Les lliçons del terratrèmol de Xile: la importància de l'acció pública

Dimarts de la setmana passada, dia 1 d’abril, un terratrèmol de magnitud 8,2 M, amb epicentre 83 km al NO de la ciutat d’Iquique, va colpir el nord de Xile. Per tenir un parangó del sisme, n’hi haurà prou en recordar que els terratrèmols que varen devastar les ciutats de l’Aquila, a l’Abbruzzo l’any 2009, i Lorca, a Múrcia l’any 2011, van assolir magnituds de moment de 6,3 i de 5,1 M, respectivament.  De l’observació de les conseqüències del fenomen se’n poden derivar, al nostre entendre, algunes lliçons d’interès, més enllà de la constatació de la catàstrofe. Les més rellevants tenen a veure amb la importància de l’acció pública i l’organització col·lectiva davant dels riscos naturals.

En primer lloc, resulta molt destacable la importància relativament escassa dels danys i sobretot l’absència gairebé absoluta de pèrdues humanes, malgrat la magnitud del fenomen. La major part dels danys materials foren conseqüència del tsunami subsegüent al sisme i no pas resultat de les caigudes d’edificacions. Això indica, d’entrada, una disciplina força notable en la normativa de l’edificació amb un grau d’acompliment envejablement alt fins i tot en aquelles regions del país allunyades del grans centres urbans.

Crida així mateix l’atenció el nivell de coordinació dels serveis d’emergència i seguretat de l’Estat, que aparentment han funcionat amb un nivell d’eficiència molt remarcable, que contrasta de manera destacada amb la gestió d’altres catàstrofes recents, com la de l’huracà Katrina a Louisiana l’any 2005, la ja esmentada de l’Aquila el 2009 o la del terratrèmol a les mateixes costes de Xile l’any 2010. Segons els col·legues i els mitjans de comunicació xilens això es deu, precisament, al fet que l’Estat xilè ha millorat de manera molt destacada els seus serveis de prevenció, comunicació i gestió de llavors ençà.

La tercera qüestió a remarcar és l’èxit que suposa la capacitat d’evacuar milers de kilòmetres de la franja costanera xilena, amb el desplaçament, durant dues nits consecutives, de centenars de milers de persones. L’ordre amb el que s’han realitzat aquests desplaçaments és mostra, en primer lloc, d’una gran consciència ciutadana i, també, d’una notable organització i capacitat administrativa.

Terramoto de Lisboa, 1755. Lisboa, Museu da Cidade

Allò que serà la gestió futura de la crisi només el temps podrà dir-ho. De fet, s’han produït alguns incidents aïllats per manca, sembla, d’atenció i no és de descartar que esdeveniments futurs poguessin acabar desbordant la situació. De tota manera, a qui hagi vist l’estat en el que es troba el centre de l’Aquila més de quatre anys després del terratrèmol, cridarà, sens dubte, l’atenció la celeritat de la resposta de la presidència, el govern i l’administració xilena davant de la catàstrofe.

Tot plegat, amb les seves llums i les seves ombres, porta a pensar en la importància de l’acció pública, la necessitat de les normatives, la capacitat de l’administració, la força de l’Estat i l’acció col·lectiva davant els riscos naturals. La conclusió és tant més remarcable quan, des d’àmbits molt diversos, es reclama, precisament, l’afebliment de l’Estat, la privatització de la seguretat, les solucions individuals i de mercat a l’hora de fer front a les crisis ambientals i els riscos naturals (vegeu al respecte l’interessant article de Razmig Keucheyan, “Privatized catastrophe”, Le Monde Diplomatique, edició anglesa, març 2014).

En el segle XVIII, el terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755 va suscitar un debat filosòfic i teològic en el qual, com es ben sabut, es varen implicar els pensadors més destacats d’aquell temps, de Voltaire a Rousseau i a Kant. “Va ser la darrera vegada que els plans de Déu sobre l’home varen ser objecte d’un debat públic general (...); va ser l’ultima significativa protesta contra la injustícia divina que al cap de poc esdevindria intel·lectualment irrellevant”  va escriure Andrea Tagliapietra a Sulla catàstrofe. L’illuminismo e la filosofia del disastro, 2004. Tant de bo que les catàstrofes d’avui dia siguin seguides de debats que permetin discutir els plans de la societat envers si mateixa i reivindicar l’acció pública a l’hora de prevenir-les i fer-hi front. 

