Sergi Saladié: vent de migjorn

Sergi Saladié, "Instal·lacions de producció d'energia elèctrica a Catalunya.
Situació actual i escenaris de futur",  a Ch. Zografos i S. Saladié (2012)

Paisatge i conflictes territorials a les comarques meridionals de Catalunya és el títol de la tesi doctoral que el geògraf Sergi Saladié presentà a la Universitat Rovira el Virgili el proppassat dia 20 de gener. L'estudi, dirigit pel professor Josep Oliveras, és el resultat de prop de vint anys de recerques de l’autor entorn dels temes del paisatge i l’energia, centrades sobretot en l'àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Sergi Saladié (Vandellós, 1974) cursà estudis de Geografia Rovira i Virgili, de la que és professor associat des de l’any 2004, i de Paisatge a la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha col·laborat amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i amb la Diputació de Barcelona en les tasques de redacció de l’Anuari Territorial de Catalunya i tingué una participació destacada en l’elaboració dels Catàlegs del Paisatge del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, impulsats per la Generalitat de Catalunya i coordinats per l’Observatori del Paisatge.

Cal fer notar, així mateix, que la trajectòria acadèmica de Saladié, de la que s’han derivat un bon nombre de publicacions, resulta indestriable del seu compromís ciutadà que l’ha portat a implicar-se a llarg del temps de manera decidida en diversos moviments territorials en les comarques de migjorn, així com a assumir darrerament responsabilitats institucionals.

La tesi conté diverses aportacions de notable interès. En primer lloc, ofereix una panoràmica de l’evolució de la normativa catalana en el camp del paisatge, a partir de l’aprovació de la Llei 8/2005. La tesi estudia, així mateix, els valors específics del paisatge en el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, tot partint, sobretot, dels avenços de coneixement en aquesta matèria obtinguts en els respectius catàlegs del paisatge. A continuació, la recerca descriu els lligams entre la conflictivitat territorial i els processos de transformació del paisatge i dreça, a partir de les dades contingudes en l’Anuari Territorial de Catalunya, un complert inventari dels conflictes d’aquesta mena que s’han esdevingut d’ençà d’inicis de segle en el seu àmbit d’estudi.

Les dues darreres parts de la tesi es centren, específicament, en el tema de l’energia eòlica i la seva relació tant amb la conflictivitat com amb la governança territorial. Aquests apartats -que es compten segurament entre els més innovadors i rellevants de la recerca- permeten, en primer lloc, constatar com la conflictivitat en aquest àmbit s’ha derivat sovint de la percepció i reivindicació de determinats valors del paisatge per part d’agents locals que  no sempre ha trobat la resposta adequada per part de les iniciatives empresarials o les actuacions administratives. D’altra banda, des de la perspectiva de la governança, la investigació conté un detallat balanç de l’impacte econòmic de les centrals eòliques sobre les finances locals dels territoris on s’assenten. De l'estudi d'un i altre aspecte se'n deriva una conclusió particularment interessant: l'existència d'una relació estreta entre el capital social del que disposen els agents locals –els seus coneixements, les relacions, la capacitat d’organització- i la seva capacitat de defensar, reivindicar i promoure el seu capital territorial –el seus recursos i el seu paisatge.

La tesi de Sergi Saladié constitueix una aportació destacada en l'univers cada vegada més ampli dels estudis sobre la conflictivitat territorial a Catalunya, que, com hem explicat en d'altres ocasions, cobrà impuls sobretot a partir dels primers anys d’aquest segle. Uns estudis que resulten essencials per a la comprensió de l’evolució dels moviments socials en el nostre país i les conseqüències polítiques que se n’han derivat. D'aquesta manera, la recerca serà llegida amb profit tant per aquells que s’interessen per l’estudi del paisatge i els moviments ciutadans, com pels ciutadans que vulguin participar en l’impuls de noves polítiques per a un millor govern del territori. 

Albert Serratosa: el planejament metropolità com a utopia pràctica

Pla Director de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
(1966)

 El dia 19 de gener, el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya ha organitzat un acte d'homentatge a Albert Serratosa i Palet (1927-2015). En l'acte intervingueren Andreu Ulied, Salvador Tarragó, Joan Anton Solans, Oriol Nel·lo, Mateu Turró, Àngel Simon, Pere Macias, Miquel Roca i Junyent, la regidora de mobilitat de Barcelona, Mercedes Vidal, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.
Reproduïm a continuació la intervenció d'Oriol Nel·lo.

ALBERT SERRATOSA:

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL METROPOLITÀ COM A UTOPIA PRÀCTICA

per Oriol Nel·lo

Intervenció en l'acte d'homentatge 

Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya

19 de gener 2016

Ara fa gairebé 40 anys, el dia 7 de maig de 1978, en unes jornada organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori a Tarragona, Albert Serratosa presentà la ponència “Per una Generalitat descentralitzada. Continguts i competències de les delimitacions territorials”. L’havia elaborada juntament amb l’economista Joaquim Clusa, i havien comptat amb la col·laboració de l’arquitecte Joan Anton Solans.

La intervenció de Serratosa conté un passatge que llegit ara em sembla revelador: “Encetarem el tema parlant de criteris bàsics per a detectar àmbits territorials, i fixeu-vos que dic detectar àmbits territorials per obviar la desafortunada expressió de divisió territorial. Més aviat s’hauria de dir visió territorial. La paraula divisió porta implícita la idea de bàndols (...). I no es tracta d’això, sinó d’articular el territori en diferents unitats (...) perquè tots junts puguin assolir uns objectius que en definitiva han de ser els mateixos”.

El fragment aplega, en essència, tres aspectes del pensament de Serratosa que foren dominants al llarg de la seva trajectòria: el convenciment de la necessitat d’una “visió del territori”, que havia de ser, alhora, disseny i designi; la confiança en la capacitat del raonament tècnic a l’hora d’analitzar i trobar solucions per als problemes territorials; la tossuda creença, que a vegades podria arribar a semblar ingènua, en la possibilitat de trobar punts d’acord malgrat de la presència d’interessos (o “bàndols”) profundament enfrontats.

Vindicació de la visió territorial, del raonament tècnic i de l’acord: es tracta de tres punts de partida que compartia, en bona mesura, amb aquells que varen ser els seus dos grans referents en l’àmbit de l’enginyeria: Ildefons Cerdà i Suñer i Victoriano Muñoz i Oms. Penso no equivocar-me si afirmo que aquests tres elements expliquen, també, en bona mesura, l’executòria de Serratosa en relació al planejament territorial metropolità.

