divendres, 10 de juliol del 2015

Antonio Font: territoris urbans

Amb el títol Territorios urbanos. Memoria de una búsqueda apasionada, la Universitat Politècnica de Catalunya acaba de publicar un volum d'homenatge a l'arquitecte Antonio Font (Palencia, 1944) en motiu del seu pas a la condició de professor emèrit. 
El llibre aplega una selecció dels estudis i projectes desenvolupats per l'autor al llarg de la seva trajectòria com a urbanista i estudiós del territori, estructurada en quatre apartats: "Exploracions territorials", "Plans i projectes", "Barcelona: projectes i posicionaments" i "Docència de l'urbanisme". Aquesta selecció és acompanyada per una quinzena de textos en els que diversos col·legues i deixebles glossen la seva trajectòria. 
Reproduïm tot seguit l'aportació "Antonio Font: L'urbanisme com a voluntat de coneixement i servei" inclosa en el volum.


ANTONIO FONT,
L’URBANISME COM A VOLUNTAT DE CONEIXEMENT I DE SERVEI

per Oriol Nel·lo
Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

El dia 20 de gener de l’any 2006, Antonio Font participà en la Jornada Els Plans Directors Urbanístics de Catalunya. Una nova generació de plans. La trobada tenia per objectiu debatre el balanç dels primers dos anys de funcionament del Programa de Planejament Territorial i explicar els objectius dels Plans Directors Urbanístics que el govern de la Generalitat havia començat a impulsar. Inicialment s’havia previst de celebrar l’acte al Col·legi d’Arquitectes, però, en aquell moment esperançat, la demanda d’inscripció va ser tan aclaparadora que es va haver de traslladar a un dels auditoris del Palau de la Música. Tot i les sis-centes places disponibles, molta gent va quedar fora i va haver de seguir els debats en un pantalla instal·lada al foyer.
Antonio Font hi intervingué per presentar els avenços del Pla Director de la Conca d’Òdena, que el govern li havia encarregat de dirigir. Va començar per explicar com el procés de metropolitanització estava engendrant a Catalunya (i no només a Catalunya) una “nova territorialitat”, unes noves configuracions espacials que no tenien precedents. Per fer front a les oportunitats i a les amenaces que se’n derivaven, deia, els vells instruments urbanístics no són ni adequats, ni suficients. Calia doncs una nova voluntat política, una nova visió i uns nous estris per orientar les transformacions en curs. I, finalment, augurava que les circumstàncies fessin possible dotar-se d’aquells mitjans legislatius i de planejament necessaris, d’aquelles noves eines que la millor tradició del pensament territorial i urbanístic català feia tant que reclamava per tal d’orientar i corregir les dinàmiques del procés d’urbanització.
Si recordo aquesta intervenció –circumstancial, si ho voleu- de fa prop d’una dècada és perquè em sembla que recull prou bé alguns dels trets principals de les preocupacions i la trajectòria d’Antonio Font. En primer lloc, l’interès per al coneixement del territori i, en particular, per les formes dels assentaments. Un interès que té connexió amb els treballs pioners del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, a partir del qual Font ha realitzat contribucions senyeres per a la comprensió de les dinàmiques espacials: de les anàlisis sobre el procés de metropolitanització a l’entorn de Barcelona als estudis de morfologia urbana en aquest àmbit;  dels càlculs sobre el consum de sòl a l’ambiciós estudi internacional L’explosió de la ciutat. Per a l’autor, la comprensió profunda del funcionament del territori és punt de partida, premissa essencial, per a qualsevol acció posterior.
Ara bé, per Antonio Font, aquesta preocupació per l’anàlisi territorial, rigorosa i precisa fins a l’escrúpol, no constitueix pas una finalitat en si mateixa. El reconeixement territorial és certament un primer pas imprescindible, però ho és en tant que mitjà per confegir una diagnosi que permeti intervenir: actuar, amb les eines pròpies del planejament urbanístic, per tal d’endreçar les pulsions espontànies en l’ús del territori i orientar-les en benefici de la col·lectivitat. La seva executòria de més de quatre dècades en el camp del planejament urbanístic confirma la tossudesa amb la que ha perseguit aquests objectius: a través del planejament municipal (Celrà, Vilafranca del Penedès, Mollet, Girona, Barberà del Vallès,...) i, sempre que ha estat possible, a través del planejament supramunicipal, del què ha esdevingut un dels principals impulsors –teòric i pràctic- entre nosaltres (Palencia, Conca d’Òdena, Jaizquíbel, Camp de Tarragona,...).
Tanmateix, per tal de ser viables, aquests plans requereixen d’un impuls administratiu i, en darrer terme, polític. D’aquí el tercer tret que emergeix amb claredat, penso, d’aquella seva intervenció en el Petit Palau. La noció de que l’urbanista no té només la responsabilitat d’analitzar el territori i de fer propostes per a la seva gestió, sinó que ha de contribuir a crear les condicions culturals i polítiques per tal que aquells projectes puguin arribar a realitzar-se.   L’habilitat de posar les seves propostes a disposició de la col·lectivitat que haurà  de debatre-les, adaptar-les i dur-les a la pràctica esdevé així, al costat de la capacitat d’analitzar el territori i d’oferir camins per ordenar-ne els usos, la tercera qualitat necessària en la tasca de l’urbanista.
He tingut l’oportunitat de seguir durant molts anys, de prop i de lluny, la trajectòria d’Antonio Font. He estat lector i editor dels seus textos; plegats hem fet alguna desena de cursos i conferències; he tingut ocasió de conèixer de primera mà diversos dels estudis i les tesis doctorals que ha dirigit; m’ha correspost impulsar, tramitar i, en algunes ocasions, defensar, des de l’administració, plans elaborats per ell. En considerar-lo ara, amb la perspectiva del temps, crec que d’aquest recorregut en despunten diversos trets essencials: la voluntat de rigor en l’anàlisi, la capacitat de proposta en el planejament, l’habilitat de donar a conèixer les pròpies idees i, finalment, la preocupació per l’interès general. D’aquesta manera, en uns temps en que l’urbanisme és, tant sovint, expressió de preconceptes infundats, d’afirmació vanitosa d’autoria i de submissió als interessos particulars, l’itinerari d’Antonio Font ens apareix com un exercici de voluntat de coneixement, de col·laboració en un projecte comú i de servei a la col·lectivitat. Són, certament, trets destacats i rars de trobar. Coincideixen tots ells en la trajectòria d’Antonio Font i això justifica que aquesta sigui ara objecte de reconeixement i d’homenatge.