Repensar l’Estat: l’oportunitat de la crisi catalana

El debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en el context ibèric i europeu omple cada dia centenars de pàgines de diari, hores de informatius radiofònics, bona part dels debats i els informatius televisius. La política institucional, a Catalunya i a Espanya, gira, en bona mesura, sobre aquest tema, de manera que no hi ha sessió parlamentària o compareixença pública en que la qüestió no sigui abordada directament o indirectament pels responsables polítics.

En aquest debat, els actors solen utilitzar amb profusió abstraccions i metàfores territorials -“Catalunya”, “Madrid”, “Espanya”, “Europa”,...- de tal manera que podria sembla que allò que està en conflicte són els mateixos territoris i no pas grups socials portadors d’interessos econòmics, trets culturals i projectes polítics diversos. De la mateixa manera, arguments sobre qüestions eminentment territorials, que es troben en el mateix centre del debat, como ara la utilització dels recursos naturals, el repartiment de les finances públiques, la planificació i gestió de les infraestructures, les dinàmiques urbanes o l’articulació cultural i lingüística del territori són sovint objecte de simplificacions i, en no poques ocasions, de veritables manipulacions.

Aquest estat de coses és afavorit pel fet que, deixant a part d’algunes notables excepcions, les aportacions a aquest debat des de la reflexió geografia -catalana i del conjunt d’Espanya- han estat més aviat escasses. Es tracta d’una mancança ben lamentable, ja que, el pensament territorial crític, l’anàlisi i la reflexió geogràfica, podria contribuir a fer el debat més entenedor, constructiu i, eventualment més fructífer. No es tracta, òbviament de que els professionals de l’anàlisi i la gestió del territori hagin de tenir una opinió unànime sobre la crisi catalana, ben lluny d’això. El què cal és que els geògrafs contribueixin a clarificar els termes del debat, a construir anàlisis sòlides i a dreçar alternatives, amb les eines que els són pròpies: la combinació dels raonaments a diversos nivells d’escala, l’explicació de les dinàmiques territorials, la discussió sobre el recursos, la comprensió de la relació entre la societat i el territori, la crítica de les construccions ideològiques sobre l’espai i a partir de l’espai.  

Tot just ara acaba de aparèixer una obra que es proposa, amb tota la modèstia que és del cas, aconseguir una certa inflexió en aquest àmbit. Es tracta del volum Repensar el territorio.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, editat per Josefina Gómez Mendoza, Rubén C. Lois i Oriol Nel·lo. El llibre aplega un conjunt d’aportacions al debat sobre la crisi catalana i la situació geopolítica espanyola  a partir del diàleg i els treballs d'una vintena de geògrafs procedents d’universitats d’Andalusia, Catalunya, Castella, Galicia, les Illes Balears, Madrid, el País Basc i el País Valencià, que es varen reunir a Toledo, el passat mes d’abril, per debatre el tema.

Així, el lector hi trobarà treballs sobre:

El punt de partida: la crisi catalana (amb aportacions de Maria Dolors Garcia Ramon, Josefina Gomez Mendoza, Jaume Font i Oriol Nel·lo)

La qüestió dels recursos i de l’equitat territorial (Maria Luisa Gómez Moreno, Eugenio Ruiz Urrestarazu, Rubén C. Lois i Julio Muñoz)

Finançament i geopolítica de les infraestructures (Guillermo Morales, Josefina Cruz Villalón i Josep Vicent Boira)

L’encaix cultural i lingüístic (Oriol Nel·lo, Jorge Olcina i Onofre Rullan)

Les possibilitats de reforma de l’Estat en el context europeu (Josefina Gómez Mendoza, Florencio Zoido, Rafael Mata i Juan Ignacio Plaza).

Les aportacions dels autors expressen, evidentment, arguments científics i posicions cíviques plurals i diverses. Tanmateix, coincideixen en la necessitat de concebre la crisi catalana i el debat que ha suscitat com una oportunitat per tal de repensar l’Estat: repensar l'Estat, la política i el territori per avançar cap a noves formes d’articulació institucional que permetin superar les limitacions actuals i promoure més alts nivells de democràcia i d’equitat.

El llibre ha estat publicat per la Universidade de Santiago de Compostel·la en format paper i ebook i es pot obtenir en el seu Servizo de Publicacións e Intercambio Científico.

Cada passió, una guia. Cada guia, un projecte

Diu Vicent Andrés Estellés a Llibre de Meravelles (1971)

“M’agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,

monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l’amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,

on per primera volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

i tu i jo tant contents, visca València, visca !“

Més d’un segle abans Elisabeth Gaskell explicava com la protagonista de North and South (1854), experimenta, en enamorar-se, un canvi en la seva percepció de la ciutat: “mentre caminava pels carrers estrets i plens de gent, es va adonar de quant interès havien guanyat pel simple fet d’haver començat a estimar a algú que hi vivia”. El 1974, Steven Markus, professor de literatura anglesa a la Columbia, va

retreure aquest passatge en el seu estudi sobre la descoberta de la ciutat de Manchester per part de Friedrich Engels (precisament en el període en que Gaskell estava escrivint la seva novel·la). Com és sabut, el jove Engels conegué la realitat de la ciutat de la mà de Mary Burns, una jove obrera irlandesa analfabeta que hauria d’esdevenir la seva amant, de manera que les passions socials, intel·lectuals i polítiques confluïren amb les amoroses i eròtiques. De l’exploració d’Engels en sortí una espècie de guia a la ciutat industrial victoriana, completament desproveïda de cap vel·leïtat embellidora: The Condition of the Working Class in England. From Personal Observation and Authentic Sources (1845).

