Innovació i conflicte social: Can Vies com a símptoma

Els incidents d’aquests darrers dies en el barri de Sants i en diversos barris de Barcelona arran del desallotjament de Can Vies evidencien, més allà de la gravetat dels fets concrets, dues qüestions principals: per un costat, la creixent distància de sectors significatius de la ciutadania envers la política institucional; per l’altre, la importància que prenen les iniciatives d’innovació social en l’actual conjuntura de crisi econòmica i social.

Comencem per aquest darrer tema. En un context en el les administracions públiques –per impotència o per pròpia voluntat- renuncien a satisfer les promeses de l’Estat del Benestar, les iniciatives ciutadanes destinades a fer front a la crisi i els seus efectes prenen una importància creixent. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, aquestes iniciatives són de dos tipus: unes prenen formes caritatives i solidàries amb l’objecte, sobretot, de pal·liar les situacions de privació material; d’altres, sense renunciar a aquesta tasca solidària, tracten, a més, d’apoderar les comunitats locals per tal de reclamar els seus drets i per construir allò que podrien ser alternatives a l’actual organització social. Aquests darrers són els denominats moviments d’innovació social.

Resulta interessant i significatiu que l’acció d’aquests moviments es centri, sobretot, en l’àmbit de la reproducció social, més que no pas en el món del treball, on per molt de temps s’han concentrat els principals conflictes socials. Això fa que la seva acció tingui una incidència rellevant en allò que podríem considerar els corol·laris urbans de la pugna sobre l’Estat del Benestar: la qüestió de la casa (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), els espais verds (horts urbans), el consum (cooperatives, Som Energia) i els centres cívics (espais autogestionats com la Carboneria o Can Vies).

Al nostre entendre, allò que confereix força i capacitat d’irradiació a aquest moviments en la ciutat és precisament el retrocés de les polítiques socials, per una banda, i la prevalença dels interessos privats en l’àmbit de l’habitatge i de la gestió urbana, per l'altra. La seva naturalesa i evolució no es troba, tanmateix, exempta de limitacions i aspectes polèmics. Com ha mostrat el Mapa de la Innovació Social elaborat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona, els moviments d’innovació social tendeixen a radicar-se no tant en aquells barris amb població més pobra i més desproveïts de serveis, sinó en d’altres relativament més benestants que compten amb un més alt capital urbà i major capacitat de reacció (Sants, en seria un bon exemple). D’altra banda, l’efectivitat de les iniciatives s’ha mostrat alta des del punt de vista defensiu (la PAH n’és una bona mostra) i a l’hora de promoure accions significatives, però de cap manera han assolit la dimensió que els permeti substituir les polítiques públiques, ni tan sols compensar els efectes del retrocés d’aquestes.

Són aquestes limitacions les que han portat a afirmar que els conflictes a l’entorn de les iniciatives d’innovació han de ser considerats, de moment, més com a símptoma que com a expressió d’una alternativa en vies de consolidació. Ara bé, hi ha un segon aspecte que fomenta la seva importància i atracció: la creixent desconfiança de parts significatives de la ciutadania envers els canals establerts de representació política i les institucions. En aquest context, els moviments de caràcter disruptiu, exteriors a la política institucional, generen una simpatia i tenen una atracció major. Aquesta circumstància hauria de constituir una crida a la responsabilitat: per a uns, a no malbaratar amb accions estèrils aquesta simpatia i capacitat d’irradiació; per als altres, a no perseverar en les polítiques i les pràctiques que contribueixen a anar eixamplant més i més aquella desconfiança. 

[Foto: Wikipedia Commons]

La geografia de la crisi econòmica a Espanya

La Universitat de València acaba de publicar el volum Geografía de la crisis económica en España. Es tracta d’una magna obra col·lectiva, de gairebé 800 pàgines, impulsada pel Grup de Treball en Geografia Econòmica de l’Asociación de Geógrafos Españoles, que ha estat editada pels professors Juan M. Albertos i José L. Sánchez.

El volum, en el que han participat una cinquantena d’autors, parteix de la necessitat, en aproximar-se a l’estudi dels orígens, el desenvolupament i l’impacte de la crisi que afecta des de l’any 2007 les economies del sud d’Europa, de parar especial esment al paper que hi han tingut les variables espacials. D’aquesta manera, les implicacions econòmiques, socials, polítiques, estratègiques i ambientals de la crisi hi són estudiades des de la perspectiva de les dinàmiques territorials que n’han estat i en són causa i conseqüència alhora.

