Presentació del llibre "Ordenar el Territorio" a Girona

Presentació d'Ordenar el territorio a la llibreria La Central
de Barcelona, organitzada per la Fundació Rafael de Campalans
el 21 de juny de 2012.  D'esquerra a dreta, Albert Aixalà,
Joaquim Nadal, Oriol Nel·lo i Joan Romero 

En les properes setmanes tindran lloc noves presentacions de Ordenar el territorio.La experiencia de Barcelona y Cataluña (València, Editorial Tirant lo Blanch, 2012). El llibre, que va aparèixer abans de l’estiu, ofereix un balanç de les polítiques territorials impulsades a Catalunya durant els darrers anys, balanç que l’agreujament de la crisi econòmica i la conjuntura política fan particularment necessari de debatre per tal de trobar noves vies de cara al futur.

La primera d’aquestes presentacions tindrà lloc a Girona el proper dia 22 d’octubre, a les 18h., a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Consistirà en un debat sobre el tema "Territori, planejament i crisi. Un debat en ocasió de la publicació de ‘Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña’", que s'iniciarà amb una conferència per part de l’autor, seguida per una conversa amb Joan Vicente i Isabel Salamaña, professors de la UdG que compten amb una llarga experiència en la gestió de les polítiques territorials, com a regidors, respectivament, dels ajuntaments de Sant Feliu de Guíxols i de Girona. A continuació s'obrirà el debat amb tots els assistents. 

Es troben en preparació, així mateix, per al proper mes de novembre presentacions a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i a la delegació del Col·legi d’Arquitectes a Tarragona, que s’anunciaran oportunament. 

II Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica"

Pilar Riera 

El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el II Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La planificació territorial a Catalunya i a Europa:  realitats i reptes.

El cicle, oferirà una panoràmica dels antecedents, les realitats actuals i les perspectives de futur del planejament territorial a Catalunya, tot enllaçant amb les perspectives que en aquest camp es plantegen a Europa. 

Entre els conferenciants es compten professionals que han intervingut de manera decisiva en l’elaboració del planejament territorial vigent a Catalunya, així com alguns dels principals experts europeus en aquest camp. Tenint en compte que enguany el programa de postgrau dedica el seu exercici troncal a l'ordenació del espais turístics es farà especial esment a la relació entre el planejament del territori i l'ordenació de les activitats turístiques.

Jaume Mateu

Les cinc conferències tindran lloc durant cinc dimecres successius entre els dies 24 d’octubre i 21 de novembre de 2012 , a la Sala d’Actes de la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació, a excepció de la del dia 15 de novembre que tindrà lloc a l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona, organitzada per la Societat Catalana de Geografia. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament al web habilitat expressament pel Departament de Geografia de la UAB. . Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle i ho desitgin. 

Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació del I Cicle de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament va organitzar el curs 2011-2012.

José Antonio Donaire

PROGRAMA

24 d’octubre 2012

ELS ANTECEDENTS DEL PLANEJAMENT TERRITORIAL A CATALUNYA

per Pilar Riera, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

31 d’octubre 2012

L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI A LES ILLES BALEARS I LA SEVA RELACIÓ AMB L'ACTIVITAT TURÍSTICA
per Jaume Mateu, geògraf, exdirector general d'Ordenació del Territori del Consell Insular de Mallorca 

Francesco Indovina

7 de novembre 2012

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL I L’ACTIVITAT TURÍSTICA

Per José Antonio Donaire, geògraf, professor del Departament de Geografia i de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona.  

15 de novembre 2012

LA NOVA DIMENSIÓ DE LA METRÒPOLIS EUROPEA I LA PLANIFICACIÓ D’ÀREA VASTA

per Francesco Indovina, urbanista, catedràtic emèrit de l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i professor de la Facoltà di Architettura di Alghero. 

Claire Colomb

21 de novembre 2012

LA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL DES DE LA PERSPECTIVA EUROPEA

per Claire Colomb, professora de Sociologia Urbana i Ordenació del Territori Europeu, The Bartlett School of Planning, University College London (UCL).

28 de novembre 2012

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL A CATALUNYA AVUI: OBJECTIUS, CONTINGUT, MÈTODE I DESPLEGAMENT

per Juli Esteban, arquitecte, doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, 
director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya (2004-2010).

Juli Esteban

Una topografia del lucre

Els grans fenòmens històrics deixen sempre la seva petjada sobre el territori. A Lleida, la conversió de la Seu Vella en fortalesa pels Borbons victoriosos, ara fa tres-cents anys, ha marcat fins els nostres dies de manera indeleble la imatge i el funcionament de la ciutat. A Barcelona i a d’altres ciutats, els eixamples del dinou ens transmeten encara les aspiracions, la capacitat i les limitacions de la burgesia ascendent. La primera industrialització ens ha llegat els paisatges de les colònies i les fàbriques de riu, esteses com un rosari a les vores del Llobregat i del Ter. Del creixement accelerat de la segona meitat del franquisme n’hem heretat, entre moltes altres coses, les perifèries d’habitatge de massa i els barris nascuts de processos d’urbanització marginal.     

