Anuari Territorial de Catalunya: 10 anys

L’Anuari Territorial de Catalunya és una iniciativa de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que començà a gestar-se l’any 2002. En aquell moment, la junta de la Societat, acceptà la proposta de l’arquitecte Juli Esteban d’elaborar un “recull dels fets, les decisions i les actuacions” que es produïssin cada any a Catalunya en el camp del planejament i l’ordenació del territori. La iniciativa, que tenia com antecedent la llista Territori, promoguda pel geògraf Alexandre Tarroja des de la Diputació de Barcelona, rebé aviat el suport d’aquesta institució, al qual se sumaria, uns anys més tard, el del Govern de la Generalitat a través de diversos dels seus departaments.

L’any 2003 aparegué la primera edició de l’Anuari i de llavors ençà no ha deixar d’editar-se, en paper i online fins l’any 2009, exclusivament en aquesta darrera modalitat de llavors ençà. Es tracta doncs d’una iniciativa consolidada, que compta amb més de 13 anys d’existència i que ha esdevingut una referència essencial per a la tasca de tots els que s’ocupen de la l’estudi o la gestió del territori a Catalunya, així com de qualsevol ciutadà interessat en la sostenibilitat, l’eficiència, l’equitat i la qualitat democràtica dels processos que l’afecten.

Transformat avui en una potent plataforma online denominada Observatori dels projectes i els debats territorials a Catalunya, recull un total de més de 1.500 articles referent a una àmplia diversitat de temes (governança, medi ambient, mobilitat, plans territorials, urbanisme), en l’elaboració dels quals han intervingut, al llarg del temps, fins un total de 68 professionals. Així, com ha escrit el propi Juli Esteban, l’Anuari constitueix avui arxiu de memòria, instrument de debat i eina de coneixement de l’evolució territorial del país d'ençà d'inicis d'aquest segle.

Ara, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori acaba de publicar un interessant volum en el que es fa balanç dels deu primers anys d’existència de la iniciativa: Deu anys de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2012). Una dècada de transformacions, projectes i debats. Aquest ha estat, com és ben sabut, un període particularment intens per a les dinàmiques de transformació del territori, en el què s’ha assistit, entre d’altres fenòmens, a l’ascens i davallada del cicle immobiliari expansiu, a la paràbola del gran esforç inversor en matèria d’infraestructures ambientals i de la mobilitat, a notabilíssimes variacions en el ritme de transformació del sòl. Aquest dinamisme ha estat acompanyat d’un esclat de les iniciatives destinades a tractar de gestionar-lo (les reiterades modificacions de la legislació urbanística, l’impuls i compleció del planejament territorial, la implantació de la legislació en matèria de paisatge i de rehabilitació de barris...) , així com del debat ciutadà i els conflictes sobre l'ús i la gestió del territori, que conegueren un notabilíssim ascens en la primera dècada del segle per anar minvant posteriorment, en la situació de crisi econòmica.

L’obra, que ha estat dirigida per Mita Castañer i coordinada per Moisés Jordi i Montserrat Mercadé, dóna compte de la forma com aquest procés ha estat seguit per l’Anuari. Així, després d’uns apartats introductoris en els que s’explica la gènesi de la iniciativa, s’ofereix un repàs de l’evolució dels projectes i debats territorials al llarg de la dècada en els camps de l’urbanisme, la mobilitat, el medi ambient i la governança territorial. Tot seguit, a tall d’exemple, s’exposen deu projectes i debats territorials especialment significatius: el Quart Cinturó, el canal Segarra-Garrigues, el túnel de Bracons, la línia MAT Sentmenat-Bescanó-Biaxàs,... Finalment, s’inclouen diverses notes per a un balanç de l’Anuari des de la perspectiva dels impulsors, els redactors, els professionals, els acadèmics, les institucions i les entitats. El volum, que fou presentat el proppassat dia 19 de març a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, serà consultat amb profit per tots els interessats en l’estudis i la gestió del territori a Catalunya.

