Barcelona i Catalunya, de nou

Diuen que la Història es repeteix. A vegades, potser més aviat el què ocorre és que tendim a repetir els nostres judicis sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona, per exemple, han posat de nou d’actualitat debats que recorden, com en un joc de miralls, els que tingueren lloc en un altre moment de canvi: els primers mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.

Així, arran la imminència de les eleccions catalanes han començat a escoltar-se  veus sobre els riscos de que els designis polítics de la capital i els de la resta de Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills de que el sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.

De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani nasqué en paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles primeres dècades la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Fou a partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers l’evidència de que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis, però comportava també el risc d’una revolució social.

Així, va anar prenent carta de naturalesa  la noció que Barcelona esdevenia, per Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte el cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, fou ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.

És ben cert que, enfront d’aquestes visions pessimistes, d’altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.

Avui, els termes d’aquest debat han quedat irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i catalana passaren “de la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i, sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.

La transformació del territori ha acompanyat, causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la difusió de la urbanització, els desenvolupament de les infraestructures han integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya, ciutat. Avui, ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les  del passat. En aquestes circumstàncies, atiar la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.

L’arribada al govern de Barcelona de forces polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’ajuntament. Només el temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres estaven justificades.

En tot cas, allò que ben segur no contribueix a la comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma com poden contribuir a l’avenç del país és la recuperació d’estereotips territorials, que ja eren antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant la transformació social i l’avenç envers una major equitat. Debatem els projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val més, segurament, tractar d’aprendre de la Història que entestar-se a repetir-la.

[Article publicat al diari Ara, 8.08.2015. Fotografia: O. Nel·lo] 

Nova secció: articles de premsa

En les darreres setmanes ha entrat en funcionament una nova secció d’aquest blog. Es tracta de l’apartat Premsa, que figura en la barra de la pàgina d’inici. La secció ve a complementar les de Llibres, Capítols de Llibre i Articles, destinades a facilitar a estudiants i altres persones interessades la recerca bibliogràfica.

La nova secció Premsa aplega una selecció d’articles de temàtica territorial i ciutadana publicats en la premsa diària i general al llarg de més de tres dècades: des dels articles sobre l’organització territorial de mitjans dels anys 80 signats conjuntament amb Enric Lluch, fins a les a les més recents aportacions al debat ciutadà en relació a les darreres eleccions municipals.

Figuren de manera particularment exhaustiva en la selecció els articles publicats en el període 1999-2003, moment en el que s’estaven gestant en bona mesura les polítiques territorials que serien aplicades en anys posteriors. Bona part d’aquests articles varen ser aplegats en el seu dia en el volum Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya (Lleida, Pagès Editors, 2003).

En total s’han aplegat una seixantena d’articles que esperem poder anar completant en un futur. Sempre que ha estat possible s’ha incorporat el link a la publicació original per tal de facilitar-ne la consulta. 

Antonio Font: territoris urbans

Amb el títol Territorios urbanos. Memoria de una búsqueda apasionada, la Universitat Politècnica de Catalunya acaba de publicar un volum d'homenatge a l'arquitecte Antonio Font (Palencia, 1944) en motiu del seu pas a la condició de professor emèrit. 
El llibre aplega una selecció dels estudis i projectes desenvolupats per l'autor al llarg de la seva trajectòria com a urbanista i estudiós del territori, estructurada en quatre apartats: "Exploracions territorials", "Plans i projectes", "Barcelona: projectes i posicionaments" i "Docència de l'urbanisme". Aquesta selecció és acompanyada per una quinzena de textos en els que diversos col·legues i deixebles glossen la seva trajectòria. 
Reproduïm tot seguit l'aportació "Antonio Font: L'urbanisme com a voluntat de coneixement i servei" inclosa en el volum.

ANTONIO FONT,

L’URBANISME COM A VOLUNTAT DE CONEIXEMENT I DE SERVEI

per Oriol Nel·lo

Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

El dia 20 de gener de l’any 2006, Antonio Font participà en la Jornada Els Plans Directors Urbanístics de Catalunya. Una nova generació de plans. La trobada tenia per objectiu debatre el balanç dels primers dos anys de funcionament del Programa de Planejament Territorial i explicar els objectius dels Plans Directors Urbanístics que el govern de la Generalitat havia començat a impulsar. Inicialment s’havia previst de celebrar l’acte al Col·legi d’Arquitectes, però, en aquell moment esperançat, la demanda d’inscripció va ser tan aclaparadora que es va haver de traslladar a un dels auditoris del Palau de la Música. Tot i les sis-centes places disponibles, molta gent va quedar fora i va haver de seguir els debats en un pantalla instal·lada al foyer.