L’obra està integrada per 24 capítols aplegats en quatre parts. La primera es dedica a revisar les aproximacions teòriques al tema de la crisi econòmica i la seva relació amb les reconfiguracions territorials que l’han acompanyada. Segueix, en la segona part, un conjunt de capítols destinats a establir els impactes de la crisi sobre el sectors financer i immobiliari, l’estructura econòmica, les desigualtats socials, les fractures territorials, la pobresa i la prestació de serveis públics. En la tercera part, s’entra ja a estudiar els impactes de la crisi des d’una perspectiva regional, tot oferint sengles aproximacions a les realitats de Madrid, Saragossa, el País Valencià, el País Basc, Andalusia i Catalunya, és a dir, els territoris on radiquen les set principals àrees metropolitanes espanyoles (el capítol “Los efectos territoriales de la crisis económica en la región metropolitana de Barcelona”, ha estat elaborat per Oriol Nel·lo i Carles Donat). Finalment, la darrera part del volum es dedica a analitzar les estratègies empresarials i institucionals adoptades en els diversos territoris a l’hora de fer front a la crisi. Unes conclusions dels editors clouen el volum.

En conjunt, doncs, la Geografia de la crisis econòmica en España constitueix un esforç col·lectiu de gran abast per tal de tractar d’entendre i de fer entenedora, des d’una perspectiva territorial, la situació per la que travessa la nostra economia i les nostres societats. L’ambició de l’empresa i la diversitat dels autors farien fàcil assenyalar-ne les carències (la limitada atenció, a l’hora d’analitzar les reaccions davant la crisi, a allò que s’han anomenat les iniciatives d’innovació social, no empresarials, ni institucionals; l’atenció potser escassa al tema de la segregació urbana; els buits referents als moviments socials,...). Però aquestes eventuals limitacions no enfosqueixen allò que és substancial: en trobem davant l’aproximació col·lectiva més completa i ambiciosa a l’estudi de la geografia de la crisi econòmica a Espanya de la que hem disposat fins a la data.

L’aparició d’aquesta obra coincideix amb la publicació d’altres obres destinades a l’estudi de la crisi política que tenalla l’Estat Espanyol, elaborades també per geògrafs. Interpretacions geogràfiques de la crisi econòmica i de la crisi política, elaborades de manera col·lectiva i plural: semblaria que els professionals de la Geografia tenen coses a dir sobre els grans debats que afecten la nostra societat. I estan disposats a fer-les conèixer. 

Primer de Maig: tres anys de blog

En aquesta data s'acompleix el tercer anys d'existència del nostre blog. Concebut en primer lloc com una eina docent per als nostres estudiants de Geografia i d'Ordenació del Territori, ha anat creixent per tal d’incloure no només les pàgines amb referències bibliogràfiques de llibres, capítols de llibre i articles, que són estadísticament les més consultades, sinó també seccions especifiques dedicades als programes de grau i de màster que impartim, així com a cursos, seminaris i conferències. Així mateix, hi anem incloent de manera periòdica un conjunt de post amb ressenyes sobre lectures, així com notes sobre les transformacions territorials, les dinàmiques socials i les polítiques públiques

Durant aquest darrer any, de 1 de maig 2013 a 30 d’abril 2014, el blog ha rebut un total de 23.384 visualitzacions de pàgina, una quantitat pràcticament idèntica a la de l’any anterior (2012-2013)  i molt superior a la del seu primer any d’existència (2011-2012) . El nombre mitjà de visualitzacions per mes s’apropa força doncs a les 2.000. A 30 d’abril de 2014, el total acumulat de visites de pàgina és de 58.297.

Un altre aspecte destacable és la internacionalització dels usuaris: el 31,4% de les consultes de pàgina són fetes des de fora d’Espanya (per un 28,8% i un 18,4% dels anys anteriors). Els Estats Units d’Amèrica originen el 7,2% del total de consultes i Itàlia amb un 4,7%. Destaquen també els increments d’Alemanya i França, amb un 2% de les consultes cada una, així com, en menor mesura, la presència creixent de Portugal i Xile.  

Durant el darrer any hem compartit 38 posts. Al costat d’aquells de contingut eminentment docent i els vinculats a l'actualitat dels debats més immediats (crisi econòmica, crisi de l'Estat,...), que solen tenir una alta freqüentació, els més consultats han estat els referits als avenços de projectes recerques (per exemple sobre la segregació urbana i la innovació social), els que ressenyen diverses publicacions (Repensar el Estado, Reflexionant amb Francesco Indovina, Postsuburbia,...), els que donen compte del contingut de tesis doctorals defensades (Cantonades territorials,...) i els referits a determinats autors (Enric Lluch, Francesco Indovina, Gonçal de Reparaz, David Harvey,...). 

Imatges: 

-Toledo, des de Los Cigarrales; 

-l'Alguer, els bastions; 

-Londres, des de Hampstead Heath; 

-Plaus de Boldís, Pallars Sobirà; 

-Gibellina, Sicília; 

-Biniarraix, des de la sortida del barranc; 

-Pirineu Oriental, des del Turó de Murou; 

-Alhama de Granada, el tajo; 

-Cadaqués, des d'Es Poal; 

-Catedral de Saint Paul i la City, des de la riba del Tàmesis. 
(Fotografies: O. Nel·lo)

Enric Lluch, semblances biogràfiques i estudis sobre la seva obra

Enric Lluch i Martín, ca. 1951
Arxiu Històric de la UB

La revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia acaba de publicar un dossier de treballs en memòria del geògraf Enric Lluch (Barcelona, 1928-2012). Aquestes aportacions venen a afegir-se a diverses semblances biogràfiques i estudis sobre l’obra de l’autor que han aparegut d’ençà de la seva desaparició, el mes de desembre de 2012, així com als actes d’homenatge impulsats per l’Institut d’Estudis Catalans (juny 2013), la Universitat Autònoma de Barcelona (octubre 2013), la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació Catalana de Ciència Regional (novembre 2013).