Sergio Larrain, la imatge dels invisibles de la ciutat

Reivindicar, a través de la fotografía, la imatge, la identitat i el record dels exclosos de la història oficial de la ciutat i de la societat. Aquest podria ser, sens dubte, un dels principals valors de l’obra de Sergio Larrain, sobre la qual el Museo Nacional de Bellas Artes de Chile acaba d’inaugurar, dos anys després de la seva mort, una notabilíssima exposició retrospectiva.

Sergio Larrain (Santiago de Chile, 1931-Ovalle, 2012) ha estat, segurament, un dels fotògrafs llatinoamericans més rellevants del segle XX. Nascut al sí d’una família benestant, format en part en els Estats Units, despuntà aviat amb alguns reportatges que el portaren a incorporar-se a l’agència Magnum a inicis dels anys seixanta. En fou un dels membres més destacats, fins que menys d’una dècada més tard inicià un progressiu confinament voluntari i espiritual, que perdurà fins a final de la seva vida i que contribuí, també, a incrementar la seva llegenda.

Per a l’estudiós de la qüestió urbana, l’obra de Larrain resulta d’un interès especial, precisament perquè mostra aquells que, en la ciutat, tendeixen a ser invisibles o ocultats: els nens vagabunds que es banyaven al riu Mapocho, el món dels prostíbuls del port de Valparaíso, la multitud anònima dels carrers de Santiago, els indis de Bolívia o el Perú. Així, les seves fotografies, d'una composició i una qualitat estètica extraordinaria, reclamen la humanitat, la dignitat i la memòria d’aquells a qui aquests atributs solen ser negats.

La fotografia de Larrain, que era fill de l’arquitecte Sergio Larrain García-Moreno, un dels introductors del moviment modern a Chile, mostra, a més, una gran atenció per la realitat física de la ciutat -els paviments, les voravies, els ascensors, els forjats, les cantonades, els carrers, l'arbrat, les places... Així doncs, en el seu conjunt, la seva obra pot ser llegida, també, com una reflexió sobre aquests artefactes quotidians i sobre les potencialitats i les limitacions de la fotografía a l'hora de representar l'experiència urbana, tema al que ja hem tingut ocasió de referir-nos aquí. 

L’exposició del Museo Nacional de Bellas Artes, inaugurada el dia 27 de març, podrà veure’s fins el 15 de juliol d’enguany a Santiago de Chile. 

Debats sobre "Repensar el Estado" a València i Madrid

Paul Klee, Landscape with flags, ca. 1915

Els propers dies 3 i 10 d’abril tindran lloc a València i a Madrid, respectivament, dues noves presentacions del llibre Repensar el Estado.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, en el qual s’apleguen les reflexions d’una vintena de geògrafs sobre l’anomenada crisi catalana i la situació geopolítica espanyola.

En l’acte de València intervindran els professors Joan Romero, de la Universitat de València, Jorge Olcina, de la Universitat d’Alacant, i Rubén C. Lois, de la Universitat de Santiago de Compostela. Jorge Olcina es autor d’un dels capítols del llibre, dedicat, precisament, a l’encaix de la realitat lingüística ibèrica. Pel seu costat, Ruben Lois es un dels editors de l’obra. Finalment, Joan Romero té una extensa obra sobre la geografia política de les Espanyes i acaba de publicar, juntament amb d’altres autors, el volum Federalismo plurinacional: ¿Fin del viaje para el Estado autonómico? (Madrid, Díaz & Pons, 2013). L’acte, organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat de València, tindrà lloc a la Sala de la Muralla, Col·legi Major Rector Peset (Plaça Forn de Sant Nicolau, 4, València) el dia 3 d’abril a les 19 hores.

Pel què fa a la presentació de Madrid , organitzada pel Club de Debates Urbanos, es celebrarà al Círculo de Bellas Artes(Calle de Alcalá, 42, Madrid) el dia 10 d'abril a les 19 hores. Consistirà en un debat entre el constitucionalista Francisco Rubio Llorente, que fou president del Consell d’Estat, Fernando Vallespín, professor de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid, Carmen Delgado, presidenta de l'Asociación de Geógrafos Españoles, i els geògrafs Josefina Gómez Mendoza i Oriol Nel·lo, editors, juntament amb Rubén Lois, de Repensar el Estado.

Aquests debats segueixen a les presentacions del llibre que es celebraren a Santiago de Compostela i a Barcelona, els dies 13 i 26 de febrer, respectivament. Podeu veure sengles ressenyes d'aquests actes al Xornal de la Universidade de Santiago de Compostela i al web de la Societat Catalana de Geografia, aquesta segona, subscrita pel mateix president de l’entitat, professor Josep Oliveras. Per a les propers mesos es preveuen noves presentacions a Porto (on l’acte previst pel dia 13 de febrer va haver de posposar-se) i a Palma de Mallorca. 