Serratosa arribà al tema del planejament territorial a inicis del anys seixanta quan encara no havia complert la trentena, com a membre de l’Equip que havia de revisar el vell, i en bona mesura fallit, Pla Comarcal de 1953. Un equip extraordinàriament divers i interessant, en el que es comptaven, entre d’altres, l’arquitecte Manuel Ribas Piera, l’economista Ernest Lluch o el sociòleg Lluís Carreño, que en poc temps produí una proposta d’extraordinària modernitat per l’època: un intent d’articular una ciutat-regió de caràcter policèntric, que lluny de limitar-se al marc estricte dels 27 municipis de l’àrea metropolitana xica volia integrar un territori de 162 municipis, estès de la Tordera al Foix, del Montseny i Montserrat al mar. Una nova visió del territori metropolità de la que Serratosa no renegaria mai.

La proposta menava el planejament a una escala que a Catalunya només s’havien vist en cor d’abordar els germans Rubió i Tudurí en el Regional Planning de l’any 32, Muñoz Oms en el Pla d’Obres Públiques del 34 i Manuel Baldrich en el pla provincial del 59. Tres intents fallits. Com fallit fou l’intent del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, que, com vostès saben, mai s’arribà a aprovar plenament.

Pla General Metropolità de Barcelona (1976)

Això portà Serratosa a concentrar-se (a replegar-se, si així ho volen) en el Pla General Metropolità que tindria, de nou, com a únic àmbit possible, el de l’àrea xica. Joan Anton Solans ens ha ofert un testimoni de primera mà d’aquella experiència. No hi tinc, és clar, res a afegir. Però no em se estar de citar alguns passatges del llibre en el que el nostre homenatjat d’avui glosà aquella experiència, com a mostra de la dificultat i el valor que suposà, per a persones de la seva generació, el mantenir la visió i les conviccions: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constancia y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.

Després de l’experiència del PGM, Serratosa es centrà en la docència i en la direcció de múltiples projectes infraestructurals, el més notable dels quals fou el del Túnel del Cadí. És de destacar, tanmateix, que aquests projectes no foren mai per a ell iniciatives aïllades, sinó que en la seva concepció formaven sempre part d’una concepció territorial més àmplia, diguem-ho de nou: d’una visió del territori.

Tornà al planejament territorial a finals del vuitanta, prop ja de la jubilació, quan li encarregaren l’elaboració del Pla Territorial Parcial de la Regió I. Un Pla en el que gairebé ningú no creia. Qualsevol altre s’hauria plegat a la manca de mitjans i a la manca d’atenció i s’hauria limitat a fer, mal que bé, un projecte acadèmic. Serratosa no.  Andreu Ulied, que fou un dels seus principals col·laboradors en aquell període, ha explicat com de mica en mica, tossudament, Serratosa aconseguí crear un equip de gran potència, integrat per joves professionals capaços i solvents, que instal·là a al ITEC del carrer Wellington. Canvià l’àmbit del Pla: de la Regió I a les set comarques de l’antic àmbit del Pla director de la AMB, amb el Garraf i el Penedès inclosos, doncs. Canvià el nom del Pla: de PTP de la Regió I a Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Capgirà la metodologia del planejament i volgué centrar-se més en el funcionament de les xarxes que en els usos del sòl.

Cregué fins al final, amb ingenuïtat renovada, que es produiria “el miracle del planejament”. El

Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998)
Document Provisional. Tipologia d'illes metropolitanes

miracle que havia portat a l’aprovació del projecte Cerdà, del PGM del 76, al renaixement del Pla d’Obres Públiques sota els projectes de l’ENHER. Però aquesta vegada el miracle no va tenir lloc i el projecte de Pla acabà només publicant-se, sense cap efecte pràctic, a finals dels noranta. Avui no resulta fàcil de trobar, però qui el consulti hi trobarà un material de gran interès: des dels estudis, tan polèmics, sobre l’evolució de l’artificialització del sòl, fins a les dades sobre les condicions dels barris amb dèficits urbanístics, que resultaren de gran importància en la concepció de la Llei de Barris.

Malgrat aquest fracàs relatiu, Serratosa no deixà de creure en la possibilitat i la necessitat del planejament territorial metropolità. Quan anys més tard, sobre base noves, vàrem remprendre el tema des del Programa de Planejament Territorial, amb Juli Esteban i Josep Maria Carrera, ens va observar, crec, amb una barreja d’interès i de volguda distància. Tot i que, òbviament, el què fèiem s’apartava força dels seus projectes, senyorívol i elegant no me’n va parlar mai en les múltiples vegades que va venir a veure’m en aquell període. En tot cas, crec que és de justícia afirmar avui aquí que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat finalment pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, deu molt a la tasca de Serratosa: la denominació, l’àmbit i sobretot el tossut convenciment de que el govern del territori és necessari i possible.

Andreu Ulied ha afirmat que el principal llegat que Albert Serratosa ens ha deixat és “la voluntat utòpica de qui no es resigna al món tal com és”. Hi estic del tot d’acord. Amb una precisió, tanmateix: la utopia de Serratora ha estat, com la de Cebrià de Montoliu, una utopia pràctica. Una utopia contingent feta de projectes concrets i tangibles, entre els quals figura, en un lloc destacat, el planejament territorial metropolità. 

La natura en els límits de la ciutat: res no és, tot significa

Un passeig dominical pels afores de la ciutat mostra fins a quin punt les franges de contacte entrel’espai construït i els espais oberts són avui objecte d’una freqüentació notabilíssima. Dels senders de Collserola a les ribes del Besòs, de la Mola al bosc sabadellenc de Can Déu -per posar només alguns exemples de l’entorn metropolità barceloní- nodrides corrues de ciutadans passegen, corren, van en bicicleta. S’estima que la Serra de Collserola sola rebia ja l’any 2010, quan fou declarada parc natural pel Govern de la Generalitat, més de dos milions de visitants a l’any.

Ara, allò que sorprèn l’observador, més enllà del seu nombre elevat, és la quantitat i varietat d’equipament que els visitants porten: vestuari esportiu d’una diversitat extraordinària, sovint de colors llampants o florescents; bastons de marxa; motxilles adaptables; cantimplores per apaivagar la set sense deixar de caminar; bicicletes de tot terreny i de cursa; calçat esportiu de marxa, de carrera, de travessa; dispositius electrònics que permeten conèixer la posició, l’entorn, les pulsacions, la velocitat, la distància recorreguda, els passos fets, el trajecte recorregut caminant  i corrent;...

L’especificitat del vestuari i l’amplíssima panòplia de gadgets que semblen imprescindibles per a les activitats a l’aire lliure han esdevingut, potser, un dels símbols més destacats de l’aproximació contemporània a la natura. Es tracta d'un símptoma de com, en termes generals, la natura no és percebuda tant com el medi del qual formem part, sinó més aviat com un entorn que es troba a la nostra disposició i utilitzem per tal de satisfer algunes de les nostres necessitats, en aquest cas de lleure i salut. Per aquest ús, a més, sembla imprescindible l’adopció d’algunes vestimentes no tant necessàries com representatives i l’acompliment d’alguns actes de consum.

