XXI es veuen ara en perill.

La tercera virtut és l’àmbit territorial de referència, la regió metropolitana tota sencera, que permet, finalment, disposar d'una anàlisi social sobre l’àmbit urbà realment significatiu. El llibre relaciona estretament els canvis socials que tracta amb el procés de metropolitanització que n’ha estat al mateix temps causa i efecte: és a dir, el procés a través del qual el territori català s’ha anat integrant fins a esdevenir tot un. Una unitat en la qual ja no es poden trobar les grans diferències en l’estructura econòmica, la renda, els hàbits de consum, el parentiu, l’accés als serveis i les formes de vida que caracteritzaven les seves diverses parts encara no fa cent anys. Així la història de la transformació i integració social esdevé, alhora, història de la integració territorial.

La quarta virtut del llibre és que no construeix la seva anàlisi a partir de conceptes abstractes o de models preconcebuts en els que encaixar, a cops de martell, si cal, la realitat, sinó sobre una base empírica,  l’Enquesta Metropolitana. Això permet a l'autora detectar a partir de les dades la vella classe treballadora, els petits empresaris sense assalariats, la nova classe professional, la classe empresarial, la classe corporativa, que no són pas, és clar, les antigues classes del S. XIX i els primers tres quarts del segle XX. L'estructura social descrita emergeixen així de l'anàlisi estadística de les condicions de vida, els hàbits i les aspiracions de la població, més que no pas d'idees preconcebudes respecte l'organització social.

En conjunt, el llibre de Marina Subirats fa pensar que el procés de canvi de la ciutat i de la regió metropolitana de les darreres dècades, enraonadament satisfactori, s'ha esdevingut degut a l'existència d’unes determinades relacions de classe –d'unes relacions de força, n’hi diríem. No han estat doncs ni una concessió de l’administració, ni el resultat de l’acció d’una minoria il·luminada.

Aquestes relacions de forces estan canviant, han canviat ja de manera decisiva. En bona mesura perquè la internacionalització de l'economia està permetent a la classe corporativa i la classe empresarial prescindir de bona part dels pactes i equilibris que s'havien establert amb la classe treballadora durant les darreres dècades. Això és possible només perquè la visió del món propugnada per aquests grups socials s'ha anat fent hegemònica. Així, mentre la classe corporativa i la classe empresarial no només existeixen, sinó que esdevenen conscients del seu paper i es reclamen portadores de valors universals (els del "lliure mercat"), les classes subalternes tenen una escassa consciència de la seva situació, de la seva força potencial, i accepten les vulgates de les teories de Hayek transmeses a cops de titular de diari i de prèdiques sobre les virtuts de l’empreneduria en els telenotícies de la televisió pública. Uns són clarament classes in se i per se. Els altres es queden en la primera condició.

Ara bé, tal com conclou l'autora, "el demà no està escrit”. No podem saber com serà el futur però tenim l’obligació de preparar-lo. I per fer-ho una de les tasques principals és entendre la realitat social, l’estructura de classes de la nostra societat. Només així es podran discernir els actors, definir els projectes, apuntar les aliances necessàries. Aquesta és, penso, la principal aportació del llibre de Marina Subirats: la voluntat d’analitzar i entendre la realitat, no com un fi en si mateix, sinó per escapar a la resignació i projectar el futur sobre noves bases.

No hi ha país just: la responsabilitat dels professionals

Aquests dies es pot veure a Barcelona un muntatge de "Els Baixos Fons", la cèlebre obra de Màxim Gorki (1868-1936), dirigit per Carme Portaceli. Centrar l'atenció en els exclosos, en aquells que es veuen obligats a viure en "els baixos fons" de la societat no pot ser, en les circumstàncies presents, més oportú.
De fet, el text de l'obra, estrenada l'any 1902, tres anys abans de la insurrecció de Sant Petersburg, resulta extraordinàriament actual. Un passatge, en particular, mou a la reflexió respecte la responsabilitat dels experts i els professionals en situacions de crisi i desesperança com la que travessem. És tracta de la coneguda "paràbola del país just". Narra la història d'un home subjecte a la més abjecta de les explotacions que, tanmateix, aguanta la seva sort amb l'esperança de que tard o d'hora podrà marxar cap al "país just". Un dia troba un savi i li pregunta per la forma d'arribar-hi. Aquest, després de consultar tots els seus llibres i mapes, li diu que aquest país no existeix i davant de la incredulitat de l'altre, replica, ofès, que els seus mapes són els més exactes que hi ha. L'home, descoratjat, es penja.
No és aquesta mateixa l'actitud de tants experts més o menys savis que en les circumstàncies actuals s'aturen en la simple descripció de la realitat, o, encara pitjor, la presenten com a ineluctable? No transmeten el mateix missatge de desesperança i de resignació en afirmar que l'única alternativa possible és acceptar aquesta realitat i adaptar-s'hi? No és precisament la responsabilitat de tots (geògrafs i urbanistes compresos, és clar) tractar de transformar-la? 