L’any 1929, en la turbulenta Alemanya de la República de Weimar, el geògraf hongarès Sandor Radó va iniciar l’elaboració d’una sèrie de guies de ciutats. La col·lecció, Die Neue Führer, de la que només veurien la llum els títols referits a Hamburg i Berlin, era publicada per Willi Münzenberg, el cap de l’aparell propagandístic de la III Internacional. En el prefaci de la primera guia, Gross-Hamburg, s’hi podia

llegir: “Totes les guies publicades fins ara s’han limitat a les descripcions habituals de col·leccions d’art, esglésies i monuments nacionals. Per al proletari afamat de saber resulten inútils i desorientadores. Aquesta guia, en canvi, posa l’èmfasi en la descripció dels llocs del moviment proletari i de les institucions del proletariat. (...) Els itineraris contenen no només les grans rutes, autopistes, etc., sinó també els recorreguts importants per al viatger proletari. En les relacions d’adreces no s’hi troben els hotels de luxe, sinó les cases del poble i els hostals de la joventut”.

La València d'Estellés, el Manchester d'Engels, l'Hamburg de Radó... Cada passió -personal, intel·lectual, política- genera una nova percepció de la ciutat. Fa necessària, així mateix, una guia per orientar-s’hi i un projecte per transformar-la. Avui, la condició postmoderna i l’ofensiva neoliberal aboquen la majoria dels ciutadans a la incertesa permanent i fan inviable la pretensió de qualsevol projecte vital mínimament consistent. Però no poden eliminar-ne pas ni les passions, ni el raonament. Convertim l’experiència i l’aspiració de l’equitat en una guia de cada ciutat. I fem de cada guia un projecte. 

Henri Lefebvre: del dret a la ciutat a la producció de l’espai

Henri Lefebvre (1901-1991) ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any 1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.

La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville  (1968), La révolution urbaine  (1970), La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem, aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar, resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David Harvey en una obra recent (Rebel cities. From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar: “Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.

Tanmateix, cal recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s més aviat com el “dret a la vida urbana”: “el dret a la ciutat no pot concebre’s com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”, lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.

La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.

 [Fotografia: Verhoeff, Bert / Anefo]

Postsuburbia: la rehabilitació de les urbanitzacions de baixa densitat

Acaba de publicar-se l’estudi Postsuburbia. Rehabilitación de urbanizaciones residenciales monofuncionales de baja densidad (Comanegra, 2013), resultat d’una recerca, realitzada amb la col·laboració del programa RecerCaixa, que ha estat dirigida per l’arquitecta Zaida Muxi, professora de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Es tracta d’una valuosa aportació a la problemàtica de la que tracta, elaborada a partir d’una mirada fresca i sovint innovadora.

El treball conté, en primer lloc, una diagnosi del problema. Així, explica com l’eixamplament de les àrees urbanes, l’especialització funcional dels llocs i la dispersió del poblament han donat origen a una notabilíssima tendència de la urbanització a escampar-se sobre el territori. Aquest fenomen, del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, ha esdevingut una de les principals característiques del procés d’urbanització contemporània a Catalunya i ha comportat, al costat d’avantatges per a alguns, problemes col·lectius de gran abast.

Dues són les fases en les que el procés ha tingut lloc: una primera, en el vintenni 1960-1980, durant el qual sorgiren una gran quantitat d’urbanitzacions destinades a segona residència, fruit, en bona part dels casos, de processos de parcel·lació il·legals i mancades, en moltes ocasions, dels necessaris serveis urbanístics; una segona, ocorreguda en el vintenni següent, en la que, a més de consolidar-se aquelles primeres expansions –destinades ara en molts casos a primera residència- aparegueren nous desenvolupament de baixa densitat, caracteritzats, tanmateix, d’un millor nivell de serveis. Els intents de l’administració pública d’abordar la qüestió han estat parcials i limitats, més encara pel fet que l’aplicació de la Llei 3/2009, l’intent més ambiciós fins a la data de millorar la situació de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics, es troba suspesa des de l’any 2011, tot i les reiterades demandes de reactivació per part del Parlament i del Síndic de Greuges. .

El resultat d’aquest procés, segons els autors de l’estudi, resulta problemàtic per un bon nombre de raons: la urbanització d’espais inadequats, la fragmentació dels sistemes naturals, l’increment del cost dels serveis, la persistència dels dèficits d’urbanització, l’augment de les necessitats de transport, els majors consums energètics, la degradació dels valors del paisatge. Així mateix, en no pocs casos, ens diuen, la dispersió de la urbanització contribueix a l’exacerbació d’algunes problemàtiques socials (separació de la població en funció de la renda, ús diferenciat del territori segons gènere, dificultats de socialització,...).

Ara bé, l’estudi no es limita pas a fer una descripció de l’origen de la urbanització de baixa densitat i la seva problemàtica, sinó que inclou també un seguit de propostes, més d’una cinquantena, per tal de millorar les condicions de vida de les urbanitzacions. Aquestes propostes, que constitueixen segurament l’aspecte més innovador del treball, fan referència a cinc camps diversos: enfortir  les xarxes de proximitat, facilitat la barreja física i funcional, garantir la vida autònoma i segura, afavorir el sentiment de comunitat i promoure l’equilibri ambiental. Cada una de les propostes és referenciada en una senzilla fitxa classificada, així mateix, segons la seva dificultat i prioritat.

L’aportació principal del treball es deriva doncs precisament d’aquesta voluntat d’abordar la problemàtica de les urbanitzacions no només a partir de la intervenció física, sinó també de la gestió i l’acció comunitària. Es tracta d’una visió interessant, oportuna i necessària, sobretot si va acompanyada de dues altres línies d’acció: el compromís d’ajudar les urbanitzacions ja existents de dotar-se dels serveis urbanístics bàsics i la voluntat d’evitar, tant com sigui possible, nous fenòmens d’urbanització dispersa. 

Anna Alabart: “El territori és l’arena on es desenvolupen les relacions socials”

El proper dia 28 de novembre es celebrarà un acte d’homenatge en record de la sociòloga Anna Alabart, que morí el Nadal passat, a l’edat de 70 anys. La seva desaparició deixà la Sociologia catalana sense una veu crítica i compromesa, que resultava particularment necessària en el moment que travessen el país i la ciutat.

Anna Alabart i Vilà era professora de Sociologia a la Universitat de Barcelona. Formada com economista es decantà aviat cap a la Sociologia i, en particular, la sociologia urbana, que contribuí de manera decisiva a introduir en la seva universitat. Aquest interès no es fermà pas, tanmateix, en l’àmbit acadèmic, sinó que s’acompanyà del compromís cívic i la militància política, sobretot en els moviments veïnals de Barcelona, de la que en resultà una llarga vinculació i col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat. De fet, la seva tesi doctoral, presentada l’any 1982, en els mateixos inicis de la democràcia municipal, estudiava precisament Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal.

Poc amant de les barreres en la recerca social, Anna Alabart realitzà, al llarg de la seva trajectòria, un bon nombre de investigacions i treballs de notable contingut geogràfic, que cobreixen camps tant diversos com la qüestió de l’habitatge, l’estudi de la criminalitat urbana, l’estructura i delimitació dels barris, la mobilitat residencial o el tema, sempre present, dels moviments urbans. Bona mostra de la seva obertura i capacitat de diàleg més enllà de les fronteres disciplinars fou la coordinació secció dedicada a “L’estructura social de la societat” dins el conegut estudi col·lectiu La societat catalana (1998, Salvador Giner, dir.) en la que col·laboraren geògrafs, sociòlegs i antropòlegs. La secció s'obria amb l'enunciat que encapçala aquestes ratlles.

L’acte d’homenatge, tindrà lloc a la 28 de novembre, a les set de la tarda, a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Av. Diagonal, 690). Hi intervindran els sociòlegs Marina Subirats i Joaquim Sempere, les geògrafes Mercè Tatjer i Isabel Puchades i l’economista Joan Tugores. L’acte, conduït, per la professora Gemma Vilà, serà obert per Dídac Ramírez, rector de la UB, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB i Josep Maria Rotger, director del Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dreti Metodologia de les Ciències Socials de la UB. 

El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler

El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.

Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.

La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  

Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.

Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  

El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 

El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.   

Josep Fontana: El futur és un país estrany

Josep Fontana, mestre d'historiadors, ha dedicat el seu últim llibre, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social a comienzos del siglo XXI, a mostrar com la crisi econòmica i social que ha arribat al paroxisme en els últims anys no és, de cap manera, un esdeveniment esporàdic i transitori, sinó l'expressió d'un canvi profund en les relacions entre capital i treball a escala planetària. Les arrels de la crisi es remuntarien almenys fins als anys setanta del segle passat, "cuando se rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo. La propia crisis fue una consecuencia del proceso de desregulación de la actividad empresarial y del empobrecimiento gradual de los trabajadores y de las clases medias, que se inició en los años setenta y que condujo a una situación en que iban a perder no solo sus bienes, sus derechos sociales y sus libertades”.

Certament, aquesta ruptura dels equilibris i els pactes assolits, mal que bé, a mitjan segle passat té el seu origen, sobretot, en el canvi de relacions de força entre els grups socials. Els avenços aconseguits havien estat el resultat de dos segles continuats de lluites col·lectives, les quals havien pressionat i atemorit als grups i classes dirigents fins dur-les a cedir tant en el camp econòmic, com en el polític i social. No obstant això, la reculada de les últimes dècades, particularment aguda a partir de l'any 2008, ve a mostrar que aquells avenços no eren, de cap manera, irreversibles. La progressiva desorganització política dels grups socials subalterns, el debilitament dels sindicats, la capacitat de persuasió dels mitjans de comunicació, així com el canvi en les relacions internacionals provocat per l'enfonsament de les economies planificades a la Unió Soviètica i Europa de l'Est, es troben entre els factors que han permès allò que, sens dubte, pot ser considerat una reacció ofensiva -econòmica , ideològica i política- a escala planetària .

Massa sovint s'oblida, però, el paper clau que han tingut les variables espacials en aquest procés, a tots i cada un dels nivells d'escala. Des del punt de vista general , l'asimetria inherent a la globalització econòmica, que ha suposat la liberalització pràcticament sense restriccions dels moviments de capital, mercaderies i informació, mentre les persones i les institucions polítiques seguien ancorades en els seus territoris respectius, ha constituït, com és ben sabut, un dels factors bàsics en la ruptura de l'equilibri de forces entre capital i treball. D'altra banda, el desplaçament de les tensions i les crisis entre continents ha estat, com ha explicat David Harvey, un dels recursos que ha permès alleujar les contradiccions del sistema econòmic durant les últimes dècades: "el capitalisme mai resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament". Finalment, la integració de l'economia mundial, lluny de reduir la importància de les variables espacials, ha exacerbat la rellevància de les característiques de cada lloc: en un marc caracteritzat per una mobilitat cada cop més lliure i sense restriccions de capital , mercaderies i informació, les diferències entre llocs, l'avantatge comparatiu que cada ciutat o regió pot oferir, esdevenen molt més decisives que en el passat. Es tracta de la "paradoxa espacial" a la qual el mateix Harvey es va referir fa ja prop d'un quart de segle.