Joseph Roth (1894-1939)

No es tracta pas d’un fenomen nou. Fixem-nos en el què escrivia Josep Roth arran d’un passeig per Berlín, en temps de la República de Weimar, ara fa gairebé un segle: “El nostre vincle amb la natura s’ha pervertit. I és que la natura ha rebut una missió. La raó de la seva existència és la nostra distracció. Ja no existeix per ella mateixa. Existeix per tal d’acomplir una missió.”. Així, segons l’escriptor austro-hongarès, la natura hauria entrat de ple en una guia. Una guia integrada per boscos en els que fer la migdiada, llacs per remar i postes de sol per embadalir-se. Tant és així, que, de fet, la seva funció primordial, per a molts, seria la figurar en aquesta guia. Per al seu gaudi caldria, a més la celebració d’uns ritus: “L’europeu occidental surt d’excursió per la ‘natura’ com qui va a una festa de disfresses. La seva relació amb la natura passa per una jaqueta de drap tirolès”.

L’observació porta l’autor a exclamar: “En el límit de la ciutat (...), allà on he sentit a dir que comença la natura, no es troba la natura en si, sinó la natura dels llibres de text”. Així, en el lloc de la natura, en els afores de la ciutat “s’estén el concepte de la natura, la natura concepte”. De la mateixa forma que donem valor i importància a les notícies o als esdeveniments polítics per la seva imatge i no per la seva essència o contingut, la natura ha esdevingut abans que res imatge. En la nostra concepció de la natura, podríem dir, “no hi ha res que sigui, tot significa”.

Òbviament, la constatació d'aquestes realitats preocupants no ha d'implicar, en absolut, un menysteniment de la importància dels espais oberts en els entorns metropolitans, ni la negació de la necessitat de la seva preservació i gestió. Ans el contrari. El què d’elles es deriva, al nostre entendre, és la necessitat d’incorporar en les polítiques ambientals i en el debat cultural els instruments de sensibilització capaços d’anar transformant aquesta percepció utilitarista i consumista del paisatge i de l’entorn. Perquè només quan la majoria de la ciutadania sigui conscient -més enllà de la imatge i el simbolisme dels llocs- de la importància dels processos ambientals, estarem en condicions de preservar els valors dels espais oberts i de dur a terme polítiques ambientals veritablement efectives.  

[Fotografies: O. Nel·lo; Wikipedia]

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

John Berger

 “La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”

L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  

Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.

En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès ha representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.

Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]

Eleccions generals del 20D: la geografia política del vot

Eleccions generals del 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi d'Espanya
Font: El País

Una lectura geogràfica de les eleccions generals del 20 de desembre a Espanya, per tantes raons decisives, pot enriquir extraordinàriament l’anàlisi dels seus resultats. Així, per exemple, si en comptes de limitar l’anàlisi als resultats globals de tot l’Estat o de comunitat autònoma, com massa sovint fan els mitjans de comunicació, baixem a una escala de detall més gran, es fan evidents fenòmens que altrament romanen ocults.

D’aquesta manera, si per exemple prenem els mapes que mostren la primera i la segona força més votada en cada un dels 8.114 municipis espanyols es dibuixa una geografia política de gran interès. No és aquest el lloc d’entrar en detall en l’anàlisi, però la simple visió dels mapes que s’adjunten permet aventurar unes quantes línies interpretatives. Tractem de resumir-les a través d’unes quantes oposicions.

Catalunya/País Basc vs. Resta d’Espanya. La primera oposició que salta a la vista de l’observació del Mapa 1, on es mostra la força més votada  en els municipis espanyols és el comportament diferenciat entre el conjunt de l’Estat i dos territoris singulars: el País Basc i la Navarra nord-occidental, d’una banda, i Catalunya, de l’altra. Fora d’aquests territoris, la primera força més votada en la pràctica totalitat dels municipis  és o bé el Partit Socialista Obrer Espanyol (en vermell: particularment present a Andalusia, Extremadura i les terres altes de Lleó i Astúries) o bé el Partit Popular (en blau: molt majoritari en la resta del territori). En canvi a Catalunya i al País Basc, els municipis on aquestes formacions són primera força resulten extremadament escassos, gairebé inexistents. Aquí, en termes de vots absoluts, En Comú Podem i Podemos són, respectivament, la primera força més votada, seguits d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat, a Catalunya, i pel Partit Nacionalista Basc i Bildu, al País Basc, i això es reflecteix també sobre el territori.

Eleccions generals del 20.12.2015
Segona força més votada al Congrés en cada municipi d'Epsanya
Font: El País

Eixos Litorals/Ebre/Espanya Atlàntica vs. Espanya interior/Andalusia. Aquests primera impressió es matisa de seguida, però, amb l’observació conjunta del Mapa 1 i del Mapa 2, on es mostra quina ha estat la segona força més votada. En efecte, mentre a bona part dels municipis de l’Espanya interior i d’Andalusia, allà on la primera força és el PP, la segona és el PSOE, i viceversa, en força municipis del País Valencià, les Illes Balears, l’àrea urbana de Saragossa, la Ribera navarresa i la costa gallega la segona força és Podemos o alguna de les coalicions a les que aquesta força dóna suport (Compromís-Podem, En Comú Podem, les Mareas gallegues). Hi ha excepcions a aquesta regla general. Esmentem-ne tres que ens semblen particularment notables: Madrid, on Podemos es segona força; un conjunt de municipis petits i mitjans de Castella on la segona força ha estat Ciudadanos, normalment darrera el PP; i municipis de la regió metropolitana de Barcelona on la segona força, sovint darrera En Comú Podem, és el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Grans ciutats/municipis mitjans i petits. Una de les grans novetats de les eleccions municipals del passat mes de maig de 2015 van ser els excel·lents resultats obtinguts a bona part de les principals ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Saragossa, A Coruña, Santiago, Cádiz,...) de forces polítiques procedents dels moviments veïnals i ciutadans, aliens al es forces polítiques tradicionals. Els resultats de les eleccions general del 20D semblen indicar, tanmateix, que a l’hora de les eleccions generals, aquestes forces disten encara de ser hegemòniques. Així, en els municipis centrals de 6 de les 7 principals àrees metropolitanes espanyoles –Madrid, Sarasossa, Sevilla, Màlaga, València i Bilbao- les eleccions generals han estat guanyades per forces polítiques conservadores (PP o PNB); el PP ha guanyat així mateix a municipis com A Coruña, Santiago de Compostela i Cádiz. L’excepció més notable a aquest patró general és Barcelona on En Comú Podem ha obtingut uns resultats extraordinaris i gairebé dobla en vots la segona força més votada. Ara bé, fora del cas barceloní cal fer notar que excepte a les dues grans ciutats andaluses –Sevilla i Málaga- Podemos o els seus aliats són ja segona força en la resta de les capçaleres metropolitanes d’Espanya, per davant del PSOE.

