Il Piano Strategico Metropolitano di Bologna: un senso al futuro

En un món complex, governat per fluxos de caràcter global, difícils d’entendre i, no cal dir, de governar, els llocs, i en particular les diferències entre els llocs, prenen, com és ben sabut, una importància crucial. La situació de crisi econòmica, l’hegemonia del capital financer i l’ofensiva per posar en qüestió les conquestes socials assolides a Europa de la segona guerra mundial ençà fan particularment evident les paradoxes que es deriven d’aquest fet: per un costat, es produeix una pressió extraordinària per tal d’aplanar les barreres i les diferències territorials amb l’objectiu de facilitar la lliure circulació de capital i mercaderies; per l’altra, es cerca incessantment en les diferències entre els llocs (en la seva accessibilitat, en els seus recursos, en la seva força de treball) avantatges comparatius que permetin incrementar els guanys.

En aquesta situació, resulta de gran importància pensar des de cada ciutat les pròpies estratègies en relació amb el marc global. Aquest és l’interès potencial de la planificació estratègica. Ara bé, massa sovint aquesta és utilitzada exclusivament com a forma de trobar els mitjans (i d’aconseguir als consensos) per tal de plegar-se, de manera acrítica, a les exigències dels mercats globalitzats, amb el pretext de fer la ciutat més competitiva. La planificació estratègica pot ser concebuda i practicada, tanmateix, de manera diversa: com la forma de cercar les vies i les aliances a través de les quals aconseguir que el manteniment de l’activitat econòmica no sigui incompatible ni amb la consolidació i l’extensió de les polítiques de benestar social, ni amb la sostenibilitat ambiental. La planificació estratègica esdevé així l’expressió del propòsit de construir el futur a través de projectes col·lectius, a través d’exercicis de geografia voluntària.

En aquest context, l’inici dels treballs del Piano Strategico Metropolitano de Bologna resulta de particular interès disciplinar i polític. Una sèrie de factors contribueixen a realçar la rellevància de la iniciativa, per convertir-la en un banc de proves d’importància no només local, sinó també italiana i europea: el fet de sorgir enmig d’unes circumstàncies particularment complexes per a l’economia, la seva dimensió metropolitana en un moment en que a Itàlia s’està debatent de manera intensa la possibilitat de la desaparició de les províncies, el correspondre a una ciutat i a una regió que durant llargues dècades han estat considerades un laboratori de polítiques socials i culturals progressistes. 

El projecte fou presentat el proppassat dia 29 de març a l’Arena del Sole de Bologna, davant d’un teatre curull que expressava ben clarament les expectatives i les esperances que la iniciativa desperta a la ciutat. El projecte fou presentat per l’alcalde de Bologna, la presidenta de la província i el president de la regió Emilia-Romagna, en una mostra de voluntat de cooperació administrativa que, com bé sabem, no resulta gaire habitual en d’altres latituds. Intervingueren així mateix Romano Prodi, que ha assumit la presidència del Pla, quatre experts per a cada un dels àmbits temàtics proposats, Oriol Nel·lo, com a membre del comitè científic, i Daniele Donati, coordinador del Pla.

Pot trobar-se més informació al website del pla. Podeu veure, així mateix, entre d'altres,  el vídeo de la intervenció d’Oriol Nel·lo al Forum,  L'importanza della pianificazione strategica nell'Europa di oggi.

Nous debats sobre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona a Itàlia

El Pla Territorial Metropolità, del que ara s'acompleixen dos anys de l'aprovació per part del Govern de la Generalitat, continua sent objecte d'atenció i debat, tant a Catalunya, on properament apareixeran diverses publicacions al respecte, com a l'estranger.

N'és bona mostra el seminari  que ha organitzat sobre el tema la Università di Roma "Sapienza" amb el títol Autonomie di governo e pianificazione dei territori. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona. L'encontre tindrà lloc el proper dia 28 de març a Roma, amb la participació de professors de la Università di Napoli "Federico II" -Mario Coletta, Antonio Acierno, Angelino Mazza, Gugliermo Trupiano; de la Università di Bologna -Luciano Vandelli; de la mateixa Universitat de Roma -Paolo Scattoni, Antonio Paris; i d'altres personalitats de la urbanistica italiana com Francesco Karrer, presidente del Consiglio Superiore dei Lavori Pubblici i del president de la província de Roma. Oriol Nel·lo hi pronunciarà la conferència "Governare la Regione Metropolitana. L'esperienza del Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona". 

