dissabte, 2 de novembre del 2024

La tragèdia de València: les raons de la Geografia

Imatge de la localitat de Picanya (Horta Sud) després 
dels aiguats 
Les tràgiques conseqüències del aiguats que han afectat amb particular intensitat el territori valencià estan suscitant un gran sentiment de tristesa i de solidaritat. Al mateix temps, la ciutadania es pregunta, perplexa, com és possible que desastres d'aquesta mena ocorrin, què s'ha fet i què es podria fer per prevenir-los. Massa sovint, aquesta demanda està trobant per resposta explicacions superficials o, encara pitjor, les declaracions d'aquells tracten d'eludir responsabilitats i assignar als altres les culpes. Per això, enmig de la remor i la desorientació d'aquests dies, destaquen, per la seva claredat i la seva utilitat, les explicacions que els geògrafs valencians estan fornint sobre el desastre i els ensenyaments que se'n deriven. 

Destaquen, en primer lloc, les explicacions dels geògrafs sobre la gènesi del fenómen metereològic. En aquest àmbit, estan resultant particularment pertinents les aportacions de Jorge Olcina, catedràtic de la Universitat d'Alacant, expert en climatologia i riscos naturals. Olcina ha explicat de manera didàctica i entendora el mecanisme físic que han engendrat la DANA, ha indicat fins a quin punt està relacionat amb el procés de canvi climàtic i ha advertit sobre la necessitat de deixar lliures d'urbanització els cursos fluvials i les zones inundables. I recorda l'evidència massa sovint menystinguda en les darreres dècades:"no es pot construir construir a qualsevol lloc". Davant de l'increment previsible de la recurrència i la intensitat d'aquests fenòmens extrems, el geògraf ha proposat, així mateix, la introducció de noves mesures de protecció civil: un sistema d'alerta a la població similar al que existeix en els Estats Units davant dels huracans o al Japó en relació als tsunamis. 

Al costat de les explicacions sobre el fenomen físic, la Geografia valenciana està aportant raonaments molt rellevants sobre la relació entre els riscos naturals i l'ordenació del territori. Així, per exemple, Josep Vicent Boira, ha assenyalat que "el model social i territorial valencià, que hem construit en aquests darrers anys, es troba fora de control davant dels nous desafiaments ambientals i climàtics". Això és així, diu Boira, perquè "l'analfabetisme funcional ha donat pas [...] a l'analfabetisme geogràfic i a l'oblit d'antigues prevencions". A més, "l'administració ha abandonat el mapa com ordenador de presents i escrutador de futurs". Davant d'això -davant, per exemple, de les polítiques desreguladores que competien encara fa pocs dies per reduir la distància dels nous hotels a la línia de costa- cal "planificar l'espai amb caràcter supramunicipal, adoptar una activa política de gestió i govern del territori metropolità, limitar el creixement i la densificació urbana, protegir el territori, tot oxigenant-lo amb espais verd i naturals, mantenir l'equilibri del país, combatre amb decisió el canvi climàtic". 

Les raons dels geògrafs valencians es refereixen també al govern del territori i a l'arquitectura institucional de l'Estat. Joan Romero, professor emèrit a la Universitat de València, ha indicat que, davant processos complexos i d'ordre general com el canvi i els seus efectes, no es pot sostenir la noció de les competències exclusives de cada administració. Reptes d'aquesta mena només poden abordar-se "des de la coordinació i cooperació entre les parts que conformen l'Estat. És a dir, entre l'Administració general de l'Estat, les Comunitats autònomes i els governs locals. Perquè aquests són els pilars de l'Estat". Per això, caldria abandonar el clima de controvèrsia partidista permanent -que no s'atura ni tant sol davant dels grans drames- consolidar la lleialtat institucional i construir consensos sobre els temes bàsics, en un clima de lleialtat institucional.

El mateix Joan Romero ha proposat un programa per avançar en aquesta direcció, en l'àmbit específic de l'ordenació del territori i la gestió dels riscos:  

"a) Elaboració de plans de adaptació al canvi climàtic a escala regional i local. Aquests plans d’adaptació han d'incorporar mesures d'ordenació territorial, de canvis als sectors econòmics, de mobilitat sostenible, cicle integral, gestió de riscos, d'educació ciutadana i de comunicació a la població;

b) Adaptar la planificació i gestió de l’aigua, en la seva doble consideració, com a recurs i com a risc, així com elaboració deplans de gestió de sequera per a escenaris de canvi climàtic als escenaris decanvi climàtic.

c) Elaboració de programes d’adaptació a curt i mitjà termini per a les activitats econòmiques més exposades als efectes de l'escalfament climàtic(agricultura i turisme).


d) La gestió de zones costaneres i els previsibles efectes dels temporals al litoral ha de ser abordat amb enfocaments estructurals i no tant amb mesures reparadores. 


e) Els protocols de gestió de les emergències, així com la cartografia disponible, han de ser revisats i actualitzats davant la possibilitat de fenòmens extrems més freqüents i en qualsevol època de l'any. 


f) Incorporar d’una vegada la visió metropolitana en la gestió territorial.  

g) I finalment, però no en darrer lloc, l'educació en canvi climàtic i en la gestió del risc i de l'emergències'ha d'incorporar als currículums a tots els nivells: des de l'ensenyament infantil i no universitària fins a postgrau i màster."


La tragèdia d'aquests dies, amb les seves pèrdues humanes i econòmiques, ens interpel·la a tots i fa evident la necessitat d'un tombant en les polítiques ambientals i territorials. En aquesta reorientació necessària, les raons de la Geografia, tant clarament expressades, han de ser escoltades. 

divendres, 25 d’octubre del 2024

Universitat i ciutat: els nous campus universitaris

Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs
Els dies 23 i 24 d'octubre de 20224 s'ha celebrat en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el curs Universitat i ciutat. Els nous campus universitaris: reptes científics, estratègies urbanes i impacte metropolità. El tema central del curs ha consistit en debatre sobre la relació entre universitat i territori, en un moment en que en l’àmbit metropolità barceloní s’estan desenvolupant diversos projectes de campus universitaris de rellevància metropolitana, nacional i internacional: el nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, a Barcelona i Esplugues de Llobregat; el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs, a Barcelona i Sant Adrià de Besòs; i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba, a Cerdanyola del Vallès. 

En les sessions s'han estudiats experiències internacionals -Sarajevo, Bologna, Santiago de Compostela-l'impacte de les universitats a les ciutats mitjanes de Catalunya -Girona, Camp de Tarragona, Lleida- i presentat els projectes de nous campus en l'àmbit metropolità de Barcelona. A continuació es reprodueixen les principals conclusions derivades de les ponències i els debats del curs. 


UNIVERSITAT I CIUTAT: DEU PROPOSICIONS 

1.  Premissa: la necessitat del compromís entre universitat i ciutat. Les universitats són un actiu fonamental en el desenvolupament de les ciutats contemporànies. La seva activitat pot contribuir de manera decisiva a la formació de la població, la generació d’innovacions, l’avenç científic i l’extensió del pensament crític. Al mateix temps, les universitats són una font de demanda de serveis, infraestructures, habitatge i espai urbà. Les universitats no han de ser considerades per les ciutats només com un actiu, econòmic i social o una palanca per operacions urbanístiques, sinó també com un agent actiu en la construcció de la vida urbana. De la mateixa manera, les ciutats no han de ser percebudes per les universitats exclusivament com a ens proveïdors de béns i serveis, sinó com un medi i una societat amb el que cal comprometre’s i servir en benefici de la col·lectivitat.  