Regió metropolitana/ Resta de Catalunya. Finalment, i pel què fa las resultats específics de les

Eleccions generals 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi de Catalunya
Font: El País

eleccions a Catalunya (Mapa 3), cal fer notar l’existència d’un altre conjunt notabilíssim d’oposicions. La primera i més destacada és la que es dóna entre la regió metropolitana Barcelona -estesa fins al Camp de Tarragona, per un costat, i fins la Tordera, per l’altra- i la resta de Catalunya. En l’àmbit litoral metropolità, la primera força és amb comptadíssimes excepcions En Comú Podem, mentre la resta del territori es reparteix entre Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. Aquesta oposició, en la que sembla escoltar-se l’eco de la vella divisòria política entre la Catalunya urbana i la rural, es reflecteix també a l’hora d’analitzar la segona força. Mentre en la Catalunya interior allà on la primera força és ERC la segona és DiLl, i viceversa, a la regió metropolitana el PSC té major presència com a segona força després de En Comú Podem.

L’anàlisi territorial haurà de ser molt més complexa i tenir en compte d'altres elements al costat de la prelació entre les forces polítiques. Valguin però aquestes notes per mostrar la importància i les possibilitats de l’aproximació geopolítica als resultats electorals.

[Gràfics: El País]

El debat electoral: i les infraestructures?

Estació del Nord, València

La campanya electoral per a les eleccions generals del dia 20 de desembre 2015 ha estat plena de paradoxes. En bona mesura, denota la situació de trànsit en la que les societats europees es troben. Una situació que s’adiu perfectament a la màxima de Gramsci: “La crisi apareix quan allò que és vell mor i allò que és nou no pot néixer. En aquest interregne poden produir-se fenòmens desmesurats de la més diversa natura” (Quaderni 3, p. 311).

Una de les paradoxes de la campanya ha estat l’absència gairebé absoluta de referències a l’ordenació del territori, l’urbanisme i les infraestructures. No és ja que aquestes matèries no hagin aparegut en els debats i compareixences dels candidats, sinó que tenen una presència del tot marginal en els respectius programes. La qüestió resulta tant més cridanera pel fet que fa ben pocs anys aquests temes es trobaven, per bé i per mal, en el mateix centre del debat polític i ciutadà.

L’observador ben intencionat podria pensar que les forces polítiques estatals han comprès finalment que l’ordenació del territori i l’urbanisme són matèries que la constitució reserva de manera exclusiva a les comunitats autònomes i que, per tant, no correspon el seu debat en aquesta campanya electoral. Admetem-ho, tot i que no això no guardaria cap coherència amb el fet que els candidats a les Corts de l’Estat hagin fet nombroses propostes relatives a d’altres àmbits igualment de competència molt majoritàriament autonòmica, com per exemple la salut o l’ensenyament.

Port de Barcelona

L’argument no seria excusa, però, per l’escassa rellevància que -amb algunes comptades excepcions- ha tingut en la campanya el debat sobre les infraestructures, camp en els quals la intervenció de l’Estat és determinant. Es tracta d’un àmbit decisiu per almenys tres tipus de raons. En primer lloc, resulta peremptòria l’avaluació del rendiment econòmic i social de molta de la inversió realitzada per l’Estat en l’àmbit de les infraestructures en les darreres dècades, de les quals la xarxa de l’AVE resulta l’exemple més vistós. En segon lloc, i en contrast amb l’anterior, caldria discutir la forma com un programa d’inversions públiques ben articulat –en l’àmbit energètic i ambiental, per començar- podria tenir una importància clau en la recuperació de l’activitat econòmica. En tercer lloc, la planificació i realització de les infraestructures té elevades connotacions polítiques, en condicionar els fluxos de persones i mercaderies i jerarquitzar el territori (com bé indicava, per exemple, Magdalena Álvarez, Ministra de Foment, tot comentant l’estructura radial de l’AVE: “Estamos cosiendo España con hilos de acero. Esa es la verdadera forma de hacer país, de defender la unidad de España: coserla con hilos de acero”).

A Itàlia s’ha publicat recentment una obra sobre la qüestió: Grandi e inutili. Le grandi opere in Italia, d’Antonio Fraschilla. El treball vol ser un reportatge de tantes “grans obres” realitzades en aquell país, “molt sovint inútils i inacabades, monuments al malbaratament, exemples de corrupció, mal govern i simple incúria”. El text, farcit d’exemples i documentació resulta sens dubte interessant i presenta una situació que serva innegables paral·lelismes amb alguns episodis i iniciatives del nostre país.

Ara bé, el debat que té lloc al país transalpí mostra també quins poden ser els perills de no orientar de manera adequada la discussió sobre les infraestructures: contribuir a fomentar el descrèdit genèric sobre les actuacions del sector públic; atribuir-li la exclusivitat en el malbaratament de recursos, com si en els darrers temps el sector privat no hagués incorregut sovint en la mateixa falta, amb costos econòmics, socials i ambientals segurament força més elevats; qüestionar també de manera genèrica la importància de la inversió infraestructural i en obra pública.

Cal esperar que les noves legislatures que estan a punt d’obrir-se –tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya- permetin abordar de manera decidida i constructiva el debat sobre les infraestructures. I que d’aquest debat se’n derivin polítiques que portin a utilitzar-les com allò que poden ser: una palanca decisiva per la gestió ambiental, l’articulació del territori i l’avenç social.

[Fotografies: O. Nel·lo]

La ciutat en moviment. Crisi social i resposta ciutadana

La construcció de la ciutat és percebuda sovint com el resultat directe de la decisió dels poders polítics i econòmics, o, a tot estirar, pels tècnics que treballen al seu servei. Tanmateix, la realitat resulta força més complexa. A la ciutat conviuen multitud d’interessos contraposats, sovint contradictoris, i la forma com l'espai urbà es configura pot, indiscutiblement, afavorir uns sectors de la ciutadania i perjudicar-ne uns altres. Per això, no és d’estranyar que ciutadans corrents, sense especial poder polític i econòmic, s’organitzin en moltes ocasions per tal de fer valdre les seves aspiracions i els seus drets. Amb la seva actuació, aplegant-se en associacions i moviments, aconsegueixen sovint alterar les actuacions d’institucions i agents econòmics . Per això poden ser considerats també, a dreta llei, constructors de ciutat.

En efecte, les nostres ciutats -Barcelona n’és un bon exemple- serien molt diverses si al llarg de la història no haguessin existit aquestes mobilitzacions, reivindicacions i iniciatives ciutadanes. Com que aquests moviments no només tenen lloc a la ciutat, sinó que tenen l’organització i el funcionament de la ciutat (l’habitatge, els serveis, el transport, el medi ambient,...) com la seva principal preocupació, han estat denominats moviments socials urbans.

El llibre d’Oriol Nel·lo La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons), que acaba de publicar-se, tracta d’oferir, precisament, una anàlisi de les motivacions i els efectes dels moviments socials urbans contemporanis en els països del sud d’Europa.