El llegat que el període de desenvolupament urbanístic que ha tingut lloc a Espanya entre 1996 i 2007 transmet al futur està composat, en primer lloc, d’un conjunt de paradoxes econòmiques, socials i polítiques de gran entitat: el contrast entre l’enorme quantitat d’unitats d’habitatge construïdes i les dificultats d’amplis sectors de la població per accedir a tenir-ne, l’endeutament de les famílies i les empreses, els problemes de les hisendes públiques per mantenir la inversió i les prestacions socials, una vegada exhaurit l’endeutament –que, com una mena de “keynesianisme privat”- havia actuat com a motor del creixement econòmic.

Ara bé, al costat d’aquest llegat social i econòmic, es troba una abassegadora herència física, tangible, concreta. En d’altres ocasions en hem referit aquí a les magnituds quantitatives d’aquest fenomen pel què fa a la urbanització d’extensions enormes de sòl. Acaba, però, d’aparèixer una obra interessantíssima que explora el fenomen des d’una altra perspectiva: el seu impacte sobre el paisatge. Es tracta, del volum Ruinas modernas. Una topografia del lucro, de l’arquitecta alemanya, establerta a Barcelona, Julia Schulz-Dornburg (Barcelona, Editorial Àmbit).

L’autora ha detectat una seixantena d’urbanitzacions, iniciades en diversos llocs d’Espanya durant aquesta dècada, i deixades inconcluses. De l’exploració fotogràfica d’aquestes realitats n’emergeix un fris d’una gran força icònica, que mou, inevitablement a la reflexió sobre els processos contemporanis de transformació del paisatge, la degradació dels valors col·lectius per tal d’afavorir interessos eminentment privats i el malbaratament dels recursos naturals i patrimonials. El fet de que els exemples recollits siguin, en tots el casos, projectes inacabats subratlla encara, d’una manera gairebé esperpèntica, la iniquitat del procés i les seves conseqüències. De tot plegat, el lector n’extraurà una barreja d’indignació, preocupació, fascinació. Esperem que aquesta s’acompanyi també de la resolució d’organitzar-se per evitar que episodis com aquest tornin a repetir-se.  

El volum, que ha estat prologat pel geògraf Francesc Muñoz, i inclou textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Jordi Puntí i Oriol Nel·lo, serà presentat el proper dia 19 d’octubre, a les 19.30h. al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 

"Formentera: la mirada del geògraf i la mirada del poeta". Acte inaugural del Màster METIP 2012-2013

El dia 1 d'octubre tindrà lloc l'acte d'inauguració de l'edició 2012-2013 del Màster d'Estudis Territorials i de la Població, que organitza el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Es tracta d'un programa de postgrau que ofereix la possibilitat d'especialitzar-se bé en Estudis de la Població en el marc del Centre d'Estudis Demogràfics, dirigit per la Dra. Anna Cabré, bé en Ordenació del Territori.
Aquesta línia, que és la que s'inaugura amb la conferència del dia 1, te com objectiu la formació de professionals en l'àmbit del planejament i la gestió del territori. Per això, ofereix ensenyaments d'un alt nivell d'especialització en els camps de l'anàlisi territorial, sistemes d'informació geogràfica, paisatge, transport, planificació territorial i planejament urbanístic.
El programa te un enfocament eminentment aplicat i pràctic. Així, ja des del bell inici, els estudiants són confrontats a la problemàtica d'analitzar un territori concret i avançar propostes per a la seva ordenació i gestió, tot utilitzant els instruments i els recursos que els ofereixen les diverses matèries. Enguany, el territori estudiat és l'illa de Formentera, on tots els participants del programa es desplaçaran el mes d'octubre per realitzar el corresponent treball de camp.
La conferència del dia 1 inaugura precisament aquest programa i comptarà amb la participació d'Antoni Durà, director del Departament de Geografia de la UAB, Oriol Nel·lo, professor del Màster i Joan Vilà Valentí, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, que serà presentat per Maria Dolors Garcia Ramon, professora del Departament i membre numerària també de l'Institut. La part central de l'acte consistirà en la conferència de Joan Vilà Valentí sobre el tema Formentera: la mirada del geògraf i la mirada del poeta, en la que confrontarà la seva experiència com a geògraf, quan arribar a Formentera l'any 1947, de la que en sortiria un estudi sobre l'illa, amb la del poeta eivissenc Marià Villangómez, que dedicà molts dels seus poemes a la Pitiüsa menor.
Els programa serà seguit per un grup internacional d'estudiants, entre els que es compta una nombrosa presència de participants procedents de l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia i de la Facoltà di Architettura de l'Alguer. Al llarg del curs, s'organitzarà la segona edició del cicle de conferències "Ordenació del territori: Teoria i Pràctica", obert a tota la comunitat universitària, que amb tant d'èxit de públic va tenir lloc l'any passat.
L'acte inaugural tindrà lloc el dia 1 d'octubre, a les 19h, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (Carrer del Carme, 47, Barcelona).