Així mateix, la Università della Basilicata, amb el concurs de la Universitat de Nàpols i de les Edizioni Scientifiche Italiane, ha impulsat una jornada d'estudi sobre el PTMB que es celebrarà a Potenza el dia 30 de març, amb el títol Governare il territorio. Il valore della pianificazione. A més dels professors de la Università Federico II ja esmentats i d'Oriol Nel·lo, hi prendran part Giuseppe B. Las Casas, de la Università della Basilicata, i Laura Fregolent, de l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia. Intervindran a l'acte, així mateix, el Rector de la Universitat de la Basilicata, el President d'aquesta regió, els alcaldes de Potenza i Salerno, el President de la Província de Potenza i la Consellera de Territori de la Regió de la Puglia. És de recordar que les Edizioni Scientifiche Italiane van publicar fa uns mesos un número monogràfic de Tria. Rivista di Cultura Urbanística, sobre el PTMB. 

Per més detalls sobre els actes podeu consultar la pàgina Conferències.  

Barcelona Attraction: UAB International Summer School

El proper mes de juliol, en el marc de la International Summer School de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà el curs Barcelona Attraction. Ciudad, metrópolis y políticas urbanas en Barcelona. El curs te per objectiu oferir una aproximació crítica a l'estudi de la transformació urbana de Barcelona i la seva regió metropolitana, la problemàtica que suscita i les polítiques desenvolupades per tal de fer-hi front. S'adreça prioritàriament a estudiants i professionals en els camps d'urbanisme, arquitectura, ciències ambientals i ciències socials (geografia, economia, ciència política i dret).

El disseny i la direcció acadèmica del curs corre a càrrec d'Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB, i el cos docent està integra per un conjunt destacat d'investigadors i estudiosos, relacionats de manera directa amb el disseny i l'aplicació de les polítiques urbanes i territorial que s'han desenvolupat en els darrers anys: Josep Báguena (Diputació de Barcelona), Ramon Botey (Oficina de Barris del Departament de Territori i Sostenibilitat), Carles Donat (Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona), Isabella Longo (Observatori de la Urbanització) i Oriol Porcel (RECEP, European Network of Local and Regional Authorities for the Implementation of the European Landscape Convention). 

Per més detalls podeu consultar el programa complert del curs i adreçar-vos a la secretaria de la UAB International Summer School. 

La imatge de la terra com a obra d'art

La recent entrada en servei del projecte SatCat permet a qualsevol usuari de la xarxa d'accedir a una sèrie històrica d'imatges del territori català captades pel satèl·lit Landsat des de 1972 fins a l'actualitat. Es tracta d'una iniciativa del Centre de Recursos i Aplicacions Forestals i de la Universitat Autònoma de Barcelona, dissenyada i elaborada pel Grup de Recerca Mètodes i Aplicacions de Teledecció i Sistemes de Informació Geogràfics, que dirigeix el professor Xavier Pons.
L'instrument ve a complementar altres sèries ja disponibles, en particular les del Institut Cartogràfic de Catalunya, i permet observar l'evolució del territori català en aquest període clau de la seva història: la extensió progressiva del sòl urbanitzat, la regressió dels conreus, l'avenç del forest, la dinàmica de la costa, la proliferació de sòl industrial, l'expansió de les xarxes infraestructurals.
L'observació de les imatges porta també a meravellar-se de l'impacte de la força de l'acció humana sobre el territori i, en particular, de les
seves  traces: la regularitat dels eixamples urbans, el patchwork del parcel·lari, la geometria de les infraestructures. De la seva observació en derivem una impressió no gens diversa de la que ens susciten algunes obres d'art a partir de la regularitat de les formes o del sentiment del sublim davant d'allò que és enorme.
Jacob Emery ha assenyalat en un article recent aquesta correspondència entre les sensacions generades per les imatges del paisatge entrevistes des de la finestra d'un avió i l'art contemporani. Val a dir  que si aquesta correspondència es pot produir és, en molt bona mesura, perquè la nostra mirada ha estat educada pels artistes abstractes -de Mondrian a Scully, de Malevich a Torres Garcia- per interpretar aquestes traces de l'acció humana sobre el medi des d'una perspectiva estètica.
Ara bé, com el mateix Emery adverteix, no convé caure en el parany de creure que "qualsevol explotació pot ser redimida socialment a través de la seva transmutació en art". Meravellem-nos de les imatges, de la seva bellesa estranya, de la formidable capacitat tècnica que impliquen, del potencial transformador de l'actuació humana en el seu diàleg amb el medi. Però no deixem de fer-nos preguntes: es pot sostenir l'evolució dels usos del sòl que s'ha produït en aquests darrers quaranta anys? quins han estat els principals agents causals d'aquest canvi formidable? quins beneficis i quins problemes se n'han derivat? qui ha terraplenat els terrenys, llaurat els camps, excavat les sèquies, aixecat les cases, bastit les carreteres, dragat els ports?