Vítor Matias Ferreira: el temps retrobat

La biografia constitueix un gènere particularment difícil. Bernard Crick, politòleg socialista, professor del Birkbeck College, que, entre altres moltes coses, fou biògraf de l'escriptor George Orwell, va deixar escrit que els dubtes i els riscos del biògraf envers el seu biografiat s'assemblen en molts casos a les que sorgeixen de la relació entre pare i fill. El biògraf, com el progenitor respecte al fill, és sovint conscient de les contradiccions, les debilitats i els errors del seu personatge, però si vol ser honest no ha d'intervenir per intentar redreçar-les. "El treball d'escriure una biografia, com l'educació d'un fill," conclou Crick, "requereix d'una barreja prolongada i estranya d'amor i distància crítica, de compromís i contenció".

"Commitment and restrain" seria doncs la màxima. Però les temptacions del biògraf de manipular el curs dels esdeveniments per adaptar-los a la seva visió del personatge o per millorar la narrativa són enormes. I si grans són les temptacions del biògraf, què no direm del memorialista, d'aquell que escriu la seva pròpia història? En confrontar-se amb la trajectòria d'un mateix, què hi ha de més fàcil que caure en l'embelliment en l'ocultació? Què hi ha de més humà que tractar de dotar la pròpia peripècia de la unitat i el sentit dels que, tan sovint, les nostres vides, manquen?

Les reflexions venen a tomb perquè acaba de presentar-se a l’Istituto de Ciências do Trabalho e da Empresa de Lisboa el llibre de memòries del sociòleg Vítor Matías Ferreira. L’autor, sota el títol proustià de Ao reencontro do tempo, hi explica la seva trajectòria professional i vital, així com la seva relació amb Lisboa i moltes altres ciutats europees. Doncs bé, a l'hora de confrontar-se amb l'exercici "atraient i inquietant" de retrobar-se amb el propi passat, Vítor Matias Ferreira aconsegueix escapar amb perícia dels riscos del biògraf i el memorialista que esmentàvem més amunt.

L'autor opta per una tècnica, diguem-ne, impressionista a través de la qual va presentant diversos moments de la seva trajectòria: París a inicis dels anys setanta, la crisi universitària portuguesa de 1962, la contradictòria experiència de la guerra colonial a Angola, la revolució d'abril i les seves conseqüències, els llargs anys de docència universitària. Els esdeveniments es presenten així, de forma no necessàriament de forma cronològica, com en un fris, sense pretensions totalitzadores o interpretatives, i és això, segurament, el què contribueix a fer-los més interessants. En algun moment de llibre, l'autor esmenta la connexió entre el naixement de la perspectiva arquitectònica i l'enfortiment de certes formes de poder polític. Fent un parangó, podríem afirmar que Vítor Matias Ferreira renúncia al poder que li confereix la perspectiva del temps per fabricar la seva pròpia biografia. 

Més enllà dels fets narrats, hom diria que en cada un dels episodis d'aquesta narrativa el tema central és el de la formació de la subjectivitat de l’autor, i, a partir d'aquí, de la construcció d'una mirada pròpia sobre el món i sobre un mateix. El lector mai sabrà si el mètode obeeix al caràcter de l’escriptor o si es tracta d'un artifici de tècnica narrativa, però en tot cas, en comptes de trobar-se confrontat a l'habitual exercici de jactància, justificació o auto-commiseració, assisteix als avatars, molt més interessants, de la formació d'un subjecte en un context històric determinat. Així, més que com unes memòries, el llibre, tot i haver estat escrit tants anys després de molts dels fets narrats, podria ser llegit com les pàgines d'un dietari.

