Els incidents d’aquests
darrers dies en el barri de Sants i en diversos barris de Barcelona arran del
desallotjament de Can Vies evidencien, més allà de la gravetat dels fets concrets,
dues qüestions principals: per un costat, la creixent distància de sectors significatius de la ciutadania envers la política institucional; per l’altre,
la importància que prenen les iniciatives d’innovació social en l’actual conjuntura
de crisi econòmica i social.
Comencem per
aquest darrer tema. En un context en el les administracions públiques –per impotència
o per pròpia voluntat- renuncien a satisfer les promeses de l’Estat del
Benestar, les iniciatives ciutadanes destinades a fer front a la crisi i els
seus efectes prenen una importància creixent. Com ja hem tingut ocasió de
comentar aquí, aquestes iniciatives són de dos tipus: unes prenen formes
caritatives i solidàries amb l’objecte, sobretot, de pal·liar les situacions de
privació material; d’altres, sense renunciar a aquesta tasca solidària,
tracten, a més, d’apoderar les comunitats locals per tal de reclamar els seus
drets i per construir allò que podrien ser alternatives a l’actual organització
social. Aquests darrers són els denominats moviments d’innovació social.
Resulta
interessant i significatiu que l’acció d’aquests moviments es centri, sobretot,
en l’àmbit de la reproducció social, més que no pas en el món del treball, on
per molt de temps s’han concentrat els principals conflictes socials. Això fa que
la seva acció tingui una incidència rellevant en allò que podríem considerar
els corol·laris urbans de la pugna sobre l’Estat del Benestar: la qüestió de la
casa (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), els espais verds (horts urbans),
el consum (cooperatives, Som Energia) i els centres cívics (espais
autogestionats com la Carboneria o Can Vies).
Al nostre
entendre, allò que confereix força i capacitat d’irradiació a aquest moviments
en la ciutat és precisament el retrocés de les polítiques socials, per una banda,
i la prevalença dels interessos privats en l’àmbit de l’habitatge i de la
gestió urbana, per l'altra. La seva naturalesa i evolució no es troba, tanmateix, exempta de
limitacions i aspectes polèmics. Com ha mostrat el Mapa de la Innovació Social
elaborat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona, els moviments d’innovació
social tendeixen a radicar-se no tant en aquells barris amb població més pobra i
més desproveïts de serveis, sinó en d’altres relativament més benestants que
compten amb un més alt capital urbà i major capacitat de reacció (Sants, en
seria un bon exemple). D’altra banda, l’efectivitat de les iniciatives s’ha
mostrat alta des del punt de vista defensiu (la PAH n’és una bona mostra) i a l’hora
de promoure accions significatives, però de cap manera han assolit la dimensió
que els permeti substituir les polítiques públiques, ni tan sols compensar els
efectes del retrocés d’aquestes.
Són aquestes
limitacions les que han portat a afirmar que els conflictes a l’entorn de les
iniciatives d’innovació han de ser considerats, de moment, més com a símptoma que
com a expressió d’una alternativa en vies de consolidació. Ara bé, hi ha un segon aspecte
que fomenta la seva importància i atracció: la creixent desconfiança de parts
significatives de la ciutadania envers els canals establerts de representació política
i les institucions. En aquest context, els moviments de caràcter disruptiu,
exteriors a la política institucional, generen una simpatia i tenen una atracció
major. Aquesta circumstància hauria de constituir una crida a la
responsabilitat: per a uns, a no malbaratar amb accions estèrils aquesta
simpatia i capacitat d’irradiació; per als altres, a no perseverar en les
polítiques i les pràctiques que contribueixen a anar eixamplant més i més
aquella desconfiança.
[Foto: Wikipedia Commons]