Així, l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de la qual Enric Lluch era membre emèrit, ha publicat un quadern de la col·lecció “Semblances biogràfiques” dedicat a l’autor. En el quadern, Enric Lluch. Semblança biogràfica, s’hi recullen els parlaments pronunciats en ocasió de la sessió d’homenatge a Lluch celebrada a la seu de l’Institut el dia 4 de juny de 2013. El lector hi trobarà les intervencions de Salvador Giner, llavors President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Ferran Sancho, Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, juntament amb el text de la conferència d’Oriol Nel·lo, “Quatre lliçons d’Enric Lluch”, dictada en aquell acte.

D’altra banda, la revista Documents d’Anàlisi Geogràfica, editada en el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona fundat, precisament, per Enric Lluch, va publicar en el seu número 59/2 l’article de la professora Maria Dolors Garcia Ramon “Enric Lluch i Martín (1928-2012). In memoriam. Una mirada des del Departament de Geografia i Documents d’Anàlisi Geogràfica”. Així mateix, el proper número de la revista inclourà el treball “Enric Lluch, el mestre”, en el qual la geògrafa i pedagoga Pilar Benejam glosa la relació decisiva de Lluch amb els moviments de renovació pedagògica a Catalunya a partir de nombrosos testimonis d'aquells qui en foren alguns dels principals impulsors.

Finalment, el número 76 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia, al que es feia referència en començar, aplega un dossier d’articles sobre Enric Lluch, a cura de l’editor de la revista, el professor Jesús Burgueño. El recull s’obre amb un text del mateix Enric Lluch, “Els pobles iugoslaus”, transcripció d’una conferència pronunciada a la Societat Catalana de Geografia el dia 9 de juny de 1994. El text ha estat editat i anotat per Enric Mendizàbal i constitueix una mostra excel·lent tant del coneixement geogràfic, com dels mètodes didàctics i les preocupacions cíviques d’Enric Lluch. Segueix un esbós biogràfic realitzat per Pau Alegre, professor del Departament de Geografia de la UAB, que ja havia aparegut, així mateix, en l’apartat Semblances del web de la Societat. Figura a continuació l’aportació de l’economista Josep Maria Carreras “L’espai en l’obra d’Ernest Lluch”, una aproximació al tema de les influències recíproques en les obres d’ambdós germans Lluch. Tot seguit, es reprodueix el text d’Oriol Nel·lo “Quatre Lliçons d’Enric Lluch”, al que hem fet referència més amunt. El dossier es clou amb els textos de les ponències presentades en l’acte d’homenatge a Enric Lluch celebrat el dia 14 de novembre de 2013: “Enric Lluch, investigador de les estructures territorials de Catalunya”, per Pilar Riera, professora del Departament de Geografia de la UAB, “Enric Lluch, el Congrés de Cultura Catalana i la SCOT”,per Ricard Pié, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (UPC) i “L’organització territorial de Catalunya”, per Jesús Burgueño, professor del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida.

Així mateix, cal consignar que el llegat documental d’Enric Lluch, dipositat per la seva esposa, Montserrat Galera, en la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, està sent ordenat i catalogat per la bibliotecària Mercè Bausili i la professora Pilar Riera. La riquesa documental del llegat contribuirà, sens dubte, a esperonar nous estudis sobre la trajectòria d’Enric Lluch i la seva contribució a l’evolució de la Geografia a Catalunya. 

El Mapa de la Innovació Social a Catalunya

El projecte de recerca  Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovaciósocial i capacitat cívica ha emprès la construcció del Mapa de la InnovacióSocial a Catalunya. L’objectiu de la proposta consisteix en referenciar aquelles iniciatives socials que tenen per objectiu de fer front als efectes de la crisi econòmica en els barris, viles i pobles de Catalunya amb una voluntat innovadora. Així, s’hi tracta de referenciar totes aquelles iniciatives que cerquen no només de pal·liar el deteriorament de les condicions de vida com a conseqüència de la crisi i de la reducció de les polítiques públiques, sinó també de plantejar alternatives a econòmiques i socials a la situació actual. D’aquesta manera, el projecte resulta complementari de l’anàlisi de les dinàmiques desegregació urbana a Catalunya, realitzades en el marc del mateix estudi, amb els resultats que ja hem tingut ocasió de debatre aquí.

El Mapa de la Innovació Social és obert, doncs, a incloure totes les iniciatives nascudes dels moviments ciutadans que tinguin per objectiu conjunyir la lluita contra els efectes de la crisi amb l’impuls de la organització de la ciutadania i la construcció de formes alternatives –més equitatives i sostenibles- per a la provisió de les necessitats bàsiques. D’aquesta manera el Mapa inclou iniciatives de cinc tipus:

1. Solidaritat ciutadana: bancs de temps, moviments antidesnonaments

2. Territori, mediambient i energia: horts urbans, energies alternatives

3. Xarxes telemàtiques ciutadanes

4. Economia i consum alternatiu: finances socials, grups de consum

5. Espais autogestionats  

En l’actualitat s’hi apleguen ja més de 600 experiències, que poden ser visualitzades tant des d’una perspectiva territorial (totes les experiències que es troben en un municipi o en un barri) o temàtica (totes les experiències d’un camp determinat presents en el territori). Tot col·locant-se en el visor sobre l'ícona que representa cada una de les iniciatives es accedir a una petita fitxa que permet obtenir més informació sobre la mateixa, així com la forma de posar-se en contacte amb els seus impulsors. 

Un dels aspectes més interessants del projecte és que es tracta d’una aplicació interactiva, de tal forma que qualsevol ciutadà pot proposar la inclusió d’una iniciativa de la seva coneixença en el Mapa a través d’una senzilla aplicació. En les poques setmanes transcorregudes d’ençà que el procediment s’ha donat a conèixer són moltes les entitats i persones que han suggerit noves incorporacions, en un exercici exemplar de cartografia col·laborativa.

Resulta innegable que la definició d’allò que s’entén per innovació social no està de cap manera exempt de polèmica, tal com ja hem tingut ocasió de debatre aquí en algunes ocasions. Així mateix, el mètode emprès pot comportar, de manera inevitable biaixos en la informació. Però la consulta i estudi del Mapa és d’extraordinari interès: s’hi detecten ben clarament tant els potencials de l’esclat d’iniciatives, com les seves limitacions. Així, al costat de la diversitat i l’extensió territorial dels moviments pot detectar-se,  per exemple, la paradoxa que la seva presència és sovint més elevada en barris que compten amb un cert capital social i capacitat d’organització, que no són en molts casos, els més marginalitzats i més necessitats. Així, el Mapa, encara més si va creixent amb la col·laboració ciutadana, pot esdevenir un estri de gran utilitat tant des del punt de vista científic com cívic i polític.
L’estudi Barris desafavorits davant la crisi:segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, es realitza a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport del programa RecerCaixa, i és coordinat pel politòleg Ismael Blanco. 

Les lliçons del terratrèmol de Xile: la importància de l'acció pública

Dimarts de la setmana passada, dia 1 d’abril, un terratrèmol de magnitud 8,2 M, amb epicentre 83 km al NO de la ciutat d’Iquique, va colpir el nord de Xile. Per tenir un parangó del sisme, n’hi haurà prou en recordar que els terratrèmols que varen devastar les ciutats de l’Aquila, a l’Abbruzzo l’any 2009, i Lorca, a Múrcia l’any 2011, van assolir magnituds de moment de 6,3 i de 5,1 M, respectivament.  De l’observació de les conseqüències del fenomen se’n poden derivar, al nostre entendre, algunes lliçons d’interès, més enllà de la constatació de la catàstrofe. Les més rellevants tenen a veure amb la importància de l’acció pública i l’organització col·lectiva davant dels riscos naturals.

En primer lloc, resulta molt destacable la importància relativament escassa dels danys i sobretot l’absència gairebé absoluta de pèrdues humanes, malgrat la magnitud del fenomen. La major part dels danys materials foren conseqüència del tsunami subsegüent al sisme i no pas resultat de les caigudes d’edificacions. Això indica, d’entrada, una disciplina força notable en la normativa de l’edificació amb un grau d’acompliment envejablement alt fins i tot en aquelles regions del país allunyades del grans centres urbans.

Crida així mateix l’atenció el nivell de coordinació dels serveis d’emergència i seguretat de l’Estat, que aparentment han funcionat amb un nivell d’eficiència molt remarcable, que contrasta de manera destacada amb la gestió d’altres catàstrofes recents, com la de l’huracà Katrina a Louisiana l’any 2005, la ja esmentada de l’Aquila el 2009 o la del terratrèmol a les mateixes costes de Xile l’any 2010. Segons els col·legues i els mitjans de comunicació xilens això es deu, precisament, al fet que l’Estat xilè ha millorat de manera molt destacada els seus serveis de prevenció, comunicació i gestió de llavors ençà.

La tercera qüestió a remarcar és l’èxit que suposa la capacitat d’evacuar milers de kilòmetres de la franja costanera xilena, amb el desplaçament, durant dues nits consecutives, de centenars de milers de persones. L’ordre amb el que s’han realitzat aquests desplaçaments és mostra, en primer lloc, d’una gran consciència ciutadana i, també, d’una notable organització i capacitat administrativa.