No Logo Landscapes

Els propers dies 26 i 27 de setembre es celebrarà a Lecce, en el marc de la trobada ArtLab 2012 que te lloc en aquesta ciutat de la Puglia, una jornada sobre el tema Place Making, Cultura e Marketing Territoriale. 
L'exploració del lligam entre paisatge i marketing territorial és, certament, un tema de gran interès en un moment en que la crisi econòmica exacerba les necessitat de repensar el recursos dels que cada territori disposa. Es tracta d'un tema complex ja que, com és sabut, l'emergència del marketing territorial és, precisament, fruit de la creixent integració del territori, integració que, segons molts autors, portaria els "territoris" a "competir" entre ells, per tal d'atraure inversions, llocs de treball i consum.
D'aquí se n'ha derivat tot un seguit de pràctiques, cada vegada més difoses, que tenen per objectiu proveir els territoris de imatges de marca, a través de la publicitació d'algunes de les seves característiques: és el que ha vingut a anomenar-se city branding o place branding, que ha conegut una gran florida en els darrers anys. Doncs bé, en aquesta pràctica trets característiques del paisatge de cada lloc solen ser utilitzat per a construir la seva "imatge de marca".
La paradoxa rau en que la integració territorial te un doble efecte: la transformació del paisatge a través de lògiques i agents comuns a molts altres territoris tendeix a homogeneïtzar-ne el caràcter, a aplanar-ne els contrastos, a fer-ne desaparèixer els trets diferenciadors, de manera que fa sovint difícil trobar les singularitats de cada paisatge, els trets identificadors únics -inconfusibles i atractius- que ajudin a perfilar la imatge del territori que es vol promoure.
En aquest context, la lògica del que podríem anomenar l'"etiquetatge territorial" resulta, al nostre entendre, ben objectable. Per un costat, allò que està en competència no són, òbviament, ciutats o territoris, sinó els portadors d'interessos econòmics que hi radiquen. Així, per exemple, els baixos costos salarials, que poden fer atractiu un territori per a la inversió, comporten gairebé sempre unes pèssimes condicions de vida per als grups socials subalterns. La competència entre territoris implica l'existència de vencedors i vençuts i sovint, el seu resultat, salvant totes les distàncies, recorda els versos del poeta alemany: "Al final de la darrera guerra/ hi hagué vencedors i vencedors. / Entre els vençuts,  el poble / passava gana. Entre els vencedors /el poble també en passava."
D'altra banda, el mateix procés de creació de marques comporta necessàriament una simplificació dels missatges. Si, seguint Naomi Klein, podem afirmar que les marques tenen més a veure amb imatges que amb coses, el fet de transformar el paisatge en marca requereix de manera obligada un esforç de simplificació, de reducció. D'aquesta manera, la utilització del paisatge a efectes d'etiquetatge territorial pot resultar del tot contraproduent per a la preservació dels mateixos valors del paisatge.
Això és així, en primer lloc, perquè la reducció de paisatge a imatges estables no només n'elimina la complexitat i la corporeïtat, sinó que també resulta en bona mesura incompatible amb la noció de canvi, de transformació, que és inherent al paisatge i, per tant, ajuda a fer incomprensibles el processos i els conflictes socials i territorials que el produeixen. En segon lloc, la mercantilització icònica del paisatge tendeix a reduir-ne les percepcions possibles a una sola; així, els valors de la visió contradictòria del paisatge, el seu caràcter polisèmic, el fet que hi hagi tants paisatge possibles com persones, s'afebleixen. En tercer lloc, la reducció dels territoris a etiquetes destinades a la promoció ajuda a que ens hi relacionem no com a individus o com a ciutadans, sinó únicament com a clients o com a consumidors de paisatges ("devoradors de paisatges", com en va dir ja fa anys Jost Krippendorf). Finalment, l'etiquetatge dels paisatges sol ser una mala guia per a les polítiques d'intervenció paisatgística: de la mateixa manera que algunes cadenes de supermercats treuen de les estanteries els productes que no s'adiuen a la seva imatge de marca, es pot acabar per advocar la cancel·lació de determinats trets del paisatge simplement perquè no s'adiuen a la marca comercial que es pretén crear.
El procés d'etiquetatge dels paisatges tendeix a reduir-los a uns pocs trets publicitables, n'aprima la complexitat, n'amaga les contradiccions i els conflictes, els fa inintel·ligibles. Propicia que en comptes de viure en llocs acabem vivint en marques, en logos: pregunteu-ho, sinó, als residents de les ciutats i els barris "turístics" que presten la seva imatge per al promoció del conjunt de la localitat. Per això, parafrasejant Klein, podem afirmar que calen No Logo Landscapes: paisatges caracteritzats per la seva complexitat i la seva polisèmia, per no amagar les contradiccions que els han creat ni els conflictes que els expliquen, per oposar-se tant a l'onada homogeneïtzadora de la integració com a la falsa singularització de l'etiquetatge, per disposar de polítiques que preservin la diversitat dels seus valors.
The world is not for sale! han dit els partidaris d'una nova articulació de les estructures econòmiques mundials. Si volem preservar la complexitat i la riquesa dels paisatges, si volem viure en pobles i ciutats i no dins d'etiquetes i marques hem d'afegir, necessàriament, Landscapes are not for sale!  