Gonçal de Reparaz: aparició d’una obra inèdita

Es presenta aquests dies el llibre Los ríos de la zona àrida peruana, del geògraf Gonçal de Reparaz Ruiz. L’obra, escrita en els anys seixanta del segle passat, havia conegut un conjunt de vicissituds atzaroses, com atzarosa i complexa fou de la trajectòria del propi autor, de manera que havia romàs inèdita fins avui. Ara ha estat publicada, amb la col·laboració de la Universidad de Piura, per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que consolida així, juntament amb la tasca en la producció cartogràfica, el seus esforços per preservar el llegat de científics que han fet aportacions fonamentals en la geografia i les ciències de la terra a Catalunya. El volum inclou, així mateix, un prefaci del director de l’Institut Cartogràfic, Jaume Miranda, i un estudi introductori de Gonzalo André de Reparaz, fill de l’autor i professor que fou, durant molts anys, de l’Institut de Géographie de la Universitè de Provence a Ais de Provença.

Per al públic català, la publicació de l’obra és un nou pas en la recuperació d’una de les figures cabdals en la configuració de la Geografia contemporània en el nostra país. Com és sabut, Gonçal de Reparaz Ruiz (Sèvres, 1901-Lima, 1984) era fill d’un altre destacat geògraf, Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Baez (Oporto, 1860-Mèxic, 1939) i passa bona part de la seva joventut a Catalunya. Hi arribà després d’una infància i adolescència itinerant, tot seguint els avatars polítics i diplomàtics del pare, que el portà a viure a França, Marroc, Portugal, Brasil, Argentina i Alemanya. Establert a Barcelona l’any 1921, de seguida s’integrà en el Centre Excursionista de Catalunya i es relacionà amb els cercles de geògrafs catalans de l’hora, amb bona part dels quals establí vincles de col·laboració i amistat, de manera que en les dues dècades següents produí una obra important i significativa. Compromès amb la defensa de la República, hagué de marxar a l’exili en acabar la guerra civil, i visqué primerament a França i després a Lima, on arribà l’any 1951, encarregat d’una missió de la UNESCO. En aquest país desenvolupà encara una intensa activitat de recerca, exploració i divulgació geogràfica, fins a la seva mort l’any 1984.

En els vint anys curts que passà a Catalunya, Reparaz deixà una obra que és rellevant, sobretot en tres camps diversos. En primer lloc, la història de la cartografia i els descobriments: Història dels descobriments geogràfics (1928), Catalunya a les mars (1930), La época de los grandes descubrimientos espanyoles y portugueses (1931). En segon lloc, la geografia comarcal, en la que destaca, sobretot La Plana de Vic (1928). Finalment, la geografia política: Los Borbones en España: història patològica de una dinastia degenerada (1931), Pobreza y atraso de España (1932), Como estudiar historia. El envenenamiento de las masas por la historia (1932).

Tanmateix, degut a l’exili de l’autor, la seva empremta quedà amagada durant molts anys, fins que el 1982 els estudis Universitaris de Vic reeditaren La Plana de Vic. Més recentment, l’any 2007, es produí el dipòsit, per part de la família de l’autor, del seu llegat documental a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, pas fonamental per a la recuperació de la seva obra, i l'any següent s'estrenà el documental La mirada d’un geògraf: vida i viatges de Gonçal de Reparaz,  dirigit per Josep Maria Palau i emès per TV3. 

La publicació ara de Los ríos de la zona àrida peruana, que ha estat objecte de sengles presentacions públiques a la Societat Catalana de Geografia i a l’Ateneo de Madrid, i de la qual podeu llegir una extensa ressenya del professor Pau Alegre, constitueix una nova contribució a la vindicació d’un autor imprescindible per a la comprensió de l’evolució de la geografia catalana contemporània. 

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic

Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).

Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 

La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.

L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana. 

Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:

“Els qui roben la carn de la taula

prediquen resignació.

Aquells a qui estan destinats els dons,

exigeixen esperit de sacrifici.

Els tips parlen als famolencs

dels grans temps que vindran.