Terramoto de Lisboa, 1755. Lisboa, Museu da Cidade

Allò que serà la gestió futura de la crisi només el temps podrà dir-ho. De fet, s’han produït alguns incidents aïllats per manca, sembla, d’atenció i no és de descartar que esdeveniments futurs poguessin acabar desbordant la situació. De tota manera, a qui hagi vist l’estat en el que es troba el centre de l’Aquila més de quatre anys després del terratrèmol, cridarà, sens dubte, l’atenció la celeritat de la resposta de la presidència, el govern i l’administració xilena davant de la catàstrofe.

Tot plegat, amb les seves llums i les seves ombres, porta a pensar en la importància de l’acció pública, la necessitat de les normatives, la capacitat de l’administració, la força de l’Estat i l’acció col·lectiva davant els riscos naturals. La conclusió és tant més remarcable quan, des d’àmbits molt diversos, es reclama, precisament, l’afebliment de l’Estat, la privatització de la seguretat, les solucions individuals i de mercat a l’hora de fer front a les crisis ambientals i els riscos naturals (vegeu al respecte l’interessant article de Razmig Keucheyan, “Privatized catastrophe”, Le Monde Diplomatique, edició anglesa, març 2014).

En el segle XVIII, el terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755 va suscitar un debat filosòfic i teològic en el qual, com es ben sabut, es varen implicar els pensadors més destacats d’aquell temps, de Voltaire a Rousseau i a Kant. “Va ser la darrera vegada que els plans de Déu sobre l’home varen ser objecte d’un debat públic general (...); va ser l’ultima significativa protesta contra la injustícia divina que al cap de poc esdevindria intel·lectualment irrellevant”  va escriure Andrea Tagliapietra a Sulla catàstrofe. L’illuminismo e la filosofia del disastro, 2004. Tant de bo que les catàstrofes d’avui dia siguin seguides de debats que permetin discutir els plans de la societat envers si mateixa i reivindicar l’acció pública a l’hora de prevenir-les i fer-hi front. 

Sergio Larrain, la imatge dels invisibles de la ciutat

Reivindicar, a través de la fotografía, la imatge, la identitat i el record dels exclosos de la història oficial de la ciutat i de la societat. Aquest podria ser, sens dubte, un dels principals valors de l’obra de Sergio Larrain, sobre la qual el Museo Nacional de Bellas Artes de Chile acaba d’inaugurar, dos anys després de la seva mort, una notabilíssima exposició retrospectiva.

Sergio Larrain (Santiago de Chile, 1931-Ovalle, 2012) ha estat, segurament, un dels fotògrafs llatinoamericans més rellevants del segle XX. Nascut al sí d’una família benestant, format en part en els Estats Units, despuntà aviat amb alguns reportatges que el portaren a incorporar-se a l’agència Magnum a inicis dels anys seixanta. En fou un dels membres més destacats, fins que menys d’una dècada més tard inicià un progressiu confinament voluntari i espiritual, que perdurà fins a final de la seva vida i que contribuí, també, a incrementar la seva llegenda.

Per a l’estudiós de la qüestió urbana, l’obra de Larrain resulta d’un interès especial, precisament perquè mostra aquells que, en la ciutat, tendeixen a ser invisibles o ocultats: els nens vagabunds que es banyaven al riu Mapocho, el món dels prostíbuls del port de Valparaíso, la multitud anònima dels carrers de Santiago, els indis de Bolívia o el Perú. Així, les seves fotografies, d'una composició i una qualitat estètica extraordinaria, reclamen la humanitat, la dignitat i la memòria d’aquells a qui aquests atributs solen ser negats.

La fotografia de Larrain, que era fill de l’arquitecte Sergio Larrain García-Moreno, un dels introductors del moviment modern a Chile, mostra, a més, una gran atenció per la realitat física de la ciutat -els paviments, les voravies, els ascensors, els forjats, les cantonades, els carrers, l'arbrat, les places... Així doncs, en el seu conjunt, la seva obra pot ser llegida, també, com una reflexió sobre aquests artefactes quotidians i sobre les potencialitats i les limitacions de la fotografía a l'hora de representar l'experiència urbana, tema al que ja hem tingut ocasió de referir-nos aquí. 

L’exposició del Museo Nacional de Bellas Artes, inaugurada el dia 27 de març, podrà veure’s fins el 15 de juliol d’enguany a Santiago de Chile. 

Debats sobre "Repensar el Estado" a València i Madrid

Paul Klee, Landscape with flags, ca. 1915

Els propers dies 3 i 10 d’abril tindran lloc a València i a Madrid, respectivament, dues noves presentacions del llibre Repensar el Estado.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, en el qual s’apleguen les reflexions d’una vintena de geògrafs sobre l’anomenada crisi catalana i la situació geopolítica espanyola.

En l’acte de València intervindran els professors Joan Romero, de la Universitat de València, Jorge Olcina, de la Universitat d’Alacant, i Rubén C. Lois, de la Universitat de Santiago de Compostela. Jorge Olcina es autor d’un dels capítols del llibre, dedicat, precisament, a l’encaix de la realitat lingüística ibèrica. Pel seu costat, Ruben Lois es un dels editors de l’obra. Finalment, Joan Romero té una extensa obra sobre la geografia política de les Espanyes i acaba de publicar, juntament amb d’altres autors, el volum Federalismo plurinacional: ¿Fin del viaje para el Estado autonómico? (Madrid, Díaz & Pons, 2013). L’acte, organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat de València, tindrà lloc a la Sala de la Muralla, Col·legi Major Rector Peset (Plaça Forn de Sant Nicolau, 4, València) el dia 3 d’abril a les 19 hores.