No ens correspon pas tractar de sintetitzar el personatge (o persona) que emergeix d'aquestes pàgines. Podríem indicar, tanmateix, allò que potser podria ser una clau de lectura. En algun passatge del llibre Vítor Matias Ferreira al·ludeix al sempitern debat de l'esquerra sobre la conveniència o no de participar en les institucions, de situar-se dins o fora del sistema. En fer-ho recorda una vella màxima que atribueix a Jean-Luc Godard: "Le probleme n'est pas d'être là. Le probleme est d'y être en y étant autrement". Passant del plànol polític al pla personal, penso que aquest "estar i estar diversament" -estar diversament en la revolta universitària, en la guerra colonial, a la Sorbona de l'escolasticisme estructuralista, en les contradiccions de la reforma agrària alentejana- conté una de les claus, singular i interessant, de la trajectòria personal narrada en el llibre.

L'altre protagonista del llibre és la ciutat. L'autor ha confessat diverses vegades la seva "fascinació" per la ciutat. Al seu estudi ha dedicat, sens dubte, els millors anys de la seva vida acadèmica i intel·lectual. El llibre dóna compte, com correspon, dels fruits d'aquesta trajectòria. Així, al fil de l'exposició, el lector veurà aparèixer les obres majors de l'autor, en bona part referides a la capital portuguesa. Entre elles destaquen: A Cidade de Lisboa: da Capital do Impéro a Centro da Metrópole, que recull bona part de la seva tesi doctoral; Lisboa, a Metrópole e o Rio i A Cidade da Expo'98. Uma reconversao na Front Riberinha da Lisboa?, publicades ambdues en la segona meitat dels anys noranta, segurament un dels períodes més fecunds de la seva executòria; la direcció, des dels seus inicis de la revista Cidades: Comunidades e Territórios; i finalment, Fascínio da Cidade. Memoria e Projeto da Urbanidade, obra de maduresa.

Però l'autor fuig de l'enumeració dels mèrits universitaris i del recompte de l'ascens pels prolixos graus confucians d'acadèmia. Més encara, té especial cura en no tractar d'oferir una mena de reader's digest de les seves aportacions. Al contrari, al llarg de tot el volum hi ha reiterades crides a no apartar-se del projecte traçat: "torno a recordar, un cop més, que l'objectiu d'aquest text és el d'una narrativa memorial i no el desenvolupament d'una anàlisi sociològica". El llibre tracta doncs més de les raons del seu interès -de la seva fascinació- per la ciutat i el seu compromís polític i vivencial amb ella, que no pas de les conclusions de tants anys dedicats a l'estudi.

Així, l'explicació de l'estudi de la ciutat s'empelta amb la narració dels intents de l'autor (sovint frustrants i insatisfactoris) de participar en el seu govern: des de la gestió de la qüestió de l'habitatge, al costat de Nuno Portas, durant el període revolucionari, fins a la seva implicació ja esmentada en la reforma agrària o la seva participació en l'Assemblea Municipal de Lisboa, entre 1989 i 1997, de la mà de Jorge Sampaio.

La ciutat és, doncs, per Vítor Matias Ferreira estudi, compromís i també vivència personal. Una vivència que es plasma en aquells que són sens dubte uns dels capítols més atractius del volum: la narració dels seus viatges en múltiples ciutats europees (Madrid, Barcelona, ​​Venècia, Amsterdam, Milà, Roma, Londres, París, Berlín, Viena, ...). Si es vol, aquesta part de l'obra pot ser llegida, justament, com un llibre de viatges. Així és, sempre que es tinguin en compte dues premisses. En primer lloc, que l'autor s'adhereix a la noció segons la qual qualsevol viatge geogràfic és també, i potser sobretot, un periple per la pròpia ment. En segon lloc, que, per a ell, l'interès central dels viatges rau moltes vegades en el fet de comptar amb amistats a les ciutats visitades, i és precisament això, la presència d'afectes i relacions, el que omple de sentit i interès la urbs.

Per això, potser algú podria dir: "parla més de persones que de ciutats". Però s'equivocaria en plantejar els dos termes com alternatius. Per a Vítor Matias Ferreira la ciutat són les persones. D'això tracta precisament el llibre: d'una persona que, fascinada, ha tractada d'entendre la ciutat, i, a través de la ciutat, d'entendre’s també a si mateix.

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori.