Les polítiques territorials en els programes de les eleccions al Parlament de Catalunya

Com dèiem fa uns dies, el tema de les polítiques territorials ha estat gairebé del tot absent del debat de la campanya electoral que avui es clou. Això és tant més sorprenent si es tenen en compte els efectes que la crisi econòmica està tenint sobre el territori –en l’agreujament de les desigualtats urbanes, les dificultats per mantenir serveis, en les incògnites en matèria d’infraestructures- i la importància que les polítiques territorials i urbanístiques podrien revestir tant a l’hora de pal·liar els perjudicis que la crisi ocasiona als ciutadans, com de trobar una sortida del marasme econòmic i social.

Tanmateix, de la lectura dels programes electorals de les diverses forces que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya se’n desprenen diferents posicionaments que resulten il·lustratius dels propòsits de capteniment de cada una d’elles envers les polítiques territorials. Vegem a continuació com es tracta en el programes de les forces polítiques que en la darrera legislatura han tingut grup parlamentari els temes del planejament territorial i de les polítiques urbanes. Ens centrarem en aquests dos temes, prou rellevants, sense entrar, per mor de la brevetat, en les qüestions de les infraestructures i l’habitatge, que requeririen per ells mateixos d’una nota específica.

En el programa de Convèrgencia i Unió el tema de fons en matèria territorial és el de la competitivitat: “tenim el repte de dissenyar un país que sigui més competitiu i socialment rendible en tots els àmbits”, comença dient. Per això proposa elaborar una “nova Llei del territori, que ordeni i simplifiqui la legislació sobre ordenació territorial, gestió urbanística, costes, muntanya i paisatge”. Així mateix, afirmen que impulsaran  “la transformació del Plans territorials parcials en instruments que defineixin estratègies territorials orientades a la millora de la qualitat de vida i a la generació d’activitat econòmica” i es simplificarà el procediment de l’avaluació ambiental. La coalició no renuncia a l’elaboració de Plans directors urbanístics “d’àmbits territorials especialment complexos i vinculats a activitats econòmiques estratègiques” i afirma que crearà “nous instruments jurídics i de gestió integrada que agiliti la implantació territorials i el desenvolupament de projectes estratègics de forma ràpida i adequada, facilitant la inversió estrangera que aporti valor”. Pel que fa a les polítiques urbanes, el programa de CiU no fa cap referència a les Lleis de Barris ni a la d’Urbanitzacions, les convocatòries de les quals han quedat interrompudes de l’any 2011 ençà, tot i els reiterats pronunciaments del Parlament de Catalunya a la seva reactivació, pronunciaments que en ocasions han comptat amb el vot del mateix grup de CiU. Sense voler-ne fer una simplificació o caracterització, veiem doncs, com en el programa de la coalició nacionalista s’escolta el ressò d’algun dels corrents de fons dels debats europeus sobre les polítiques territorials: la presumpció de que la normativa urbanística, territorial i ambiental pot ser un impediment a la “competitivitat” (allò que a Anglaterra n’han dit el “planning burden”), el convenciment de que ha de ser “ordenada” i “simplificada” per facilitar l’activitat econòmica, la noció que els instruments de planejament territorial han de ser revisats per tenir un caràcter més “estratègic” (vol dir això que han de perdre el seu valor normatiu?), l’afirmació que per a la implantació de determinats “projectes estratègics” –en especial els d’”inversió estrangera que aporti valor”- calen expedients nous i especials que en facilitin la implantació de forma ràpida i adequada (de nou, aquí sembla anar-se pel camí de les Enterprise Zones o del Business Improvement Districts, que es varen implantar al Regne Unit ja fa anys i que han tingut un gran desenvolupament en d’altres països, de França a la Xina). I, al costat d’això, cap esment a les polítiques actives de l’administració per tal de pal·liar de manera directa els efectes de la crisi en les àrees urbanes.

Al seu torn, el programa del Partit dels Socialistes de Catalunya inicia el seu apartat relatiu a les polítiques territorials amb una condemna de conjunt a la trajectòria del govern en la darrera legislatura: “La legislatura que tanquem ha estat la pitjor, en matèria territorial, des de la restauració de la Generalitat. Pràcticament es pot parlar d’una no-legislatura. En termes comparatius amb les dues darreres, on la gran producció de normativa, de planificació i d’obra pública quedarà com una referencia de futur, en aquesta novena legislatura tant l’ordenació territorial, la creació d’infraestructures, la mobilitat o la cura del medi ambient o s’han estancat o han anat enrere”. Així mateix critica que “En matèria de territori el govern ha alterat el ritme de producció de PDU que volien deixar pactats els desenvolupaments d’alguns dels espais amb major pressió del país”, la manca de reacció sobre la proposta de reforma de la Llei de costes i la modificació de la Llei d’Urbanisme i la Llei del dret a l’Habitatge “en la línia de la desregulació”.  Davant d’això, reclamen que es “reprengui polítiques que s’han demostrat importants per a la cohesió a escala local, com són el Pla de barris i el programa d’ajut als a municipis que compten amb urbanitzacions amb dèficits urbanístics” que CiU hauria deixat “en un calaix” i que els socialistes han proposat de reprendre en reiterades ocasions en el Parlament. En canvi, el programa del PSC no concreta quins haurien de ser els nous passos a donar en matèria de planejament territorial i urbanístic, la qual cosa no deixa de ser sorprenent atesa les posicions tan rellevants que el partit detenta en l’àmbit local.  

Pel seu costat, el programa del Partit Popular de Catalunya se centra sobretot en l’àmbit de les infraestructures, tant les que són de titularitat autonòmica com estatal, i no conté tampoc propostes o precisions respecte el planejament territorial o urbanístic, que ni tant sols s’esmenta en el document. Pel què fa a les polítiques urbanes afirmen que apostaran “per la rehabilitació per la rehabilitació com a mesura per a promoure la reincorporació en el  mercat d’habitatges en desús i de dinamització del sector de la construcció”.  Així mateix, indiquen que “tornarem a convocar els ajuts de la llei de barris, que fomenten la rehabilitació urbana d’espais degradats, i de les d’urbanitzacions”.

Per contrast, el programa d’Esquerra Republicana de Catalunya en l’àmbit del planejament i les polítiques territorials resulta molt detallat. S’inicia també amb un judici positiu respecte “la generació d’instruments que permetran que la intervenció sobre el territori sigui en el futur més racional, ordenada i respectuosa amb el patrimoni natural, cultural i paisatgístic” adoptats ara fa uns anys i una crítica al fet que “el país no es pot permetre –malgrat la crisi- la paràlisi en matèria de planificació territorial que hem vist la darrera legislatura”. Per sortir d’aquest impasse, ERC proposa la “redacció d’un nou Pla Territorial General de Catalunya per planificar el territori amb visió de país i afavorint la diversitat territorial, establint els usos del sòl a escala supramunicipal per tal d’assolir  una  distribució  eficient  en  el  territori,  tot  consolidant  el  model  de  viles  i  ciutats compactes, complexes i integradores; una protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica”. Així mateix indica que caldrà procedir a desenvolupar el planejament territorial vigent a través de la “redacció de plans directors territorials i sectorials, per perfilar amb més detall els continguts dels plans territorials parcials en espais que per la seva densitat, patrimoni arquitectònic o natural, coneixen una major fragmentació i pressió urbanística i, per tant, estan sotmesos a més riscos”.  Les propostes es completen amb el projecte d’elaborar un Pla Territorial de Sistemes de connexió ecològica i un altre d’Espais fluvials, així com amb la voluntat de completar i desplegar els catàlegs i altres instruments en matèria de paisatge. No figura en canvi en el programa d’Esquerra Republicana cap esment a les polítiques de rehabilitació urbana o a la reactivació de la Llei de Barris i pel que fa a les urbanitzacions s’indica de manera poc precisa la necessitat “establir una moratòria de transició al tractament de les urbanitzacions disperses”.  

La revisió del Pla Territorial General de Catalunya és, també, la primera mesura en matèria de política territorial proposada en el programa d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquesta hauria de tenir per objectiu fer del Pla “una veritable agenda 21 de Catalunya i un instrument per ajudar a una sortida sostenible de la crisi social, econòmica i ambiental actuals, en què es doni prioritat a les actuacions que ajudin a canviar el model econòmic, impulsar la recuperació dels valors ambientals del territori, la utilització eficient dels recursos naturals i del territori, la rehabilitació urbana i a canviar el model econòmic-productiu, en tots els àmbits, impulsant un nou concepte d’economia verda i social.” Així mateix, tot i la seva vigència recent, proposen «revisar els Plans Territorials Parcial vigents en especial a la Catalunya Central, el Camp de Tarragona i les Terres de Ponent, per incorporar-hi els canvi necessaris per impulsar actuacions més decidides de reequilibri territorial transformació del teixit productiu, introducció de les noves infraestructures de transport col·lectiu i canvis del model urbanístic”.  Pel que fa la Pla Territorial Metropolità de Barcelona proposen desenvolupar-lo “amb la formulació del Pla o Plans Directors que s’estableixen, amb criteris de contenció urbana, millora, regeneració i rehabilitació dels barris i ciutats que presentin situacions de més degradació o riscos socials, desenvolupar els criteris socioambientals que s’estableixen al Pla Territorial i a la seva Memòria Ambiental”. Tanmateix, aquest desenvolupament hauria de coexistir amb la redacció d’un nou pla territorial “per a l’àmbit funcional del Penedès”, que suposaria el desmembrament dels àmbits Metropolità, Catalunya Central i Camp de Tarragona. Pel que fa a la normativa urbanística, ICV proposa la revisió del text de la llei per tal de suprimir determinacions introduïdes per CIU en l’última reforma (...) destinades a afavorir interessos privats, facilitar l’especulació urbanística, devaluar el planejament territorial i sectorial i la protecció ambiental i els valors del territori i reduir les competències urbanístiques dels ajuntaments, i —en segon terme— adaptar aquestes lleis als nous criteris i objectius d’un urbanisme sostenible, que ajudi a les polítiques de cohesió social, sostenibilitat urbana i canvi del model productiu i residencial.” Així mateix, proposen de reactivar la Llei de Barris i la Llei d’Urbanitzacions.
Finalment, el programa de Ciutadans tampoc es refereix de manera explícita al Planejament territorial vigent o futur i es centra, de nou, més en la temàtica de caràcter infraestructural. Tot i així hi figuren algunes propostes en el camp de les polítiques territorials que contenen imprecisions, s’ha de dir, prou assenyalades: “promourem un pla territorial de connectors ecològics entre parcs naturals, el PEIN 2000, per tal de facilitar el pas de fauna entre ells i preservar la biodiversitat originant, d’aquesta forma, una xarxa de parcs naturals connectats entre ells”. Així mateix, en l’àmbit urbanístic hi figuren diverses propostes, de caràcter molt genèric, algunes de les quals ja estan recollides en la normativa urbanística i territorial vigent: “Fomentarem l’ús racional del sòl amb subjecció a les necessitats reals de la demanda en funció del creixement de la població, segons el model compacte sustentable d’acord amb les recomanacions de la Conferència de Rio. Per això, s’aplicarà per a cada municipi un esponjament màxim de sòl urbanitzable admissible en les revisions del seu plantejament general, en funció de les projeccions de poblacions i activitats, amb aplicació d’estàndards adequats al nostre nivell de desenvolupament per la reserva obligatòria del sòl destinat a equipaments i dotacions, serveis tècnics, espais lliures i zones verdes.” El programa de Ciutadans no esmenta les Lleis de Barris ni la d’Urbanitzacions. 
Les eleccions del proper dia 25 de novembre, decisives per tantes raons, ho són també per a l'ordenació del territori, les polítiques urbanes i llurs efectes en les condicions de vida de la població. Caldrà doncs tenir-ho en compte i obrar en conseqüència. 

Debats sobre "Ordenar el territorio" a l'Escola d'Arquitectura del Vallès i al Col·legi d'Arquitectes a Tarragona

La setmana immediatament posterior a les eleccions del dia 25 de novembre se cel·lebraran dos debats sobre les polítiques territorials a Catalunya. Es tracta d'un tema que ha estat gairebé absent del debat electoral, tot i que, per l'òbvia importància d'aquestes polítiques tant a l'hora de pal·liar els efectes de la crisi, com de contribuir a sortir-ne, serà, sens dubte, una de les primers qüestions que el nou govern català s'haurà de plantejar.
Els dos debats prendran com a punt de partida la presentació del llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña (València, Tirant, 2012), en el que s'assaja, precisament, de fer un balanç de l'experiència catalana en aquest camp durant els darrers anys i de projectar-la cap al futur.
El primer dels dos debats tindrà lloc a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, a Sant Cugat del Vallès, el proper dia 27 de novembre a les 10.30h. Hi participaran, Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya entre 2004 i 2010, Antonio Font i Carles Llop, professors d'urbanisme a l'ETSAV, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.

El segon acte, organitzat conjuntament pel Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, l'Escola d'Arquitectura d'aquesta Universitat i la delegació tarragonina del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, tindrà lloc a la seu d'aquesta darrera entitat a Tarragona el dia 28 de novembre a les 19h. Hi intervindran, l'arquitecte Josep Llop, president de la delegació, el geògraf Josep Oliveras, professor de la Universitat Rovira i Virgili i president de la Societat Catalana de Geografia i Oriol Nel·lo.

Francesco Indovina: de l'anàlisi del territori al govern de la ciutat

El proper dia 13 de novembre es presentarà el llibre Francesco Indovina: del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, publicat per l'editorial Icaria dins la seva col·lecció Espacios Críticos. La presentació es farà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a les 19.30h. i hi intervindran Núria Benach i Abel Albet, directors de la col·lecció, Oriol Nel·lo, autor del llibre, Antonio Font, catedràtic d'urbanisme de la UPC, i, finalment, el mateix Francesco Indovina, que dictarà una conferència.
Francesco Indovina es un dels més coneguts i reputats urbanistes italians. Nascut a Termini Imerese (Palerm) l'any 1933, ha combinat en la seva llarga trajectòria els estudis territorials, la docència universitària, la pràctica urbanística i el compromís polític. D'aquesta trajectòria n'ha sorgit una obra molt extensa i complexa que ha esdevingut una referència imprescindible per a l'estudi de les dinàmiques territorials i urbanes, així com en el debat sobre les polítiques públiques destinades a encarrilar-les i, si és el cas, corregir-les, en benefici de la col·lectivitat.
Nat, tal com es deia, a Sicília, es va llicenciar inicialment en Dret, disciplina de la que molt d'hora s'apartaria, per tal d'orientar-se cap als estudis econòmics i socials. En aquest camp realitzaria diversos estudis aplicats que aviat tingueren una àmplia repercussió i el varen dur a abandonar la seva illa natal a inicis dels anys seixanta, per traslladar-se a Milà. Allà col·laboraria amb alguns dels think tanks més destacats de l'esquerra italiana en aquell període, com l'Istituto Giangiacomo Feltrinelli o l'Istituto Lombardo di Studi Economici e Sociali. El seus treballs d'aquells anys, de caire eminentment econòmic i sociològic, es varen combinar aviat amb una intensa activiat editorial (fundació de la revista Archivio di Studi Urbani e Regionali, direcció de les col·leccions de temàtica econòmica i territorial de l'editorial FrancoAngeli) i la militància en diverses formacions de l'esquerra italiana.
A inicis dels anys setanta es va desplaçar a Venècia per tal d'incorporar-se com a professor a l'Istituto Universitario di Architettura d'aquella ciutat. Serà aquí on, en trenta anys de docència i recerca, produirà les que són considerades les seves aportacions més decisives. Centrat ja de manera definitiva en l'anàlisi territorial, els seus estudis ofereixen un marc analític innovador per a l'estudi dels processos de difusió de la ciutat sobre el territori i la metropolitanització. Múltiples són les seves aportacions en aquesta àrea, entre les que destaquen La città diffusa (1990), La città fine millennio (1990), La città occasionale (2003) i Dalla città diffusa all’archipelago metropolitano (2009). Al costat d'aquesta activitat investigadora, Indovina va dirigir durant molts anys el Dipartimento di Analisi Economica e Sociale del Territorio de l'IUAV i ha participat de forma activa tant en el debat com en la pràctica urbanística.
A Catalunya i a Espanya la influència de Francesco Indovina ha estat força destacable. Ja en els anys setanta  Gustau Gili va publicar la traducció castellana de Lo spreco edilizio, una de les seves obres més conegudes. De llavors ençà, els seus articles i publicacions són seguits amb atenció pels estudiosos del territori i els professionals de l'urbanisme. Indovina ha impartit docència en nombroses ocasions a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona. L'any 2010, la Universitat de Lleida li va atorgar el prestigiós premi Joan Vilagrasa d'estudis territorials pel conjunt de la seva trajectòria.
El llibre que ara es publica consta d'un estudi biogràfic, una entrevista entre Oriol Nel·lo i Francesco Indovina, una extensa selecció dels seus textos més destacats, un text inèdit escrit per Indovina expressament per aquest volum, i un assaig de Nel·lo en el que s'ofereixen diverses claus per a la lectura de l'obra de l'urbanista italià.
Podeu veure el video de l'acte de presentació. 