L’assaig exposa en primer lloc com l’ascens de les iniciatives i els moviments ciutadans que s’ha produït en els darrers anys en les ciutats d’aquest àmbit té relació directa amb la situació de crisis econòmica i social, així com amb les polítiques que l’han acompanyada. Una situació que ha empitjorat de manera notable les condicions de vida de bona part de la població i a la que la ciutadania, davant de l’incapacitat dels poders públics, s’ha vist forçada a donar resposta directa.  De la munió d’iniciatives que han sorgit, algunes tenen simplement l’objectiu solidari de pal·liar els efectes materials de la crisi. Però d’altres, a més, es proposen de plantar cara al retrocés dels drets ciutadans i fins plantejar alternatives econòmiques, ambientals i polítiques d’abast més general.

Si la defensa de les condicions de vida i dels drets ciutadans són les principals motivacions de les iniciatives i els moviments, quines són avui les seves reivindicacions? Òbviament, qualsevol generalització resultaria abusiva, però hi ha uns quants trets comuns que permeten fer-se una imatge de conjunt. En primer lloc, destaca la importància de la defensa del patrimoni col·lectiu, entès no només com els l’espai públic, els béns comuns, els recursos o el paisatge, sinó també com els serveis i els drets de la ciutadania que articulen la vida social. Si aquest primer element planteja, sobretot, qüestions relatives a la justícia social, els moviments es distingeixen també per una demanda –a vegades explícita, sovint només implícita- de justícia espacial: no es tracta només de que es pugui accedir de forma enraonadament equitatives a la renda i als serveis, sinó que la dignitat urbana i els serveis, siguin presents i accessibles a totes les parts de la ciutat. Finalment, els moviments urbans, en un context de descrèdit creixent de les formes de representació tradicional, posen també sobre la taula el tema de la qualitat democràtica, tant dels processos de decisió, com de la mateixa gestió de les polítiques urbanes.

Davant de temes de tant gran abast, hom podria concloure que les iniciatives ciutadanes i els moviments urbans plantegen certament qüestions crucials, però que la seva capacitat d’incidir-hi resulta escassa. Els moviments urbans serien així més aviat un símptoma del descontentament que no pas un element destinat a tenir incidència efectiva en els problemes que els originen. Tanmateix, aquesta percepció resulta en bona mesura errònia. Les iniciatives i els moviments urbans estan tenint un efecte incontestable a l’hora de mitigar els efectes de la crisi sobre la població, han obtingut alguns èxits gens negligibles en la defensa dels drets ciutadans i, en diversos països europeus (Espanya en primer lloc), estan donant lloc a la configuració d’alternatives polítiques que es plantegen –i a vegades aconsegueixen- conquerir posicions institucionals per tal de fer progressar els seus objectius.

És això, precisament, el que il·lustra, , la tercera part de l’assaig, a partir del cas de Barcelona, ciutat que compta amb una llarga trajectòria de moviments: de les Bullangues de 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, de la revolució de juliol de 1936 a la vaga dels tramvies de 1951 i a les mobilitzacions ciutadanes de finals del franquisme. Així, es mostra com en els darrers anys els moviments urbans i territorials –els conflictes ambientals, les mobilitzacions relatives a la qüestió nacional, les pràctiques i iniciatives d’innovació social- han condicionat i continuen condicionant de manera decisiva tant l’evolució de la societat barcelonina, com la mateixa transformació de l’estructura física de la ciutat. D'aquí la importància i l'interès de la seva anàlisi i comprensió. 

La primera presentació del llibre tindrà lloc el proper dia 9 de desembre a les 19h a la Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran Josep Oliveras, president de la Societat, Joaquim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.

Barcelona: desigualtat urbana, innovació social i estratègia metropolitana

 El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha celebrat la jornada Tendències globals i estratègies metropolitanes amb l'objectiu d’obrir un debat sobre el posicionament de Barcelona en el context mundial. La iniciativa no pot ser més oportuna en un moment en que aquest context es troba en ràpida evolució, tot generant múltiples tensions econòmiques, transformacions socials i conflictes geopolítics que –com l’actualitat s’ocupa de recordar-nos- tenen sovint conseqüències tràgiques.

En reflexionar sobre el posicionament de la ciutat, resulta abans que res convenient analitzar quines són les principals transformacions globals en els que les societats contemporànies es troben immerses. L’obra The World in 2050, del geògraf californià Larry Smith, constitueix un bon marc de referència per fer-ho. L’autor indica que l’evolució de la humanitat en la primera meitat d’aquesta centúria es troba estretament condicionada per l’evolució de quatre grans tendències a megatrends:

-El creixement demogràfic, que ha portat la població del planeta a passar de 3 a 7 mil milions de persones en tot just cinquanta anys, i que continuarà en les properes dècades fins a apropar-se als 9 mil milions.

-La pressió sobre l’entorn i els recursos, l’efecte més visible i dramàtic del qual és el canvi climàtic, en la que l’acció humana té un paper fonamental, que portarà la temperatura mitjana del planeta a incrementar-se entre 2 i 4 º C al llarg d’aquest segle.

-El procés d’urbanització, mercès del qual més de la població mundial viu ja en àrees urbanes i s’estima que aquesta proporció pot arribar a ser de dos terços a mitjans de segle.

-La globalització i integració econòmica, que ha estès les relacions de producció i intercanvi capitalistes sobre tot el planeta i ha fet tots els països estretament interdependents.

En aquests context, cal constatar en primer lloc que Barcelona es troba, sense cap dubte, entre les ciutats més afavorides del món: entre les més benestants, les més pròsperes, les més segures i les més lliures. Malgrat tots els problemes, la ciutat gaudeix d’importants actius –com la posició, el patrimoni urbà i les infraestructures- i d’una excel·lent imatge internacional. Tanmateix, resulta innegable que, en relació a cada un dels quatre grans eixos esmentats es congrien diversos elements de preocupació: l’envelliment de població; la dependència energètica, l’escassedat dels recursos hídrics i els efectes del canvi climàtic en una franja geogràfica especialment sensible com la Mediterrània; els riscos que comporta el progressiu desplaçament cap a llevant dels centre de gravetat de la xarxa mundial de ciutats; les dificultats d’una estructura econòmica que presenta importants desequilibris, entre els quals destaquen sobretot la precarització de l’ocupació i la taxa d’atur.

Un dels trets que es deriven d’aquest conjunt de tendències tant a escala planetària com local és l’increment de les desigualtats socials. Es tracta d’un fenomen general que a Barcelona resulta tant més impactant pel fet de que es produeix després d’un llarg període de reducció de les diferències en termes de renda i perquè els processos de segregació urbana el reflecteixen amb força en el territori metropolità. Així, la qüestió de les desigualtats esdevé clau, ja que és alhora causa i efecte de totes les altres: depèn de com evolucioni la desigualtat, les asimetries demogràfiques, els efectes del canvi climàtic, els conflictes geopolítics i, no cal dir-ho, els escenaris econòmics tindran connotacions ben diverses.