D'altra banda, convé recordar que el retrocés en matèria de drets socials té també unes destacades connotacions territorials. En efecte, si -després d'una llarga pugna per la democràcia política i social- l'acció de l'Estat va poder aparèixer com la garantia del treball digne, dels drets a la salut i a l'educació, de la tranquil·litat d'una vellesa segura, aquestes certeses tenien uns corol·laris territorials: el dret a l'habitatge, la defensa de l'espai públic com a element configurador de la ciutat, el transport col·lectiu com a mitjà per a la vertebració i l'equitat territorial, la lluita contra la degradació de barris i àrees urbanes, la preservació del medi ambient, els recursos i el paisatge. La situació actual esquinça de forma dramàtica aquestes confiances, tant en l'àmbit social com en el territorial i urbà. En el primer, situacions com l'atur, la pobresa, i les dificultats d'accés als serveis bàsics s'afirmen no ja com una conjuntura efímera i superable, sinó com una realitat cada vegada més permanent per a amplis sectors de la població. En l'àmbit territorial, el retrocés implica -davant la impotència o l'aquiescència de les institucions- l'empitjorament de les dificultats d'accés a (i fins i tot de manteniment de) l'habitatge, l'encariment del transport, la tendència a la privatització de l'espai públic, la dificultat de resoldre els problemes ambientals, l'aprofundiment de la segregació urbana i la pèrdua de lideratge col·lectiu en la transformació de la ciutat i el territori.

Per tot això, si és cert, com afirma Fontana, que “para recomenzar una nueva etapa de progreso" cal recuperar les conquestes socials amb mètodes nous, aquestes noves formes d'organització, defensa i proposta hauran, necessàriament, de prendre molt compte les variables espacials. En particular, hauran de trencar la contradicció i la limitació que suposa per als grups subalterns donar respostes polítiques exclusivament locals a allò que són lògiques econòmiques i socials globals. És per aquesta raó que la pugna per les noves polítiques urbanes en cadascuna de les nostres ciutats s'ha de combinar amb la voluntat d'aixecar alternatives des de l'escala de barri a la mundial. La millora de les condicions de vida a les banlieues de Paris, els barris de Barcelona o les borgate de Roma és inescindible de l'organització del treball a les fàbriques de Shenzhen, la "pacificació" les faveles de Rio de Janeiro , el control dels fluxos de capital en la borsa de Frankfurt o el drama de la immigració en els murs de Ceuta o les costes de Lampedusa .

[Fotografia: Sergi Fuster]

Enric Lluch i l’organització territorial de Catalunya

Enric Lluch i Oriol Nel·lo en l'acte de presentació
de La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936)
al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat,
26 d'abril 1983

Prop d’acomplir-se un any del seu traspàs, s’anuncien per a les properes setmanes nous actes en memòria del professor Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012). Així, després de la sessió d’homenatge celebrada el dia 4 de juny a l’Institut d’Estudis Catalans, amb intervencions del Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Sancho, del President de l’IEC, Salvador Giner i d’Oriol Nel·lo, hom prepara sengles actes a la Universitat Autònoma de Barcelona i, de nou, a l’Institut d’Estudis Catalans.

La jornada d’homenatge a la universitat en la que, durant més de tres dècades impartí la seva docència tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Lletres el dia 17 d’octubre. Constarà de dues sessions consecutives: en la primera, moderada per la professora Rosa Ascon, s’analitzarà l’aportació de Lluch en la creació i consolidació de la Universitat Autònoma, amb la intervenció de Pere Lluís Font (Facultat de Filosofia i Lletres), Mercè Bausili (Biblioteca d’Humanitats), Muriel Casals (Facultat d’Economia i Empresa), Eugeni Giral (Facultat de Ciències de la Comunicació) i Pilar Benejam (Facultat de Ciències de l’Educació); en la segona, moderada per Mireia Baylina, es debatrà el seu paper en la fundació i evolució del Departament de Geografia,  amb contribucions de Antoni Tulla, Helena Estalella, Abel Albet (Departament de Geografia, UAB), Mita Castañer (Departament de Geografia, Universitat de Girona) i Gemma Alsina (Institut d’Educació Secundària Pompeu Fabra, Badalona, i ex-alumna). Obriran la jornada Montserrat Farell (Vicerectora d’Economia de la UAB); Teresa Cabré (Degana de la Facultat de Lletres) i Antoni Durà (Director del Departament de Geografia).

D’altra banda, per al proper dia 14 s’anuncia un altre acte organitzat, en aquest cas, per la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació Catalana de Ciència Regional, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalns. Amb el títol “El paper d’Enric Lluch en el debat sobre l’organització i ordenació territorial de Catalunya”, comptarà com a ponents amb el professors Pilar Riera (Universitat Autònoma de Barcelona), Ricard Pié (Universitat Politècnica de Catalunya) i Jesús Burgueño (Universitat de Lleida). 