Antonio Font hi intervingué per presentar els avenços del Pla Director de la Conca d’Òdena, que el govern li havia encarregat de dirigir. Va començar per explicar com el procés de metropolitanització estava engendrant a Catalunya (i no només a Catalunya) una “nova territorialitat”, unes noves configuracions espacials que no tenien precedents. Per fer front a les oportunitats i a les amenaces que se’n derivaven, deia, els vells instruments urbanístics no són ni adequats, ni suficients. Calia doncs una nova voluntat política, una nova visió i uns nous estris per orientar les transformacions en curs. I, finalment, augurava que les circumstàncies fessin possible dotar-se d’aquells mitjans legislatius i de planejament necessaris, d’aquelles noves eines que la millor tradició del pensament territorial i urbanístic català feia tant que reclamava per tal d’orientar i corregir les dinàmiques del procés d’urbanització.

Si recordo aquesta intervenció –circumstancial, si ho voleu- de fa prop d’una dècada és perquè em sembla que recull prou bé alguns dels trets principals de les preocupacions i la trajectòria d’Antonio Font. En primer lloc, l’interès per al coneixement del territori i, en particular, per les formes dels assentaments. Un interès que té connexió amb els treballs pioners del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, a partir del qual Font ha realitzat contribucions senyeres per a la comprensió de les dinàmiques espacials: de les anàlisis sobre el procés de metropolitanització a l’entorn de Barcelona als estudis de morfologia urbana en aquest àmbit;  dels càlculs sobre el consum de sòl a l’ambiciós estudi internacional L’explosió de la ciutat. Per a l’autor, la comprensió profunda del funcionament del territori és punt de partida, premissa essencial, per a qualsevol acció posterior.

Ara bé, per Antonio Font, aquesta preocupació per l’anàlisi territorial, rigorosa i precisa fins a l’escrúpol, no constitueix pas una finalitat en si mateixa. El reconeixement territorial és certament un primer pas imprescindible, però ho és en tant que mitjà per confegir una diagnosi que permeti intervenir: actuar, amb les eines pròpies del planejament urbanístic, per tal d’endreçar les pulsions espontànies en l’ús del territori i orientar-les en benefici de la col·lectivitat. La seva executòria de més de quatre dècades en el camp del planejament urbanístic confirma la tossudesa amb la que ha perseguit aquests objectius: a través del planejament municipal (Celrà, Vilafranca del Penedès, Mollet, Girona, Barberà del Vallès,...) i, sempre que ha estat possible, a través del planejament supramunicipal, del què ha esdevingut un dels principals impulsors –teòric i pràctic- entre nosaltres (Palencia, Conca d’Òdena, Jaizquíbel, Camp de Tarragona,...).

Tanmateix, per tal de ser viables, aquests plans requereixen d’un impuls administratiu i, en darrer terme, polític. D’aquí el tercer tret que emergeix amb claredat, penso, d’aquella seva intervenció en el Petit Palau. La noció de que l’urbanista no té només la responsabilitat d’analitzar el territori i de fer propostes per a la seva gestió, sinó que ha de contribuir a crear les condicions culturals i polítiques per tal que aquells projectes puguin arribar a realitzar-se.   L’habilitat de posar les seves propostes a disposició de la col·lectivitat que haurà  de debatre-les, adaptar-les i dur-les a la pràctica esdevé així, al costat de la capacitat d’analitzar el territori i d’oferir camins per ordenar-ne els usos, la tercera qualitat necessària en la tasca de l’urbanista.

He tingut l’oportunitat de seguir durant molts anys, de prop i de lluny, la trajectòria d’Antonio Font. He estat lector i editor dels seus textos; plegats hem fet alguna desena de cursos i conferències; he tingut ocasió de conèixer de primera mà diversos dels estudis i les tesis doctorals que ha dirigit; m’ha correspost impulsar, tramitar i, en algunes ocasions, defensar, des de l’administració, plans elaborats per ell. En considerar-lo ara, amb la perspectiva del temps, crec que d’aquest recorregut en despunten diversos trets essencials: la voluntat de rigor en l’anàlisi, la capacitat de proposta en el planejament, l’habilitat de donar a conèixer les pròpies idees i, finalment, la preocupació per l’interès general. D’aquesta manera, en uns temps en que l’urbanisme és, tant sovint, expressió de preconceptes infundats, d’afirmació vanitosa d’autoria i de submissió als interessos particulars, l’itinerari d’Antonio Font ens apareix com un exercici de voluntat de coneixement, de col·laboració en un projecte comú i de servei a la col·lectivitat. Són, certament, trets destacats i rars de trobar. Coincideixen tots ells en la trajectòria d’Antonio Font i això justifica que aquesta sigui ara objecte de reconeixement i d’homenatge. 