Brecht aconsellava al lector de tenir una pregunta per a cada història:
"Tebes, la de les Set Portes,
qui la va a construir?Als llibres figuren els noms dels reis.
Varen arrossegar els reis els grans blocs de pedra?
I Babilònia, tants de cops destruïda,
qui la va tornar construir, un altre cop?
A quines cases de la daurada Lima
vivien els obrers que la varen construir?"
Tinguem nosaltres, en observar les imatges de la terra, una pregunta per a cada lloc.

Marina Subirats: les classes socials a la Barcelona metropolitana

S'acaba de presentar el llibre de la sociòloga Marina Subirats, Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (Barcelona, l'Avenç, 2012, 436 p.). Es tracta d'una anàlisi de l'estructura social de la Barcelona metropolitana basada en dades de l'Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població, iniciada l'any 1985, en la que l'autora ha treballat per més de vint anys. L'obra constitueix, al nostre entendre, una aportació extraordinària, tant pel seu interès com per la seu caràcter excepcional.

La seva primera virtut és la recuperació de l’anàlisi social basada en el concepte de les classes socials, concepte analític que ha anat caient en desús, potser per les raons que David Harvey enuncia en el seu darrer llibre, The Enigma of Capital, ja comentat aquí: “El concepte que suscita les majors dificultats és el de classe. Això és així perquè les classes responen a la desigualtat fundacional necessària per la reproducció del capitalisme. Així, la resposta del poder polític existent és o bé negar que les classes existeixin, o bé afirmar que la categoria és tan confusa i complicada (com si d’altres categories com ara raça i gènere no ho fossin) com per esdevenir inútil a efectes analítics. D’aquesta manera la qüestió de classe resulta evadida, negada o ignorada, ja sigui en les construccions del món culturalment hegemòniques (per exemple, en el camp de l’economia) o per la política pràctica. El tema de la consciència de classe, a diferència de subjectivitats polítiques que emergeixen de raça, gènere, etnicitat, religió, preferències sexuals, edat, hàbits de consum i preferències socials, és la menys debatuda i la més activament negada (...)”.

La seva segona virtut de l'obra és la seva oportunitat. L’autora diu en algun moment que potser el llibre surt a deshora, massa tard. Ens serà permès de dissentir: no podria ser més oportú. Apareix en un moment de recomposició de les relacions de força entre els grups socials, fruit d’una ofensiva de classe, de la classe corporativa i de la classe empresarial, a escala planetària, que els actors locals (com a nans enfilats a les espatlles de gegants) aprofiten per revisar i replantejar els pactes i el status quo assolit dels anys seixanta ençà. D'aquesta manera el avenços en el nivell de benestar per a la majoria de la població que s'havien pogut produir en els darrers anys del S. XX i els primers del S. XXI es veuen ara en perill.