2.  La construcció dels nous campus universitaris: oportunitat i repte. L’impuls dels nous campus universitaris a l’àmbit metropolità de Barcelona constitueix un procés de rellevància metropolitana, nacional i internacional. El nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba poden esdevenir elements cabdals per a la millora de les condicions de vida i el foment de l’activitat econòmica a la nostra ciutat. Per aprofitar les oportunitats que aquests projectes comporten i fer front als reptes que generen es considera convenient tenir en compte aspectes com els que a continuació es detallen.  

3.  Projectar alhora per a la ciutat i per a la universitat. La planificació dels nous campus universitaris ha de ser concebuda tenint en compte al mateix temps els interessos i les necessitats de la universitat i de la ciutat. La universitat, com a servei públic, ha de contribuir a fer la ciutat més atractiva, més competitiva, més sostenible i més equitativa. La ciutat, com a marc normatiu i govern del territori, ha de garantir la funcionalitat, accessibilitat física, l’assequibilitat social i la llibertat a la universitat, per al desenvolupament de les seves tasques.

4.  Posar els equipaments universitaris al servei de la ciutadania. Els campus universitaris han de ser projectats i gestionats per tal que puguin ser utilitzats tant per la comunitat universitària com per la resta de la ciutadania. La utilització dels espais públics dels campus i de serveis (com les biblioteques, els auditoris o les instal·lacions esportives) per part de la ciutadania enriqueixen tant la ciutat com la universitat.

5. La integració dels campus en les xarxes urbanes. En la ciutat metropolitana tots els campus, amb independència de si es troben ubicats en la trama urbana consolidada o separats d’ella, poden constituir, per definició, campus urbans. Hi ha campus integrats en la trama urbana amb relacions molt escasses amb l’entorn i campus segregats físicament que mantenen lligams estrets amb la ciutat. La relació de la ciutat amb l’entorn no depèn doncs de la seva ubicació topològica sinó de la capacitat d’establir lligams i d’integrar-se en les xarxes socials, culturals i econòmiques de l’àrea urbana.

6.  La necessitat d’assegurar la participació de totes les parts interessades. Per garantir aquesta integració resulta de particular importància convocar la totalitat de les parts interessades en el procés de deliberació, planejament, decisió i gestió dels nous espais universitaris. Els fòrums o conferències de stakeholders constitueixen una pràctica que ha donat resultats interessants i fructífers.

7.  La conveniència d’adoptar formes de planificació anti-fràgil. Els canvis tecnològics, socials i econòmics fan que tant les universitats com les ciutats es trobin en un període històric de transformacions accelerades. En aquest context, resulta convenient adoptar instruments de planejament i programació capaços d’adaptar-se als canvis, al mateix temps que preserven els objectius i els principis.

8.  La defensa de la universitat com a servei públic. La universitat constitueix un servei públic essencial per garantir drets de ciutadania i per el progrés del coneixement. Per tant, les seves necessitats a la ciutat no poden ser deixades a mercè del mercat. La dotació de sòl, infraestructures i recursos necessaris per a la vida universitària ha de ser assegurada i preservada principalment pels poders públics.

9.  El dret a la ciutat i a la ciutadania dels universitaris. Els universitaris constitueixen una part substantiva de la població urbana i han de ser considerats com a ciutadans, tant si mantenen una residència estable com temporal a la ciutat. El seu accés als serveis bàsics i a l’habitatge -avui sovint en perill per les condicions del mercat- han de ser garantits. Només així s’aconseguirà l’equitat en l’accés a la universitat i s’evitarà el malbaratament del talent d’una part de la població. 

10. La necessitat del compromís de totes les institucions. Les ciutats i les universitats estan integrades en xarxes de diversos nivells d’escala. Generen i depenen de fluxos, presten serveis i responen a necessitats tant locals com regionals i internacionals. Per això, tots els nivells de les institucions públiques -municipal, metropolitana, nacional, estatal i europea- han d’estar cridats a participar i comprometre’s en la planificació i l’impuls dels nous equipaments universitaris.

dijous, 19 de setembre del 2024

Viure al camp, viure a ciutat



Quatre de cada 10 joves catalans residents en àrees urbanes (el 38,8% exactament) voldrien anar a viure al camp. D'altra banda, a 1 de cada 4 dels que resideixen en àrees rurals (el 26,2%) li plauria traslladar-se a viure a ciutat. Si aquestes migracions es verifiquessin tindrien unes proporcions gairebé bíbliques: per un costat, 575.830 persones marxarien de les àrees urbanes, una població ben superior a la que avui té la província de Lleida tota sencera; per l'altre, 56.926 joves anirien a viure a ciutat. 

Direu, amb tota la raó, que una cosa és el desig de marxar i una altre, ben diferent, la previsió efectiva de fer-ho. Per això, resulta molt convenient preguntar a aquells que, en principi, es mostren disposats a canviar d'entorn territorial si tenen previst de fer-ho en els propers cinc anys. Les respostes ofereixen una imatge més matisada, però igualment impressionant: 1 de cada 3 dels que voldrien anar a viure al camp es mostra disposat a fer-ho en el proper quinquenni i una proporció encara més elevada -6 de cada 10- dels residents a les àrees rurals partidaris de marxar a ciutat asseguren que ho faran en els propers cinc anys. 

En termes absoluts, les necessitats d'habitatge que es derivarien d'aquests moviments serien d'una gran entitat: caldria proveïr casa per a 190.873 persones joves vingudes de ciutat a les àrees rurals (l'equivalent a una població com Sabadell) i per a 33.998 persones arribades d'entorns rurals en árees urbanes. 

S'acaba de presentar un estudi sobre aquestes dades, procedents de l'Enquesta a la Joventut de Catalunya de 2022: L'atracció del camp i de la ciutat. Percepcions i preferències de la joventut catalana respecte l'entorn residencial. Els resutats indueixen a la reflexió. Resulta ben improbable que bona part d'aquests moviments acabin fent-se realitat, però les preferències i les percepcions territorials dels nostres joves ens diuen molt sobre les seves condicions de vida, els seus temors i les seves expectatives. 

Un dels aspectes més reveladors és el perfil d'aquells que voldrien canviar d'entorn territorial. La propensió de marxar de la ciutat per anar a viure al camp és força més elevada entre els homes, els joves de més edat, els que treballen o estan a l'atur, en els nascuts fora de Catalunya i en els d'ingressos baixos. Per contra, el propòsit de deixar el camp per traslladar-se a ciutat és més majoritàri entre les dones, els joves de curta edat, aquells que estan estudiant o no s'han incorporat al mercat laboral i els que encara viuen a la llar familiar. 

Sembla, doncs, que una part important de la joventut catalana concep la possibilitat d'anar a viure al camp com una sortida als problemes que la tenallen en les àrees urbanes. Es tracta, a més, en la majoria dels casos, d'una possibilitat vaga, remota, que no es preveu verificar en un futur immediat. En canvi, la perspectiva de traslladar-se a ciutat resulta força més minoritària entre els que resideixen en les àrees rurals, però té la força d'un projecte plausible, destinat en la majoria dels casos a fer-se realitat en els propers cinc anys. 

Tradicionalment hem associat l'atractiu de les diverses àrees del territori a les desigualtats existents entre l'interior i la costa, les localitats grans i les més xiques o la contraposició entre camp i ciutat. Tanmateix, avui, aquests factors han anat perdent importància. Això es deu al fet de que l'extensió de les xarxes urbanes, la dispersió de la urbanització i la regressió de les tasques agrícoles han integrat el territori i hi han unificat les formes de vida. En canvi, un altre tipus de divisoria, més subtil i insidiosa, reflecteix i reprodueix avui amb força les desigualtats socials: la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. 

Tot i això, seguim raonant en funció de les velles oposicions entre els espais rurals i els urbans, entre el camp i la ciutat. A l'hora d'explicar les nostres preferències, parlem, per exemple, de la tranquil·litat del camp, l'atracció de la natura i l'entorn saludable, quan allò que ens empeny a cercar nous horitzons són, en la majoria dels casos, els preus dels lloguers i la precarietat en la feina.     