Anàlisi i debat del Pla Territorial Metropolità de Barcelona

La revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona. Territori, estratègies, planejament, dedica de manera monogràfica el seu darrer número, el 55 de la sèrie, a l'anàlisi i debat del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat pel govern de la Generalitat el mes d'abril de 2010.
La publicació, coordinada per l'arquitecte Juli Esteban, s'obre amb tres articles de presentació del contingut del pla. El primer, escrit pel mateix Juli Esteban -que, com es recordarà, fou durant el període 2004-2010 director del programa de planejament territorial de la Generalitat i coordinador de la ponència tècnica que va elaborar el PTMB- posa el pla en el context del planejament territorial i explica les característiques generals del projecte. El segon, obra de l'arquitecte Josep Maria Carrera, que va coordinar-ne l'equip redactor, detalla les propostes per cada un dels territoris que integren l'àmbit. I, finalment, el tercer, signat per Antoni Alarcón, Carles Castell, Martí Domènech i Marc Montlleó, experts de les administracions locals en la ponència tècnica del PTMB, exposa l'abast ambiental del pla.
Tot seguit s'inclouen un conjunt de quinze valoracions crítiques del PTMB per part d'alguns dels més destacats urbanistes catalans: els arquitectes Pere Montaña, Manel Larrosa, Carles Llop, Josep Antoni Solans, Ramon Roger, Manuel Torres Capell, Antonio Font i Rodrigo Alamillos; els economistes Agustí Jover i Miquel Morell; els enginyers Andreu Ulied i Robert Vergés i la responsable de Política Territorial de la Unió de Pagesos, Maria Rovira. S'inclouen, a més, dues interessants visions d'experts estrangers: l'enginyer Alessandro Delpiano, impulsor del Pla de la Província de Bologna, i el professor Tim Marshall, de l'Oxford Brookes University.
El volum, que inclou així mateix els plànols de proposta del PTMB a gran format, es tanca amb un postfaci d'Oriol Nel·lo en el que es detallen i analitzen els reptes de futur en l'aplicació, desplegament i gestió del pla des del punt de vista polític, administratiu, econòmic i territorial.
Nascuda fa més de vint anys en el si de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona amb la finalitat d'impulsar, precisament, el debat sobre el planejament de la Barcelona metropolitana, la revista Papers ve a sumar-se així a les publicacions que, a Catalunya i a l'estranger, han aparegut per tal de difondre i analitzar aquest instrument de planejament territorial tan llargament esperat. De la lectura de totes elles se'n deriven essencialment dues conclusions: per un costat, la importància, en el context europeu i en les circumstàncies econòmiques actuals, que una metròpolis com Barcelona hagi estat capaç de dotar-se d'un planejament de conjunt, efectiu i de progrés; per l'altre, que per al seu desplegament i pervivència resulta esssencial que la cooperació entre la Generalitat i les administracions locals, clau de l'èxit en la redacció del PTMB, perduri i s'enforteixi.
El número monogràfic de Papers dedicat al Pla Territorial Metropolità de Barcelona serà presentat públicament el proper dia 11 de desembre a les 19.30h a la sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en un acte en el que intervindran Salvador Esteve, alcalde de Martorell i president de la Diputació de Barcelona, Josep Mayoral, alcalde de Granollers i Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya (2004-2010) i coordinador de la publicació. 