L’Alguer: els marges de la ciutat

Victòria Tubau, Souvenir VI  (2015)

El dia 3 de juliol s’han presentat a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser a l’Alguer un conjunt de projectes urbanístics sobre els marges de la ciutat. Es tracta d’un exercici que ha portat als estudiants de segon any dels estudis d’Urbanisme a treballar i avançar propostes per a la requalificació d’àrees que es troben en els límits externs de l’espai construït de la vila: Santa Anna, el Carme, la Via dels Horts, l’àmbit de l’Hospital.

El planejament dels àmbits on “la ciutat canvia de nom” -per dir-ho amb l’expressió, tan certera, de Francisco Candel- revesteix un gran interès. En aquests espais, la ciutat, efectivament, sòl perdre, en bona mesura, algunes de les seves característiques definitòries: els serveis s’hi fan més rars, els usos esdevenen menys diversos, l’habitatge hi té a vegades menor qualitat, l’accessibilitat hi és més difícil. Però, per altra banda, aquestes àrees tenen sovint unes grans potencialitats: el contacte amb l’espai obert, les possibilitats de transformació, el fet de no ser encara espais del tot definits.  

 Ara bé, crucial com és, el planejament dels marges urbans presenta una notable dificultat. La disciplina, que està enraonadament ben equipada per treballar sobre les extensions de la urbanització en l’espai obert, així com sobre la rehabilitació de la ciutat existent, té, com és sabut, majors dificultats per adreçar la qüestió dels afores, les bòries, els terrenys vagues dels límits urbans. Per això, l’exercici del curs d’urbanisme d’enguany presentava elements de dificultat especial respecte els d’anys anteriors.

Tanmateix, els projectes han sabut afrontar la problemàtica amb notable habilitat i amb un conjunt de preocupacions comunes: la porositat dels espais projectats, tant cap als entorns no construïts com envers d’altres àrees de la ciutat; l’equitat de les propostes, totes les quals tracten de fer arribar els serveis i la millor qualitat de la vida urbana fins als extrems de l’espai construït; la factibilitat dels projectes, que en tots els casos han estat valorats econòmicament i tècnicament; i, finalment, el caràcter obert de les propostes, que reclamen la necessitat de implicar els veïns en el seu desenvolupament.

La comissió avaluadora dels treballs, presidida per Felicia Bottino,  professora d’urbanisme i exconsellera d’ordenació del territori de la regió Emilia-Romagna, destacà la qualitat i l’interès dels treballs. Pel seu costat, el professor Arnaldo Cecchini, que ha estat fins a data recent Director del Departament d'Aruqitectura assenyalà la coherència de l'exercici amb els postul·lats didàctics de l'Escola i l’alcalde de l’Alguer, Mario Bruno, va indicar la seva voluntat de convidar els autors del projecte més ben valorat a presentar-lo davant el Consell Municipal.

És d’assenyalar que en els darrers des de l'any 2011, les cinc edicions successives dels laboratoris d’urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de l’Alguer han permès acumular un conjunt de prop de 70 projectes per a la ciutat. Es tracta de propostes relatives a la rehabilitació urbana, a l’espai obert del’àmbit de Maria Pia, a l'espai públic i els equipaments, i a la requalificació d'espais estratègics, a les quals enguany venen a afegir-se aquests 11 projectes sobre els marges urbans. El laboratori ha estat dirigit pels professors Francesco Indovina i Oriol Nel·lo, amb el suport inestimable al llarg dels diversos cursos de Valentina Simula, Giuseppe Onni, Erika Buonacucina i Miriam Mastinu. 

Barcelona: continuïtat o ruptura

Joan Hernández Pijuan, Jardí VII

Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals impulsades per l’ajuntament.

Només el temps dirà fins a quin punt els desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys, concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel govern de l’ajuntament en una i altra etapa.

Es tracta d’un debat amb profundes implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”. La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986), segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia. Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.

De la lectura d’aquests treballs, el lector que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any 1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració franquista.

Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista” dels anys seixanta i setanta.

Això s’aplica també a l'anomenat el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat. Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.

Deu anys de la Llei del Paisatge

Aquest mes de juny s’acompleixen deu anys de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.  

De fet, la Llei començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la protecció jurídica i la gestió.

Doncs bé, el Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia 14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.

Fou doncs l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text, presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.

La Llei del Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles. Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles, és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.  

El primer instrument que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge: uns instruments que diagnostiquen l’estat i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles. Des de la promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge ha permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal, Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política, constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.  