Les expectatives territorials de la població jove evidencien aquesta realitat. Les ansies de fugir d'uns i les esperances de portar endavant un projecte dels altres ens diuen molt sobre les oportunitats i els limits que el territori català ofereix o imposa als nostres joves, segons la seva condició social, la seva edat, els seus recursos i els seus orígens. En aquest context, el territori constitueix un filtre gegantí que, a través del mercat de l'habitatge i del mercat laboral, permet a uns establir-se i desenvolupar els seus projectes de vida en determinades localitats o barris i empeny d'altres a marxar-ne.

Per superar aquesta situació cal que el territori català ofereixi a tothom, amb independència de viure on visqui -barri ric o barri pobre, ciutat o poble- un accés enraonadament equitatiu a l'habitatge, a la feina i als serveis. Només llavors la tria del lloc de residència podrà ser per tothom el resultat d'una decisió lliure i no la conseqüència de la coacció de les circumstàncies. Aquest és el veritable equilibri territorial. Aquest és el futur que haurien d'assolir els nostres joves.      

dilluns, 19 d’agost del 2024

Des dels barris, contra les desigualtats


El nou govern de la Generalitat ha anunciat, entre les seves primeres mesures, la voluntat d’impulsar un programa d’actuacions en als barris més vulnerables i de nomenar un comissionat per tal de gestionar-lo. Es tracta d’una excel·lent notícia.

La concentració de la població més desafavorida en alguns barris és un resultat directe del funcionament del mercat de l’habitatge. Com és ben sabut, la nostra capacitat d’escollir lloc de residència depèn de la combinació de dos factors: el preu de l’habitatge i els nostres ingressos, de manera que uns tenen més capacitat d’escollir que no pas d’altres. Així, la població amb menors ingressos es veu concentrada en aquelles parts de les àrees urbanes on els preus són més baixos. És a dir, aquelles que solen disposar de menys serveis, pitjor accessibilitat, dèficits d’espai públic i un parc d’habitatge amb majors mancances. D’altra banda, aquells que més tenen també tendeixen a aplegar-se per tal de gaudir dels avantatges de viure entre ells i de no haver de compartir els serveis dels que poden dotar-se.

En les darreres dècades la segregació residencial ha assolit escala metropolitana i afecta la pràctica totalitat de les àrees urbanes de Catalunya. Així, allò que s’especialitza socialment no són ja només uns carrers o uns barris de cada localitat, sinó municipis sencers. Això, al seu torn, té conseqüències decisives sobre els recursos dels que disposen els ajuntaments, ja que la base fiscal dels municipis depèn, en molt bona mesura, del valor cadastral de l’habitatge.

D’aquesta manera, es dona la paradoxa de que la població més necessitada de serveis socials acaba anant a raure en els municipis amb menor capacitat per prestar-los. Si, deixant Barcelona apart, apleguem els 163 municipis de la regió metropolitana de Barcelona en funció dels ingressos municipals per càpita dels que disposen, constatarem que els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Es tracta d’una situació que afecta de forma destacada les localitats de la conurbació barcelonina, però també les ciutats de l’arc metropolità i capitals de comarca de arreu de Catalunya.

En aquestes circumstàncies resulta molt difícil que cada municipi pugui emprendre pel seu compte actuacions per millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Barcelona és l’excepció: en els darrers vuit anys ha dut a terme un Pla de Barris, tot invertint més de 200 milions d’euros en una vintena de barris de la ciutat. Ha pogut fer-ho perquè és una gran ciutat que compta tant amb barris benestants com vulnerables i el seu ajuntament disposa d’uns ingressos de més de 2.000 € per càpita. Però això no està a l’abast d’ajuntaments amb molts menors ingressos per habitant, com els de Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet o Badalona, que concentren un gran nombre de barris vulnerables. Ni tampoc de ciutats com Mataró, Sabadell, Figueres o el Vendrell, que apleguen molts habitants amb baix nivell de renda, mentre la població més benestant de les respectives àrees urbanes tendeix a residir en els municipis veïns.

Per això és positiu que el repte de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables sigui assumit i finançat a escala del conjunt de Catalunya. Aquest va ser l’objectiu de la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya aprovada el mes de maig de 2004, ara fa vint anys. La Llei va permetre intervenir en 141 barris de Catalunya, amb projectes que conjugaven les millores físiques amb els programes socials. La seva aplicació es dugué a terme amb la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments concernits, tot tractant de conjugar la solidaritat fiscal amb el coneixement dels problemes i la implicació dels veïns. El desplegament de la Llei fou interromput l’any 2011, en aplicació de les polítiques d’austeritat.

La Llei de Barris fou la primera llei substantiva impulsada pel govern presidit per Pasqual Maragall i és significatiu que el nou govern de la Generalitat hagi volgut incloure entre les seves primeres mesures reprendre una iniciativa en aquest mateix camp. Es tracta d’una mesura llargament reclamada pels ajuntaments i les entitats veïnals, que veuen acumular-se els problemes sense disposar dels instruments adequats per fer-hi front. El mateix Parlament de Catalunya va aprovar fa un parell d’anys una nova versió de la Llei que no ha arribat a aplicar-se. Potser el desplegament d’aquesta norma podria permetre guanyar temps i emprendre de manera immediata les actuacions en els barris.

La segregació no només reflecteix la desigualtat sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i a reproduir-la. Per combatre’n les causes i els efectes cal millorar els barris per tal que tothom, visqui on visqui, pugui gaudir d’un entorn enriquidor, digne i segur. Tant de bo que les polítiques anunciades facin possible avançar en aquest camí. 


[Article publicat al diari Ara, 19.08.2024].

dilluns, 29 de juliol del 2024

El orígens de la dispersió urbana i els seus problemes

 

"Un lugar de evasión que está solo
a 20 minutos de los problemas (la ciudad)"
 
[La Vanguardia, 2.02.1974]

En els darrers mesos diversos factors han vingut a evidenciar la problemàtica de la dispersió urbana a Catalunya. Així, la situació de sequera ha posat sobre la taula les diferències en el consum d'aigua, que resulta notablement inferior en les àrees d'urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes enels serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d'algunes línies com la R3 i la R4, prevista per aquesta tardor) han posat de relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que vivint fora dels principals nuclis urbans ha de desplaçar-s'hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat de relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons la densitat o la dispersió de la urbanització

Per abordar aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització a Catalunya. En fer-ho, cal tenir en compte, abans que res que la dispersió de la urbanització en el nostre país té trets i singularitats pròpies i no és una simple transposició o adopció mimètica del model Nord-americà, magníficament explicat en l'exposició Suburbia que pot veure's aquests dies al CCCB.

Es ben cert que l’imaginari del “American way of life” es molt present entre nosaltres, però una cosa són les imatges i les aspiracions i una altra la realitat. Així no entendríem de cap manera allò que la nostra dispersió urbana és si la volem equiparar de manera mecànica al sprawl americà. 

De fet, la dispersió urbana a Catalunya i a Espanya té el seu origen en dues fases notablement diferenciades: el període 1960-1980 i el que es va estendre d’inicis dels anys ’80 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem amb una mica de detall quins són els trets d‘aquests dues etapes

La dispersió urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys ‘60 i ’70, no pas a través de la creació de suburbis per a la residència permanent com en els EUA sinó mitjançant l’aparició de urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que, tot i comptar amb alguns antecedents, es va estendre durant aquells darrers anys del franquisme, quan l’increment del nivell de vida i les taxes de motorització (en el nostre cas no el Chevrolet sinó el Seat 600) varen permetre a sectors significatius de la població l’accés a la segona residència, encara que aquesta fos de característiques molt sovint modestes.