Presentació del llibre "Ordenar el Territorio" a Girona

Presentació d'Ordenar el territorio a la llibreria La Central
de Barcelona, organitzada per la Fundació Rafael de Campalans
el 21 de juny de 2012.  D'esquerra a dreta, Albert Aixalà,
Joaquim Nadal, Oriol Nel·lo i Joan Romero 

En les properes setmanes tindran lloc noves presentacions de Ordenar el territorio.La experiencia de Barcelona y Cataluña (València, Editorial Tirant lo Blanch, 2012). El llibre, que va aparèixer abans de l’estiu, ofereix un balanç de les polítiques territorials impulsades a Catalunya durant els darrers anys, balanç que l’agreujament de la crisi econòmica i la conjuntura política fan particularment necessari de debatre per tal de trobar noves vies de cara al futur.

La primera d’aquestes presentacions tindrà lloc a Girona el proper dia 22 d’octubre, a les 18h., a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Consistirà en un debat sobre el tema "Territori, planejament i crisi. Un debat en ocasió de la publicació de ‘Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña’", que s'iniciarà amb una conferència per part de l’autor, seguida per una conversa amb Joan Vicente i Isabel Salamaña, professors de la UdG que compten amb una llarga experiència en la gestió de les polítiques territorials, com a regidors, respectivament, dels ajuntaments de Sant Feliu de Guíxols i de Girona. A continuació s'obrirà el debat amb tots els assistents. 

Es troben en preparació, així mateix, per al proper mes de novembre presentacions a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i a la delegació del Col·legi d’Arquitectes a Tarragona, que s’anunciaran oportunament. 

II Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica"

Pilar Riera 

El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el II Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La planificació territorial a Catalunya i a Europa:  realitats i reptes.

El cicle, oferirà una panoràmica dels antecedents, les realitats actuals i les perspectives de futur del planejament territorial a Catalunya, tot enllaçant amb les perspectives que en aquest camp es plantegen a Europa. 

Entre els conferenciants es compten professionals que han intervingut de manera decisiva en l’elaboració del planejament territorial vigent a Catalunya, així com alguns dels principals experts europeus en aquest camp. Tenint en compte que enguany el programa de postgrau dedica el seu exercici troncal a l'ordenació del espais turístics es farà especial esment a la relació entre el planejament del territori i l'ordenació de les activitats turístiques.

Jaume Mateu

Les cinc conferències tindran lloc durant cinc dimecres successius entre els dies 24 d’octubre i 21 de novembre de 2012 , a la Sala d’Actes de la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació, a excepció de la del dia 15 de novembre que tindrà lloc a l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona, organitzada per la Societat Catalana de Geografia. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament al web habilitat expressament pel Departament de Geografia de la UAB. . Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle i ho desitgin. 

Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació del I Cicle de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament va organitzar el curs 2011-2012.

José Antonio Donaire

PROGRAMA

24 d’octubre 2012

ELS ANTECEDENTS DEL PLANEJAMENT TERRITORIAL A CATALUNYA

per Pilar Riera, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

31 d’octubre 2012

L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI A LES ILLES BALEARS I LA SEVA RELACIÓ AMB L'ACTIVITAT TURÍSTICA
per Jaume Mateu, geògraf, exdirector general d'Ordenació del Territori del Consell Insular de Mallorca 

Francesco Indovina

7 de novembre 2012

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL I L’ACTIVITAT TURÍSTICA

Per José Antonio Donaire, geògraf, professor del Departament de Geografia i de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona.  

15 de novembre 2012

LA NOVA DIMENSIÓ DE LA METRÒPOLIS EUROPEA I LA PLANIFICACIÓ D’ÀREA VASTA

per Francesco Indovina, urbanista, catedràtic emèrit de l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i professor de la Facoltà di Architettura di Alghero. 

Claire Colomb

21 de novembre 2012

LA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL DES DE LA PERSPECTIVA EUROPEA

per Claire Colomb, professora de Sociologia Urbana i Ordenació del Territori Europeu, The Bartlett School of Planning, University College London (UCL).

28 de novembre 2012

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL A CATALUNYA AVUI: OBJECTIUS, CONTINGUT, MÈTODE I DESPLEGAMENT

per Juli Esteban, arquitecte, doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, 
director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya (2004-2010).

Juli Esteban

Una topografia del lucre

Els grans fenòmens històrics deixen sempre la seva petjada sobre el territori. A Lleida, la conversió de la Seu Vella en fortalesa pels Borbons victoriosos, ara fa tres-cents anys, ha marcat fins els nostres dies de manera indeleble la imatge i el funcionament de la ciutat. A Barcelona i a d’altres ciutats, els eixamples del dinou ens transmeten encara les aspiracions, la capacitat i les limitacions de la burgesia ascendent. La primera industrialització ens ha llegat els paisatges de les colònies i les fàbriques de riu, esteses com un rosari a les vores del Llobregat i del Ter. Del creixement accelerat de la segona meitat del franquisme n’hem heretat, entre moltes altres coses, les perifèries d’habitatge de massa i els barris nascuts de processos d’urbanització marginal.     

El llegat que el període de desenvolupament urbanístic que ha tingut lloc a Espanya entre 1996 i 2007 transmet al futur està composat, en primer lloc, d’un conjunt de paradoxes econòmiques, socials i polítiques de gran entitat: el contrast entre l’enorme quantitat d’unitats d’habitatge construïdes i les dificultats d’amplis sectors de la població per accedir a tenir-ne, l’endeutament de les famílies i les empreses, els problemes de les hisendes públiques per mantenir la inversió i les prestacions socials, una vegada exhaurit l’endeutament –que, com una mena de “keynesianisme privat”- havia actuat com a motor del creixement econòmic.

Ara bé, al costat d’aquest llegat social i econòmic, es troba una abassegadora herència física, tangible, concreta. En d’altres ocasions en hem referit aquí a les magnituds quantitatives d’aquest fenomen pel què fa a la urbanització d’extensions enormes de sòl. Acaba, però, d’aparèixer una obra interessantíssima que explora el fenomen des d’una altra perspectiva: el seu impacte sobre el paisatge. Es tracta, del volum Ruinas modernas. Una topografia del lucro, de l’arquitecta alemanya, establerta a Barcelona, Julia Schulz-Dornburg (Barcelona, Editorial Àmbit).

L’autora ha detectat una seixantena d’urbanitzacions, iniciades en diversos llocs d’Espanya durant aquesta dècada, i deixades inconcluses. De l’exploració fotogràfica d’aquestes realitats n’emergeix un fris d’una gran força icònica, que mou, inevitablement a la reflexió sobre els processos contemporanis de transformació del paisatge, la degradació dels valors col·lectius per tal d’afavorir interessos eminentment privats i el malbaratament dels recursos naturals i patrimonials. El fet de que els exemples recollits siguin, en tots el casos, projectes inacabats subratlla encara, d’una manera gairebé esperpèntica, la iniquitat del procés i les seves conseqüències. De tot plegat, el lector n’extraurà una barreja d’indignació, preocupació, fascinació. Esperem que aquesta s’acompanyi també de la resolució d’organitzar-se per evitar que episodis com aquest tornin a repetir-se.  

El volum, que ha estat prologat pel geògraf Francesc Muñoz, i inclou textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Jordi Puntí i Oriol Nel·lo, serà presentat el proper dia 19 d’octubre, a les 19.30h. al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 

"Formentera: la mirada del geògraf i la mirada del poeta". Acte inaugural del Màster METIP 2012-2013

El dia 1 d'octubre tindrà lloc l'acte d'inauguració de l'edició 2012-2013 del Màster d'Estudis Territorials i de la Població, que organitza el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Es tracta d'un programa de postgrau que ofereix la possibilitat d'especialitzar-se bé en Estudis de la Població en el marc del Centre d'Estudis Demogràfics, dirigit per la Dra. Anna Cabré, bé en Ordenació del Territori.
Aquesta línia, que és la que s'inaugura amb la conferència del dia 1, te com objectiu la formació de professionals en l'àmbit del planejament i la gestió del territori. Per això, ofereix ensenyaments d'un alt nivell d'especialització en els camps de l'anàlisi territorial, sistemes d'informació geogràfica, paisatge, transport, planificació territorial i planejament urbanístic.
El programa te un enfocament eminentment aplicat i pràctic. Així, ja des del bell inici, els estudiants són confrontats a la problemàtica d'analitzar un territori concret i avançar propostes per a la seva ordenació i gestió, tot utilitzant els instruments i els recursos que els ofereixen les diverses matèries. Enguany, el territori estudiat és l'illa de Formentera, on tots els participants del programa es desplaçaran el mes d'octubre per realitzar el corresponent treball de camp.
La conferència del dia 1 inaugura precisament aquest programa i comptarà amb la participació d'Antoni Durà, director del Departament de Geografia de la UAB, Oriol Nel·lo, professor del Màster i Joan Vilà Valentí, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, que serà presentat per Maria Dolors Garcia Ramon, professora del Departament i membre numerària també de l'Institut. La part central de l'acte consistirà en la conferència de Joan Vilà Valentí sobre el tema Formentera: la mirada del geògraf i la mirada del poeta, en la que confrontarà la seva experiència com a geògraf, quan arribar a Formentera l'any 1947, de la que en sortiria un estudi sobre l'illa, amb la del poeta eivissenc Marià Villangómez, que dedicà molts dels seus poemes a la Pitiüsa menor.
Els programa serà seguit per un grup internacional d'estudiants, entre els que es compta una nombrosa presència de participants procedents de l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia i de la Facoltà di Architettura de l'Alguer. Al llarg del curs, s'organitzarà la segona edició del cicle de conferències "Ordenació del territori: Teoria i Pràctica", obert a tota la comunitat universitària, que amb tant d'èxit de públic va tenir lloc l'any passat.
L'acte inaugural tindrà lloc el dia 1 d'octubre, a les 19h, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (Carrer del Carme, 47, Barcelona).