Finalment, l’IEC prepara un quadern dedicat a Enric Lluch, dins la seva col·lecció “Semblances” on s’aplegaran les intervencions de l’acte del 4 de juny i la Societat Catalana de Geografia inclourà diversos articles sobre l’autor en el proper número de Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Incloem a continuació el text “Enric Lluch i l’organització territorial de Catalunya”, elaborat en ocasió de la presentació, el mes de maig de 2007, del llibre Enric Lluch, l’obra escrita, editat per Abel Albet.

ENRIC LLUCH I L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA

per Oriol Nel·lo

Intervenció en l’acte de presentació de

Enric Lluch i Martín: l’obra escrita,

Abel Albet (ed.), Societat Catalana de Geografia, 2007

Institut d’Estudis Catalans, 29 de maig 2007

I. 

Siguin les meves primeres paraules d’agraïment a la Societat Catalana de Geografia i a l’Institut d’Estudis Catalans per la seva amable invitació per participar en aquest acte.

És un invitació que m’omple de goig per la significació d’aquesta trobada. Una trobada que constitueix, al meu entendre, no només la presentació del volum que aplega els textos d’Enric Lluch, pulcrament editats per Abel Albet, sinó també un homenatge a la seva figura i la seva trajectòria. Ja sé que a ell potser no li agradarà que digui això, però aquesta sala amb la presència de tants amics parla per ella mateixa. Aquest acte no és només la presentació d’un llibre.

Deixeu-me dir, però, que al mateix temps la invitació em posa en una situació una bon tros incòmoda. Enric Lluch ha estat el meu mestre i m’ha honorat amb la seva amistat per més d’un quart de segle. Se’m fa doncs difícil parlar d’ell: no correspon al deixeble valorar l’obra del mestre i l’amistat personal no és tema per fer-ne disquisicions públiques.

Permeteu-me, doncs, que centri la meva aportació en glossar, breument, els treballs que hem realitzat plegats amb Enric Lluch en el camp de l’organització territorial de Catalunya, que constitueixen el cos de la secció setena del volum que aquí es presenta i que trobareu citats al final d'aquest text. Tot esperant que, en fer-ho, podré aportar alguna clarícia sobre el context en que aquests treballs es varen gestar i sobre el caràcter que el mestratge de Lluch ha tingut per molts de nosaltres.

II.

Situem-nos a inicis dels anys vuitanta. El 1982, per ser més precisos. La democràcia balbuceja, fa cinc anys que s’ha restablert la Generalitat, tres que hi ha ajuntaments democràtics i un de l’intent del cop d’Estat del tinent-coronel Tejero.

La qüestió de l’organització territorial és un dels temes pendents que no han estat abordats en el període de la Generalitat provisional ni han quedat resolts en l’Estatut de 1979. Hi ha, però, un sentiment d’urgència sobre el tema. Sentiment que procedeix en part del ferment que s’ha anat creant entre les forces democràtiques catalanes d’ençà que el Congrés de Cultura Catalana contribuí, en gran manera a tornar a posar el tema en l’agenda pública.

En aquest context, l’antecedent de la divisió territorial republicana era una referència obligada. Ara bé, més enllà del llibre publicat l’any 1937, en el moment de la seva implantació, dels treballs que hi aconduïren se’n sabia ben poca cosa. Tot i que, a través de l’economista Emili Gasch, hi havia constància que els documents de la Ponència havien anat a parar a l’arxiu de la Diputació després de la depuració.

Isabel Rueda (“la” geògrafa de l’administració, que treballava a la Diputació) en va tenir coneixement i va convèncer els seus caps de que potser aquells materials es podrien editar. Val a dir que en aquell moment la Isabel ja havia obert pas a un segon geògraf, Xavier Mateu, amb qui havíem coincidit breument a Bellaterra (ell estudiant de cinquè, jo de tercer). 

Calia però que algú localitzés els documents, n’explorés el contingut i preparés un primer projecte d’edició. Per fer-ho, segurament per indicació d’en Xavier, em cridaren. 

I és així com amb vint-i-pocs anys i la carrera tot just acabada, entro un dia a la Diputació, que llavors encara era al Palau de la Generalitat, per la porta del carrer Sant Honorat. M’adrecen a l’arxiu, en un sòtan del pati dels tarongers, i allà, desprès de remenar una bona estona juntament amb una arxivera molt amable, trobem, coberts de pols, els lligalls de la Ponència. Dalt d’unes estanteries, en una carpeta enorme, descobrim els plànols. Estaven empolsegats a més no poder, però molt ben endreçats, tal com els devia deixar el Sr. Artur Dasca i Sumsi, secretari de la Ponència, algun dia de l’any 35 o 36, pocs mesos abans de que l’assassinessin uns milicians en el seu poble de la Selva del Camp, en l’estiu tràgic de 1936.

A partir d’aquí començaren per mi un seguit de dies prodigiosos: arribava a la Diputació a la tarda, quan tothom ja havia plegat i m’asseia en un despatx del tercer pis, completament buit, on havíem portat els lligalls. Era primavera, si no m’equivoco, les finestres solien estar obertes, i del carrer del Bisbe pujava música i remor de veus. I allà anava remenant papers, amb el privilegi i la condemna del qui s’aboca a la història: saber el que passaria després, tenir coneixement de com acabaria tot plegat.