La urbanització de la Plana de l'Alt Empordà

El territori català pot ser comparat "amb un ventall mig tancat, amb l'anella al golf de Roses", deia Pierre Vilar. I és que les grans línies del relleu -l'eix pirinenc i els Catalànids- semblen convergir cap aquest indret per dotar-lo d'una rellevància geogràfica extraordinària. La societat ha sabut recollir, des de fa mil·lennis, la proposta del medi per fer del litoral entre Roses i l'Escala, amb la plana que s'obra just al seu darrera, entre la Serra de Verdera i el Montgrí, un dels espais decisius en l'evolució de la història del país.
En el darrer mig segle, aquest espai ha conegut una transformació sense precedents, segurament la més radical i decisiva de la seva història. El procés d'urbanització, la conquesta del litoral, la transformació de les activats agrícoles, la irrupció de les activitats turístiques s'han conjugat per capgirar de manera notabilíssima tant les formes de vida, com els usos i l'ocupació del sòl.
Aquest és precisament el tema de la tesi doctoral del geògraf Sergi Cuadrado, que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el títol La metropolitanització de la Plana de l'Alt Empordà. Exemple d'un nou model territorial a Catalunya. L'autor hi estudia l'evolució dels usos del sòl, l'habitatge i la població, entre d'altres variables, per als 21 municipis de l'àmbit i un període de temps molt dilatat, de 1950 a 2006. Això li permet de copsar l'inici del procés d'urbanització associat a l'activitat turística, el seu desenvolupament fins arribar al paroxisme de creixement del període 1975-1996 i el canvis que s'han produït en els darrers anys.
Així, Cuadrado mostra com el territori s’ha vist transformat de manera radical per dues tendències: per un costat, el creixement de la urbanització i la seva dispersió sobre el territori – fins al punt que, entre mitjans del segle XX fins 1996,  per cada habitant nou es van construir 3.5 habitatges i es van ocupar urbanitzar 1.682 m2 de sòl; i, per l’altre, la creixent integració que ha fa del conjunt de l’àmbit un tot integrat i interdependent. És per això que l’autor parla de metropolitanització de l’espai.

Resulta particularment interessant  l’anàlisi dels canvis de tendència detectats en els darrers anys: per un costat la població hi ha augmentat de manera rapidíssima –de manera que el creixement de la dècada 1996-2006 –de 31.000 a 48.000 habitants, supera en termes absoluts el del període 1950-1996 -18.500 a 31.000. Però el ritme d'ocupació de sòl ha hagut de moderar-se, en part per colmatació d'alguns espais, en part per la introducció de figures de protecció, en part pel progressiu exhauriment dels sòls qualificats en els plans urbanístics molt expansius dels anys setanta i vuitanta. Aquest alentiment del ritme absolut ha anat acompanyat, però, per una major pressió sobre els municipis del la segona línia de costa, per trasllat de l'habitatge turístic cap a l'interior, i per migracions de població des de la mateixa ciutat de Figueres.

Tot plegat ha acabat configurant un territori de gran potència urbana i econòmica, però amb notables paradoxes: nuclis tradicionals convertits en bona mesura en espais de segona residència, buits durant molts dies a la setmana; apartaments turístics dels anys setanta i vuitanta ocupats en força casos per la població immigrada extracomunitària; antigues urbanitzacions d’estiueig esdevingudes ara espai de residència preferent de la població autòctona. Paradoxes que es veuen acompanyades també per problemes de sostenibilitat, d’eficiència i d’equitat.

El treball es clou amb un estudi del paper dels diversos agents socials i institucionals en l’evolució del territori i amb una reflexió sobre els diversos instruments de planejament supramunicipal que l’administració de la Generalitat va voler desenvolupar entre 2003 i 2010 per tal d’ordenar les dinàmiques territorials en aquest espai: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costanter (2005), els Plans Directors de la Serra de Rodes (2007) i del Sistema Urbà de Figures (2010) i, sobretot , el Pla Director Territorial de l’Empordà (2006), subsumit més tard en el Pla Territorial de les Comarques Gironines (2010). Instruments, que, tot i les seves eventuals limitacions i mancances, a la llum de les conclusions de l’estudi sembla particularment important de mantenir i ampliar.

David Hockney: una visió més àmplia

D. Hockney, Winter Timber (2009)

L'exposició de David Hockney Una visió més àmplia, que pot visitar-se fins a finals de setembre al Museu Guggenheim de Bilbao, resulta, a més d'una gran bellesa, d'un notable interès per a qualsevol persona interessada en el paisatge.
Això és així, primerament, és clar, per la temàtica de l'obra que s'hi pot veure. Olis, aquarel·les, acrílics, sovint de gran format, en els que el pintor  mostra una particular visió del paisatge de la seva contrada nadiua de l'East Yorkshire, a Anglaterra. El visitant hi veurà el pas de les estacions sobre la natura, la imatge dels boscos i dels sembrats, la traça dels camins. La figura humana hi és del tot absent i, tanmateix, la presència de l'home és abassegadora, tant pel caràcter humanitzat del paisatge com per la tria del punt de vista, l'enquadrament, i els temes que es representen. L'obra pot ser llegida doncs com una reflexió sobre la interrelació entre natura i acció humana en la configuració del paisatge i, també, com una afirmació de la necessitat de la percepció (del punt de vista, de la selecció) per tal que el paisatge existeixi. "Pintem amb la nostra memòria", diu Hockney. "Veiem el paisatge amb la nostra memòria", podríem afegir: el seleccionem, el percebem, ens hi reconeixem, en funció d'allò que la nostra experiència personal ens porta a cercar-hi. Per això no hi ha dos paisatges iguals, perquè no hi ha dos experiències personals iguals. Per això és tan necessari, com hem comentat en alguna ocasió, posar-nos d'acord en allò que podem considerar els valors col·lectius que reconeixem en el paisatge.