Els qui porten la nació a l’abisme

afirmen que governar és massa difícil

per a l’home senzill”   

El separatisme social a Catalunya

“El què em sembla clar, és que la reproducció de les desigualtats lligades als territoris és un dels reptes més grans dels propers anys”. Qui així s’expressava en una entrevista publicada a Le Monde diumenge passat no era pas un activista veïnal, sinó Benoist Apparu, que fou ministre d’habitatge en el govern de François Fillon a França. I és que arreu d’Europa, a mesura que les desigualtats socials tendeixen a augmentar, el seu reflex territorial va esdevenint cada vegada més evident i problemàtic.

En efecte, com és ben sabut, un dels fenomens més característics del procés d’urbanització en la nostra societat és la tendència dels grups socials a separar-se entre sí sobre el territori en funció de la seva renda. El mecanisme que es troba en l’origen d’aquesta dinàmica és ben conegut: en una economia regida per les forces del mercat, la capacitat d’escollir lloc de residència de cada família o de cada individu depèn, fonamentalment, de la seva renda. Així, aquells amb majors ingressos tenen majors possibilitats de triar, mentre aquells amb menors recursos es veuen confinats allà on els preus són relativament més baixos (o les condicions del mercat de treball més informals, de manera que poden aplegar-se moltes persones en un mateix habitatge).

D’aquesta forma es dona la paradoxa de que aquells qui menys tenen i precisen de més atenció socials tendeixen a aplegar-se en el barris amb majors dèficits urbanístics i en els municipis amb menors recursos per prestar serveis. Per contra, aquells amb majors possibilitats tendeixen a residir en àrees amb baixos dèficits i amb una alta capacitats de prestar serveis, serveis dels que, paradoxalment, precisen menys que la resta. És allò que el sociòleg francès Éric Maurin va anomenar fa uns anys la tendència a crear “la société de l’entre-soi” (Le ghetto français. Enquête sur le séparatisme social, 2004). Tendència que, segons la majoria dels autors, representa no només una expressió de les desigualtats, sinó un mecanisme essencial a l'hora de perpetuar-les i agreujar-les.

La mesura de la segregació és, tanmateix, un exercici d’una certa complexitat, per raó de la dificultat de conèixer la distribució territorial de la renda a nivell de barri o de municipi. Ara, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, realitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’impuls del programa RecerCaixa, tracta precisament de quantificar l’abast del fenomen a Catalunya.

Així, a través de l’anàlisi a nivell de secció censal de quatre variables altament correlacionades amb la renda  –percentatge de població aturada, percentatge de població immigrant, superfície mitjana de la llar i valor cadastral- s’ha mesurat les desigualtats presents en el conjunt del territori català i la seva evolució entre els anys 2001 i 2012. Les conclusions d’aquest apartat de l’estudi, encara provisionals i donades a conèixer en els darrers dies, poden resumir-se en els trets següents:

1. La segregació urbana és un fenomen estructural. Antecedeix present crisi econòmica i ja era ben present l’any 2001, tot i que ha tendit a agreujar-se tant el període de la bombolla immobiliària com en la situació actual.

2. La segregació urbana a Catalunya, tot i ser intensa, és menor que la d’altres països del nostre entorn. Així, per exemple, l’Índex de Segregació Espacial a França l’any 2002, segons Éric Maurin, era d’1,8 pel que fa als desocupats i 3,3 pel què fa a la població estrangera, mentre que els resultats de l’estudi indiquen que a Catalunya l’any 2001 l’índex era de 1,1 per la població desocupada i de 1,8 per la població estrangera, i el 2012 hauria augmentat fins el 1,2 per a població desocupada i 2,6 per a la població estrangera.

3. La segregació no és un fenomen local sinó que s’expressa a escala metropolitana i territorial. La integració dels mercats del sòl i l’habitatge a escala supralocal ha comportat, tal com pot veure’s en la cartografia, que les majors desigualtats tinguin lloc no a l’interior d’un mateix municipi sinó entre els municipis d’una mateixa àrea urbana.

4. La segregació afecta tots els grups socials i és més intensa “per dalt” que no pas “per baix”. La tendència envers allò que s'ha anomenat el “separatisme social” afecta tots els grups socials, de tal manera que la segregació dels grups benestants és més extensa i creix més de pressa que no pas la dels grups amb menors recursos. Així, per exemple, l’any 2012 hi havia un 60% de seccions censals amb valors extrems d’immigració, d’aquestes el 39% tenien valors particularment baixos (percentatge d’immigració molt reduït) i el 21% particularment alts (percentatge d’immigració molt elevat).