Destinades preferentment a l’ús familiar del cap de setmana, les urbanitzacions es varen emplaçar, sobretot, en els entorns de les principals ciutats -Madrid,Barcelona, València i Sevilla- en sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va tenir dues peculiaritats principals:

a)      La seva aparició coincideix, de manera paradoxal, amb un període (1959-1975) en el que el procés d’urbanització es va caracteritzar a Espanya precisament per la tendència a la concentració de la població i l’activitat sobre el territori. En aquest sentit, les urbanitzacions de segona residència constitueixen una expressió pionera d’allò que vindria a ser un dels trets més característics de les següents fases de la metropolitanització a Espanya: la dispersió de la urbanització sobre el territori.

b)     A aquesta peculiaritat se n’afegeix una altra: degut a les condicions polítiques del període en el que varen néixer, una part molt notable d’aquestes urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen varen estar mancades del planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització, electrificació). Finalment, en molts casos es varen ubicar en terrenys que, avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també per accessibilitat i pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.

La comercialització de les urbanitzacions es va basar en un conjunt d’estereotips o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i per “la evasión que no podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a l’habitatge unifamiliar i al “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge de la accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la autopista”, “por cada parcel·la que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”; i el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dió el 400% en 8 años”.

El resultats d’aquell esclat son ben vigents. L’any 2006, Joan Barba i Montserrat Mercadé varen inventariar les urbanitzacions a Catalunya. En varen censar 1.862, esteses sobre una superfície de 47.562 ha (és a dir, 5 vegades el terme municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 ha. Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975, el 12% entre 1975-1986 i el 3% amb posterioritat a 1986. Cal assenyalar que una part molt important d’aquestes urbanitzacions segueixen presentant, encara avui, importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 ha, hi viuen 78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé una ciutat com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme, aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.

A partir de 1980, l’arribada de les administracions democràtiques, Generalitat i ajuntaments, va suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització. Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions impedint la parcel·lació il·legal i limitant en certa mesura la classificació de nou sòl. Però en canvi no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es varen desclassificar sòls que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers anys del franquisme.

Així es va iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització durant els anys vuitanta i noranta, que és la que Francesc Muñoz va estudiar en la seva tesi doctoral. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis (Barcelona, perdé 250.000 habitants entre 1976-1995, la conurbació central 350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els creixements dispersos arriben i es consoliden ja al Pirineu, Camp de Tarragona, Empordà, etc.

Aquest desfasament entre l’origen dels creixements dispersos en els anys ’60 i ’70 i la seva consolidació posteriors en els ’80 i ’90 va donar lloc a un debat curiós sobre a quina etapa (i a quines autoritats) s’havia d’atribuir la responsabilitat per l’extensió del fenomen: tot és culpa del descontrol i l’especulació en el període franquista, deien uns; però quan vàreu arribar vosaltres, malgrat que encara s’hi era a temps, no vàreu revertir la situació i vàreu permetre la consolidació del fenomen, diuen els altres.

Sigui com sigui, la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que, deixant apart les consideracions socials, planteja avui problemes de sis ordres diversos:

a)      El consum exacerbat de sòl, amb la fragmentació d’espais oberts, ocupació de corredors biològics i pressió sobre els espais d’interès natural.

b)     L’exposició a riscos naturals, com incendis i inundacions (també litorals).

c)      El consum d’aigua i energia, en un context general de crisi de recursos.

d)     La dependència del vehicle privat i la dificultat de realitzar els desplaçaments en transport públic.

e)   Els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures. 

f)   L'especialització social i les dinàmiques polítiques associades a la combinació entre segregacio residencial i dispersió urbana. 

El tractament de la problemàtica derivada de la dispersió urbana a Catalunya ha de partir, necessàriament, de la comprensió dels seus orígens i de la voluntat política de fer-hi front. Tant de bo el Govern de la Generalitat que ha de constituir-se després de l'estiu vulgui emprendre aquesta tasca, complexa i necessària. 



dilluns, 24 de juny del 2024

La ordenación del territorio en Europa: siete retos de futuro

Se han cumplido cuarenta años desde la aprobación de la Carta Europea de Ordenación del Territorio. En las cuatro décadas transcurridas desde su promulgación, han emergido con fuerza un conjunto de cruciales desafíos territoriales y sociales. Entre estos destacan la evidencia de emergencia climática, la necesidad de la transición energética, la aparición de las nuevas tecnologías de la comunicación, la profundización del proceso de urbanización, los riesgos (incluso sanitarios) que supone nuestra relación con el entorno, así como la consolidación de las desigualdades sociales y territoriales. Se trata, en todos los casos, de factores que, sin ser nuevos, han conocido transformaciones muy notables desde los años ochenta del siglo pasado. Se trata, asimismo, de procesos cuyas causas y efectos tienen profundas implicaciones espaciales y, por lo tanto, podrían ser gestionados, por lo menos en parte, a través de políticas de ordenación territorial. 

Sin embargo, desde la aprobación de la Carta Europea, la práctica de la ordenación del territorio, lejos de asentarse con fuerza, ha conocido en Europa una evolución desigual, con avances y retrocesos. Tanto es así, que su evolución en diversos países y regiones ha suscitado dudas acerca de su utilidad y continuidad como instrumento político y administrativo efectivo (van den Berg, Braun & van den Meer, 2007; Dühr, Colomb & Nadin, 2010; Zoido, 2022).

Por ello, en este momento crucial para el futuro de Europa, resulta conveniente interrogarse sobre el futuro de la ordenación del territorio europeo y sobre cuales son los factores que podrían contribuir a consolidarla como una práctica viable, efectiva y permanente en beneficio de la colectividad. A nuestro entender, la respuesta a estas cuestiones depende de la forma como los poderes públicos y la ciudadanía acierten a hacer frente a los siete retos que a continuación se detallan. 


1.     Contar con la voluntad política de llevar a cabo la ordenación del territorio

El primer elemento que condiciona el futuro de la ordenación del territorio en Europa es la voluntad política de los poderes públicos a la hora de impulsarla y aplicarla. De hecho, la misma Carta Europea ya afirmaba con claridad, su apartado 18, que “la realización de los objetivos de la ordenación del territorio es esencialmente una tarea política”. En efecto, la ordenación del territorio traduce la voluntad de establecer un diseño -un determinado plan físico- y un designio –un orden- en los usos del suelo, las infraestructuras y los recursos a escala supralocal. Dicho orden debería responder, en principio, a la voluntad de priorizar el interés colectivo por encima de los intereses particulares.

Ahora bien, en un sistema económico basado, precisamente, en la obtención y la apropiación del beneficio privado, la voluntad de hacer prevalecer el interés colectivo en la ciudad y el territorio debe actuar, necesariamente, a contra-corriente. Esto es asi porqué la acción irrestricta del mercado -sustentada por los intereses sociales a los que esta favorece- conduce a la privatización de los bienes comunes (agua, suelo, energía), a la apropiación de las plusvalías derivadas del desarrollo urbano y a la mercantilización de bienes y servicios básicos (Lefebvre, 1968; Harvey 2013).

Por ello, la aplicación de una ordenación del territorio que, de manera efectiva, quiera hacer prevalecer el interés de la colectividad ante tantos y tan potentes intereses particulares requiere de una destacada voluntad política. La voluntad política de establecer que -en el uso del suelo, la gestión de los recursos, el acceso a la vivienda y la provisión de los servicios básicos- el provecho privado debe subordinarse al interés público. La voluntad política de afirmar que el dónde, cuándo y de qué forma debe desarrollarse el proceso de urbanización debe obedecer, efectivamente, al designio de la colectividad y no al simple dictado del derecho de propiedad. La voluntad política, en fin, de hacer valer el liderazgo público en la ordenación del espacio. La inexistencia o la falta de operatividad de la ordenación del territorio en diversos países de Europa -entre los que figura, de manera destacada España- se deriva, en muchos casos, de la ausencia de dicha voluntad política. O, si se quiere, de la opción política de no poner cortapisas a los intereses privados, aunque su ejercicio resulte contradictorio con el bienestar de la sociedad en su conjunto.

