El llibre aplega una selecció dels estudis i projectes desenvolupats per l'autor al llarg de la seva trajectòria com a urbanista i estudiós del territori, estructurada en quatre apartats: "Exploracions territorials", "Plans i projectes", "Barcelona: projectes i posicionaments" i "Docència de l'urbanisme". Aquesta selecció és acompanyada per una quinzena de textos en els que diversos col·legues i deixebles glossen la seva trajectòria.
Reproduïm tot seguit l'aportació "Antonio Font: L'urbanisme com a voluntat de coneixement i servei" inclosa en el volum.
ANTONIO FONT,
L’URBANISME COM A VOLUNTAT DE CONEIXEMENT I DE SERVEI
per Oriol Nel·lo
Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona
El dia 20 de
gener de l’any 2006, Antonio Font participà en la Jornada Els Plans Directors Urbanístics de Catalunya. Una nova generació de
plans. La trobada tenia per objectiu debatre el balanç dels primers dos
anys de funcionament del Programa de Planejament Territorial i explicar els
objectius dels Plans Directors Urbanístics que el govern de la Generalitat
havia començat a impulsar. Inicialment s’havia previst de celebrar l’acte al
Col·legi d’Arquitectes, però, en aquell moment esperançat, la demanda
d’inscripció va ser tan aclaparadora que es va haver de traslladar a un dels
auditoris del Palau de la Música. Tot i les sis-centes places disponibles,
molta gent va quedar fora i va haver de seguir els debats en un pantalla
instal·lada al foyer.
Antonio Font hi intervingué
per presentar els avenços del Pla Director de la Conca d’Òdena, que el govern li
havia encarregat de dirigir. Va començar per explicar com el procés de
metropolitanització estava engendrant a Catalunya (i no només a Catalunya) una
“nova territorialitat”, unes noves configuracions espacials que no tenien
precedents. Per fer front a les oportunitats i a les amenaces que se’n
derivaven, deia, els vells instruments urbanístics no són ni adequats, ni
suficients. Calia doncs una nova voluntat política, una nova visió i uns nous
estris per orientar les transformacions en curs. I, finalment, augurava que les
circumstàncies fessin possible dotar-se d’aquells mitjans legislatius i de
planejament necessaris, d’aquelles noves eines que la millor tradició del
pensament territorial i urbanístic català feia tant que reclamava per tal
d’orientar i corregir les dinàmiques del procés d’urbanització.
Si recordo
aquesta intervenció –circumstancial, si ho voleu- de fa prop d’una dècada és
perquè em sembla que recull prou bé alguns dels trets principals de les preocupacions
i la trajectòria d’Antonio Font. En primer lloc, l’interès per al coneixement
del territori i, en particular, per les formes dels assentaments. Un interès que
té connexió amb els treballs pioners del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, a
partir del qual Font ha realitzat contribucions senyeres per a la comprensió de
les dinàmiques espacials: de les anàlisis sobre el procés de
metropolitanització a l’entorn de Barcelona als estudis de morfologia urbana en
aquest àmbit; dels càlculs sobre el
consum de sòl a l’ambiciós estudi internacional L’explosió de la ciutat. Per a l’autor, la comprensió profunda del
funcionament del territori és punt de partida, premissa essencial, per a
qualsevol acció posterior.
Ara bé, per Antonio
Font, aquesta preocupació per l’anàlisi territorial, rigorosa i precisa fins a
l’escrúpol, no constitueix pas una finalitat en si mateixa. El reconeixement
territorial és certament un primer pas imprescindible, però ho és en tant que
mitjà per confegir una diagnosi que permeti intervenir: actuar, amb les eines
pròpies del planejament urbanístic, per tal d’endreçar les pulsions espontànies
en l’ús del territori i orientar-les en benefici de la col·lectivitat. La seva
executòria de més de quatre dècades en el camp del planejament urbanístic
confirma la tossudesa amb la que ha perseguit aquests objectius: a través del
planejament municipal (Celrà, Vilafranca del Penedès, Mollet, Girona, Barberà
del Vallès,...) i, sempre que ha estat possible, a través del planejament supramunicipal,
del què ha esdevingut un dels principals impulsors –teòric i pràctic- entre
nosaltres (Palencia, Conca d’Òdena, Jaizquíbel, Camp de Tarragona,...).
Tanmateix, per
tal de ser viables, aquests plans requereixen d’un impuls administratiu i, en
darrer terme, polític. D’aquí el tercer tret que emergeix amb claredat, penso,
d’aquella seva intervenció en el Petit Palau. La noció de que l’urbanista no té
només la responsabilitat d’analitzar el territori i de fer propostes per a la
seva gestió, sinó que ha de contribuir a crear les condicions culturals i
polítiques per tal que aquells projectes puguin arribar a realitzar-se. L’habilitat de posar les seves propostes a
disposició de la col·lectivitat que haurà de debatre-les, adaptar-les i dur-les a la
pràctica esdevé així, al costat de la capacitat d’analitzar el territori i
d’oferir camins per ordenar-ne els usos, la tercera qualitat necessària en la
tasca de l’urbanista.
He tingut
l’oportunitat de seguir durant molts anys, de prop i de lluny, la trajectòria
d’Antonio Font. He estat lector i editor dels seus textos; plegats hem fet alguna
desena de cursos i conferències; he tingut ocasió de conèixer de primera mà
diversos dels estudis i les tesis doctorals que ha dirigit; m’ha correspost
impulsar, tramitar i, en algunes ocasions, defensar, des de l’administració,
plans elaborats per ell. En considerar-lo ara, amb la perspectiva del temps,
crec que d’aquest recorregut en despunten diversos trets essencials: la
voluntat de rigor en l’anàlisi, la capacitat de proposta en el planejament,
l’habilitat de donar a conèixer les pròpies idees i, finalment, la preocupació
per l’interès general. D’aquesta manera, en uns temps en que l’urbanisme és,
tant sovint, expressió de preconceptes infundats, d’afirmació vanitosa
d’autoria i de submissió als interessos particulars, l’itinerari d’Antonio Font
ens apareix com un exercici de voluntat de coneixement, de col·laboració en un
projecte comú i de servei a la col·lectivitat. Són, certament, trets destacats
i rars de trobar. Coincideixen tots ells en la trajectòria d’Antonio Font i
això justifica que aquesta sigui ara objecte de reconeixement i d’homenatge. 