5. La segregació presenta unes notables permanències territorials. Els territoris on es concentraven les situacions més i menys benestants s'han mantingut, en termes generals, durant la darrera dècada, tot i que les diferències tendeixen no només a consolidar-se sinó també a aprofundir-se. Així pot constatar-se en els mapes adjunts, que indiquen les seccions censals on es detecten els valors extrems de les variables, per dalt o per baix (la intensitat del color indica la concurrència de valors extrems d’1, 2, 3 o 4 variables en un mateix territori).

Al costat de la línia dedicada a l’estudi de la segregació urbana, coordinada pel geògraf Oriol Nel·lo i l’economista Eduard Jiménez, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi conté una segona línia de gran interès, a la que ja tindrem ocasió de referir-nos, coordinada pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué. Aquesta segona part de l'estudi analitza la capacitat dels moviments socials i dels teixits associatius dels barris particularment desafavorits a l’hora de fer front a les societats per les que travessen. El conjunt dels materials de l’estudi donats a conèixer fins ara poden veure’s a http://barrisicrisi.wordpress.com/.   

L'Europa de les fronteres

El dia 2 de febrer, en la convenció nacional del Partido Popular celebrada a Valladolid, el president del govern espanyol es referia a la necessitat d’una aliança entre tots els espanyols per tal de competir plegats en “ese mundo globalizado y competitivo que encontrarán nuestros hijos; un mundo cada vez con menos fronteras y más integración. Ese es el signo de los tiempos y Cataluña no puede quedar al margen de esa realidad”. Tot just dues setmana més tard, el seu ministre de l’Interior havia de donar explicacions en el Congrés dels Diputats per la mort de quinze persones que tractaven de superar la tanca de la frontera espanyola a Ceuta.

La Lliga Nord voldria establir, a Itàlia, fronteres per tal d’emancipar les regions de la Vall del Po de la resta del país. El dia 9 de febrer, ha vist com, després del referèndum celebrat a Suïssa, molts treballadors nord-italians transfronterers, potser alguns d’ells votants o potencials votants de la seva formació, poden trobar majors dificultats a l’hora de treballar a Suïssa. Tanmateix, el diputat europeu de la Lliga Mario Borghezio utilitza la decisió dels ciutadans helvètics per tal d’imaginar “com seria una Padània lliure”, un país que, tot tancant les portes a la immigració, esdevindria “lliure, pròsper i net, com Suïssa precisament”.   

El dia 13 de febrer, el ministre de finances del Regne Unit, George Osborne, ha afirmat que, en cas d’independizar-se, Escòcia deixaria de compartir de la lliura esterlina com a moneda:  “La lliura no és un actiu que es pugui dividir entre dos països després d’una ruptura, com si fos una col·lecció de discs. Si Escòcia deixa el Regne Unit deixa la lliura esterlina”. Al mateix temps, els partidaris de la independència consideren que seria convenient conservar la lliura o fins adoptar l’euro, tot i que això suposaria, clarament, una limitació de la sobirania escocesa.

Un huracà de pulsions nacionalistes colpeix Europa en plena crisi econòmica i social. En part, la ventada procedeix de territoris com Flandes, Escòcia o Catalunya, on prenen força moviments ciutadans que reclamen el dret de disposar d’un Estat propi. En part, l’alimenta el nacionalisme que s’expressa a través de la voluntat d’enfortiment dels Estats existents, un tipus de nacionalisme peculiar, que, precisament perquè s’ha d’enfrontar sovint als nacionalismes emergents, nega la pròpia condició i es reclama portador de valors universals. Tant uns com els altres posen el tema de les fronteres, qüestió geogràfica per antonomàsia, en el centre del debat.

Un debat que, que com es pot veure en els exemples esmentats més amunt, és ben ple de paradoxes: els que propugnen la creació de nous Estats, i noves fronteres, es mostren, en ocasions, favorables d'integrar-se a la Unió Europea, cosa que, en principi, suposa una limitació a la sobirania estatal; i els que, des dels Estats constituïts, critiquen la voluntat dels nacionalismes emergents d’"aixecar fronteres" són, en la majoria dels casos, ferms defensors d'una Europa basada en els Estats i partidaris de l'enfortiment de les fronteres externes de la Unió.

Zygmunt Bauman ho ha explicat així: "La nostra present obsessió amb les fronteres és el producte de la desesperada esperança que puguem separar-nos de vagues amenaces indeterminades, de les quals el món en què vivim sembla saturat. En breu, hom  podria dir que la nostra actual obsessió per les fronteres procedeix del caràcter irrealitzable de les nostres esperances, del fet que estem tractant desesperadament de trobar solucions locals a problemes de procedència global, tot i que aquestes solucions no existeixen ni poden ser trobades. Només poden donar-se solucions globals a problemes globals. Però aquestes solucions globals es troben, ara per ara, fora del nostre abast " (New Frontiers and Universal Values, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània, 2004, p. 29-30).

