 |
Enric Lluch i Pau Vila en l'acte de la concessió del Doctorat
Honoris Causa per la UAB a aquest darrer (1979) |
Enric Lluch i Martín ha mort a Barcelona el dia 4 de desembre, a l'edat de 84 anys. Professor, editor, conversador infatigable, mestre, impulsor d'innombrables iniciatives cíviques i de projectes culturals, ha estat una figura clau per a la renovació de la Geografia a Catalunya i per a l'obertura de la disciplina cap a la societat.
La seva trajectòria, marcada per la voluntat de contribuir a construir un pensament social crític, al servei de la col·lectivitat, haurà de ser, més enllà dels
obituaris i les notes d'urgència d'ara, objecte d'estudi i valoració.
Reproduïm, tot seguit, les paraules pronunciades en la inauguració de l'exposició sobre la seva obra a la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, el dia 18 de febrer de 2008.
ENRIC LLUCH: LA GEOGRAFIA, CIÈNCIA SOCIAL
I COMPROMÍS CÍVIC
Oriol Nel·lo
Intervenció en l'acte de inauguració de l'exposició "Enric Lluch: l'obra escrita"
Biblioteca de Humanitats, Universitat Autònoma de
Barcelona
18 de febrer 2008
I.
Permeteu-me, abans que res, expressar el meu agraïment per l’amable
invitació a participar en aquest acte. Em satisfà moltíssim de ser aquí: en
primer lloc, és clar, per un deure d’amistat i de gratitud personal envers el
professor Enric Lluch, que ha estat el meu mestre i amb el qui hem col·laborat
durant tants anys; en segon lloc, per correspondre a la iniciativa del
Departament de Geografia de la UAB que reivindica així els seus orígens,
orígens que, després de prop de quatre dècades d’existència, l’han portat
–diguem-ho sense cap petulància- a comptar-se entre els primers centres de
docència i recerca d’Europa Occidental en el nostre camp; en tercer lloc, pel
caràcter de l’acte, tan curosament preparat per Laura Zumin, Rosa Ascon i les
responsables de la Biblioteca d’Humanitats.
Una vegada, l’Enric em parlava de Silvio Pellico,
el revolucionari piemontès, carbonari, precursor del Risorgimento que, després
d’una vida atzarosa, va escriure, com sabem, aquella obra famosa, Le mie
prigioni. “A mi, més aviat” -em deia Lluch- “m’hauria agradat escriure Les
meves biblioteques”: la biblioteca de l’oncle Francesc Martín, on molt jove
encara va poder llegir els textos dels geògrafs d’avantguerra i va conèixer la
tradició noucentista; la Biblioteca de Catalunya, fundada per Jordi Rubió i
Lluch, on en bona mesura es va formar, sota les voltes gòtiques, a la Barcelona
sòrdida de inicis dels anys cinquanta, mentre treballava encara en la petita
fàbrica de cinteria dels seu pare, a Horta; la biblioteca del Instituto de
Geografia Juan Sebastian Elcano del CSIC al carrer Egipcíaques, on el va
portar, com a jove investigador, Salvador Llobet; la Biblioteca del Trinity
College de Dublin, on anà l’any 1956 amb una beca de l’Arts Council irlandès
obtinguda a través dels mig clandestins Estudis Universitaris Catalans; la
biblioteca del Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Liverpool,
on corregia a finals dels anys cinquanta els exàmens dels seus alumnes de
català i castellà, durant el temps que hi va fer de lector; la biblioteca de
l’ICESB del carrer Aribau i la del Departament de Geografia de la Universitat de
Barcelona, on donava classes a inicis dels seixanta; ja a l’Autònoma, en els
setanta, la biblioteca de Lletres i més tard d’Humanitats, on ara estem, que va
contribuir a fundar i a dotar de manera tan decisiva; l’Hemeroteca de Catalunya
en aquesta mateixa Universitat; la biblioteca de Rosa Sensat; la cartoteca de
l’Institut Cartogràfic de Catalunya, fruit, en molt bona mesura, de la
dedicació de Montserrat Galera;... Pocs llocs més adequats que en una de les
“seves” biblioteques s’haurien pogut trobar per aquesta exposició i per aquest
acte de reconeixement a la trajectòria d’Enric Lluch.
Mireia Baylina i Abel Albet, que m’han precedit, s’han referit ja a la
trajectòria del Lluch universitari i de l’investigador. M’agradaria ara, per
cloure, referir-me, breument, a dos aspectes del seu mestratge, tal com els
veig: la concepció de la geografia com a ciència social i la concepció de
l’activitat científica com a compromís cívic.
II.