En aquest context -davant del qual els Estats i la mateixa Unió Europea semblen sovint impotents, per acció o omissió- les ciutats poden aportar alternatives innovadores i interessants per a fer front al problema de les desigualtats. Alternatives que permetin transformar i millorar les condicions de vida dels que hi viuen i, al mateix temps, contribuir a posar les bases per a un canvi de caràcter més global.

Per fer-ho, les ciutats hauran d’apartar-se, en bona mesura, d’allò que han estat les polítiques urbanes prevalents en el continent en les darreres dècades, plantejades massa sovint de manera exclusiva en termes de competència interterritorial o de localisme, i apostar per la recuperació del lideratge públic, l’enfortiment de les xarxes de ciutats, el major protagonisme de la ciutadania, i nous plantejaments en la cooperació público-privada.

Barcelona es troba en una posició excel·lent per avançar en aquesta direcció i fins per impulsar aquests nous plantejaments a escala ibèrica i europea. La metròpolis barcelonina compta amb una llarga i reputada tradició de lideratge públic en el govern de les transformacions urbanes, ha sabut establir mecanismes interessants de cooperació público-privada en molts àmbits i durant un llarg període ha pogut ser vista com un exemple de polítiques urbanes redistributives. És així com la metròpolis va poder efectuar la transformació des d’una economia de base essencialment industrial cap a la preeminència dels serveis, al mateix temps que es reduïen les diferencies socials en termes de rendes mitjanes i milloraven de manera destacada les condicions de vida urbana.

A més, en els darrers anys, en bona mesura com a resposta a la crisi econòmica i social, s’han desenvolupat una multitud d’iniciatives ciutadanes de tota mena: de les pràctiques d’economia social a les activitats del tercer sector, de les plataformes de defensa de l’habitatge als moviments que reclamen major transparència i millor govern. Pràctiques ciutadanes que no només constitueixen instruments imprescindibles de solidaritat, sinó també eines de defensa davant dels retrocessos dels drets ciutadans i, en ocasions, assajos d’alternatives en l’organització de la producció i el consum.

No és qüestió, evidentment, de magnificar ni d’embellir aquestes iniciatives, que no es troben, pas exemptes de limitacions i problemes. Tenen, però, la innegable virtut de posar sobre la taula tres qüestions clau a l’hora de fer front a les desigualtats: el tema de l’ús i la gestió de l’espai urbà, els recursos i els béns comuns; el problema de la justícia espacial i territorial; i la demanda de la qualitat democràtica dels processos de presa de decisió i de gestió pública.

Són tres temes que avui han de formar part central de tota reflexió estratègica i que condicionaran no només l’evolució interna de la ciutat, sinó també la seva posició en el sistema mundial de ciutats. De nou, cal constatar que Barcelona es troba en aquest àmbit en una posició de fortalesa. Sovint, quan estudiosos d’altres països ens visiten ens plantegen una aparent paradoxa: Barcelona, ens diuen, és una de les ciutats més benestants d’Europa, relativament ben cohesionada, que ha estat exemple de gestió i polítiques urbanes,... com s’explica llavors la permanència, la pugnacitat i el vigor dels moviments ciutadans, l’actuació veïnal, les reivindicacions socials? Nosaltres sabem bé que la contradicció no és tal. Ans al contrari, precisament perquè al llarg de la seva història la ciutadania ha donat mostres reiterades de capacitat d’organització i actuació -al marge i, sovint, en contra de les institucions- les polítiques han estat, en bona mesura, les que han estat i Barcelona és la que és.

A l’hora d’encarar la reflexió i l’acció estratègica davant les desigualtats la Barcelona metropolitana pot partir, doncs, amb avantatge davant d’altres ciutats. Té l’oportunitat de fer d’aquests moviments i iniciatives un vector d’innovació de les polítiques urbanes, tot avançant cap a la co-producció de polítiques entre institucions i societat en l’àmbit crucial de la millora dels serveis i la qualitat de vida. Té la oportunitat d’esdevenir seu de noves iniciatives de gestió i cooperació a escala catalana, espanyola i internacional. Te la oportunitat, a la fi, de convertir-se en un referent en aquest camp, projectant així la imatge de la ciutat a partir, precisament, dels valors de la cooperació, la innovació, la cohesió i la solidaritat.

Per això, Pla Estratègic Metropolità, que ha estat tradicionalment el lloc de trobada entre institucions i sectors de la societat, s’enriquirà segurament en incorporar aquests nous actors i noves experiències en les seves tasques de reflexió i actuació estratègica. Aquesta presència permetrà, a més, reconèixer i enfortir aquestes iniciatives com a actors clau tant en el tractament de les desigualtats com en la innovació de les pràctiques socials

El fet d’aspirar a ser una ciutat particularment cohesionada i equitativa –tant en termes socials com en termes territorials- esdevindrà així un element d’importància decisiva, estratègica, en el posicionament de la Barcelona metropolitana davant dels reptes del seu futur.

[Fotografies: O. Nel·lo]

Pier Paolo Pasolini: llengua, cultura popular i subjecte revolucionari

El dia 21 d’octubre de 1975, tot just dues setmanes abans de la seva mort, Pier Paolo Pasolini es reunia a Lecce amb un grup d’estudiants i ensenyants per debatre sobre el tractament dels parlars dialectals a l’escola italiana. La sessió -vibrant de controvèrsia i suggeriments, fins al punt que es pot llegir gairebé com una peça teatral- va ser transcrita i publicada per l’editorial napolitana Athena l’any 1976, i, una dècada més tard, el 1987, recuperada per Editori Riuniti a la col·lecció Biblioteca Mínima. Aquest conjunt de circumstàncies n’han fet un text relativament oblidat. Convé, tanmateix,  rellegir-lo ara. No només perquè s’acompleixen quaranta anys de la tràgica desaparició de l’autor, sinó perquè les seves pàgines contenen en bona mesura molts dels nodes del seu pensament, plantejats, a més, a través d’un tema, el de la llengua, que ens interpel·la com pocs altres.

En efecte, Pasolini, utilitza en el debat sobre les possibilitats d’ensenyament del “dialecte” (és a dir, aquell conjunt de llengües i parles que no s’adiuen al italià normatiu) com a camí per introduir un dels temes centrals de la seva reflexió i les seves preocupacions: la destrucció de la cultura popular i el consegüent alienació i enviliment d’aquells que havien de ser els subjectes revolucionaris capaços de transformar la societat capitalista.

Era, justament en aquells anys quan l’autor acabava de publicar alguns dels seus més cèlebres articles sobre la qüestió, que serien després aplegats a Scritti corsari. Hi plantejava la paradoxa de que la cultura popular italiana –la cultura de la pagesia, del subproletariat i del proletariat mateix- no hauria iniciat la seva davallada definitiva en el període feixista, sinó gairebé vint anys més tard, amb l’esclat del sviluppo i l’adveniment del consum de massa. Hauria estat llavors quan s’hauria produït la veritable “revolució antropològica”, en la qual es va poder veure “la coacció dels consums recrear i deformar la consciència del poble italià fins a una irreversible degradació” [Scritti corsari, 1981, p. 160].

En aquest context, Pasolini reivindica, en el debat de Lecce, l’ensenyament del dialecte i en dialecte, tema per al qual sempre havia mostrat una especial sensibilitat (cal recordar les seves primeres temptatives poètiques escrites en friülà). Però no ho fa pas per tradicionalisme o per localisme, sinó per la defensa d’un “pluralisme cultural” davant el “genocidi” que suposa la destrucció i homogeneïtzació de les cultures populars. La reivindicació del dialecte podria doncs esdevenir un fet “profundament revolucionari (alguna cosa com la defensa de la pròpia llengua en el País Basc, o per part dels irlandesos), que ha d’arribar fins el separatisme, que seria una lluita extremadament sana, perquè aquesta lluita per al separatisme no és altre cosa que la defensa del pluralisme cultural, que és la realitat d’una cultura” [Volgar’ eloquio, p. 32].

Davant l’estupefacció que provoca en l’audiència aquest argument portat fins a l’extrem, l’autor acaba admetent, amb amargor, “això ho dic per fer evident que en realitat hi ha poca cosa a fer”.  Tanmateix, una part dels assistents l'increpa i li retreu voler retornar al passat, cap a una presumpta “arcàdia de les classes populars”. Pasolini replica indignat que de cap manera voldria tornar enrera, sinó que, en la tradició gramsciana, hauria volgut que la cultura popular, la cultura de les classes subalternes, hagués tingut l’oportunitat d’entrar en relació amb la gran cultura burgesa i que d’aquesta relació n’hagués sortit quelcom de nou i d’alliberador. Pasolini reprenia així l’argument que l’havia oposat, en agra polèmica, a Italo Calvino quan aquest li retreia d’enyorar una “edat d’or” mítica. El món que jo enyoro, afirmava Pasolini, no és el de cap “edat d’or”, sinó el de l’”edat del pa”. Un món en el que la gran majoria de persones només “consumia béns extremadament necessaris. I era això, potser, el que feia extremadament necessària la seva pobra i precària vida. En canvi és ben clar que els béns superflus converteixen la vida en supèrflua”. I afegia, que “fins fa pocs anys aquest era el món preburgès, el món de la classe dominada", un món que "només per raons nacionals, o millor, estatals formava part del territori de la Italietta [...].” [Scritti...,  p. 62-63].

No està amb això mitificant el passat?, li pregunta algú des del públic. Tan segur està de que la vida

Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo y
Salvador Clotas, al cementiri de Montjuïc,
al fons les barraques de Can Tunis (1968)

en els suburbis i els barris populars d’abans del consum de massa era més feliç que la d’ara? “Sobre la felicitat puc donar una resposta sobre la qual no tinc el més mínim dubte”, respon taxatiu. “Encara que sempre estigui devorat pels dubtes, sobre això no en tinc. En els suburbis de Roma, que són el món que jo conec i he expressat en les meves novel·les de fa deu anys, els joves i la gent en general era molt més feliç que ara”. I conclou referint-se en concret a el Quarticciolo, una de les més cèlebres borgate de la capital italiana: “Era efectivament un ghetto, vist des del punt de vista d’un burgès”, però del punt de vista dels seus habitants “no era un ghetto, era un món, era un univers en el es realitzaven, la cultura en la que vivien, en els valors de la qual creien, fins i tot inconscientment, i en els models de la qual es realitzaven; i això els proporcionava un equilibri complert i total. Què importa la misèria! [...] El mal pitjor és la misèria del fals benestar; són molt més infeliços els pobres avui que fa deu anys, en proporció...” [Volgar’..., p. 41-42].

Un estudiant inquireix llavors, de forma gairebé exasperada, si davant de tanta desorientació, no seria millor, en comptes de judicar, escoltar “les masses populars” i deixar-se guiar per elles. “Aquestes masses de les que parles”, replica Pasolini, “en realitat ja no existeixen, més que de manera fragmentària, més que caòticament; els valors que segons tu ens haurien d’ensenyar, en realitat són ja contravalors que els han estat imposats per la cultura consumista, petit-burgesa”. I arriba llavors al node del seu argument: el problema veritable que cal plantejar-se resulta extremadament difícil de resoldre “perquè és la lluita entre una cultura que no acceptem i una cultura que s’ha acabat” [Volgar’..., p. 70-71]. D’aquí es deriven els fonaments del seu pessimisme, perquè aquest procés ha destruït, en bona mesura, la possibilitat de construir subjectes revolucionaris a partir dels grups subalterns alienats: “una revolució marxista, en aquest punt, quan el genocidi ha estat ja consumat, em sembla força utòpica” [Volgar’..., p. 45].

El debat, aquí reflectit només en els seus trets principals, ple com està de tota mena d’incitacions intel·lectuals i polítiques, conté per a l’estudiós del territori un interès especial. La desaparició de la cultura camperola, la transformació de les condicions de vida del subproletariat i el proletariat durant els anys seixanta i setanta, són fenòmens que a Itàlia (i a Espanya) resulten inseparables del procés d’urbanització. És a través de la concentració de grans contingents de població i activitat sobre el territori, a través de les grans migracions camp/ciutat, que el creixement econòmic d’aquells anys fou possible, amb els efectes corresponents. Allà on aquesta transformació, aquesta lluita entre el nou i el vell, entre la ciutat i el camp resultà més patent foren les perifèries dels nuclis urbans: els afores, els suburbis, els límits, els barris de barraques, els terrenys agrícoles abandonats. Era en aquests àmbits, des de la perspectiva de Pasolini, on encara podien trobar-se les traces d’aquella cultura popular que desapareixia. D’aquí la seva fascinació per aquests barris expressada en tantes de les seves obres.

Quaranta anys s’han escolat des dels debats de llavors. L’estructura social s’ha transformat radicalment, el procés d’urbanització ha entrat en noves fases que fan cada cop més difícil distingir entre ciutat i camp, la mercantilització de tota mena de béns i de les relacions socials s'ha aprofundit fins a extrems difícils de preveure, els patrons culturals i els hàbits de consum han homogeneïtzat més i més les formes de vida. Però els temes plantejats per Pier Paolo Pasolini, amb la seva força i les seves contradiccions, continuen interpel·lant-nos. Com ens interpel·la la seva voluntat de comprendre, de prendre posició i d’actuar en conseqüència.