Pel què fa a la presentació de Madrid , organitzada pel Club de Debates Urbanos, es celebrarà al Círculo de Bellas Artes(Calle de Alcalá, 42, Madrid) el dia 10 d'abril a les 19 hores. Consistirà en un debat entre el constitucionalista Francisco Rubio Llorente, que fou president del Consell d’Estat, Fernando Vallespín, professor de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid, Carmen Delgado, presidenta de l'Asociación de Geógrafos Españoles, i els geògrafs Josefina Gómez Mendoza i Oriol Nel·lo, editors, juntament amb Rubén Lois, de Repensar el Estado.

Aquests debats segueixen a les presentacions del llibre que es celebraren a Santiago de Compostela i a Barcelona, els dies 13 i 26 de febrer, respectivament. Podeu veure sengles ressenyes d'aquests actes al Xornal de la Universidade de Santiago de Compostela i al web de la Societat Catalana de Geografia, aquesta segona, subscrita pel mateix president de l’entitat, professor Josep Oliveras. Per a les propers mesos es preveuen noves presentacions a Porto (on l’acte previst pel dia 13 de febrer va haver de posposar-se) i a Palma de Mallorca. 

Gonçal de Reparaz: aparició d’una obra inèdita

Es presenta aquests dies el llibre Los ríos de la zona àrida peruana, del geògraf Gonçal de Reparaz Ruiz. L’obra, escrita en els anys seixanta del segle passat, havia conegut un conjunt de vicissituds atzaroses, com atzarosa i complexa fou de la trajectòria del propi autor, de manera que havia romàs inèdita fins avui. Ara ha estat publicada, amb la col·laboració de la Universidad de Piura, per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que consolida així, juntament amb la tasca en la producció cartogràfica, el seus esforços per preservar el llegat de científics que han fet aportacions fonamentals en la geografia i les ciències de la terra a Catalunya. El volum inclou, així mateix, un prefaci del director de l’Institut Cartogràfic, Jaume Miranda, i un estudi introductori de Gonzalo André de Reparaz, fill de l’autor i professor que fou, durant molts anys, de l’Institut de Géographie de la Universitè de Provence a Ais de Provença.

Per al públic català, la publicació de l’obra és un nou pas en la recuperació d’una de les figures cabdals en la configuració de la Geografia contemporània en el nostra país. Com és sabut, Gonçal de Reparaz Ruiz (Sèvres, 1901-Lima, 1984) era fill d’un altre destacat geògraf, Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Baez (Oporto, 1860-Mèxic, 1939) i passa bona part de la seva joventut a Catalunya. Hi arribà després d’una infància i adolescència itinerant, tot seguint els avatars polítics i diplomàtics del pare, que el portà a viure a França, Marroc, Portugal, Brasil, Argentina i Alemanya. Establert a Barcelona l’any 1921, de seguida s’integrà en el Centre Excursionista de Catalunya i es relacionà amb els cercles de geògrafs catalans de l’hora, amb bona part dels quals establí vincles de col·laboració i amistat, de manera que en les dues dècades següents produí una obra important i significativa. Compromès amb la defensa de la República, hagué de marxar a l’exili en acabar la guerra civil, i visqué primerament a França i després a Lima, on arribà l’any 1951, encarregat d’una missió de la UNESCO. En aquest país desenvolupà encara una intensa activitat de recerca, exploració i divulgació geogràfica, fins a la seva mort l’any 1984.

En els vint anys curts que passà a Catalunya, Reparaz deixà una obra que és rellevant, sobretot en tres camps diversos. En primer lloc, la història de la cartografia i els descobriments: Història dels descobriments geogràfics (1928), Catalunya a les mars (1930), La época de los grandes descubrimientos espanyoles y portugueses (1931). En segon lloc, la geografia comarcal, en la que destaca, sobretot La Plana de Vic (1928). Finalment, la geografia política: Los Borbones en España: història patològica de una dinastia degenerada (1931), Pobreza y atraso de España (1932), Como estudiar historia. El envenenamiento de las masas por la historia (1932).

Tanmateix, degut a l’exili de l’autor, la seva empremta quedà amagada durant molts anys, fins que el 1982 els estudis Universitaris de Vic reeditaren La Plana de Vic. Més recentment, l’any 2007, es produí el dipòsit, per part de la família de l’autor, del seu llegat documental a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, pas fonamental per a la recuperació de la seva obra, i l'any següent s'estrenà el documental La mirada d’un geògraf: vida i viatges de Gonçal de Reparaz,  dirigit per Josep Maria Palau i emès per TV3. 