L’any 1979, en motiu de la
investidura com a doctor honoris causa de Pau Vila i Dinarès per aquesta
Universitat, Enric Lluch pronuncià la lliçó introductòria, allò que
tradicionalment s’anomena la
laudatio. L’acte tingué lloc a l’Escola d’Estudis
Empresarials de Sabadell, localitat natal de Vila, i es celebrà poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Alguns dels
presents, que hi eren, recordaran l’ocasió. I recordaran potser el què Lluch va
dir referint-se a Vila:
“sense desconsideració de cap mena envers els
esforços i les realitzacions d’un Emili Huguet del Villar, d’un Joan Palau
Vera, d’un Pere Blasi o d’un Miquel Santaló, no sembla agosarat d’afirmar que
en la història contemporània de la geografia humana a Catalunya és l’homenatjat
d’aquest vespre qui parteix el temps, qui encén el foc nou.”
Lluch es referia, és clar a la introducció del mètode de l’escola
francesa, a la creació del lèxic, a l’establiment del programa de monografies
comarcals que hauria de cobrir tot Catalunya, a la tasca editorial i pedagògica
de Vila, essencial per a la evolució de la pràctica geogràfica a Catalunya a
partir de mitjans dels anys vint.
Com sabem, l’empremta dels canvi de paradigma introduït per Vila dominà
la pràctica de la geografia catalana durant cinc dificilíssimes dècades, diguem
fins a mitjans dels anys setanta, quan acabà de publicar-se el tercer volum de
la Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos. En aquest moment,
comencen a encendre’s noves fogueres, brillants, atractives, decisives: la
introducció de la geografia teorètico-quantitativa, l’influx de la geografia
radical... Doncs bé, crec que resulta legítim mantenir que, en la configuració
d’aquesta renovació disciplinar, Lluch tingué, a mitjans dels setanta, un paper
molt similar a aquell que ell mateix atribuïa a Vila a mitjans dels anys vint.
Sigui dit, de nou, salvant totes les distàncies que calgui i sense
desconsideració de cap mena envers la tasca de ningú.
Fou Enric Lluch qui, juntament amb el seu germà Ernest, i el seu amic
l’impressor Jordi Garcia, convertí una petita impremta familiar de Vilassar de
Mar en un focus de difusió cabdal per a la renovació de les ciències socials en
l’àmbit cultural hispà. Batejaren l’editorial amb el nom, ple de simbolisme,
d’Oikos-Tau, i, en el àmbit de la geografia, fou a través d’aquesta finestra
per on, en els anys seixanta i setanta, varen entrar els títols fonamentals per
la renovació metodològica i conceptual de la que parlàvem: la Geografia y
Economía de Chisholm, el Diccionario de términos geográficos y el Mapas
y diagramas de Monkhouse, la Geografía urbana de Johnson, Los
métodos de la geografia de Pierre George, la Geografia general, física y
humana de Lacoste-Ghirardi, Geografia y economia urbana de los paises
subdesarrolados de Milton Santos, i
així podríem anar seguint amb Anne Buttimer, Paul Claval, Massimo Quaini, Derek
Gregory, George Viers i un llarguíssim etcètera. Són els nous corrents que
Lluch havia conegut a Anglaterra i a França i que arribaven aquí amb com una
ventada prodigiosa d’aire fresc.
Fou Lluch qui, a finals dels seixanta, fundà el Departament de
Geografia de Bellaterra incorporant-hi, al costat de geògrafs, economistes i
sociòlegs, i qui establí una programa en el que es combinaven aquests estudis
amb els de història, estadística i antropologia. I, fou sota el guiatge de
Lluch, que, com ha escrit Abel Albet, el “Departament de Bellaterra es
converteix en un lloc d’innovació així com d’introducció i difusió vers la
geografia catalana (i, per extensió, l’espanyola), de les més recents
tendències, mètodes i escoles de pensament”.
Fou Lluch qui, a finals dels setanta, en acabar el Congrés de Cultura
Catalana, que tant havia contribuït a impulsar, proposà fundar la Societat Catalana
d’Ordenació del Territori. Una filial de l’Institut d’Estudis Catalans del tot
renovadora que aplegaria, i aplega ,encara ara, arquitectes, enginyers, geògrafs,
biòlegs, economistes al voltant de la reflexió i la pràctica de l’ordenació del
territori.
Fou Lluch qui a començaments dels vuitanta dirigí la Geografia de la Sociedad Humana de
l’Editorial Planeta, un intent extraordinàriament ambiciós d’elaborar una nova
geografia universal. En el pròleg d’aquesta obra, segurament un dels seus
textos més programàtics, es pot llegir:
“Tradicionalmente, la descripción y la
interpretación de los avatares de la sociedad humana han quedado reservados en
las síntesis globales a los historiadores y a los geógrafos [...] En los
últimos siglos, nuevas y vigorosas ramas han brotado del árbol de las ciencias
de la sociedad. La
economía política, la demografía, la ciencia política, la sociología, la
antropología cultural, la urbanística eran a la vez producto de las mudanzas
que trastornaban la realidad social e instrumento de comprensión, de
transformación de esta realidad. Es cierto que la vieja historia y la vieja
geografía han sido remodeladas al recibir en sus playas el oleaje fecundo de
las nuevas ciencias de la
sociedad. Pero no se ve razón alguna para no bajar las
barreras interdisciplinarias y dar franca entrada, junto a historiadores y
geógrafos, a las voces de los demás estudiosos de la sociedad”.
Sempre m’ha cridar l’atenció, treballant plegats, el contingut
fascinant de la bossa de mà d’Enric Lluch. Una d’aquestes bosses que sol portar
creuades en bandolera. En poden emergir, com d’un formidable “cuerno de la
abundancia”, llapis i retoladors de tota mena i color, tisores, cel·lo, retalls
de diari, llibres, mapes, esparadrap, cola d’enganxar, pastilles pel coll,
bufandes, jerseis i no sé encara quantes altres coses. L’aproximació de Lluch a
l’anàlisi del territori fa pensar en el contingut d’aquesta bossa:
extraordinàriament ben preparat i previsor, no està disposat a renunciar a res
que li pugui (i ens pugui) fer servei per mor de l’habitud o de periclitades
barreres conceptuals.
Nous mètodes, nous enfocaments i una profunda obertura disciplinar
propagats a través d’un conjunt amplíssim d'iniciatives que van de la docència
a l’activitat editorial, de la formació
d’equips a la recerca, de la fundació d'institucions a la publicística. Un
seguit d’iniciatives que contribueixen de manera decisiva a la concepció de la
geografia com una ciència social. Resulta ben interessant que fos precisament
Lluch qui tingués aquest paper central en la renovació de la nostra disciplina
a Catalunya. I ho és perquè, com s’ha dit, és en molt bona mesura a través seu
que s’havia establert la connexió entre la geografia d’avantguerra i la nostra
geografia universitària dels anys seixanta i setanta. És a través de Lluch que
vàrem venir a llegir Vila, Blasi o Iglésies. Això sol hauria justificat per a
qualsevol persona tota una trajectòria professional. Doncs bé, Lluch no és
només la baula de la cadena que permet recuperar la millor tradició de la
geografia catalana, sinó la llavor de canvi que hauria de transformar i superar
de manera definitiva aquesta tradició.
III.
Ara bé, i aquí vaig cap a la segona part de la meva intervenció,
aquesta renovació disciplinar no és, per Lluch, un fi en si mateix. La seva
concepció de la Geografia és clarament instrumental, en el millor sentit del
terme. El què ens proposa és –i seguim citant el text que esmentàvem abans-
“saber pensar el territorio para poderlo transformar”.
D’això se’n deriva, penso, l’assignació d’una doble funció a la nostra
disciplina. En primer lloc, la missió de contribuir a bastir un pensament
crític, problematitzador de la realitat: “la obra [i aquí podríem dir “la
geografia de Lluch”] no desdeña la descripción de los hechos, de los fenómenos
[...] pero se propone más bien explicar el cómo y, cuando es possible, el
porqué de las situaciones y de los procesos de cambio, seguir hipótesis de
interpretación, conducir a un conocimiento crítico”. Ara bé, aquest rigor
crític, diguem-ho pla, resulta incòmode a aquell que cerca certituds absolutes.
I, de fet, alguns del presents hem sentit el disconfort de veure com Lluch, en
acabar una explicació formidable d’una teoria, d’una interpretació, quan
estaves ja del tot convençut de la seva bondat, s’ocupava ell mateix de
suggerir problemes irresolts i de desmuntar les certeses que ell mateix hagués
pogut contribuir a crear. No li vàrem retreure mai, però tinc la impressió de
que si ho haguéssim fet ens hauria pogut respondre amb aquells versos preciosos
de Gabriel Ferrater:
“Jo no corro
fires amb mules
Per carregar
certituds:
Si un dia en
tinc, hauré perdut
Llibertat de renunciar-hi
I és per ser lliure que em vull
hàbil
(si vols marxants de certituds,
Et diré noms: en se més d’un)”.
Ara bé, aquesta visió crítica de la realitat no s’ha traduït, com en
tants altres casos, en la perplexitat, el diletantisme o l’elitisme. Perquè la
segona missió de la geografia crítica de Lluch, en l’afany de saber pensar el
territori per poder-lo transformar, és esdevenir “aplicable”. Aplicable en
l’ensenyament, en la planificació, en les divisions territorials, en el
planejament urbanístic: una geografia aplicable per transformar el territori en
favor de la majoria, en benefici de la col·lectivitat. És per això que Abel
Albet ha escrit que la geografia que Lluch ens proposa és “políticament
transformadora, socialment progressista, econòmicament justa, culturalment
tolerant, èticament compromesa, estèticament precisa, científicament oberta”.