Vaig elaborar l’informe i un primer projecte d’edició. I un cop van estar fets, Isabel Rueda va convèncer els seus caps –Leandre Amargós i Enric Camps– que calia implicar l’Enric Lluch en el projecte. Era l’opció òbvia: Lluch havia estat per nosaltres la baula que havia mantingut sencera la cadena amb la tradició de l’escola geogràfica d’avantguerra. Fou ell, essencialment, qui ens introduí en les lectures de Vila, de Santaló, de Pere Blasi. I qui ens havia parlat de la divisió territorial republicana, a la Universitat i al Congrés de Cultura Catalana, durant el qual propicià la reedició del volum Divisió Territorial de 1937, amb un nou pròleg de Manel Ribas Piera. Lluch havia propugnat tossudament la inoportunitat de revisar aquella divisió en vegueries i comarques mentre perdurés la dictadura. No pas perquè la considerés una herència sagrada i intangible –ans al contrari- sinó per defensar aquest patrimoni col·lectiu “que Catalunya havia esmerçat anys a construir” fins que no hi hagués “uns organismes que representessin realment la voluntat del poble”.  Doncs bé, a inicis dels anys vuitanta, reinstaurada la Generalitat i celebrades les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, l’hora de repensar la qüestió semblava finalment arribada.

III.

Recordo perfectament la reunió, en aquell mateix despatx del tercer pis de la Diputació. Li varen preguntar si acceptaria de fer-se càrrec de l’edició i ell va respondre que sí, sempre que jo també hi fos. Tots es varen girar cap a mi i em varen demanar si ho acceptava. Maldestre i entrebancant-me vaig dir alguna cosa pomposa com que era "un honor treballar sota la direcció de l’Enric”. I ell va tallar, ràpid: “sota la direcció, no: plegats”. I és així com va començar una col·laboració que duraria gairebé dues dècades i mai no ha acabat del tot. En aquell moment en Lluch tenia 54 anys i jo n’havia fet 24.

En sortir vàrem anar a preparar la feina i ens vàrem asseure a prendre un cafè en una de les taules de marbre de El Paraigües, a la plaça de Sant Miquel. A mitja conversa va entrar el qui llavors era redactor o editor, no ho sé, de Nous Horitzons, la revista teòrica del PSUC. “Ja vàrem rebre la teva resposta”, li va dir a en Lluch, amb cara de circumstàncies. Quan va marxar, l’Enric em va explicar que la revista li havia enviat una enquesta, adreçada a tot d’intel·lectuals, en que demanaven quins havien estat les tres obres més influents per a les ciències socials catalanes al llarg del segle XX. Molt en el seu estil, ell els va respondre una nota cortès però taxativa en la que renunciava a participar en l’enquesta perquè no creia en el tractament de les ciències socials amb criteris de “hit-parade”. “I la van publicar!”, s’exclamava. Ja ho diu bé l’Abel Albet que entre les publicacions científiques de Lluch no es compten articles “en revistes estrangeres, ni “indexades”, ni d’”impacte””. Per bé i per mal, Enric Lluch no és “d’eixe món”, ni ho ha volgut ésser mai.

A partir d’aquí, va començar la bogeria de publicar els documents de la Ponència, en un període molt breu, d’uns pocs mesos, perquè tots crèiem –insensats- que el tema de l’organització territorial estava a punt de resoldre’s i havíem de proveir materials als qui havien de decidir al respecte. Així, si havíem començat a treballar a l’estiu del 82, la fita era publicar per Sant Jordi del 83.

Treballàvem doncs a un ritme accelerat. Jo escrivia de nits, amb llapis, fins que es feia de dia. Dormia unes hores al matí i gairebé cada tarda anava a casa de l’Enric i la Montserrat, al Carrer Borrell, on anàvem revisant els textos fins donar-los per definitius. En aquelles tardes a la taula del menjador de casa els Lluch, que compto entre les més felices de la meva vida, l’Enric em va ensenyar l’ofici. L’ofici i moltes altres coses, el valor del rigor, de l’escrúpol gairebé obsessiu per la dada, la pruïja de la feina ben feta. Tenia 24 anys, cap experiència i una barreja perillosíssima d’entusiasme i d’ignorància. En devia dir de l’alçada d’un campanar. Doncs bé, no recordo que mai, ni una sola vegada, en Lluch em digués “no, això així no!”. La seva manera de transmetre el coneixement i l’ofici era més aviat per la pregunta, el suggeriment i l’exemple, de tal manera que al final et podia semblar, fins i tot, que t’ho havies empescat tu tot sol.

Si algun dia no ens trobàvem comentàvem les qüestions per telèfon. Va ser així com vaig arribar a conèixer les telefonades de l’Enric Lluch: quilomètriques, torrencials, s’estenien com el Nil en crescuda. 

IV.

El llibre amb els documents de la Ponència en un volum que titulàrem La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència es va publicar, efectivament, la primavera de 1983. En trobareu l’”Estudi Introductori” en el volum. A continuació vàrem convenir amb la Diputació, on de nou la intervenció d’Isabel Rueda fou essencial, d’elaborar un segon volum amb els treballs generats pel debat sobre la qüestió que s’havien produït entre 1939 i inicis dels anys vuitanta. Fou així, com en poc més d’un any i mig produírem El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1984), un totxo de 1491 pàgines (més les setanta o vuitanta de l’estudi introductori), que fou editat, com el primer, per Josep Molí de l’editorial Alta Fulla.