No Logo Landscapes

Els propers dies 26 i 27 de setembre es celebrarà a Lecce, en el marc de la trobada ArtLab 2012 que te lloc en aquesta ciutat de la Puglia, una jornada sobre el tema Place Making, Cultura e Marketing Territoriale. 
L'exploració del lligam entre paisatge i marketing territorial és, certament, un tema de gran interès en un moment en que la crisi econòmica exacerba les necessitat de repensar el recursos dels que cada territori disposa. Es tracta d'un tema complex ja que, com és sabut, l'emergència del marketing territorial és, precisament, fruit de la creixent integració del territori, integració que, segons molts autors, portaria els "territoris" a "competir" entre ells, per tal d'atraure inversions, llocs de treball i consum.
D'aquí se n'ha derivat tot un seguit de pràctiques, cada vegada més difoses, que tenen per objectiu proveir els territoris de imatges de marca, a través de la publicitació d'algunes de les seves característiques: és el que ha vingut a anomenar-se city branding o place branding, que ha conegut una gran florida en els darrers anys. Doncs bé, en aquesta pràctica trets característiques del paisatge de cada lloc solen ser utilitzat per a construir la seva "imatge de marca".
La paradoxa rau en que la integració territorial te un doble efecte: la transformació del paisatge a través de lògiques i agents comuns a molts altres territoris tendeix a homogeneïtzar-ne el caràcter, a aplanar-ne els contrastos, a fer-ne desaparèixer els trets diferenciadors, de manera que fa sovint difícil trobar les singularitats de cada paisatge, els trets identificadors únics -inconfusibles i atractius- que ajudin a perfilar la imatge del territori que es vol promoure.
En aquest context, la lògica del que podríem anomenar l'"etiquetatge territorial" resulta, al nostre entendre, ben objectable. Per un costat, allò que està en competència no són, òbviament, ciutats o territoris, sinó els portadors d'interessos econòmics que hi radiquen. Així, per exemple, els baixos costos salarials, que poden fer atractiu un territori per a la inversió, comporten gairebé sempre unes pèssimes condicions de vida per als grups socials subalterns. La competència entre territoris implica l'existència de vencedors i vençuts i sovint, el seu resultat, salvant totes les distàncies, recorda els versos del poeta alemany: "Al final de la darrera guerra/ hi hagué vencedors i vencedors. / Entre els vençuts,  el poble / passava gana. Entre els vencedors /el poble també en passava."
D'altra banda, el mateix procés de creació de marques comporta necessàriament una simplificació dels missatges. Si, seguint Naomi Klein, podem afirmar que les marques tenen més a veure amb imatges que amb coses, el fet de transformar el paisatge en marca requereix de manera obligada un esforç de simplificació, de reducció. D'aquesta manera, la utilització del paisatge a efectes d'etiquetatge territorial pot resultar del tot contraproduent per a la preservació dels mateixos valors del paisatge.
Això és així, en primer lloc, perquè la reducció de paisatge a imatges estables no només n'elimina la complexitat i la corporeïtat, sinó que també resulta en bona mesura incompatible amb la noció de canvi, de transformació, que és inherent al paisatge i, per tant, ajuda a fer incomprensibles el processos i els conflictes socials i territorials que el produeixen. En segon lloc, la mercantilització icònica del paisatge tendeix a reduir-ne les percepcions possibles a una sola; així, els valors de la visió contradictòria del paisatge, el seu caràcter polisèmic, el fet que hi hagi tants paisatge possibles com persones, s'afebleixen. En tercer lloc, la reducció dels territoris a etiquetes destinades a la promoció ajuda a que ens hi relacionem no com a individus o com a ciutadans, sinó únicament com a clients o com a consumidors de paisatges ("devoradors de paisatges", com en va dir ja fa anys Jost Krippendorf). Finalment, l'etiquetatge dels paisatges sol ser una mala guia per a les polítiques d'intervenció paisatgística: de la mateixa manera que algunes cadenes de supermercats treuen de les estanteries els productes que no s'adiuen a la seva imatge de marca, es pot acabar per advocar la cancel·lació de determinats trets del paisatge simplement perquè no s'adiuen a la marca comercial que es pretén crear.
El procés d'etiquetatge dels paisatges tendeix a reduir-los a uns pocs trets publicitables, n'aprima la complexitat, n'amaga les contradiccions i els conflictes, els fa inintel·ligibles. Propicia que en comptes de viure en llocs acabem vivint en marques, en logos: pregunteu-ho, sinó, als residents de les ciutats i els barris "turístics" que presten la seva imatge per al promoció del conjunt de la localitat. Per això, parafrasejant Klein, podem afirmar que calen No Logo Landscapes: paisatges caracteritzats per la seva complexitat i la seva polisèmia, per no amagar les contradiccions que els han creat ni els conflictes que els expliquen, per oposar-se tant a l'onada homogeneïtzadora de la integració com a la falsa singularització de l'etiquetatge, per disposar de polítiques que preservin la diversitat dels seus valors.
The world is not for sale! han dit els partidaris d'una nova articulació de les estructures econòmiques mundials. Si volem preservar la complexitat i la riquesa dels paisatges, si volem viure en pobles i ciutats i no dins d'etiquetes i marques hem d'afegir, necessàriament, Landscapes are not for sale!  

Anàlisi i debat del Pla Territorial Metropolità de Barcelona

La revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona. Territori, estratègies, planejament, dedica de manera monogràfica el seu darrer número, el 55 de la sèrie, a l'anàlisi i debat del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat pel govern de la Generalitat el mes d'abril de 2010.
La publicació, coordinada per l'arquitecte Juli Esteban, s'obre amb tres articles de presentació del contingut del pla. El primer, escrit pel mateix Juli Esteban -que, com es recordarà, fou durant el període 2004-2010 director del programa de planejament territorial de la Generalitat i coordinador de la ponència tècnica que va elaborar el PTMB- posa el pla en el context del planejament territorial i explica les característiques generals del projecte. El segon, obra de l'arquitecte Josep Maria Carrera, que va coordinar-ne l'equip redactor, detalla les propostes per cada un dels territoris que integren l'àmbit. I, finalment, el tercer, signat per Antoni Alarcón, Carles Castell, Martí Domènech i Marc Montlleó, experts de les administracions locals en la ponència tècnica del PTMB, exposa l'abast ambiental del pla.
Tot seguit s'inclouen un conjunt de quinze valoracions crítiques del PTMB per part d'alguns dels més destacats urbanistes catalans: els arquitectes Pere Montaña, Manel Larrosa, Carles Llop, Josep Antoni Solans, Ramon Roger, Manuel Torres Capell, Antonio Font i Rodrigo Alamillos; els economistes Agustí Jover i Miquel Morell; els enginyers Andreu Ulied i Robert Vergés i la responsable de Política Territorial de la Unió de Pagesos, Maria Rovira. S'inclouen, a més, dues interessants visions d'experts estrangers: l'enginyer Alessandro Delpiano, impulsor del Pla de la Província de Bologna, i el professor Tim Marshall, de l'Oxford Brookes University.
El volum, que inclou així mateix els plànols de proposta del PTMB a gran format, es tanca amb un postfaci d'Oriol Nel·lo en el que es detallen i analitzen els reptes de futur en l'aplicació, desplegament i gestió del pla des del punt de vista polític, administratiu, econòmic i territorial.
Nascuda fa més de vint anys en el si de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona amb la finalitat d'impulsar, precisament, el debat sobre el planejament de la Barcelona metropolitana, la revista Papers ve a sumar-se així a les publicacions que, a Catalunya i a l'estranger, han aparegut per tal de difondre i analitzar aquest instrument de planejament territorial tan llargament esperat. De la lectura de totes elles se'n deriven essencialment dues conclusions: per un costat, la importància, en el context europeu i en les circumstàncies econòmiques actuals, que una metròpolis com Barcelona hagi estat capaç de dotar-se d'un planejament de conjunt, efectiu i de progrés; per l'altre, que per al seu desplegament i pervivència resulta esssencial que la cooperació entre la Generalitat i les administracions locals, clau de l'èxit en la redacció del PTMB, perduri i s'enforteixi.
El número monogràfic de Papers dedicat al Pla Territorial Metropolità de Barcelona serà presentat públicament el proper dia 11 de desembre a les 19.30h a la sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en un acte en el que intervindran Salvador Esteve, alcalde de Martorell i president de la Diputació de Barcelona, Josep Mayoral, alcalde de Granollers i Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya (2004-2010) i coordinador de la publicació. 