La ordenación del territorio no es, pues, ni una práctica neutra, ni un ejercicio formal. Su impulso y su concreción requieren y responden, de manera implícita o explícita, a proyectos políticos y a intereses sociales. A la ordenación del territorio se puede aplicar también, pues, la definición que, de manera tan certera, el urbanista italiano Francesco Indovina asignó al urbanismo: “es una práctica política técnicamente asistida” (Indovina, 2012).

Por ello, la aplicación efectiva de la ordenación del territorio en beneficio de la colectividad y de las generaciones futuras requiere ante todo la movilización social y la voluntad política de los poderes públicos. La asunción de esta voluntad por parte de los agentes sociales y de fuerzas políticas capaces de hacerla prevalecer constituye el primer reto de futuro para la ordenación del territorio en Europa.  

 

2.     Obtener el reconocimiento social de su necesidad

El segundo reto que debe afrontar la ordenación del territorio es hacer patente su necesidad. El urbanismo -entendido como la acción pública en la ordenación y la gestión de las ciudad- constituye, como es sabido, una práctica milenaria. Una práctica que, en Europa, tiende a generalizarse e institucionalizarse a partir de las transformaciones asociadas a la revolución industrial y las revoluciones burguesas.

En cambio, la exigencia de la ordenación del territorio a escalas más vastas no empezó a abrirse paso hasta inicios del siglo XX. Es verdad que podríamos encontrar numerosos antecedentes de intervención de los poderes públicos en el impulso de infraestructuras y otras regulaciones de carácter supralocal. Pero las propuestas de ordenación integrada de espacios regionales no aparecieron con fuerza hasta que la extensión de las redes ferroviarias hizo necesario abordar los problemas del crecimiento urbano no solo a través de la reforma interior y los ensanches en contigüidad, sino mediante la configuración de sistemas articulados de asentamientos. Fue entonces, cuando surgirán las primeras iniciativas de regional planning, en conexión, por ejemplo, con propuestas como la ciudad-jardín (Hall, 1996; Esteban & Nel·lo, 2022)

Desde aquel momento inicial, la ordenación del territorio a escala regional y subregional ha dado, con sus luces y sus sombras, numerosos frutos: desde la planificación regional del New Deal del presidente Roosevelt a los planes soviéticos, desde los planes de reconstrucción de las ciudades inglesas después de la II Guerra Mundial hasta l’aménagement du territoire de la V República francesa, y así hasta nuestros días.

Sin embargo, se puede afirmar sin ambages que, en este campo, España arrastra déficits muy notables. Bien es verdad que se cuenta con valiosos antecedentes, como el Regional Planning de Cataluña, elaborado por los hermanos Rubió i Tudurí a inicios de los años treinta (Ribas Piera, 1995), pero la generalización de la ordenación del territorio no se planteó seriamente hasta finales del siglo XX con la llegada de la democracia y de las comunidades autónomas, conociendo desde entonces una implantación trabajosa y unos resultados, por lo general, discretos (Rodríguez, 2010; Benabent, 2006).   

Debemos pues convenir que en este campo llevamos una destacada demora. Decíamos que el urbanismo contemporáneo surgió con el vapor y el regional planning con el ferrocarril. Pues bien, desde entonces se han sucedido por lo menos tres ciclos completos de innovación tecnológica y urbana: la electrificación, la motorización asociada a los combustibles fósiles y la digitalización. Cada uno de estos ciclos ha venido a consolidar y a ampliar la tendencia a la integración y la interdependencia territorial. Desgraciadamente, en nuestro país el avance de la ordenación del territorio no ha conocido un desarrollo paralelo. Podríamos pues afirmar que nuestra práctica en este campo carga con tres o cuatro ciclos de innovación tecnológica y desarrollo social de retraso.

Sin embargo, la necesidad de instrumentos de ordenación del territorio a escala supralocal resulta hoy más evidente que nunca. Permítasenos proponer un par de ejemplos a partir de la realidad de Barcelona. Ya en 1996, hace cerca de treinta años, 4 de cada 5 de los 164 municipios que componen la Región Metropolitana de Barcelona más de la mitad de los ocupados trabajaba fuera de la propia localidad (Nel·lo, 2001). ¿No es esta una muestra palmaria de la necesidad de ordenar las infraestructuras de la movilidad y los usos del suelo a escala supralocal? Se ha estimado que, en Cataluña, para producir la energía que consumimos actualmente a partir de fuentes renovables deberíamos ocupar 66.200 ha nuevas de suelo, con instalaciones eólicas o fotovoltaicas (López, 2021). ¿Podemos en verdad pensar que transformar esta cantidad ingente de suelo –seis veces y media más extensa que la ciudad de Barcelona- puede alcanzarse sin un plan de conjunto? ¿No resulta evidente que los conflictos territoriales y sociales que se derivarían de la falta de planificación serían tales que harían inviable la transición energética? Se trata de ejemplos fácilmente extrapolables a otras realidades territoriales que evidencian la necesidad de la ordenación del territorio. ¿Serán capaces los poderes públicos, la comunidad científica y los agentes sociales de reconocer esta necesidad y de transmitir dicho reconocimiento al conjunto de la sociedad?  

 

3.     Definir claramente sus principios, temática y objetivos

El tercer reto en el que se dirimirá el futuro de la ordenación del territorio es la capacidad de sus impulsores de establecer de manera clara y precisa tres cuestiones: los criterios en los que se apoyan, el carácter que quieren conferir a los instrumentos adoptados y los temas que pretenden abarcar. La experiencia internacional de las últimas décadas (Newman & Tornley, 1996; Cremaschi, 2005;  Lacour & Delamarre, 2008; Galiana & Vinuesa, 2010; Nel·lo, 2012; De Luca & Moccia, 2017) muestra que la definición articulada y diáfana de estas cuestiones, evitando indeterminaciones y vaguedades, constituye un requerimiento básico para la efectividad de la ordenación territorial.

En la secuencia clásica de la ordenación del territorio -a saber: a) reconocimiento territorial; b) diagnóstico; c) criterios; d) propuestas; e) proyectos- el establecimiento de los criterios constituye sin duda alguna el nodo del proceso. A través de ellos se enuncian los objetivos que el plan persigue, así como las consideraciones sociales, funcionales y ambientales que los sustentan. Se trata, claro está, de la cuestión más abiertamente política del proceso de planeamiento, puesto que se basa claramente en valores y proposiciones de carácter normativo. Por ello, debe ser claramente explicitada y sometida a escrutinio y debate público.

El segundo aspecto a definir es el carácter de los planes de ordenación. Como sabemos, la planificación puede tener diversas modalidades: los planes físicos ponen el acento sobre los usos del suelo y el metabolismo territorial; los planes estratégicos se centran los objetivos sociales y la acción concertada necesaria para alcanzarlos; y los planes programáticos se refieren a las previsiones temporales para la ejecución de inversiones y actuaciones. La ordenación del territorio, para ser efectiva, debe basarse, ante todo, en el carácter físico de los planes, sin que esto implique renunciar a considerar los acuerdos y establecer las actuaciones e inversiones necesarias para su desarrollo.

La tercera cuestión que la práctica de la ordenación del territorio debe clarificar desde el momento inicial es la selección de la temática que pretende tratar. La posibilidad de elaborar instrumentos de planeamiento que atañen a todos los aspectos de la vida social constituye, sin duda, una tentación, pero se ha demostrado reiteradamente, una quimera: los planes omnicomprensivos resultan imposibles de elaborar y de aprobar. Ser capaces de dejar fuera de los planes aspectos sectoriales y de quedarse solo con los temas que configuran la urdimbre territorial básica –como el sistema de asentamientos, las infraestructuras, los espacios protegidos- se ha demostrado a menudo una buena estrategia. También en la ordenación del territorio “less is more”.

 

4.     Apoyarse en impulso activo de la ciudadanía

La relación con los agentes sociales constituye el cuarto reto de futuro de la ordenación del territorio. Como su propia denominación indica, la ordenación del territorio trata, por definición, de establecer un determinado orden en la configuración y los usos del espacio. La construcción de este orden resulta, en cada circunstancia histórica, instrumental para la afirmación de determinados intereses sociales. Por ello -porqué vehiculan intereses sociales en pugna- orden y desorden están permanentemente en pugna en la ciudad (Indovina, 2017).

Así, la configuración de un orden urbano a través de la práctica urbanística puede traducir, en ciertas circunstancias, la voluntad de favorecer solo a unos pocos: los propietarios del suelo, los promotores inmobiliarios, los grupos sociales más acomodados. El orden urbanístico se convierte de este modo en un instrumento para el mantenimiento de los privilegios de aquellos que detentan el poder económico y político en la ciudad (Sevilla-Buitrago, 2023). Ahora bien, el establecimiento del orden puede responder también a un intento de afirmar los derechos del conjunto de la ciudadanía: el derecho a la vivienda, al espacio público, a los servicios urbanos, al entorno saludable. En este caso, la ordenación territorial y urbana deberá sujetar y limitar los intereses de los privados en beneficio de la colectividad. De esta forma, la ordenación del territorio vendrá a constituir un instrumento de primer orden para erradicar los privilegios sociales en la ciudad y alcanzar una alta equidad social.

En este contexto, el espacio ya construido constituye al mismo tiempo un punto de partida ineludible y un límite a superar. En El 18 Brumario de Luis Bonaparte, Marx (1852) recordaba que la tradición de las generaciones muertas oprime a menudo, como una pesadilla, el cerebro de los vivos. En el territorio, el peso del pasado no reside solo en la tradición, sino también en las formas construidas: el trazado de las calles, el espacio público, el parque de vivienda, los monumentos y los símbolos que son el legado de órdenes y desordenes sociales pretéritos. Por ello, las formas urbanas existentes constituyen ciertamente un hecho consumado con el que las generaciones actuales deben hacer necesariamente las cuentas. Pero al mismo tiempo, dichas formas constituyen un límite frente al cual cada generación (y cada urbanista con voluntad transformadora) no puede en modo alguno detenerse. Emilio Sereni ha afirmado algo similar al discurrir acerca de la transformación del paisaje (Sereni, 1961).

Para ello, la voluntad de imponer un orden territorial que beneficie a la colectividad en su conjunto debe pugnar, de manera insomne, con la acción espontánea de los agentes privados destinada a eludir y vulnerar los límites que la colectividad les ha impuesto. La apropiación de bienes comunes, la corrupción y múltiples formas de abusivismo urbanístico son expresiones claras de este tipo desorden. Y, en esa pugna, contar com el impulso y la capacidad de organización de los grupos sociales más desfavorecidos -aquellos que más perjudicados resultan del desorden especulativo y más beneficios pueden derivar del orden territorial- resulta clave (Harvey, 2013).

Conseguir pues la implicación de la ciudadanía, en particular la implicación de quienes menos tienen, a la hora de diseñar propugnar, impulsar y defender un orden territorial funcional, sostenible y justo es uno de los retos –quizás el principal- que determinará el futuro de la ordenación del territorio. 

 

5.     Disponer de la capacidad técnica para diseñarla, aplicarla y evaluarla

Afirmábamos más arriba que la ordenación del territorio es una práctica política técnicamente asistida. El reconocimiento de la primera parte de la proposición no debe hacernos olvidar o menospreciar la segunda: sin un contenido técnico solvente y efectivo, la ordenación del territorio no resultará viable. Este es el quinto reto de futuro al que debemos hacer frente.

Se trata de un reto en absoluto menor, cuyas dificultades principales estriban en:

a)     Obtener los datos y elaborar un diagnóstico compartido, en materias que resultan particularmente complejas. “First survey, then plan”, decía el clásico. La articulación entre diagnóstico y propuesta sigue siendo el reto principal en todo ejercicio de planeamiento. Uno de los requerimientos que ello comporta es la constitución de equipos de planeamiento amplios e integrados por profesionales expertos en los campos más diversos: la ecología, la arquitectura, la ingeniería, el derecho, la geografía, la ciencia política, la sociología, la antropología, la economía,…. Los tiempos del planeamiento “de autor” han pasado a la historia. 

b)     Definir los criterios normativos, el carácter y el alcance temático del planeamiento. Para pasar del reconocimiento territorial (survey) a la propuesta (plan) deberán adoptarse, forzosamente, criterios normativos que establezcan los objetivos del planeamiento. Se trata, como hemos visto, de la parte más eminentemente política del ejercicio y, por lo tanto, debe ser expuesta y debatida con toda transparencia. Además, dichos objetivos deben encontrarse respaldados por teorías del cambio solventes, es decir por previsiones sólidas acerca de sus efectos. Asimismo, resulta del todo necesario definir desde el principio el carácter del plan, es decir, el peso que en este tienen la componente física, la estratégica y de programación. Finalmente, se debe determinar claramente, desde el punto de partida, los temas que cada ejercicio de ordenación se propone tratar de manera efectiva.  

c)     Resolver el juego de escalas y jerarquías. Para ello hay que huir tanto de las viejas nociones de la planificación en cascada, como de la renuncia a establecer una jerarquía clara entre la ordenación del territorio y el planeamiento urbanístico. Se trata pues de concebir la ordenación del territorio y el urbanismo como prácticas de planificación concurrentes, dotadas de autonomía y especificidad. Al mismo tiempo debe mantenerse el principio de que, para ser efectiva, la planificación territorial ha contener las previsiones oportunas para vincular algunas de las prescripciones de los planes urbanísticos. Esta cuestión -la relación entre la ordenación territorial y el planeamiento urbanístico- es, a nuestro entender, una de las claves principales de la efectividad de la ordenación del territorio (Esteban & Nel·lo, 2022).

d)     Combinar de forma efectiva la ordenación de las formas y los procesos. A menudo se ha reprochado, con razón, a la ordenación territorial generar planes demasiado morfológicos y poco metabólicos. Es decir, centrarse demasiado en las formas, atendiendo poco a los procesos que las sustentan. Bien es verdad, que en la sociedad y el territorio los procesos son, en último término, más relevantes que las formas. Pero debemos convenir que los procesos son siempre mediados por las formas que producen, sustentan o disuelven (Harvey, 2000). Por ello, el objetivo de la ordenación del territorio no debe ser tanto alcanzar la configuración de un determinado diseño territorial formal, sino más bien configurar el marco -jurídico, físico, institucional, ambiental y económico- destinado a favorecer los procesos y los valores sociales que pretende impulsar.  

e)     Ser capaz de adaptarse al cambio. De la necesidad de combinar formas y procesos se deriva el aserto de que la ordenación del territorio no puede ser hoy rígida. Debe ser sólida en los objetivos y los valores y flexible en los instrumentos y las formas. Debe tener un carácter “anti-frágil”, es decir, aquella capaz de mantener su estructura y finalidades, sin que las inevitables transformaciones de una sociedad en cambio acelerado acaben fracturando una estructura demasiado rígida (Cecchini & Blecic. 2016).

f)       Evaluar el proceso y los resultados. La evaluación de las políticas públicas ha tenido un recorrido limitado en muchos países de Europa. La evaluación –in itinere y ex post- del impacto de la ordenación del territorio resulta especialmente compleja, dada la dificultad de aislarla de otros muchos factores que inciden en las dinámicas territoriales. Sin embargo, la evaluación de los procesos de planeamiento territorial y sus efectos resulta esencial para aprender de los aciertos y errores, así como para capitalizar las experiencias.    

g)     Gobernar las transformaciones. Finalmente, se debe ser consciente que la ordenación del territorio no acaba con la aprobación del plan, sino que empieza con esta. Así, la definición de los instrumentos adecuados para la implementación, gestión y seguimiento de las prescripciones del plan resulta una cuestión clave. El gobierno de las transformaciones engendradas por el plan –las positivas y las perversas, si las hubiere- constituye una parte fundamental de la ordenación del territorio.  