Però hi ha un altre element que fa particularment interessant la mostra per al geògraf i per a l'estudiós del paisatge. David Hockney utilitza amb profusió diversos mitjans tecnològics per a capturar la imatge del paisatge: des de collages de fotografies que permeten descomposicions cubistes d'una mateixa realitat, tot adoptant diverses perspectives en una mateixa obra, fins a l'ús de iPhone i iPad com a instruments gràfics i la confecció de grans instal·lacions de vídeo digital sobre el paisatge. Així, l'exposició pot ser vista també com una reflexió sobre els mitjans dels que ens dotem per tal de capturar la imatge del paisatge, per seleccionar-ne alguns elements, per representar-lo a diverses escales. Una reflexió que entronca amb bona part del treball previ de Hockney que, com és sabut, ha dedicat interessants i polèmics estudis (el més conegut dels quals és Secret Knowledge) a la utilització de mitjans òptics per part de pintors, d'ençà del segle XV, ja sigui per a retratar persones i interiors, com també vistes de ciutats i paisatges: de miralls, a lents i a cambres obscures.  Avui, quan els mitjans per capturar i per reproduir la imatge de la terra coneixen revolucions contínues, aquesta reflexió resulta essencial per tal de comprendre com aquests mitjans condicionen (potencien o dificulten) la nostra comprensió del paisatge i del territori (i, per tant, de la societat). 

Els Plans Directors Urbanístics: identitat, models i enfocaments

Plans Directors Urbanístics vigents i en elaboració (desembre 2010)

La creixent integració del territori fa que molts dels temes i problemes essencials d'ordenació dels usos de l'espai -com ara la protecció dels espais oberts, la gestió de la mobilitat, la provisió de sòl per a habitatge o activitats econòmiques, etc.- no puguin ser abordats de manera eficient a escala únicament local. Tanmateix es dóna la paradoxa de que el planejament urbanístic general continua essent, bàsicament, d'àmbit municipal. Les deficiències derivades d'aquesta situació podran anar essent reconduïdes, en part, a través del planejament territorial vigent, que forneix, a través dels Plans Territorials Parcials, les normes i directrius bàsiques que han d'orientar el plans urbanístics municipals. De totes maneres, la complexitat de determinades àrees o l'especificitat de determinats usos del sòl fa necessari disposar d'instruments de coordinació urbanística d'una escala intermèdia entre el planejament territorial i l'urbanístic: aquesta és la comesa dels Plans Directors Urbanístics.
A Catalunya, com és sabut, en els darrers anys s'ha impulsat un bon nombre de plans d'aquest tipus, de tal manera que en el període 2004-2010 se'n van emprendre un total de 39, dels quals 27 es varen aprovar definitivament. Es tracta, com és obvi, de plans que responen a problemàtiques i projectes molt diversos: des de la coordinació del planejament a l'entorn de ciutats mitjanes a l'ordenació de comarques de muntanya, la protecció del litoral, del patrimoni i dels espais oberts, la reserva de sòl per a determinades infraestructures, l'assentament d'àrees residencials estratègiques, etc. Tanmateix, hi ha un conjunt d'elements comuns que confereixen a aquests plans uns trets que els identifiquen i caracteritzen, fins al punt, que s'ha pogut afirmar que presenten una certa identitat generacional: el fet d'encalçar un mateix model territorial, l'ús innovador de la normativa, la delimitació dels àmbits més en funció de la problemàtica que de consideracions administratives, el seu caràcter intencionat i finalista, la seva voluntat de constituir, sobretot, eines de gestió.
És justament sobre aquests plans que acaba de presentar-se a la Universitat Politècnica de Catalunya la tesi doctoral de l'arquitecte Pablo Elinbaum, Un modelo, tres enfoques. Las aportaciones metodológicas de los planes directores urbanísticos para la ordenación de las áreas urbanas de las comarcas centrales de Cataluña. La tesi, de la que ha estat director el professor Joaquim Sabaté, analitza, com el seu títol indica, els plans directors urbanístics de les àrees urbanes de Manresa, Igualada i Vic (el darrer dels quals, el de la Plana de Vic, no arribà a aprovar-se). Els plans foren dirigits, respectivament per Joaquim Sabaté , Antonio Font, Xavier Eizaguirre, tots tres membres del Departament d'Urbanisme de la UPC.   
La investigació de Pablo Elinbaum te per objecte estudiar la forma com, a partir d'un model inicial comú -els criteris del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat i el Pla Territorial de la Catalunya Central- els tres plans directors avancen propostes per als respectius territoris, tot utilitzant metodologies, enfocaments i instruments diversos. De l'anàlisi se'n deriven un conjunt d'observacions i conclusions sobre la virtualitat i la utilitat dels plans directors urbanístics, que resulten de notable interès, tant des de la perspectiva disciplinar i com ciutadana. La tesi s'enriqueix amb un atles en el que les bases i les propostes dels tres plans han estat redibuixades a efectes d'estudi amb un tractament comú, en la millor tradició de l'anàlisi territorial de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Estem davant, doncs, d'una nova aportació que ve a sumar-se a d'altres treballs sobre les polítiques territorials d'aquest període, dels que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, com ara els dedicats a l'estudi del Pla Director Urbanistic del Sistema Costaner, el planejament territorial o l'ordenació del territori en el seu conjunt. Tant de bo, tots plegats contribueixin a extreure les oportunes lliçons d'aquestes experiències i a projectar-les cap al futur.  

