A començaments d'abril d'enguany, es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un seminari sobre el tema “Per què llegir Albert Hirschman al segle XXI?”. La trobada, dirigida per Ricard Gomà, director de l'Institut Metròpoli, va tenir un alt interès. L'audiència, tanmateix, estava integrada gairebé exclusivament per politòlegs, amb una notòria absència d'economistes, sociòlegs, historiadors i altres científics socials. Probablement, Hirschman, que sempre va treballar als intersticis entre diverses disciplines, s'hauria sorprès d'aquesta atenció unidireccional.
L'anècdota ve a tomb davant les dificultats creixents de les ciències socials d'interpretar l'evolució de les societats contemporànies: l'ascens de l'autoritarisme a escala mundial té trets comuns amb els feixismes dels anys trenta? quins són els grups socials més afavorits i perjudicats per les vertiginoses innovacions tecnològiques? quin serà el futur dels grans moviments migratoris?... Les preguntes s'acumulen i la necessitat de donar-hi resposta es fa cada vegada més peremptòria i esdevé un repte -acadèmic, però sobretot cívic- per als que es dediquen a l'estudi de la societat.
Davant d'aquests desafiament, és bo de recordar que Hirschman considerava una paradoxa la compartimentació de les ciències socials en un món creixentment integrat i complex. Enfront aquesta fragmentació propugnava la “unitat d'acció” entre les diverses disciplines, per superar allò que anomenava “la insidiosa estretor disciplinar”. No és que Hirschman advoqués per una gran ciència social unificada, sinó més aviat per una mena de sistema ecològic, mútuament fertilitzant. De fet, en el seu raonament de vegades sembla escoltar-se el ressò de la crítica desesperada davant la reducció de la biodiversitat llançat per Rachel Carson a Silent Spring, un dels textos fundacionals de l'ecologisme contemporani: “el monocultiu” -deia Carson el 1962- “no aprofita dels principis pels quals funciona la natura; és l'agricultura tal com la concep un enginyer. La natura ha introduït una gran varietat al paisatge, però l'home ha demostrat una passió excessiva per simplificar-lo”.
Hirschman sempre va pugnar contra la pulsió simplificadora del monocultiu disciplinar a les ciències socials. L'economista Ernest Lluch, que el va conèixer a Princeton el 1989 i el va convidar més tard a la Universitat Menéndez i Pelayo de la qual era rector, va publicar unes notes sobre les converses que hi van mantenir (Albert O. Hirschman, el trasmundo de un disidente). Hi esmentava, per exemple, que Hirschman li havia explicat com alguna de les seves nocions sobre l'economia del desenvolupament es derivaven dels treballs d'un geògraf, Albert Demangeon, de qui va ser breument alumne a París als anys trenta.
Luca Meldolesi en un article publicada el 2016 pel Colorni-Hirschman International Institute (Linkages: genesis of a Discovery) es va referir també a aquesta relació i a la manera com el mateix Albert Hirschman va explicar-la en rebre un títol honoris causa a la Universitat París X -Nanterre l'any 1993:
"Entre els cursos d'economia [als que vaig assistir a aquesta Escola entre 1934 i 1935, deia Hirschman] els més interessant, amb diferència, van ser les brillants conferències de geografia econòmica impartides pel professor Albert Demangeon, una autoritat eminent en aquest camp, que ja era ben establert a França. Aquí vam aprendre molt sobre la ubicació de les activitats econòmiques i els seus determinants, la importància econòmica dels rius i els recursos naturals per al desenvolupament industrial, i els canvis en el flux comercial entre regions (recordo una magnífica conferència titulada "la concurrence entre Anvers i Rotterdam"). Els vius colors verd, marró i blau dels mapes geogràfics que mostrava milloraven l'eficàcia del seu ensenyament. /Més tard, en reflexionar sobre l'origen del meu pensament sobre el desenvolupament econòmic, em vaig adonar que aquesta primera educació en la concreció geogràfica física és probablement la base de la meva posterior negativa a explicar el creixement i el desenvolupament exclusivament a través d'agregats macroeconòmics, com ara l'estalvi, la inversió, els ingressos i les ràtios capital-producció. Aquest tipus de models em semblaven massa abstractes, massa mecànics i, malauradament, mancats del dramatisme que el professor Demangeon havia sabut imprimir a les seves conferències".
La cita és llarga, però conté, en bona mesura, el compendi de les virtuts de la "unitat d'acció" que Hirschman propugnava: el caràcter seminal del contacte entre disciplines, la relació entre els processos socials i els factors espacials, la desconfiança envers els models abstractes que, com el colom kantià, creuen poder explicar-ho tot en el regne asèptic de la raó.
Hem de reconèixer que aquesta concepció de les Ciències Socials resulta difícilment compatible amb el sistema de compartiments estancs al què les àrees de coneixement, la carrera funcionarial i les publicacions indexades tendeixen a reduir la reflexió i la pràctica acadèmica a les nostres universitats. Tanmateix, si efectivament volem avançar cap a una Ciència Social que tingui per objectiu comprendre la realitat per ajudar a transformar-la, aquest és, sens dubte, el camí.