La publicació ara de Los ríos de la zona àrida peruana, que ha estat objecte de sengles presentacions públiques a la Societat Catalana de Geografia i a l’Ateneo de Madrid, i de la qual podeu llegir una extensa ressenya del professor Pau Alegre, constitueix una nova contribució a la vindicació d’un autor imprescindible per a la comprensió de l’evolució de la geografia catalana contemporània. 

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic

Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).

Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 

La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.

L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana. 

Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:

“Els qui roben la carn de la taula

prediquen resignació.

Aquells a qui estan destinats els dons,

exigeixen esperit de sacrifici.

Els tips parlen als famolencs

dels grans temps que vindran.

Els qui porten la nació a l’abisme

afirmen que governar és massa difícil

per a l’home senzill”   

El separatisme social a Catalunya

“El què em sembla clar, és que la reproducció de les desigualtats lligades als territoris és un dels reptes més grans dels propers anys”. Qui així s’expressava en una entrevista publicada a Le Monde diumenge passat no era pas un activista veïnal, sinó Benoist Apparu, que fou ministre d’habitatge en el govern de François Fillon a França. I és que arreu d’Europa, a mesura que les desigualtats socials tendeixen a augmentar, el seu reflex territorial va esdevenint cada vegada més evident i problemàtic.

En efecte, com és ben sabut, un dels fenomens més característics del procés d’urbanització en la nostra societat és la tendència dels grups socials a separar-se entre sí sobre el territori en funció de la seva renda. El mecanisme que es troba en l’origen d’aquesta dinàmica és ben conegut: en una economia regida per les forces del mercat, la capacitat d’escollir lloc de residència de cada família o de cada individu depèn, fonamentalment, de la seva renda. Així, aquells amb majors ingressos tenen majors possibilitats de triar, mentre aquells amb menors recursos es veuen confinats allà on els preus són relativament més baixos (o les condicions del mercat de treball més informals, de manera que poden aplegar-se moltes persones en un mateix habitatge).

D’aquesta forma es dona la paradoxa de que aquells qui menys tenen i precisen de més atenció socials tendeixen a aplegar-se en el barris amb majors dèficits urbanístics i en els municipis amb menors recursos per prestar serveis. Per contra, aquells amb majors possibilitats tendeixen a residir en àrees amb baixos dèficits i amb una alta capacitats de prestar serveis, serveis dels que, paradoxalment, precisen menys que la resta. És allò que el sociòleg francès Éric Maurin va anomenar fa uns anys la tendència a crear “la société de l’entre-soi” (Le ghetto français. Enquête sur le séparatisme social, 2004). Tendència que, segons la majoria dels autors, representa no només una expressió de les desigualtats, sinó un mecanisme essencial a l'hora de perpetuar-les i agreujar-les.

La mesura de la segregació és, tanmateix, un exercici d’una certa complexitat, per raó de la dificultat de conèixer la distribució territorial de la renda a nivell de barri o de municipi. Ara, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, realitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’impuls del programa RecerCaixa, tracta precisament de quantificar l’abast del fenomen a Catalunya.

Així, a través de l’anàlisi a nivell de secció censal de quatre variables altament correlacionades amb la renda  –percentatge de població aturada, percentatge de població immigrant, superfície mitjana de la llar i valor cadastral- s’ha mesurat les desigualtats presents en el conjunt del territori català i la seva evolució entre els anys 2001 i 2012. Les conclusions d’aquest apartat de l’estudi, encara provisionals i donades a conèixer en els darrers dies, poden resumir-se en els trets següents:

1. La segregació urbana és un fenomen estructural. Antecedeix present crisi econòmica i ja era ben present l’any 2001, tot i que ha tendit a agreujar-se tant el període de la bombolla immobiliària com en la situació actual.

2. La segregació urbana a Catalunya, tot i ser intensa, és menor que la d’altres països del nostre entorn. Així, per exemple, l’Índex de Segregació Espacial a França l’any 2002, segons Éric Maurin, era d’1,8 pel que fa als desocupats i 3,3 pel què fa a la població estrangera, mentre que els resultats de l’estudi indiquen que a Catalunya l’any 2001 l’índex era de 1,1 per la població desocupada i de 1,8 per la població estrangera, i el 2012 hauria augmentat fins el 1,2 per a població desocupada i 2,6 per a la població estrangera.

3. La segregació no és un fenomen local sinó que s’expressa a escala metropolitana i territorial. La integració dels mercats del sòl i l’habitatge a escala supralocal ha comportat, tal com pot veure’s en la cartografia, que les majors desigualtats tinguin lloc no a l’interior d’un mateix municipi sinó entre els municipis d’una mateixa àrea urbana.

4. La segregació afecta tots els grups socials i és més intensa “per dalt” que no pas “per baix”. La tendència envers allò que s'ha anomenat el “separatisme social” afecta tots els grups socials, de tal manera que la segregació dels grups benestants és més extensa i creix més de pressa que no pas la dels grups amb menors recursos. Així, per exemple, l’any 2012 hi havia un 60% de seccions censals amb valors extrems d’immigració, d’aquestes el 39% tenien valors particularment baixos (percentatge d’immigració molt reduït) i el 21% particularment alts (percentatge d’immigració molt elevat).