L'educació en els valors del paisatge

"Més complexa sembla la qüestió del paisatge destruït per la difusió de la urbanització: tot i que és ben clar el què es vol dir quan es parla de destrucció del paisatge, potser és convenient apuntar, sense cap acritud, que el paisatge és per definició variable (què diran del seu paisatge els nascuts en la ciutat difusa?). La qüestió, doncs, no és tant la transformació del paisatge, que ha de ser no només acceptada, sinó reconeguda com una característica consubstancial d'aquest, sinó, sobretot, definir quins són aquells aspectes (llocs, significats, etc.) de cada paisatge singular que poden privatitzar-se i aquells que, en canvi, tenen un valor col·lectiu (i, per tant, no són privatitzables)".
La lúcida reflexió de Francesco Indovina sobre el paisatge i el procés d'urbanització ens aboca a un tema clau: si la transformació del paisatge és inevitable i si del què es tracta es definir aquells aspectes del paisatge als que la societat pot ni vol renunciar perquè "tenen un valor col·lectiu", la definició d'aquest valor esdevé crucial. En efecte, si mantenir el paisatge immobilitzat, congelat, és una quimera, resulta essencial establir quins són els valors col·lectius que a través de la transformació del paisatge voldríem veure preservats i exaltats. Només establint quins són en cada moment aquests valors -ambientals, patrimonials, estètics, simbòlics, econòmics- podran posar-se les bases per una política del paisatge. La qüestió resulta complexa, ja que, evidentment, aquests valors són també mudables i afecten, a més, interessos concrets:  contradiuen, per exemple, la possibilitat d'enriquir-se a partir de la privatització o la destrucció d'aquests valors col·lectius.
Doncs bé, l'educació te un paper determinant a l'hora d'ajudar a definir quins poden ser aquests valors. El filòsof Joan Manuel del Pozo, en un text magnífic, publicat per l'Observatori del Paisatge, ho ha explicat així: "el valor existeix perquè algú el fa valer, un món sense persones amb capacitat de fer valer, de reconèixer o, encara millor, d'atorgar valor, seria un món sense valors i, finalment, un món sense valor". Si apliquem aquest raonament al paisatge "podríem dir que l'educació és la clau amb què la ciutadania, titular i dipositària del dret al paisatge, pot accedir al ple ús i gaudi del seu bé, del seu valor". Sense educació i sensibilització en matèria de paisatge, doncs, la ciutadania seria titular d'un dret teòric (el "dret al paisatge") al que no tindria accés per manca de clau. Per tant "entre els atemptats més greus al paisatge, figura la manca d'educació de la mirada sobre al paisatge, perquè acaba empobrint i deformant, si no impedint, la percepció del paisatge".
A Catalunya, en els darrers s'han donat alguns passos significatius en la sensibilització i l'educació en aquesta matèria tan important i sensible. En aquest context, cal saludar la iniciativa de l'Associació de Mestres Alexandre Galí i altres entitats educatives de la ciutat de Terrassa que varen voler dedicar la XV Setmana de l'Ensenyament en aquesta ciutat al tema del paisatge i la ciutat. Celebrada l'any passat, se n'acaben de publicar els materials en un volum que porta per títol La ciutat: passat, present i futur, patrocinat pel consistori egarenc, i que aplega treballs d'Oriol Nel·lo Roser Batllori, Marc Cadevall, Antoni Bardavio i Domènec Ferran sobre el paisatge, així com altres materials per a la didàctica del medi urbà. Una publicació que podran utilitzar amb profit tots els qui es preocupen per desvetllar en la ciutadania la preocupació per als valors col·lectius del paisatge.   