Les Directrius del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents directrius.

La Llei preveu així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge. 

Un darrer element previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge.  Es tracta d’un consorci que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi, la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori, dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. 
La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.

Història de les Espanyes

Ara fa gairebé vint anys, a finals dels noranta, Pasqual Maragall solia insistir en que caldria escriure una Història comuna dels pobles d’Espanya, una Història de les Espanyes. Ens han explicat una història teleològica i unitarista -venia a dir- i el que ens caldria és un conjunt de lectures del passat que ens permetessin entendre com les diverses peripècies històriques dels pobles ibèrics han acabat engendrant la complexa realitat actual. Aquesta visió (o visions) del passat seria essencial per comprendre les contradiccions present i per projectar, de manera enraonada, el futur. La proposta, com tantes altres, va quedar arraconada i, aparentment, oblidada.

Ara, però, un grup d’historiadors, encapçalats pels professors valencians Joan Romero i Antoni Furió ha recuperat aquella idea i acaben de publicar una molt interessant Historia de las Españas (Tirant lo Blanch, València, 2015). Un volum integrat 10 assajos, obra de destacats historiadors, bona part dels quals havia participat en els primers tempteigs d’aquella iniciativa.

Així, el llibre s’obre amb una introducció de Josep Fontana, seguida d’un magnífic assaig de Pedro Ruiz Torres sobre “Los usos de la Historia en las diverses maneras de concebir España”. Segueixen un conjunt de capítols que van resseguint, des de perspectives diverses, l’evolució dels pobles de les Espanyes: “Las Españas medievales”, d’Antoni Furió; la crisi de 1640, d’Antoni Simó; l’establiment de la monarquia Borbònica i les seves implicacions, de Joaquim Albareda; colònies, imperi i estat nacional, d’Antonio-Miguel Bernal; el sorgiment del règim constitucional de 1812, de Juan Sisino Pérez Garzón; la connexió entre la ruïna de l’imperi i el qüestionament de l’Estat-nació, de Borja de Riquer; les crisis del segle XX, des de la República i l’exili fins a la instauració de les autonomies, de Ramon Villares. Tanquen el volum un capítol de Joan Romero i Manuel Alcaraz sobre “Estado, naciones y regiones, en la España democràtica” i unes reflexions finals de l’historiador quebequès Alain-G. Gagnon, sobre els reptes dels Estats plurinacionals al segle XXI.

Ens trobem doncs davant d’una obra major, tant pel seu contingut com per la seva significació. Apareix, tanmateix, en un context ben divers d’aquell en el qual Pasqual Maragall la reclamava. Pel camí s’ha produït diversos episodis, entre els quals destaca l’intent de modificació del marc institucional espanyol, promogut precisament per Maragall a través de l’Estatut de 2006, i l’evidència de la seva inviabilitat en el marc polític actual. N’ha seguit, com és ben sabut, una profunda crisi política de desenllaç incert.

Podria pensar-se doncs que el llibre –i la reflexió sobre la història conjunta que ens ha portat fins aquí- arriba tard. Però el pas del temps no ha llevat pas utilitat a la iniciativa, ans al contrari: l’acumulació de dificultats i tensions fa ara més necessària que mai la reflexió que proposa. Els problemes de l’encaix institucional dels pobles ibèrics entre si i en el context europeu no pot encarar-se sense una revisió profunda dels factors que els han engendrat. Una tasca que cal abordar amb rigor i racionalitat, tot i ser conscients, com diuen els autors del llibre, que “se trata de campos de minas sembrados de emociones y de sentimientos”.  

Barcelona: comportament electoral i distribució de la renda

Percentatge de vot obtingut en cada districte de Barcelona per les forces polítiques en les

eleccions municipals del 24 de maig 2015 i renda familiar disponible per càpita en els districtes (Barcelona, 2012=100)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministerio del Interior i Ajuntament de Barcelona 