No és pot dir millor, ni de manera més exacta.
Aquesta actitud científica es fa també, de manera natural, compromís
cívic. Compromís que s’expressa en unes circumstàncies històriques ben
determinades i ben difícils. I que portaran Lluch a confrontar-se, de forma
inevitable, amb determinades regulacions administratives, polítiques i
universitàries. A la mostra que inaugurem hem pogut veure el cost que això
tingué: l’expulsió de la Universitat de Barcelona després de la Caputxinada, la
complexa trajectòria dins les estructures universitàries del moment... Per
això, per les circumstàncies en què es desenvolupà, crida encara més l’atenció
la feina improva que dugué a terme per aixecar alternatives.
En efecte, la relació de les iniciatives en l’impuls i la creació de
les quals Lluch tingué una participació decisiva en els anys seixanta i setanta
és aclaparadora. Permeteu-me’n una mostra parcial, que barreja,
intencionadament, empreses científiques amb projectes cívics, propostes
individuals i esforços col·lectius: la Gran Enciclopèdia Catalana, Ictineu.
Diccionari de les ciències de la societat del Països Catalans, l’Associació
de Mestres Rosa Sensat, el Congrés de Cultura Catalana de 1961 i el de 1975, la
Geografia de la Sociedad Humana,
la Gran Enciclopedia Larousse,
la Societat Catalana
d’Ordenació del Territori, el Departament de Geografia, el Manifest de
Bellatera...
IV.
Acabo. I ho faig assenyalant el què potser resulta el tret més peculiar
d’aquesta trajectòria: tot aquest mestratge, tot aquest cúmul d’iniciatives ha
estat fet des de la més gran discreció, amb la voluntat gairebé confessa de restar
a l’ombra. Una vegada vàrem anar plegats a veure en Josep Iglésies, per una
feina que fèiem, i el geògraf reusenc, parlant de la seva trajectòria va
afirmar “he procurat ser sempre segon en tot”. I Lluch li va respondre, de
seguida, que això li agradava molt i s’hi sentia molt identificat. En aquell
moment, a mi, que tenia vint-i-tres o vint-i-quatre anys, em va semblar una
resposta estranya: “com és possible que l’Enric, sent qui és, digui això?”.
L’afirmació no tenia, però res d’improvitzat. Podeu llegir-la repetida,
de manera gairebé literal, en el seu parlament d’acceptació del premi Ramon
Fuster que li va concedir el Col·legi de Llicenciats l’any 1985:
“[S’ha dit que sóc] capdavanter, i jo en
canvi, generalment, sempre he demanat ser el “segon d’abord”, segons la
nomenclatura dels mariners d’abans, o dels “marinos” que deia la meva mare, que
segons ella eren molt diferents que els mariners. Doncs bé, sempre m’he apuntat
de segon d’abord i no pas de capità: una debilitat que unes vegades s’ha transformat
en èxit, perquè jo mateix he pogut proposar algun capità que ha tirat la nau
endavant i el vaixell ha navegat prou bé”.
Ja ho veieu que en aquesta actitud hi ha una part de tàctica. És
l’ensenyança d’aquell vell speaker republicà de la Cambra de Representants del
Estats Units: “In politics you can acomplish anything if you are willing to let someone else take the credit”.
Però hi ha més que això. Hi ha alguna cosa que ens diu molt d’Enric Lluch i del
caràcter del seu mestratge, de la importància que ha donat al ser i al fer per
sobre de les distincions i les aparences. Com que aquestes coses no són fàcils
d’explicar, deixeu-me que ho faci a través d’una anècdota divertida, i, amb
això, ara si, acabo.
Quan em van nomenar director de l’Institut d’Estudis Metropolitans, amb
trenta anys complerts de feia poc, l’Enric, sense afegir cap comentari, em va
passar una nota, escrita amb la seva cal·ligrafia inconfusible. És una cita de
la Crònica de Ramon Muntaner:
“Com siats certs que jamés no pot hom conèixer null
hom, de qualque condició sia. Estro hom li dóna poder; e tantost con a la
persona sia donat poder, quisvulla sia, hom o dona, tantost porets conèixer lo
seu recapte”.
I anys més tard, quan em va veure embarcar en no sé quina altra aventura,
em va dir, també amb la seva circumspecció habitual: “t’anirà bé, si ets tu
mateix”. Corrent el temps vaig trobar una reflexió similar en un assaig de
Montaigne: l’home que ha vist desaparèixer tot el què era seu en un naufragi “il n’a rien perdu, s’il à
soi-même”.
Tenir-se a un mateix, com a geògraf i com a persona, en totes les
circumstàncies. Aquest és el repte que el mestratge d’Enric Lluch, amb la seva
honestedat, amb la seva integritat i amb el seu rigor, ens ha posat al davant.