 

6.     Articular la ordenación con la organización institucional del territorio

Las dinámicas territoriales se caracterizan hoy en Europa por la ampliación de las redes urbanas, la dispersión de la urbanización y la integración del territorio. Con ello, las áreas urbanas tienden a converger con los espacios regionales e incluso a superar los límites tradicionales de estos, difuminando la tradicional dualidad entre campo y ciudad (Brenner, 2014; Nel·lo, 2017). Sin embargo, en la mayoría de los casos, la planta administrativa del territorio no se ha adaptado a las nuevas realidades territoriales. Así, desde el punto de vista administrativo, las regiones urbanas europeas constituyen, en la gran mayoría de los casos, realidades fragmentadas y barrocas.   

Esta situación tiene implicaciones profundas para la ordenación del territorio, cuya naturaleza es, por definición, de carácter supralocal. La ordenación se plasma a través de planes, que constituyen ante todo proyectos de futuro. Y como todo proyecto estos planes requieren sujetos capaces de elaborarlos, implementarlos y gestionarlos. Por ello, la capacidad de delimitar los ámbitos de planeamiento y configurar los marcos administrativos adecuados constituye el sexto reto que determinará el futuro de la ordenación del territorio.

La cuestión se plantea ya en la definición del área objeto de ordenación, es decir desde el mismo momento inicial del proceso de planeamiento. Es bien cierto que para establecer el alcance territorial de cada plan se podrán utilizar una multitud de argumentos de carácter morfológico, funcional, económico, ambiental y de jerarquía de servicios. Pero, como es bien sabido, en un territorio crecientemente integrado, resulta inviable delimitar de manera taxativa, en términos científicos, los ámbitos comprendidos en cada área urbana. Así, la misma definición del ámbito de planeamiento contiene un proyecto implícito, para decirlo en la expresión de Giuseppe Dematteis (2002) y acaba incorporando siempre elementos eminentemente normativos, que resultan, por lo tanto, políticos.

La problemática de la delimitación de los ámbitos se acompaña de la distribución de las competencias entre los diversos actores administrativos; es decir, de la asignación de las responsabilidades a la hora de formular, tramitar, aprobar y gestionar el planeamiento. Se trata de un reto particularmente crucial y complejo en un Estado compuesto como el español (Romero, 2009). En principio, como bien sabemos, la distribución de competencias entre niveles administrativos atribuye, a grandes rasgos, la elaboración y ejecución del planeamiento urbanístico a los municipios, la ordenación del territorio a las comunidades autónomas y la planificación de las infraestructuras de interés común a la administración general del Estado. Sin embargo, dicha distribución dista de ser armónica y efectiva. Así, para poner uno de los múltiples ejemplos posibles, las determinaciones del Estado, con competencias sobre grandes infraestructuras de interés general, y las prescripciones de las comunidades autónomas, con competencias exclusivas sobre ordenación del territorio, a menudo coexisten, pero no parecen dispuestas a coordinar e integrar sus actuaciones. La falta de cooperación interadministrativa -que debería estar basada en los principios de la planificación concurrente, la lealtad mutua y la responsabilidad compartida- acaba provocando agudas disfunciones en la prestación de los servicios, dificultades de conexión entre las diversas redes y teniendo costes sociales y económicos elevados.  

Finalmente, la definición de los ámbitos territoriales y las competencias administrativas condicionan también el papel de los actores sociales en el impulso, la elaboración y la implementación de la ordenación del territorio. En ocasiones, se ha querido presentar la ordenación del territorio exclusivamente como una limitación o una cortapisa a la libre actuación de los agentes sociales. Less planning and more human activity!, han propugnado los partidarios de la desregulación en los usos del suelo y los recursos. La oposición es claramente falaz: hace falta más y mejor planeamiento para asegurar la viabilidad, la creatividad y la equidad de las actividades humanas. Y para ello son necesarias arquitecturas institucionales capaces, por una parte, de integrar las aportaciones sociales y, por otro, de mediar entre los diversos intereses en la ordenación del territorio.    

 

7.     Asumir la inevitabilidad los conflictos y ser capaz de gestionarlos

Desde la promulgación de la Carta Europea, la conflictividad de carácter territorial ha tendido a incrementarse en las sociedades europeas. Así, en las últimas décadas hemos asistido a un ascenso de la litigiosidad asociada a los usos del suelo, los recursos energéticos y hídricos, la transformación del paisaje, la construcción de infraestructuras, la regulación de la movilidad, la vivienda y la gestión de los residuos, por citar solo los más habituales temas en disputa. La ordenación del territorio nace precisamente de la voluntad de dar respuesta a este tipo de conflictos (Romero, 2022). Debe asumirse, sin embargo, que en tanto subsistan intereses sociales diversos, existirá confrontación sobre la apropiación, el uso y la gestión del espacio. Por lo tanto, aquello a lo que debe la ordenación del territorio aspirar no es tanto a cancelar los conflictos, sino a proveer instrumentos para gestionarlos. Este es el séptimo y último reto al que nos debemos enfrentar.

Para ello resulta imprescindible, ante todo, partir de un diagnóstico correcto acerca de los orígenes de la conflictividad territorial. En muchas ocasiones, buena parte de los conflictos han sido interpretados como fenómenos del tipo NIMBY, es decir, reacciones egoístas de una parte de la ciudadanía ante el impacto local que suponen unas actuaciones que, en menor o mayor medida, persiguen en interés general (Massa, 2019). En otros casos, el crecimiento de la conflictividad territorial se ha presentado como la reacción de determinados territorios ante el olvido o la postergación por parte de las administraciones públicas. El hecho de sentirse relegados, habría generado en estos territorios un resentimiento hacia las principales metrópolis y las élites transnacionales que en ellas residen, dando lugar incluso al ascenso de actitudes políticas y comportamientos electorales de carácter disruptivo (Rodríguez Pose, 2018). Sin embargo, a nuestro entender, el incremento de la conflictividad espacial deriva de un conjunto de factores de carácter estructural y no puede ser reducida a los términos de interpretaciones parciales como las mencionadas. 

Aunque los conflictos sobre el uso y la gestión del territorio presentan una alta diversidad y responden a problemáticas complejas, hoy en Europa se detectan ciertos elementos comunes a la mayoría de ellos (Nel·lo, 2003). El primero es la creciente preocupación de la población por la calidad, los recursos, la seguridad y el atractivo del lugar donde reside. Esta preocupación resulta razonable, en un contexto en el que la integración y la interdependencia territorial exacerba la importancia de las ventajas (y las desventajas) comparativas que cada lugar puede ofrecer a la hora de atraer actividades y usos que se consideran positivos (y evitar la ubicación de aquellos que se reputan negativos). El segundo elemento común es la percepción del lugar de residencia como una fuente de identidad y un espacio de refugio, ante dinámicas globales que, por una parte, transforman profundamente los rasgos de las comunidades y, por otra, suponen incógnitas y amenazas que escapan a su control. El tercer elemento común, presente en buena parte de los conflictos territoriales de las últimas décadas, es el descrédito y el descontento hacia las formas institucionales de representación y gestión, que incluye en muchos casos las políticas de ordenación del territorio y el urbanismo.