Innovació social i governança urbana

Els governs europeus continuen anunciant i aplicant, dia darrera dia, noves mesures de reducció i destrucció del instruments de redistribució social. Així, amb l'excusa de la crisi econòmica, empès per una ofensiva ideològica intensíssima i amb la decisiva participació dels organismes internacionals (FMI, UE, BCE), segueix el procés de desmantellament progressiu del welfare state. I això sense que, malgrat totes les promeses, l'empitjorament de les condicions de vida de la població tingui, aparentment, cap efecte positiu sobre l'evolució de l'economia. Ans el contrari.
En aquest tombant històric, resulta de particular importància reflexionar sobre quina ha estat i és l'organització de les polítiques redistributives i la seva relació amb els moviments socials. Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se en el Departament de Teoria Sociològica de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao, obra del sociòleg Santiago Eizaguirre, sota la direcció de la professora María Soledad García. 
La investigació explora l'impacte que entitats de la societat civil poden tenir en l'impuls d'allò que ha vingut a denominar-se "innovació social", entesa com aquell conjunt de pràctiques que, més enllà de l'acció assistencial, d'altra banda imprescindible, tenen per objectiu facilitar el gaudi dels drets bàsics als ciutadans, el seu apoderament per tal de reclamar-los i exercir-los, així com la promoció del canvi social en una perspectiva de major equitat. La recerca ha estudiat en profunditat una vintena d'entitats d'aquest tipus, que treballen en camps com la promoció del dret a l'habitatge, el suport a la població immigrada o l'acció cultural, a les ciutats de Barcelona i de Bilbao. El tema és certament interessant i polèmic, ja que, com és sabut, la noció de la "innovació social" ha estat invocada tant per aquells que propugnen ampliar les fronteres de l'Estat del benestar a través de la modificació de les mateixes formes de producció i distribució de riquesa, com per aquells que voldrien desmantellar-lo i "retornar a la societat" la responsabilitat de tenir cura dels aspectes més problemàtics que l'existència d'aquestes formes de producció comporta.
La conclusió de la recerca és que l'impacte que aquestes entitats puguin tenir en la governança de les polítiques socials depèn, en molt bona mesura, del règim en què aquestes polítiques estiguin organitzades (és a dir, la combinació de recursos destinats, estructura institucional, voluntat política i implicació ciutadana). Com que aquest règim, al seu torn, es deriva de manera més o menys directa de les relacions de força i els conflictes entre els grups socials, això ens retorna al tema clau: avui, la possibilitat de fer perviure (i, eventualment, d'ampliar) els mecanismes de redistribució social, ja siguin aplicats directament per l'Estat, ja sigui a través d'entitats socials, depèn de la capacitat d'invertir les relacions de força entre els grups socials que resulten objectivament afavorits per la destrucció de l'Estat del benestar i aquells que el necessiten com a garantia per a l'accés als seus drets bàsics.
Aquest és el repte de fons que a Catalunya, a Euskadi i en el conjunt d'Europa tenim plantejat en el moment actual. 

El planejament territorial a Catalunya a inicis del S. XXI

D'ençà de la seva fundació, en la cloenda de l'Àmbit VIII del Congrés de Cultura Catalana, a Tortosa, l'any 1977,  la Societat Catalana d'Ordenació del Territori ha esdevingut un fòrum essencial per a la reflexió sobre les polítiques i el planejament territorial a Catalunya. Tot seguint amb aquesta tradició, la SCOT acaba de publicar un volum de singular importància: El planejament territorial a Catalunya a inici del segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país.
Es tracta, com el seu títol indica, d'un balanç de l'elaboració i els resultats del planejament territorial vigent actualment a Catalunya, procés que, com és sabut, ha tingut la seva màxima intensitat en el període 2003-2010, amb la creació i funcionament del Programa de Planejament Territorial, i ha comportat l'aprovació dels set plans territorials que cobreixen la totalitat del país. Amb això s'ha donat compliment a una de les aspiracions expressades, precisament, en el moment fundacional de la SCOT i al mandat legislatiu pendent des de la Llei de Política Territorial de 1983.
El llibre, editat per la geògrafa olotina Margarita Castañer, s'obre amb un text de Joan Vicente que posa en perspectiva històrica la tasca de planejament territorial desenvolupada durant aquests anys i n'apunta els reptes de futur. Tot seguit, Oriol Nel·lo exposa quina ha estat la diagnosi de les dinàmiques territorials en les que s'han fonamentat les polítiques desenvolupades en el període 2003-2010, n'enuncia els principis i els context polític, per acabar enumerant el planejament i altres instruments normatius en els que s'han concretat. L'estudi de la legislació urbanística i territorial durant aquest període és precisament el tema de l'extens treball següent, obra del jurista Albert Cortina. A continuació, l'arquitecte Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial durant el període estudiat, exposa els trets principals del planejament aprovat. El llibre es clou amb dues aportacions més: el geògraf sevillà Manuel Benabent posa el planejament territorial català en el context espanyol, tot comparant-lo amb allò que s'ha fet en d'altres autonomies, i els membres més destacats de l'equip que des de fa anys elabora l'Anuari Territori de la SCOT -Néstor Cabañas, Moisès Jordi i Montserrat Mercadé- exploren el debat social que s'ha produït al voltant de l'elaboració i aprovació del planejameny vigent.
Enriqueixen el volum quatre mapes de singular importància, reproduïts a tot color: la refosa cartogràfica de les prescripcions dels set plans territorials en matèria d'espais oberts, estratègies per als assentaments, infraestructures viàries i infraestructures ferroviàries.
El llibre, que tant de bo contribueixi a impulsar el necessari rellançament del debat sobre les polítiques territorials, serà presentat el proper dia 5 de juliol a les 19h a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, en un acte que comptarà amb la participació dels autors i la intervenció de l'urbanista Ricard Pié.