La urbanització de la Plana de l'Alt Empordà

El territori català pot ser comparat "amb un ventall mig tancat, amb l'anella al golf de Roses", deia Pierre Vilar. I és que les grans línies del relleu -l'eix pirinenc i els Catalànids- semblen convergir cap aquest indret per dotar-lo d'una rellevància geogràfica extraordinària. La societat ha sabut recollir, des de fa mil·lennis, la proposta del medi per fer del litoral entre Roses i l'Escala, amb la plana que s'obra just al seu darrera, entre la Serra de Verdera i el Montgrí, un dels espais decisius en l'evolució de la història del país.
En el darrer mig segle, aquest espai ha conegut una transformació sense precedents, segurament la més radical i decisiva de la seva història. El procés d'urbanització, la conquesta del litoral, la transformació de les activats agrícoles, la irrupció de les activitats turístiques s'han conjugat per capgirar de manera notabilíssima tant les formes de vida, com els usos i l'ocupació del sòl.
Aquest és precisament el tema de la tesi doctoral del geògraf Sergi Cuadrado, que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el títol La metropolitanització de la Plana de l'Alt Empordà. Exemple d'un nou model territorial a Catalunya. L'autor hi estudia l'evolució dels usos del sòl, l'habitatge i la població, entre d'altres variables, per als 21 municipis de l'àmbit i un període de temps molt dilatat, de 1950 a 2006. Això li permet de copsar l'inici del procés d'urbanització associat a l'activitat turística, el seu desenvolupament fins arribar al paroxisme de creixement del període 1975-1996 i el canvis que s'han produït en els darrers anys.
Així, Cuadrado mostra com el territori s’ha vist transformat de manera radical per dues tendències: per un costat, el creixement de la urbanització i la seva dispersió sobre el territori – fins al punt que, entre mitjans del segle XX fins 1996,  per cada habitant nou es van construir 3.5 habitatges i es van ocupar urbanitzar 1.682 m2 de sòl; i, per l’altre, la creixent integració que ha fa del conjunt de l’àmbit un tot integrat i interdependent. És per això que l’autor parla de metropolitanització de l’espai.

Resulta particularment interessant  l’anàlisi dels canvis de tendència detectats en els darrers anys: per un costat la població hi ha augmentat de manera rapidíssima –de manera que el creixement de la dècada 1996-2006 –de 31.000 a 48.000 habitants, supera en termes absoluts el del període 1950-1996 -18.500 a 31.000. Però el ritme d'ocupació de sòl ha hagut de moderar-se, en part per colmatació d'alguns espais, en part per la introducció de figures de protecció, en part pel progressiu exhauriment dels sòls qualificats en els plans urbanístics molt expansius dels anys setanta i vuitanta. Aquest alentiment del ritme absolut ha anat acompanyat, però, per una major pressió sobre els municipis del la segona línia de costa, per trasllat de l'habitatge turístic cap a l'interior, i per migracions de població des de la mateixa ciutat de Figueres.

Tot plegat ha acabat configurant un territori de gran potència urbana i econòmica, però amb notables paradoxes: nuclis tradicionals convertits en bona mesura en espais de segona residència, buits durant molts dies a la setmana; apartaments turístics dels anys setanta i vuitanta ocupats en força casos per la població immigrada extracomunitària; antigues urbanitzacions d’estiueig esdevingudes ara espai de residència preferent de la població autòctona. Paradoxes que es veuen acompanyades també per problemes de sostenibilitat, d’eficiència i d’equitat.

El treball es clou amb un estudi del paper dels diversos agents socials i institucionals en l’evolució del territori i amb una reflexió sobre els diversos instruments de planejament supramunicipal que l’administració de la Generalitat va voler desenvolupar entre 2003 i 2010 per tal d’ordenar les dinàmiques territorials en aquest espai: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costanter (2005), els Plans Directors de la Serra de Rodes (2007) i del Sistema Urbà de Figures (2010) i, sobretot , el Pla Director Territorial de l’Empordà (2006), subsumit més tard en el Pla Territorial de les Comarques Gironines (2010). Instruments, que, tot i les seves eventuals limitacions i mancances, a la llum de les conclusions de l’estudi sembla particularment important de mantenir i ampliar.

David Hockney: una visió més àmplia

D. Hockney, Winter Timber (2009)

L'exposició de David Hockney Una visió més àmplia, que pot visitar-se fins a finals de setembre al Museu Guggenheim de Bilbao, resulta, a més d'una gran bellesa, d'un notable interès per a qualsevol persona interessada en el paisatge.
Això és així, primerament, és clar, per la temàtica de l'obra que s'hi pot veure. Olis, aquarel·les, acrílics, sovint de gran format, en els que el pintor  mostra una particular visió del paisatge de la seva contrada nadiua de l'East Yorkshire, a Anglaterra. El visitant hi veurà el pas de les estacions sobre la natura, la imatge dels boscos i dels sembrats, la traça dels camins. La figura humana hi és del tot absent i, tanmateix, la presència de l'home és abassegadora, tant pel caràcter humanitzat del paisatge com per la tria del punt de vista, l'enquadrament, i els temes que es representen. L'obra pot ser llegida doncs com una reflexió sobre la interrelació entre natura i acció humana en la configuració del paisatge i, també, com una afirmació de la necessitat de la percepció (del punt de vista, de la selecció) per tal que el paisatge existeixi. "Pintem amb la nostra memòria", diu Hockney. "Veiem el paisatge amb la nostra memòria", podríem afegir: el seleccionem, el percebem, ens hi reconeixem, en funció d'allò que la nostra experiència personal ens porta a cercar-hi. Per això no hi ha dos paisatges iguals, perquè no hi ha dos experiències personals iguals. Per això és tan necessari, com hem comentat en alguna ocasió, posar-nos d'acord en allò que podem considerar els valors col·lectius que reconeixem en el paisatge.