La base d’aquest segon volum foren els arxius formidables que l’Enric i la Montserrat tenien a casa. Les cèlebres capses verdes d’arxivador, d’on brollaven tresor darrera tresor d’estudis territorials, acumulat per l’Enric durant més de trenta anys. Diu el professor Albet que El debat... conté elements d’interès no només per al coneixement de l’evolució del debat sobre l’organització territorial, sinó també per a l’estudi del pensament territorial a Catalunya. És possible que així sigui. En tot cas, si ho és, això es deu a l’existència prèvia d’aquests arxius i a la feina perseverant de recopilació i estudi de Lluch durant més de trenta anys.

Un i altre llibre tenien, a més, una intencionalitat política clara. Aquella que Lluch havia anat defensant una i altra vegada en el seus ensenyaments sobre el tema: els mapes administratius no són asèptics sinó que contenen projectes polítics i interessos socials. Tal com escrivíem:

“[Aquesta és] una polèmica en què, sovint, els contrincants afirmen que no defensen llur interessos sinó els drets dels territoris, o la racionalitat, o la cientificitat o l’ordre natural de les coses. [Però, de fet] cada model territorial es correspon amb un projecte polític i social”.

V. 

Això enllaça amb el tema de la utilitat de la geografia: els qui forneixen els mapes i elaboren els projectes territorials serveixen voluntats polítiques, contribueixen a bastir projectes socials. I, per tant, el geògraf, com ha dit Lluch, ha de triar al servei de qui posa els seus coneixements. I és a partir d’aquesta consciència que Enric Lluch ens ha transmès -respecte el fet que la nostra disciplina no és només una ciència descriptiva o una tècnica interpretativa, sinó que té un potencial transformador extraordinari- que molts dels qui han conegut el seu mestratge han volgut fer de la pràctica de la geografia, a més d’un ofici, un compromíscívic, un compromís social.

Acabo, perquè no em voldria estendre més. Podria seguir parlant durant hores i de molts altres temes: de l’Enric Lluch com a professor universitari, de l’Enric Lluch com a conferenciant, de l’Enric Lluch com a company de viatge, de l’exemple de capteniment i de coherència que Enric Lluch ens va donar en les hores més fosques. No correspon de fer-ho avui.

Deixeu-me acabar doncs amb una anècdota, una anècdota plena, tanmateix, de sentit. Us parlava de les tardes de feina a casa els Lluch. En algunes ocasions -massa poques, penso ara amb recança- el què li vaig sentir dir em va cridar tant l’atenció que, en tornar a casa, en vaig prendre una nota. Deixeu-me que us en llegeixi una, advertint del caràcter aproximat de la cita: som el mes de febrer de 1986, s’anuncia la visita del Milton Santos i Montserrat Casals que llavors treballava com a periodista a El País i tenia l’encàrrec d’entrevistar el geògraf brasiler va a visitar en Lluch per tal de demanar-li material per l’entrevista.

Sèiem tots tres en aquelles butaques de lona blanca i l’Enric, després de donar tota mena de indicacions sobre la figura de Santos, resumeix:

“Això de la Geografia és el següent: hi ha una ciència molt atrevida, atrevidíssima, que pretén fer una interpretació integrada de la societat en el temps. És una ciència no massa qüestionada: la Història. La Geografia pretén fer el mateix, però en l’espai. I curiosament és qüestionada per tothom, fins pels mateixos geògrafs (entre els quals predominen els agnòstics sobre els teistes respecte la validesa de la pròpia ciència). I, tanmateix, tan impossible és per l’historiador fer Història com pel geògraf fer Geografia. Aquestes crisis fan que el geògraf pretengui comparar-se amb d’altres especialistes que toquen uns camps més específics i això és el què el perd: quan el geògraf s’aparta de la voluntat de globalitzar està perdut, perquè no pot competir amb els especialistes parcials”.

Deixem-ho aquí. No sense abans felicitar la Societat Catalana de Geografia per haver impulsat la publicació d’aquesta antologia i al professor Abel Albet d’haver-ne tingut cura amb tanta dedicació i encert. Encerts entre el què es compta el títol: Enric Lluch: l’obra escrita. Títol particularment adequat, perquè deixa entendre que al costat d’aquesta obra escrita, de la que tants hem après tantes coses, n’hi ha una altra d’obra en la vida d’Enric Lluch: la del seu docència, la del seu compromís, la del seu exemple. Per una i per l’altra, per l’obra escrita i pel seu mestratge, no podem més que dir: moltes gràcies.

---

[1] Es tracta dels treballs següents:

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO, eds. (1983); La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l'arxiu de la Ponència, Barcelona, Diputació de Barcelona (vol. I "Documents", XL +413 pp.; vol. 2 "Mapes").

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO., eds. (1984); El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d'estudis, propostes i documents, Barcelona, Diputació de Barcelona, ( LXXVIII +1491 pp.).

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO  (1984); "Un projecte de divisió territorial de la Generalitat a l'exili", a El Món, núm. 104, Barcelona, febrer 1984 (pp. 20-21).

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1985); "Codicil sobre la divisió territorial de Catalunya (1984-1985)", a Arrel, núm.11, Barcelona, octubre 1985 (pp. 25-35)

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "Bibliografia del debat sobre l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya (1984-1986), a Quaderns d'Alliberament, núm.12, Barcelona, setembre 1986 (pp.67-89).

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "La divisió territorial: un segle i mig de controvèrsia", a  El País, Barcelona, octubre 1986.