[Fotografies: IMDbPro; Garzanti; UAB-Julia Goytisolo; Editori Riuniti]

Horacio Capel, geògraf

El dia 3 de novembre s’ha celebrat a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, un acte d’homenatge al professor Horacio Capel. L’acte, en el que, juntament amb l’homenatjat, intervingueren el rector de la Universitat, Dídac Ramírez, el Degà de la Facultat de Geografia i Història, Xavier Roigé, i els professors Carles Carreras , Vicente Casals i Luís Urteaga, constituí també la presentació del volum jubilar Horacio Capel, geógrafo, editat pel dos darrers. 
Horacio Capel (Màlaga, 1941) ha estat un dels geògrafs espanyols més influents de les darreres dècades. En la seva trajectòria es combina la docència, exercida sobretot a la Universitat de Barcelona on arribà procedent de Múrcia l’any 1967, amb una intensa activitat investigadora. Aquesta s'ha centrat especialment en el camp de la  geografia urbana (des de la seminal Capitalismo y morfología urbana en España, 1975, fins la monumental La morfología de las ciudades, publicada en tres volums el 2002, 2005 y 2013), així com en l’estudi de l’evolució del pensament geogràfic  (en el que es troba, entre moltes altres obres, Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea, 1981, nova edició actualitzada i ampliada 2014). 
Capel ha destacat així mateix per les seves iniciatives en el camp de la publicació i la difusió de la producció geogràfica, així com en la preocupació de contribuir al debat científic des d’una perspectiva crítica. Això el portà a impulsar la col·lecció Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana,  de la que es varen publicar 100 números entre 1976 i 1994. A partir de  1995 la sèrie donà lloc al conglomerat de publicacions digitals Geocrítica. Aquest està integrat per tres revistes, totes dirigides per l’autor: Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales i Aracne. Recursos en Internet para la Geografía y las Ciencias Sociales. En total s’hi han publicat prop de 3.500 articles científics i constitueixen un referent imprescindible per a la geografia hispana, tant a Europa com a Amèrica Llatina. 
Aquesta trajectòria, particularment intensa i fructífera, es reflecteix en el llibre curat per Vicente Casals i Luís Urteaga, esmentat més amunt. Es tracta d’una substanciosa aportació de 659 pàgines, que aplega 37 treballs realitzats per 41 autors. Les contribucions es presenten estructurades en cinc parts, que es corresponen als grans àmbits d’interès en l’obra d’Horacio Capel i a les principals fites de la seva trajectòria: “Ciudad, territorio y forma”, “Teoría e historia de la Geografia”, “Saberes, prácticas y representaciones”, “Relecturas” i “Recuerdos y semblanzas”. Tanquen el volum una cronologia intel·lectual de l’autor i una selecció de la seva bibliografia. D’aquesta manera, el llibre forma un tot articulat i orgànic, que el fa particularment útil per al coneixement de l’autor i l’estudi de la disciplina.
L’acte, al que assistiren nombrosos col·legues i deixebles, es clogué amb les paraules de l’homenatjat, que -fidel a la seva concepció de la geografia com a saber crític i a l’exigència de compromís social- va reclamar la recuperació dels ponts del diàleg institucional, intel·lectual i ciutadà per tal de superar la difícil situació en que es troba el país.

Barraques, la ciutat oblidada

Montjuïc, 25 d'octubre 2015

Aquest diumenge, 25 d’octubre, s’ha inaugurat a Montjuïc una placa en record i homenatge als ciutadans que, al llarg de dècades, varen viure en els barris de barraques que envoltaven i s’enfilaven a la muntanya: Tres Pins, les Banderes, Can Valero, Can Tunis, Poblesec.  Es tracta d’un acte de gran rellevància que té per objectiu reivindicar una part de la història de la ciutat i dels qui l’han construïda, massa sovint menystinguda i oblidada.

En efecte, l’àmbit dels estudis urbans se sol afirmar que un dels trets diferenciadors més determinants entre la ciutat europea i la dels països del tercer món és que, en el període contemporani, la primera s’ha desenvolupat de manera planejada, formal i orgànica, mentre que la segona s’ha expandit en molt bona mesura a través de processos informals d’urbanització.

L’afirmació conté només una part de la veritat. Oblida que en molts països d’Europa els assentament

informals han estat episodis fonamentals en la construcció de la ciutat al llarg del mateix segle XX, i han deixat una petjada profunda tant en el territori, com en la societat i, sobretot, en la vida d’aquells que els aixecaren i hi visqueren.

A Barcelona es calcula que a inicis del anys seixanta hi havia 20.000 barraques, en les que residien entre 70.000 i 100.000 persones. Es tractava de barris com Somorrostro, Camp de la Bota, la Perona, el Carmel o els ja esmentats de Montjuïc, on s’estima que va arribar a viure 1 de cada 15 habitants de la ciutat. Al llarg dels anys setanta, amb la construcció del polígons d’habitatge de massa, el nombre de barraques es va anar reduïnt i finalment prop d’inici dels noranta, ja en període democràtic, el barraquisme va poder considerar-se oficialment “eradicat”.

Barraques a Montjuïc, cap a 1950

La desaparició del barraquisme planteja, tanmateix, dos tipus de qüestions. En primer lloc, un problema de identitat per als que hi havien viscut, que han vist desaparèixer completament els llocs que, mal que bé, havien estat el seu espai vital. Traslladats a viure en barris molt distants, no només varen patir l’afebliment o el trencament de les xarxes socials de relació i solidaritat que havien creat i en les que s’havien sostingut, sinó que amb la cancel·lació física dels barris de barraques veien desaparèixer el seu lloc de referència i identitat. Identitat sovint menystinguda i fins estigmatitzada, però identitat pròpia i, creixentment, reivindicada.

L’altre problema ha estat el risc de desaparició de la memòria col·lectiva de la ciutat d’un dels episodis més rellevants de la seva història urbana recent. Un episodi -fet de dificultats, marginació, persecució i explotació, però també de solidaritat, de lluita i d’esperances- sense el qual no pot comprendre’s  ni l’estructura de la societat catalana actual, ni la mateixa configuració de la ciutat. Un episodi, que, a més, fa present que els problemes de l’infrahabitatge o de les penoses condicions de vida de la població acabada d’arribar que avui coneixem no són pas nous: responen a mecanismes econòmics i socials similars, i requereixen de similar solidaritat i atenció.

Per això resulten de tant d’interès les iniciatives destinades a preservar i explicar la història dels barris de barraques de la ciutat que s’han succeït en els darrers anys. Entre aquestes destaquen l’exposició Barraques, la ciutat informal, que el Museu d’Història de Barcelona va dedicar al tema, o els magnífics documentals d’Alonso Carnicer i Sara Grimal, emesos per TV3: Barraques, l’altre ciutat (2009) i Barraques, la ciutat oblidada (2010). La tasca de col·locació sistemàtica en els llocs on varen existir els barris de barraques de plaques commemoratives com la de Montjuïc és un altre iniciativa, impulsada en aquest cas per una comissió ciutadana, destinada a mantenir la memòria individual i col·lectiva.

“No pot ser que el dia que nosaltres desapareixem tot s’oblidi!”, exclamava aquest diumenge un dels antics veïns de Montjuïc. Si ho permetéssim, si deixéssim caure en l’oblit la seva memòria, perdríem certament tantes històries de vides fetes de penalitats, de lluites i d’esperances. I, també, la possibilitat de comprendre com s’ha fet i el què és aquesta ciutat. 

[Foto: Ajuntament de Barcelona]