Como resulta evidente, los dos primeros elementos -el incremento de la importancia de los lugares y las tensiones sobre la identidad en un mundo globalizado- revisten un carácter estructural, mientras que el tercero -el descontento hacia las formas de gobernanza- resulta más coyuntural. Por ello, se puede afirmar que una mejora en las políticas de ordenación del territorio podría tener efectos positivos, no porqué supusiera la superación definitiva de los conflictos espaciales, sino porqué podría contribuir a aportar instrumentos adecuados para gestionarlos en beneficio de la mayoría de la población (Bobbio, 1999). El reto, pues, consiste en asumir la inevitabilidad (e incluso el carácter a menudo positivo y saludable) del conflicto y proveer elementos para darle salidas creativas, que permitan configurar espacios siempre más funcionales, equitativos y sostenibles.  

 

8.     Conclusión: por una ordenación del territorio reforzada, que tenga por objetivo principal la equidad social, territorial e intergeneracional

En 1983, la Carta Europea afirmaba en su preámbulo:

“las profundas modificaciones acaecidas en las estructuras económicas y sociales de los países europeos y sus relaciones con otras partes del mundo exigen una revisión de los principios que rigen la organización del espacio con el fin de evitar que se hallen enteramente determinados en virtud de objetivos económicos a corto plazo, sin tener en cuenta de forma adecuada los aspectos sociales, culturales y los de medio ambiente”.

Transcurridas más de cuatro décadas -plagadas de acontecimientos históricos decisivos- se hace de nuevo necesario repensar los principios y las prácticas de la ordenación del territorio en los países europeos. Como hemos tratado de explicar, en este empeño resultarán claves la capacidad institucional y social de dar respuesta a los siete retos a los que hemos hecho referencia. Siete retos de los que depende la viabilidad de la ordenación del territorio: la voluntad política de llevarla a cabo; el reconocimiento de su necesidad; la definición clara de sus principios, temática y objetivos; el impulso activo de la ciudadanía; la capacidad técnica; la dotación de marcos institucionales adecuados; y la capacidad de gestionar los conflictos.

No se trata, claro está, de retos menores, pero de su evolución depende no solo el futuro de la ordenación del territorio, sino también, en buena parte, el bienestar de las sociedades europeas. Permítasenos añadir que, a nuestro entender, para avanzar en la resolución de cada uno de estos retos resulta necesario vincularlos estrechamente a un objetivo principal y común: alcanzar un nivel siempre más elevado de equidad. Un progreso que deberá concretarse tanto en la reducción de las diferencias en el acceso a la renta y bienestar, como en la disminución de las desigualdades espaciales, y en la garantía de que las generaciones humanas venideras podrán disponer de un entorno y unos recursos adecuados, que en esto debe consistir esencialmente la sostenibilidad. De este modo, la ordenación del territorio se convertirá en un instrumento efectivo para promover la justicia social, territorial e intergeneracional.

_________________________

 

Referencias

Benabent Fernandez de Córdoba, Manuel (2006). La Ordenación del Territorio en España: Evolución del Concepto y de su Práctica en el Siglo XX.  Sevilla: Universidad de Sevilla. 2006.

Bobbio, L. (1999). “Un processo equo per una localizzazione equa”, en Luigi Bobbio, Alberico Zeppetella, Perché proprio qui? Grandi opere e opposizioni locali. Milano: FrancoAngeli.

Brenner, N. (2014). Implosions /Explosions: Towards a Study of Planetary Urbanization. Berlin: Jovis.

Cecchini, A. & Belcic, I. (2016). Verso una pianificazione antifragile. Come pensare al futuro senza prevederlo. Milano: FrancoAngeli.

Cremaschi, M. (2005). L’Europa delle città. Accessibilità, parnetrship, policentrismo nelle politiche comunitarie per il território. Firenze: Alinea.

De Luca, G. & Moccia, F. D. (2017). Pianificare le città metropolitane in Italia. Interpretazioni, approci, prospettive. Roma: INU Edizioni.

Dematteis, G. (2002). Progetto implicito. Il contributo della geografia umana alle scienze del territorio. Milano: FrancoAngeli.

Dühr, S.; Colomb, C.; Nadin, V. (2010). European Spatial Planning and Territorial Cooperation. Abingdon & New York: Rouledge.

Esteban, J; Nel·lo, O. (2022). “El urbanismo y la ordenación del territorio. Una relación compleja y crucial”, en J. Farinós & J. Olcina, eds., Ordenación del territorio y medio ambiente. València: Tirant lo Blanch.

Galiana, L. & Vinuesa, J., eds. (2010). Teoria y práctica para una ordenación racional del territorio. Madrid: Síntesis.  

Hall, P. (1996). Cities of Tomorrow. An Intellectual History of Urban Planning and Design in the 20th. Century. London: Blackwell.

Harvey, D. (2000) Possible Urban Worlds. The Hague: Megacities Foundation.

Harvey, D. (2013). Rebel Cities. From the Right to the City to the Urban Revolution. London: Verso.

Indovina, F. (2012). Governare la città com l’urbanistica. Guida agli strumenti di pinanificaziones urbana e del território. Santarcangelo di Romagna: Maggioli.

Indovina, F. (2017). Ordine e disordine nella città contemporanea. Milano: FrancoAngeli.

Lacour, C. & Delamarre, A. (2008). 40 ans d’aménagement du territoire. Paris: La Documentation Française.

Lefebvre, H. (1968). Le droit a la ville. Paris: Éditions Anthropos.

López, J. (2021). “El component territorial de la transició energètica a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 91.

Massa, Agostino (2019). “Coping with the “Nimby Syndrome”: Political issues related to the building of big infrastructures in liberal democracy countries”, Security and Defence Quarterly 23(1)

Marx, K. (1852). The Eighteenth Brumaire of Louis Bonaparte. Marxist Internet Archives.

Nel·lo, O. (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona: Empúries.

Nel·lo, O., ed. (2003). Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries.

Nel·lo, O. (2012). Ordenar el território. La experiencia de Barcelona y Cataluña. València: Tirant lo Blanch.

Nel·lo, O. (2017). "El proceso de urbanización: motor y expresión de las transformaciones sociales y territoriales", en J. Romero, coord., Geografía Humana de España, València, Tirant lo Blanch.

Newman, P. & Thornley, A. (1996). Urban Planning in Europe. London/New York: Routledge.

Ribas Piera, M. (1995). Nicolau Maria Rubió i Tudurí i el planejament regional. Barcelona: Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona.

Rodríguez, F., ed. (2010). El estado de la ordenación del territorio en España. Cuadernos de Geografía de la Universidad de Granada, 47. 

Rodríguez Pose, A. (2018). “The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it)”, Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1.

Romero J. (2009). Geopolítica y gobierno del territorio en España. València: Tirant lo Blanch.

Romero, J. (2022). “Conflictos territoriales y geografías del poder”, en J. Farinós & J. Olcina, eds., Ordenación del territorio y medio ambiente. València: Tirant lo Blanch.

Sereni, E. (1961). Storia del paesaggio agrario italiano. Bari: Laterza.

Sevilla-Buitrago, A. (2022). Against the Commons: A Radical History of Urban Planning. Minneapolis, University of Minnesota Press.

van den Berg, L.; Braun, E.; van den Meer, J. (2007). National Policy Responses to Urban Challenges in Europe. Aldershot: Ashgate.  

Zoido, F. (2022). “Tiene futuro la ordenación del territorio?”, en J. Farinós & J. Olcina, eds. Ordenación del territorio y medio ambiente. València: Tirant lo Blanch. 

[Artículo publicado en "Cuadernos de ordenación del territorio". FUNDICOT, junio 2024]