D’altres treballs, com un projecte d’edició documental sobre els antecedents històrics (1714-1931) de l’organització administrativa de Catalunya i una exposició sobre el tema per a l’Associació de Personal de la Caixa, amb unes làmines d’evolució del territori català des del segle X dibuixades per Manel Miró i acolorides per Victòria Tubau, quedaren inèdits.

El debat sobre reforma de les províncies a Itàlia i a Espanya

En els països de l'Europa mediterrània el debat sobre l'organització territorial de les administracions públiques ha cobrat, en els últims anys, un renovat impuls. Una expressió major d’aquesta discussió són els moviments ciutadans i polítics que proposen una nova organització territorial de l’Estat o, fins i tot, la seva mateixa fragmentació, tal com s’ha plantejat amb gran força a Catalunya en els darrers tres anys. Cal parar, però, atenció a una altra expressió de la polèmica, aparentment més tècnica, però igualment decisiva en termes polítics: les propostes de reforma de les administracions locals. Aquestes s’estan plantejant amb inusitada urgència en països com Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia, i, com és sabut, poden comportar la revisió d'estructures administratives que -com les províncies o la mateixa planta municipal- tenen arrels més que centenàries .

Els orígens dels projectes de reforma local no es deriven només d’un intent de donar resposta, des de l’Estat, als moviments independentistes o federalistes. Tenen relació directa, també, amb una altra sèrie de factors. En primer lloc, troben un dels seus impulsos principals en els efectes de la crisi econòmica actual i en les polítiques d'austeritat adoptades a Europa, que són utilitzades com a argument per repensar el funcionament i els recursos de les administracions públiques. Així mateix, la necessitat de les reformes es justifica per un segon factor: la crisi de representativitat i la desconfiança cap a les institucions per part dels ciutadans, fenomen que antecedia a la crisi econòmica però que, a llur recer, tendeix a estendre’s cada vegada més en tots els països del sud d'Europa. Finalment , la urgència de repensar les estructures administratives té relació, també, amb els reptes que l'avenç del procés d'urbanització suposa per a la gestió del territori i la planificació territorial.

A analitzar, precisament, la relació entre les dinàmiques de transformació del territori, les necessitats de planejament i l'organització administrativa està dedicat el volum Province e Territorio. Riforme amministrative e pianificazione di area vasta in Italia e in Spagna, que acaba d’aparèixer. Es tracta d’un quadern monogràfic de Tria. Rivista di Cultura Urbanistica, publicada per la Università Federico II de Nàpols, que es proposa afrontar el tema partir d'un dels seus aspectes més determinants, actuals i polèmics: les propostes de reforma de la província com a ens intermedi i les conseqüències que aquestes poden comportar per a la planificació territorial.

Per fer-ho,  s’han volgut analitzar les propostes de reforma del regim provincial empreses pels governs d’Itàlia i a Espanya, les quals, sens detriment de la seva especificitat, presenten notables paral·lelismes i contrastos, als que ja hem tingut ocasió de referir-nos aquí.  De fet , Tria ja va organitzar al mes de març de 2012 , amb la col·laboració de la Università La Sapienza i la regione de la Basilicata, sengles debats sobre el tema a Roma i a Potenza, en que varen participar bona part dels autors que ara contribueixen en el volum.

Així, l'obra, que ha estat coordinada pel professor Gugliermo Trupiano, director del Laboratorio di Urbanistica e Pianificazione Territoriale de la Università Federico II, i per Oriol Nel·lo, integra un total de 8 articles i 4 entrevistes, ordenats en tres parts. El primer bloc analitza el tema de la relació, a Itàlia i a Espanya, entre la reforma de l'ens intermedi provincial i la planificació territorial. Integren aquest apartat sengles articles de Michele Talia sobre la relació entre les dinàmiques d'urbanització i l'organització administrativa; de Saverio Santangelo sobre les perspectives de la planificació territorial a Itàlia davant una eventual reducció del paper i les competències de la províncies; de Francesco Pisano sobre la relació entre els canvis en les circumscripcions provincials i la planificació; d'Antonio Minetti sobre el cas específic de la regió de la regió de le Marche; i, finalment, de Josep Báguena i Xavier Bertrana -del Servei de Planificació i Avaluació de la Diputació de Barcelona- sobre les propostes de reforma de l’administració provincial i el paper de les províncies en la planificació territorial a Espanya, amb particular referència al cas de Catalunya.

A la segona part, s'amplia la perspectiva del debat, tot situant la discussió sobre la reforma de l'ens provincial en el marc del debat general sobre la reorganització de les administracions públiques (municipis, províncies, ciutats metropolitanes, regions) en ambdós països. S'inclouen aquí treballs de Francesco Karrer sobre la relació entre la província i altres nivells administratius, de Luciano Vandelli sobre el polèmic tema de l'administració de les ciutats metropolitanes a Itàlia i de Jesús Burgueño –professor de la Universitat de Lleida- sobre els projectes de reforma territorial de les administracions públiques a Espanya .

El volum incorpora així mateix les reflexions d'alguns dels càrrecs electes quedes dels diversos nivells de les administracions públiques esta protagonitzant el debat de la reforma del règim local. Així , en la tercera part del volum figuren sengles entrevistes a Andrea Pieroni, president de la província de Pisa, Piero Lacorrazza, president de la província de Potenza, Antonio Balmón, vicepresident de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, i Graziano Delrio , ministre pels Affari regionali e le autonomie locali del govern italià i alcalde de Reggio Emilia. Una presentació i unes conclusions, a càrrec, respectivament, dels dos coordinadors, completen l’obra.