Els resultats de les eleccions municipals del dia 24 de maig han provocat un devessall d'interpretacions. Entre aquestes, algunes han posat en dubte la coherència entre el comportament electoral i la condició social de la població. Així, s'ha dit, seria erroni establir una correspondència entre el vot esquerrà i les situacions de necessitat social, d'una banda, i el dretà i les situacions socials acomodades, de l'altra. D'aquesta manera, les desigualtats existents a la ciutat haurien tingut una importància menor de la que hom podria pensar en la motivació del vot.
El tema és complex i requeriria una anàlisi més aprofundida de la que podem incloure aquí. Tanmateix, una primera aproximació als resultats electorals a Barcelona sembla més aviat contradir aquestes afirmacions. D'altres vegades ens hem referit a la relació entre participació electoral i desigualtat o a la distribució territorial del vot independentista. En aquesta ocasió proposem un exercici prou simple, els resultats del qual figuren en la taula adjunta. S'hi indiquen els percentatges de vot obtingut per les forces polítiques en cada un dels districtes de Barcelona, i es posa aquests resultats en relació a la renda mitjana per càpita en cada un d'ells. Per tal de facilitar la lectura, s'han assenyalat amb groc aquells districtes en els quals cada força política obté un percentatge de vot superior al seu resultat mitjà per al conjunt de Barcelona, i amb vermell els districtes que disposen d'una renda familiar disponible per càpita superior a la mitjana de la ciutat (Barcelona=100).
La primera constatació que salta a la vista és la correspondència entre els percentatges de vot de les dues forces polítiques més votades i la renda dels districtes: BComú obté els seus millors resultats en el 6 districtes que tenen una renda per càpita inferior a la mitjana de la ciutat i CiU en els 4 districtes amb la renda mitjana més alta. Com en un joc de miralls, els resultats d'una força es contraposen als de l'altra i es corresponen, en bona mesura, amb la renda.
És cert que hom podria dir que, en tractar-se de mitjanes, el raonament podria incórrer en el problema de la fal·làcia ecològica. Bé podria ser, per exemple, que la població més benestant de Nou Barris hagués votat BComú i els més desafavorits de l'Eixample a CiU.
De tota manera, els resultats de la resta de les forces polítiques venen a confirmar, a grans trets, la correspondència entre comportament electoral i distribució de la renda. El PSC obté els seus millors resultats exactament en els 6 mateixos districtes que BComú. ERC obté així mateix bons resultats relatius en districtes de renda inferior a la mitjana, com Sant Andreu, Sant Martí i Sants, i la CUP a Ciutat Vella, Horta, Sant Andreu i Sant Martí; una i altra compten però, així mateix, amb bons percentatges de vot a l'Eixample i Gràcia.
Pel seu constat, el PP i C's obtenen com CiU els seus millors percentatges de vot a Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, però un i altre tenen resultats relativament elevats a Nou Barris, als quals cal afegir, en el cas de C's, Sant Martí i Sant Andreu, on obté percentatges de vot lleugerament superiors a la pròpia mitjana.
La lectura per districtes confirma també el mateix patró, sobretot en el cas de les situacions extremes: CiU, PP i C's obtenen els seus millors resultats a Sarrià-Sant Gervasi, BComú a Ciutat Vella i el PSC a Nou Barris. Les estridències serien els resultats del PP i C's a Nou Barris i els de ERC i la CUP a l'Eixample i Gràcia.
L'anàlisi dista de ser concloent i no seria de cap manera correcte establir una relació mecànica entre les condicions materials de vida de la població i les seves actituds polítiques. Ara bé, les dades mostren que la relació entre condició social i comportament electoral és un vector essencial a l'hora de comprendre els resultats electorals del 24 de maig i les repercussions que se'n deriven. 

Bernardo Secchi: la ciutat dels rics i la ciutat dels pobres

El passat mes de setembre va morir Bernardo Secchi (Milà, 1934-2014), un dels urbanistes italians més reconeguts i influents de les darreres dècades. Poc abans del seu traspàs, Secchi va publicar un llibre, que seria el deu darrer, titulat La città dei ricchi e la città dei poveri (Laterza, 2013). En el volum, relativament breu, compendia, a la fi d’una carrera particularment llarga i fructífera, el seu pensament respecte la relació entre les desigualtats socials i l’urbanisme. Convé retornar sobre les seves reflexions, ara que els esdeveniments polítics semblen obrir noves possibilitats per fer front a les desigualtats amb noves polítiques urbanes.

El punt de partida de Secchi és del tot oposat a aquells que consideren que el tema de la justícia  social ha de ser un preocupació exclusiva de les polítiques econòmiques i socials: “l’urbanisme ha tingut responsabilitats fortes i precises en l’agreujament de les desigualtats i el projecte de la ciutat ha de ser un dels punts de partida de qualsevol política que es proposi eliminar-les o reduir-les”. En els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI, l’evolució econòmica i social ha fet particularment evident tant aquella responsabilitat com aquesta necessitat d’intervenció de l’urbanisme.

En efecte, un conjunt de factors -el desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica, les noves relacions de força entre els grups socials, el canvi climàtic- estan empenyent un canvi global de gran abast. I “com cada cop que l’estructura de l’economia i de la societat canvia”, diu Secchi, “la qüestió urbana torna a primer terme”. I hi torna per fer evident com la ciutat, que havia estat tradicionalment considerada un espai propici per a la redistribució social, esdevé cada vegada més desigual. Un àmbit en el qual l’aplicació de la ideologia del mercat i la retòrica de la seguretat tendeixen a separar els grups socials entre si i a excloure els qui menys tenen.

Bernardo Secchi

En aquests anys, l’urbanisme s’ha plegat cada vegada més sovint a aquest estat de coses. Ha renunciat en massa ocasions a la seva autonomia i la seva aportació crítica davant de les dinàmiques prevalents. Gairebé sembla, diu Secchi, com si de forma inconscient els urbanistes haguessin fet seus els plantejaments d’aquells artistes soviètics del anys vint que afirmaven que l’art no podia fer altra cosa que emmirallar les condicions econòmiques i les relacions socials existents. Vet aquí la paradoxa: en la present situació de crisi, l’urbanisme, tot i el seu potencial transformador, s’ha anat veient reduït més i més a adaptar-se sense mediació a les relacions de propietat i de les desigualtats que se’n deriven.

Això ha tingut conseqüències funestes. En primer lloc, perquè l’espai urbà, quan es configura al dictat de les desigualtats socials no només n’esdevé un reflex, sinó que contribueix de manera decisiva a fixar-les i ampliar-les. La riquesa de les persones, de les famílies i dels grups socials no depèn només dels seus ingressos i el seu patrimoni, o del seu capital social (els seus coneixements, les seves relacions), sinó també del seu capital espacial, és a dir, de la part de ciutat on viuen, els serveis als que poden accedir, la imatge del seu barri: “Pobre no és només la persona, la família o el grup que disposa d’uns ingressos o d’un patrimoni exigus, sinó també aquell que no disposa, ni tant sols de forma potencial, de la possibilitat d’accedir a alguns béns i serveis essencials per a la supervivència (...); que no té accés a la instrucció o a l’assistència social en les seves diverses formes i el capital espacial de la qual l’exclou dels més drets de ciutadania més elementals; que es veu estigmatitzat i ‘etiquetat’ en funció del seu lloc de residència”.

D’altra banda, en el període present, les mateixes dinàmiques urbanes, en particular el funcionament dels mercats immobiliaris, contribueixen a la financiarització de l’economia capitalista, la fan més inestable i més procliu a les crisis. Així mateix, el manteniment de grups socials cada vegada més extensos en situacions de precarietat no només  perjudica el seu benestar, sinó que dificulta el necessari consum intern. Per això, diu l’autor tot fent seu l'argument de J. Stiglitz, l’exigència d’una major equitat “troba la seva motivació no només en arguments relatius a la democràcia, avui en fortes dificultats en cada un dels països occidentals, sinó també en arguments de natura més simple, relatius a la formació d’una demanda que pugui donar un nou impuls a les diverses economies”

En aquest context, Secchi reclama el paper de l’urbanisme com a element necessari per a la regulació dels mercats. I, sobretot, com a estri imprescindible en la lluita contra les desigualtats. Reivindica doncs un urbanisme que no es plegui a les exigències dels poders econòmics, un urbanisme que no sigui un simple mirall de les relacions socials. Per això, diu, és necessari recuperar la millor tradició de l’urbanisme europeu del segle XX, aquell que a través de l’aplicació, avui tant blasmada, de les normes i els standards va aconseguir que en moltes ciutats europees “les condicions materials en les que els rics i els pobres trien de viure o es veuen constrets a fer-ho siguin menys distants entre si que els respectius ingressos i patrimoni”. Heus-ho aquí, calen “polítiques urbanes que no depenguin d’obres grans i espectaculars, sinó que intervinguin de manera difusa per garantir  porositat, permeabilitat i accessibilitat a la natura i a les persones: a tots indistintament; que canviïn la ciutat com en el passat l’han canviat altres grans crisis”. 

[Fotografies: Editori Laterza; Mellon Foundation]

Blog: quatre anys

A inicis d’aquest mes s’han acomplert quatre anys de l’existència d’aquest blog dedicat a qüestions territorials i urbanes. El número total de visites de pàgina rebudes al llarg d’aquests 48 mesos ha estat de 83.853 i hi hem compartit un total de 168 posts. Les visites procedeixen majoritàriament de l’Estat Espanyol però més d’un terç del total tenen origen en d’altres països entre els que destaquen els Estats Units i Itàlia.

En el darrer any, de maig 2014 a abril 2015, el nombre de visites ha estat de 25.558, a una mitjana superior, doncs, a les 2.000 visites de pàgina al mes. Els resultats mostren un lleu increment respecte els dels 12 mesos anteriors (maig 2013-abril 2014: 23.384) i resulten els més alts registrats fins ara.