5. La segregació presenta unes notables permanències territorials. Els territoris on es concentraven les situacions més i menys benestants s'han mantingut, en termes generals, durant la darrera dècada, tot i que les diferències tendeixen no només a consolidar-se sinó també a aprofundir-se. Així pot constatar-se en els mapes adjunts, que indiquen les seccions censals on es detecten els valors extrems de les variables, per dalt o per baix (la intensitat del color indica la concurrència de valors extrems d’1, 2, 3 o 4 variables en un mateix territori).

Al costat de la línia dedicada a l’estudi de la segregació urbana, coordinada pel geògraf Oriol Nel·lo i l’economista Eduard Jiménez, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi conté una segona línia de gran interès, a la que ja tindrem ocasió de referir-nos, coordinada pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué. Aquesta segona part de l'estudi analitza la capacitat dels moviments socials i dels teixits associatius dels barris particularment desafavorits a l’hora de fer front a les societats per les que travessen. El conjunt dels materials de l’estudi donats a conèixer fins ara poden veure’s a http://barrisicrisi.wordpress.com/.   

L'Europa de les fronteres

El dia 2 de febrer, en la convenció nacional del Partido Popular celebrada a Valladolid, el president del govern espanyol es referia a la necessitat d’una aliança entre tots els espanyols per tal de competir plegats en “ese mundo globalizado y competitivo que encontrarán nuestros hijos; un mundo cada vez con menos fronteras y más integración. Ese es el signo de los tiempos y Cataluña no puede quedar al margen de esa realidad”. Tot just dues setmana més tard, el seu ministre de l’Interior havia de donar explicacions en el Congrés dels Diputats per la mort de quinze persones que tractaven de superar la tanca de la frontera espanyola a Ceuta.

La Lliga Nord voldria establir, a Itàlia, fronteres per tal d’emancipar les regions de la Vall del Po de la resta del país. El dia 9 de febrer, ha vist com, després del referèndum celebrat a Suïssa, molts treballadors nord-italians transfronterers, potser alguns d’ells votants o potencials votants de la seva formació, poden trobar majors dificultats a l’hora de treballar a Suïssa. Tanmateix, el diputat europeu de la Lliga Mario Borghezio utilitza la decisió dels ciutadans helvètics per tal d’imaginar “com seria una Padània lliure”, un país que, tot tancant les portes a la immigració, esdevindria “lliure, pròsper i net, com Suïssa precisament”.   

El dia 13 de febrer, el ministre de finances del Regne Unit, George Osborne, ha afirmat que, en cas d’independizar-se, Escòcia deixaria de compartir de la lliura esterlina com a moneda:  “La lliura no és un actiu que es pugui dividir entre dos països després d’una ruptura, com si fos una col·lecció de discs. Si Escòcia deixa el Regne Unit deixa la lliura esterlina”. Al mateix temps, els partidaris de la independència consideren que seria convenient conservar la lliura o fins adoptar l’euro, tot i que això suposaria, clarament, una limitació de la sobirania escocesa.

Un huracà de pulsions nacionalistes colpeix Europa en plena crisi econòmica i social. En part, la ventada procedeix de territoris com Flandes, Escòcia o Catalunya, on prenen força moviments ciutadans que reclamen el dret de disposar d’un Estat propi. En part, l’alimenta el nacionalisme que s’expressa a través de la voluntat d’enfortiment dels Estats existents, un tipus de nacionalisme peculiar, que, precisament perquè s’ha d’enfrontar sovint als nacionalismes emergents, nega la pròpia condició i es reclama portador de valors universals. Tant uns com els altres posen el tema de les fronteres, qüestió geogràfica per antonomàsia, en el centre del debat.

Un debat que, que com es pot veure en els exemples esmentats més amunt, és ben ple de paradoxes: els que propugnen la creació de nous Estats, i noves fronteres, es mostren, en ocasions, favorables d'integrar-se a la Unió Europea, cosa que, en principi, suposa una limitació a la sobirania estatal; i els que, des dels Estats constituïts, critiquen la voluntat dels nacionalismes emergents d’"aixecar fronteres" són, en la majoria dels casos, ferms defensors d'una Europa basada en els Estats i partidaris de l'enfortiment de les fronteres externes de la Unió.

Zygmunt Bauman ho ha explicat així: "La nostra present obsessió amb les fronteres és el producte de la desesperada esperança que puguem separar-nos de vagues amenaces indeterminades, de les quals el món en què vivim sembla saturat. En breu, hom  podria dir que la nostra actual obsessió per les fronteres procedeix del caràcter irrealitzable de les nostres esperances, del fet que estem tractant desesperadament de trobar solucions locals a problemes de procedència global, tot i que aquestes solucions no existeixen ni poden ser trobades. Només poden donar-se solucions globals a problemes globals. Però aquestes solucions globals es troben, ara per ara, fora del nostre abast " (New Frontiers and Universal Values, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània, 2004, p. 29-30).

[Foto: Reuters]