[Foto: Reuters]

Repensar el Estado: debats a Santiago, Porto, Barcelona i Madrid

Rubén C. Lois, Josefina Gómez Mendoza
i Oriol Nel·lo, editors del llibre,
a la Universidade de Santiago

La discussió sobre l’articulació territorial de l’Estat espanyol i la crisi catalana no només continua, sinó que guanya sempre més intensitat. Les darreres setmanes han resultat pròdigues en nous episodis –el debat sobre les balances fiscals, la discussió sobre l’àmbit territorial en el què hauria de fer-se la consulta, l’equitat en la prestació dels serveis- en les quals els arguments de caràcter espacial han tornat a estar particularment presents. Per això, el silenci en aquest debat dels geògrafs, que han fet de la reflexió sobre el territori la seva professió, resultaria del tot incomprensible.

Bona mostra de la necessitat d’aquesta reflexió geogràfica sobre la qüestió és l’acollida que està tenint el volum Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, editat per la Universidade de Santiago de Compostela. El llibre, coordinat per Josefina Gómez Mendoza, Rubén Lois i Oriol Nel·lo, va aparèixer el passat mes de desembre, i aplega aportacions sobre el tema de geògrafs universitaris de Andalusia, Catalunya, Castella, Galícia, les Illes Balears, Madrid, el País Basc i Navarra.

Precisament es preveuen per a les properes setmanes diverses presentacions i  debats sobre el llibre que tindran lloc a Santiago de Compostela, Porto, Barcelona i Madrid.

La presentació de Santiago tindrà lloc el dia 13 de febrer, a les 12h del migdia, al Consello de Cultura Galega, Pazo de Raxoi, Plaça de l’Obradoiro. Hi intervindran Ramón Villares Paz, Presidente do Consello da Cultura Galega, Francisco Ramón Durán Villa, Vicerreitor de Estudantes e Cultura de la universitat compostelana, Juan Luis Blanco Valdés, Director do Servizo de Publicacións (USC), el professor José Luis Barreiro Rivas del Departament de Ciencia Política e da Administración (USC), Ruben Lois i Oriol Nel·lo, editors del llibre.

El mateix dia 13 al vespre, a la ciutat portuguesa de Porto, es celebrarà un debat sobre el llibre, en el marc del Colóquio Noroeste: Policentrismo urbano, conhecimento e inovação economica, amb intervenció d’Oriol Nel·lo i de Rui Moreira, Presidente da Câmara Municipal do Porto.

El dia 26 de febrer es celebrarà la presentació-debat a Barcelona, organitzat per la Societat Catalana de Geografia.  L’acte tindrà lloc a les 19h a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran el president de la Societat, professor Josep Oliveras, i els coordinadors del llibre, Josefina Gómez Mendoza, Rubén Lois i Oriol Nel·lo.

Finalment, la presentació a Madrid te prevista la seva celebració durant la primera quinzena d’abril, en el dia, lloc i format que seran concretats properament. 

Bases per a la gestió del paisatge de la Serra de Tramuntana

El dia 30 de gener, a les 17h, a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà la sessió de cloenda de l’exercici troncal del Màster d’Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona del curs 2013-2014.

El Màster, que, en el seu itinerari d’estudis territorials, té per objectiu de la formació de professionals en el camp del planejament i l’ordenació del territori, ofereix una orientació essencialment aplicada, de tal manera que els que hi participen elaboren, en equip i sota la direcció de 10 professors, un document de planejament. Enguany, el tema escollit ha estat la redacció d’unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana de Mallorca.  

El programa, que fou obert amb una conferència del Dr. Vicent Maria Rosselló Verger, ha inclòs un intens període de treball de camp, durant el qual els participants varen recórrer a peu, en cinc etapes, la Serra de Tramuntana entre Valdemossa i Pollença.  D’altra banda, a més dels quatre mòduls que integren el projecte (Temes Avançats, Sistemes d’Informació Geogràfica, Ciutat i Espais Metropolitans i Planejament Territorial) els estudiants han seguit dos cicles de conferències complementàries: el cicle Ordenació del Territori, Teoria i Pràctica i els debats organitzats durant el treball de camp a Mallorca, amb la col·laboració del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears (en els que participaren alguns dels més destacats coneixedors del territori insular: Miquel Grimalt, Onofre Rullan, Jaume Mateu, Maria Lluïsa Dubon, Bartomeu Deyà, Macià Blàzquez, Miquel Rayò, Sebastià Torrens, Joan Sastre i Vicenç Sastre).