En els darrers 12 mesos han aparegut en el blog un total de 37 posts, relatius, sempre, a l'anàlisi i la gestió del territori . Els temes més recurrents i que més atenció han suscitat han estat la segregació urbana i la desigualtat social, els efectes territorials de la crisi econòmica, el patrimoni i la seva gestió, el paisatge i els programes de rehabilitació urbana. També hem parlat d’immigració, resultats electorals, espai públic, bigdata, habitatge i béns comuns, entre d’altres. Al costat d’aquests temes, han estat així mateix nombroses les ressenyes de publicacions i les notes sobre qüestions de vida universitària.

Pel què fa a les pàgines fixes, hem reestructurat les dedicades als Llibres i Capítols de llibre, per tal de facilitar-ne la consulta. Segueix sent molt consultat l’apartat destinat a les Conferències. 

-Cotlliure. L'església i el port. 
-Santiago de Chile. Providencia des del Mapocho. 
-Porto Torres. L'antic complex petroquímic. 
-Església de Santa Eulàlia d'Alendo. Pallars Sobirà. 
-Haute Garonne. Route D622. 
-Monasterio de la Cartuja. Sevilla.
-Cap de Formentor. Mallorca. 
-Rio de Janeiro. Pao d'açúcar des Ipanema. 
-Far de Punta Nati. Menorca. 
-Serra de les Agudes des de la Coma de Burg. 
-València. Estació del Nord. 
-Lisboa. Pavelló de Portugal, Expo'98  

[Fotografies: O. Nel·lo]

   

Educació, desigualtats socials i segregació urbana

Font: Elaboració pròpia a partir de
Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2014).
Les dades procedeixen del seguiment de la cohort d’alumnes
matriculats per primera vegada a l’ESO l’any 2009-2010 en una mostra de
50 centres representativa de la diversitat del sistema educatiu

Crida l'atenció, en el debat electoral d'aquestes setmanes, l'escassa atenció que hi reben les qüestions educatives. El fet és tant més sorprenent a la ciutat de Barcelona, ​​l’Ajuntament de la qual compta amb importants competències en aquest camp. I ho és, en particular, en un moment en que l'increment de la desigualtat a la ciutat reclama amb urgència actuacions polítiques, algunes de les quals haurien de concretar-se de manera prioritària en el camp educatiu.

Ens hem referit en alguna ocasió a la relacióentre la desigualtat social, la segregació urbana i la salut de la població. La vinculació entre desigualtat i segregació, d'una banda, i sistema educatiu, de l'altra, no resulta, en absolut, menys important. Això és així, perquè les diferències en matèria educativa existents entre els diversos municipis de la metròpolis i els diversos barris de cada ciutat condicionen estretament les oportunitats i les capacitats dels ciutadans de desenvolupar els seus projectes vitals.

Per aproximar-se a la qüestió resulta útil l'informe d'avaluació del rendiment del sistema educatiu realitzat pel ConsellSuperior d'Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat. L'estudi, que té per àmbit el conjunt del territori de Catalunya, divideix els centres educatius en tres categories en funció d'allò que anomena el seu "nivell de complexitat". Els centres de "complexitat alta" es troben ubicats, de manera molt majoritària, en les àrees urbanes amb menor nivell de renda i majors nivells de segregació inferior. Doncs bé, segons l'informe "en tots els indicadors de rendiment analitzats (...) els centres de complexitat alta tenen uns resultats més desfavorables que el conjunt de centres considerats" (CSASE, 2014: 66).

Així, tal com es pot veure en la Taula 1, en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic de necessitats educatives especials que havia suspès alguna matèria instrumental a sisè de primària triplicava el dels centres de complexitat baixa. De fet, en el moment d'incorporar-se a l'Educació Secundària Obligatoria (ESO) un de cada cinc alumnes dels centres de complexitat alta es troba en aquesta situació. La diferència inicial contínua al llarg de l'ESO, de tal manera que en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic que es graduen en el mateix centre en els quatre cursos acadèmics previstos a dures penes supera la meitat, mentre arriba gairebé al 80 % en els centres de complexitat baixa. Més encara, els alumnes dels centres de complexitat alta mostren una major propensió a l'empitjorament del seu rendiment escolar al llarg de la seva escolarització i són més sovint agrupats d'acord amb el seu nivell d'aprenentatge (en el 85,7% dels casos, enfront del 64,3% en els de complexitat baixa). Aquest recorregut acadèmic en l'Educació Secundària Obligatòria troba el seu corol·lari en l'orientació acadèmica i professional futura: el percentatge dels graduats d'ESO als centres de complexitat alta que opta a la Formació Professional és 16 vegades més alt que el dels centres de complexitat baixa. Mentre la pràctica totalitat d'aquests darrers opta al batxillerat, menys de tres quarts d'aquells ho fan (CSASE, 2014: 62-63).