Però hi ha un altre element que fa particularment interessant la mostra per al geògraf i per a l'estudiós del paisatge. David Hockney utilitza amb profusió diversos mitjans tecnològics per a capturar la imatge del paisatge: des de collages de fotografies que permeten descomposicions cubistes d'una mateixa realitat, tot adoptant diverses perspectives en una mateixa obra, fins a l'ús de iPhone i iPad com a instruments gràfics i la confecció de grans instal·lacions de vídeo digital sobre el paisatge. Així, l'exposició pot ser vista també com una reflexió sobre els mitjans dels que ens dotem per tal de capturar la imatge del paisatge, per seleccionar-ne alguns elements, per representar-lo a diverses escales. Una reflexió que entronca amb bona part del treball previ de Hockney que, com és sabut, ha dedicat interessants i polèmics estudis (el més conegut dels quals és Secret Knowledge) a la utilització de mitjans òptics per part de pintors, d'ençà del segle XV, ja sigui per a retratar persones i interiors, com també vistes de ciutats i paisatges: de miralls, a lents i a cambres obscures.  Avui, quan els mitjans per capturar i per reproduir la imatge de la terra coneixen revolucions contínues, aquesta reflexió resulta essencial per tal de comprendre com aquests mitjans condicionen (potencien o dificulten) la nostra comprensió del paisatge i del territori (i, per tant, de la societat). 

Els Plans Directors Urbanístics: identitat, models i enfocaments

Plans Directors Urbanístics vigents i en elaboració (desembre 2010)

La creixent integració del territori fa que molts dels temes i problemes essencials d'ordenació dels usos de l'espai -com ara la protecció dels espais oberts, la gestió de la mobilitat, la provisió de sòl per a habitatge o activitats econòmiques, etc.- no puguin ser abordats de manera eficient a escala únicament local. Tanmateix es dóna la paradoxa de que el planejament urbanístic general continua essent, bàsicament, d'àmbit municipal. Les deficiències derivades d'aquesta situació podran anar essent reconduïdes, en part, a través del planejament territorial vigent, que forneix, a través dels Plans Territorials Parcials, les normes i directrius bàsiques que han d'orientar el plans urbanístics municipals. De totes maneres, la complexitat de determinades àrees o l'especificitat de determinats usos del sòl fa necessari disposar d'instruments de coordinació urbanística d'una escala intermèdia entre el planejament territorial i l'urbanístic: aquesta és la comesa dels Plans Directors Urbanístics.
A Catalunya, com és sabut, en els darrers anys s'ha impulsat un bon nombre de plans d'aquest tipus, de tal manera que en el període 2004-2010 se'n van emprendre un total de 39, dels quals 27 es varen aprovar definitivament. Es tracta, com és obvi, de plans que responen a problemàtiques i projectes molt diversos: des de la coordinació del planejament a l'entorn de ciutats mitjanes a l'ordenació de comarques de muntanya, la protecció del litoral, del patrimoni i dels espais oberts, la reserva de sòl per a determinades infraestructures, l'assentament d'àrees residencials estratègiques, etc. Tanmateix, hi ha un conjunt d'elements comuns que confereixen a aquests plans uns trets que els identifiquen i caracteritzen, fins al punt, que s'ha pogut afirmar que presenten una certa identitat generacional: el fet d'encalçar un mateix model territorial, l'ús innovador de la normativa, la delimitació dels àmbits més en funció de la problemàtica que de consideracions administratives, el seu caràcter intencionat i finalista, la seva voluntat de constituir, sobretot, eines de gestió.
És justament sobre aquests plans que acaba de presentar-se a la Universitat Politècnica de Catalunya la tesi doctoral de l'arquitecte Pablo Elinbaum, Un modelo, tres enfoques. Las aportaciones metodológicas de los planes directores urbanísticos para la ordenación de las áreas urbanas de las comarcas centrales de Cataluña. La tesi, de la que ha estat director el professor Joaquim Sabaté, analitza, com el seu títol indica, els plans directors urbanístics de les àrees urbanes de Manresa, Igualada i Vic (el darrer dels quals, el de la Plana de Vic, no arribà a aprovar-se). Els plans foren dirigits, respectivament per Joaquim Sabaté , Antonio Font, Xavier Eizaguirre, tots tres membres del Departament d'Urbanisme de la UPC.   
La investigació de Pablo Elinbaum te per objecte estudiar la forma com, a partir d'un model inicial comú -els criteris del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat i el Pla Territorial de la Catalunya Central- els tres plans directors avancen propostes per als respectius territoris, tot utilitzant metodologies, enfocaments i instruments diversos. De l'anàlisi se'n deriven un conjunt d'observacions i conclusions sobre la virtualitat i la utilitat dels plans directors urbanístics, que resulten de notable interès, tant des de la perspectiva disciplinar i com ciutadana. La tesi s'enriqueix amb un atles en el que les bases i les propostes dels tres plans han estat redibuixades a efectes d'estudi amb un tractament comú, en la millor tradició de l'anàlisi territorial de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Estem davant, doncs, d'una nova aportació que ve a sumar-se a d'altres treballs sobre les polítiques territorials d'aquest període, dels que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, com ara els dedicats a l'estudi del Pla Director Urbanistic del Sistema Costaner, el planejament territorial o l'ordenació del territori en el seu conjunt. Tant de bo, tots plegats contribueixin a extreure les oportunes lliçons d'aquestes experiències i a projectar-les cap al futur.