La Ley de Costas: crònica d'una revisió anunciada

La Ley de Costas espanyola, aprovada l'any 1988, serà revisada "con el objetivo de hacer compatible la protección del litoral con el desarrollo de las actividades económicas y la seguridad jurídica". Així ho ha anunciat el ministre d'Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Miguel Arias Cañete, en el Congrés dels Diputats el dia 1 de febrer de 2012. El ministre ha indicat també que es procedirà a la "recuperación de terrenos degradados para el desarrollo de actividades económicas, mediante el fomento de la desafectación de espacios de dominio público que ya no requieren una protección especial por haber perdido sus características naturales".  

Les propostes formen part d'un conjunt de 66 mesures que el Ministeri es proposa impulsar, en camps tan diversos com la "simplificació" de la normativa ambiental amb l'objectiu de "conciliar la protección del medio amibente con la generación de un entorno favorable al desarrollo económico y a la generación de empleo", l'estratègia en relació al canvi climàtic o un nou marc normatiu i de planificació en matèria de gestió de l'aigua. Tot i que caldrà conèixer-ne la concreció i els detalls, aquest conjunt d'iniciatives del govern susciten, pels seus antecedents i per la seva retòrica, interrogants i inquietuds. 

Això és particularment cert en el cas de la gestió de les àrees costaneres. En el seu quart de segle d'existència la Ley de Costas ha estat un instrument que, en termes generals, ha tingut efectes positius pel que fa a la protecció del litoral (vegeu-ne el balanç d'Antonio Serrano publicat a Cuadernos de Ordenación del Territorio, gener 2012). Tanmateix, en els darrers anys ha estat sotmesa a una gran pressió: per un costat, per part dels usuaris de construccions que es troben fora d'ordenació dins el domini públic i veuen com el termini de concessió per al seu usdefruit s'apropa a la fi; en segon lloc, pels errors i les vacil·lacions de la mateixa administració que ha donat sovint la impressió -a vegades ben fundada- de que cercava subterfugis per no acomplir la seva pròpia normativa o bé, quan ho feia, procedia amb força contra els més dèbils i amb debilitat contra els més forts; finalment, per l'impuls incessant de propietaris de sòl i de promotors que voldrien emprendre actuacions urbanitzadores en l'àmbit costaner. Davant d'aquesta pressió, la llei no ha acabat de trobar recolzament, tampoc, en els sectors proteccionistes que han denunciat, amb raó, que la norma ha resultat insuficient per aturar la degradació d'àmplies franges del litoral, dins i fora del seu àmbit d'afectació.

En aquest context, els arguments utilitzats pel ministre responsable de Medi Ambient provoquen perplexitat:. Què vol dir modificar la normativa "per fer-la compatible amb el desenvolupament de les activitats econòmiques"'? No és precisament la preservació del territori costaner un dels requisits essencials per la continuïtat de l'activitat turística i el manteniment de l'ocupació en aquest sector? No és precisament la construcció desaforada de la costa (i de l'interior) un dels elements que més ha contribuït a generar l'actual crisi de l'activitat econòmica? Hem de perseverar en els errors ja comesos? I pel que fa a la "desafectació de terrenys degradats" per dedicar-los a activitats econòmiques: hagut a compte l'estat del nostre litoral, no pot representar l'exclusió dels beneficis de la llei de costes de parts molt importants de la nostra façana marítima? És el pas previ a la seva possible classificació com a sectors urbanitzables? Si així fos, és que algú pot mantenir que avui, amb el stock immobiliari sense ocupar de la costa i de l'interior, manca a Espanya sòl urbanitzable? Si hi ha terrenys costaners degradats, que han perdut "les seves característiques naturals", no seria millor regenerar-los que lliurar-los a l'ocupació?

L'aplicació de la Ley de Costas necesita una revisió, certament. Però no pas per afeblir-ne els seus efectes positius, sinó per enfortir-la. Per això, cal millorar la seva gestió, cal coordinar-la amb d'altres instruments de protecció del litoral dels que ja hem parlat aquí, i, sobretot, cal la voluntat política de protegir de manera efectiva les nostres àrees costaneres com a recurs ambiental, patrimonial, paisatgístic i econòmic de les generacions presents i futures.