 Font: Elaboració pròpia a partir de Consorci d’Educació de Barcelona (2014).
*Dades provisionals

Les dades disponibles per a la ciutat de Barcelona permeten confirmar la relació entre el rendiment de l'alumnat de l'ensenyament obligatori i el territori. Tal com es pot veure en la Taula 2, el percentatge general d'estudiants graduats sobre el total dels avaluats en l'últim curs de l'ESO varia notablement segons els districtes de la ciutat. Així, en tots i cada un dels cursos compresos entre els anys acadèmics 2007/2008 i el 2013/2014, quatre districtes -Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Nou Barris i Sant Martí- se situen per sota de la mitjana de la ciutat pel que fa al percentatge d'alumnes graduats. Es tracta en tots els casos de districtes que tenen una renda mitjana per càpita inferior a la mitjana Barcelona. En l'últim any disponible (2013/2014) la distància entre el districte amb el rendiment més baix (Ciutat Vella) i el més elevat (Sarrià-Sant Gervasi) era de gairebé 18 punts percentuals. Les dades mostren, així mateix, com al llarg del període analitzat, que es correspon en bona mesura a l'impacte de la crisi econòmica, aquestes distàncies (tant entre els districtes extrems com entre el districte amb pitjors resultats i la mitjana de la ciutat) van tendir a incrementar-molt notablement, per retornar a valors similars als de l'inici en els últims exercicis.

Es podrà argumentar que allò que condiciona de manera decisiva el rendiment escolar de nens i joves és el nivell de formació dels pares i la situació econòmica del seu entorn familiar. No obstant això, a la vista de les dades, sembla innegable que la reproducció segregada dels grups socials en funció del seu lloc de residència i d'estudi no resulta indiferent a l'hora de condicionar la formació i les expectatives vitals dels joves.  Els ajuntaments no tenen res a dir-hi? Els plans de millora de barris dels què parlàvem recentment no haurien de considerar l’educació com un de seus camps principals d’actuació?

Barcelona: un pla per als barris contra la desigualtat

Avui, Barcelona ha de fer front a tres grans reptes principals: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat. No és que la ciutat no en tingui d’altres de problemes, sinó que aquest n’ha de ser considerat la causa i l’efecte principal. L’atur, la precarització, l’empobriment, la degradació ambiental, la crisi de confiança política,... Totes aquestes qüestions tenen relació directa amb les desigualtats entre els ciutadans -per raó del seu origen social o ètnic, gènere o edat- a l’hora l’accedir a l’educació, a la renda, a l’habitatge, al gaudi de la ciutat, a la possibilitat de fer-se escoltar.

Aquesta problemàtica no és nova. La història de Barcelona ha estat marcada per les tensions que se n’han derivat: “la ciutat de les bombes”, “la rosa de foc”. Tanmateix, d’ençà finals dels anys setanta del segle passat va semblar que la lluita dels veïns, l’acció de l’ajuntament democràtic i l’establiment de l’Estat del Benestar permetien anar reduint les desigualtats o, si més no, limitar-ne els efectes. Avui veiem com aquella evolució positiva es va esvaint i com a la ciutat i a l’àmbit metropolità s’afirmen i creixen desigualtats colpidores i insuportables. Donem una sola dada: entre les Corts i el Raval Sud, separades per 8 estacions de metro, la desigualtat en l’esperança de vida dels homes varia de 82 a 74 anys. Exactament 8 anys. A any per estació, si ho voleu.

D’aquí al 2025, i més enllà, la principal prioritat principal de l’ajuntament ha de ser fer front a aquest problema. No és, ben cert, que una administració local pugui resoldre’l. Cal el concurs de la Generalitat, l’Estat i la mateixa UE, com les tragèdies d’aquests dies a la Mediterrània ens assenyalen amb força. Però el govern de la ciutat pot fer molt per pal·liar els efectes de les desigualtat i, sobretot, per evitar que les diferencies de qualitat urbana entre els diversos barris contribueixin a aprofundir-la. Barcelona, per exemple, té la força i els recursos com per impulsar en la ciutat un pla de barris similar al que, amb prou èxit, va promoure la Generalitat per a tot Catalunya ara fa uns anys. No és ara el moment de plantejar-ho? 

[Article publicat al diari Ara, 25.04.2015. Fotografia: O. Nel·lo]