Com a resultat de l’exercici, els alumnes, procedents de 4 països diversos, dividits en 6 equips, han redactat efectivament unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana. Com en ocasions anteriors, el document resultant, conté, amb finalitats didàctiques, tots els elements propis d'un document d'ordenació del territori: Memòria, Valoració, Diagnosi, Objectius, Propostes i Projectes.   

La sessió de cloenda de l’exercici consistirà en la presentació de les propostes elaborades pels estudiants, que es desenvolupen en una cinquantena de projectes concrets per a la gestió del paisatge.  A la sessió assistiran Maria Lluïsa Dubon i Jaume Mateu, geògrafs, que foren, respectivament, consellera de territori i director general de planejament del Consell Insular de Mallorca en el període en el que la Serra de Tramuntana assolí la consideració de Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Així mateix, les propostes es divulgaran en una exposició   al vestíbul del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es podrà visitar fins el dia 7 de febrer 2014.

Cantonades territorials: el Randstad-Holland

 Jakob van Ruisdael (ca. 1650-1682), Gezicht op Haarlem uit het noordwesten

Ciutats, cantonades fou el títol d’una exposició concebuda per Manuel de Solà-Morales que s’inaugurà l’any 2004, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures. L’arquitecte barceloní, recentment desaparegut, hi afrontava una de les qüestions crítiques de l’urbanisme contemporani: si la cantonada és l’espai d’interrelació entre individus, d’interfase entre moviment i arquitectura, com han de ser les noves cantonades de les ciutats esdevingudes metròpolis? Com dotar de qualitat, identitat i sentit els nous nodes metropolitans –estacions, intercanviadors, espais comercials- que esdevenen els espais més quotidianament freqüentats per molts ciutadans? Com aconseguir que esdevingui cantonades fructíferes i no cruïlles eixorques en les que els fluxos es creuin sense interrelacionar-se i les persones sense interactuar?

Aquest és precisament el tema que afronta la tesi doctoral Esquinas territoriales. Movilidad y planificación territorial. Un modelo de integración territorial en el Randstad-Holland, que Joan Moreno Sanz acaba de presentar a la Universitat Politècnica de Catalunya. El treball, dirigit pel professor Estanislao Roca, parteix de la metàfora de Solà-Morales per descriure com en el cas del Randstad holandès han pogut construir-se nous espais de centralitat i relació d’àmbit metropolità, en els que les cruïlles i intercanviadors del sistema de transport han vist néixer al seu voltant espais urbans d’alta qualitat i complexitat, rics d’activitats i de serveis diversos, accessibles a tota la població.

Sistema ferroviari neerlandès (2013)

El tema és de gran interès a Catalunya, on el tema del salt d’escala de la ciutat s’ha produït, certament, però on, a diferència del cas neerlandès, no ha existit fins a temps molt recents una tradició de planejament territorial que permeti actuar sobre els nous nodes territorials. La qüestió és tant més cridanera, si hom te amb compte que bona part del debat i les propostes de planejament supramunicipal que al llarg del segle XX s’han anat produint a Catalunya han apostat per la superació de les tensions del procés d’urbanització i de la dualitatBarcelona-Catalunya a través de la implantació d’estructures territorials policèntriques.

L’origen de la contradicció rau, és clar, en la debilitat pràctica i la manca de voluntat política a l’hora  d’endreçar les dinàmiques territorials a través d’un sistema efectiu de planejament. Però el contrast amb el cas neerlandès projecta llum sobre una altra mancança que ha influït de manera decisiva en aquesta qüestió: la separació tradicional que ha existit a Catalunya –i a Espanya en general- entre el planejament territorial i el de les infraestructures. És un divorci que ve de lluny, visible ja en els anys trenta del segle passat amb la manca de contacte entre el Regional Planning dels germans Rubió (1932) i el Pla d’Obres Públiques de Victoriano Muñoz i Oms (1935). Així, recentment, en prologar l’edició dels materials del Pla de 1935, Joaquim Nadal va poder afirmar: “és molt probable que durant molt molt de temps hàgim patit les conseqüències de la incomunicació entre dos mons, el dels arquitectes urbanistes i el dels enginyers, que haurien actuat i pensat el país entre les respectives disciplines cap mena de vasos comunicants”. No seria, precisament, fins a la creació del Programa de Planejament Territorial que entre l’any 2004 i 2010 ha produït els plans territorials que cobreixen  tant l'àmbit metropolità barceloní com el conjunt del territori de Catalunya, quan es posaren les bases per superar aquella dualitat, bases que caldria afermar i desenvolupar en el futur.

En tot cas, el treball de Joan Moreno -que, sota una excel·lent factura formal, aplega un formidable volum de coneixements i una metodologia innovadora i interessant- conté elements de reflexió de gran interès a l’hora de debatre sobre els reptes que les dinàmiques territorials contemporànies plantegen. Més encara, a través de l’estudi rigorós i detallat de l’exemple neerlandès, amb les seves llums i les seves ombres, l’autor ve a confirmar allò que ja s’ha afirmat tantes vegades: per estructurar-les de forma eficient, sostenible i equitativa, les transformacions urbanes no poden ser deixades només a la interacció entre el medi físic i les dinàmiques espontànies de la societat, sinó que requereixen del disseny tècnic, de la voluntat d’ordenació i del govern públic.

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.

L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .

La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).

Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .

Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?

Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .

De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.

Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.    

Reflexionant amb Francesco Indovina

L’editorial milanesa Franco Angeli acaba de treure a la llum un volum col·lectiu dedicat a l’estudi de l’obra i la trajectòria de l’urbanista italià Francesco Indovina. En el llibre, titulat Economia, società,territorio. Riflettendo con Francesco Indovina, han col·laborat 35 autors, sota l’impuls i la coordinació de dos dels més conspicus deixebles d’Indovina, els professors Laura Fregolent, de l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia, i Michelangelo Savino, de la Università di Padova.

L’obra, tot allunyant-se de les clàssiques miscel·lànies d’homenatge, en les que cada autor contribueix amb un text o un estudi de pròpia iniciativa, es proposa una veritable exploració, des de múltiples angles, de l’obra i la figura de Indovina. Així, en primer lloc, bona part de les contribucions que s’apleguen en el llibre aborden un o diversos aspectes de l’obra de l’estudiós palermità: unes tracten dels estudis d’Indovina sobre el mercat immobiliari, amb particular atenció a Lo spreco edilizio (1972); d’altres revisiten les seves anàlisis sobre les relacions entre les dinàmiques territorials i el sistema econòmic, enmig de les qual destaca el conegut article Sull’uso capitalistico del territorio (amb Donatella Calabi, 1973); d’altres encara, revisen críticament els seus estudis, decisius, sobre l’evolució de la morfologia urbana a Itàlia (que foren aplegats fa uns anys en un altre volum imprescindible per conèixer l’obra de l’autor: Dalla città diffusa all’archipelago metropolitano, 2009).

Al costat de l’anàlisi crítica de l’obra de Francesco Indovina, el llibre inclou, així mateix, diversos capítols destinats tant a l’estudi de la seva activitat com a editor (en particular en relació a les revistes CittàClasse i Archivio di Studi Urbani e Regionali), com a la seva trajectòria acadèmica i política. Finalment, els curadors del volum han aplegat sengles relacions de totes les monografies i articles d’Indovina apareguts entre 1958 i 2013, així com els seus articles de premsa i altres publicacions periòdiques del període 1969-2013.

L’interès de l’obra és, doncs, ben notable: en primer lloc per la personalitat de l’autor i la rellevància de la seva obra, però també per l’enfocament crític, la rigorosa tasca d’edició i les contribucions aplegades, signades per un conjunt d’estudiosos entre els que es compta un bon nombre dels més destacats urbanistes italians contemporanis. Així, el volum pot ser llegit no només com una aproximació a l’obra d’Indovina, sinó també com una reflexió sobre alguns dels temes i els avatars més rellevants del procés d’urbanització en la Itàlia dels darrers cinquanta anys.

Com és sabut, l’obra d’Indovina ha estat també força influent i divulgada en l’àmbit ibèric, on recentment l’editorial Icària ha publicat en castellà, dins la col·lecció Espacios Críticos, un extens estudi sobre la seva trajectòria: Oriol Nel·lo (2012), Francesco Indovina. Del anàlisis del territorio al gobierno de la ciudad. Aquesta projecció d’Indovina a Catalunya, Espanya i Portugal és estudiada en diversos capítols del llibre ara aparegut: el sociòleg lisboeta Vitor Matias Ferreira hi glosa les activitats d’Indovina a Portugal, les geògrafes Pilar Riera i Mita Castañer la seva relació amb la geografia catalana, i Oriol Nel·lo analitza les seves aportacions sobre la relació entre la morfologia i la condició urbana.