La tercera virtut és l’àmbit territorial de referència, la regió metropolitana tota sencera, que permet, finalment, disposar d'una anàlisi social sobre l’àmbit urbà realment significatiu. El llibre relaciona estretament els canvis socials que tracta amb el procés de metropolitanització que n’ha estat al mateix temps causa i efecte: és a dir, el procés a través del qual el territori català s’ha anat integrant fins a esdevenir tot un. Una unitat en la qual ja no es poden trobar les grans diferències en l’estructura econòmica, la renda, els hàbits de consum, el parentiu, l’accés als serveis i les formes de vida que caracteritzaven les seves diverses parts encara no fa cent anys. Així la història de la transformació i integració social esdevé, alhora, història de la integració territorial.

La quarta virtut del llibre és que no construeix la seva anàlisi a partir de conceptes abstractes o de models preconcebuts en els que encaixar, a cops de martell, si cal, la realitat, sinó sobre una base empírica,  l’Enquesta Metropolitana. Això permet a l'autora detectar a partir de les dades la vella classe treballadora, els petits empresaris sense assalariats, la nova classe professional, la classe empresarial, la classe corporativa, que no són pas, és clar, les antigues classes del S. XIX i els primers tres quarts del segle XX. L'estructura social descrita emergeixen així de l'anàlisi estadística de les condicions de vida, els hàbits i les aspiracions de la població, més que no pas d'idees preconcebudes respecte l'organització social.

En conjunt, el llibre de Marina Subirats fa pensar que el procés de canvi de la ciutat i de la regió metropolitana de les darreres dècades, enraonadament satisfactori, s'ha esdevingut degut a l'existència d’unes determinades relacions de classe –d'unes relacions de força, n’hi diríem. No han estat doncs ni una concessió de l’administració, ni el resultat de l’acció d’una minoria il·luminada.

Aquestes relacions de forces estan canviant, han canviat ja de manera decisiva. En bona mesura perquè la internacionalització de l'economia està permetent a la classe corporativa i la classe empresarial prescindir de bona part dels pactes i equilibris que s'havien establert amb la classe treballadora durant les darreres dècades. Això és possible només perquè la visió del món propugnada per aquests grups socials s'ha anat fent hegemònica. Així, mentre la classe corporativa i la classe empresarial no només existeixen, sinó que esdevenen conscients del seu paper i es reclamen portadores de valors universals (els del "lliure mercat"), les classes subalternes tenen una escassa consciència de la seva situació, de la seva força potencial, i accepten les vulgates de les teories de Hayek transmeses a cops de titular de diari i de prèdiques sobre les virtuts de l’empreneduria en els telenotícies de la televisió pública. Uns són clarament classes in se i per se. Els altres es queden en la primera condició.

Ara bé, tal com conclou l'autora, "el demà no està escrit”. No podem saber com serà el futur però tenim l’obligació de preparar-lo. I per fer-ho una de les tasques principals és entendre la realitat social, l’estructura de classes de la nostra societat. Només així es podran discernir els actors, definir els projectes, apuntar les aliances necessàries. Aquesta és, penso, la principal aportació del llibre de Marina Subirats: la voluntat d’analitzar i entendre la realitat, no com un fi en si mateix, sinó per escapar a la resignació i projectar el futur sobre noves bases.

No hi ha país just: la responsabilitat dels professionals

Aquests dies es pot veure a Barcelona un muntatge de "Els Baixos Fons", la cèlebre obra de Màxim Gorki (1868-1936), dirigit per Carme Portaceli. Centrar l'atenció en els exclosos, en aquells que es veuen obligats a viure en "els baixos fons" de la societat no pot ser, en les circumstàncies presents, més oportú.
De fet, el text de l'obra, estrenada l'any 1902, tres anys abans de la insurrecció de Sant Petersburg, resulta extraordinàriament actual. Un passatge, en particular, mou a la reflexió respecte la responsabilitat dels experts i els professionals en situacions de crisi i desesperança com la que travessem. És tracta de la coneguda "paràbola del país just". Narra la història d'un home subjecte a la més abjecta de les explotacions que, tanmateix, aguanta la seva sort amb l'esperança de que tard o d'hora podrà marxar cap al "país just". Un dia troba un savi i li pregunta per la forma d'arribar-hi. Aquest, després de consultar tots els seus llibres i mapes, li diu que aquest país no existeix i davant de la incredulitat de l'altre, replica, ofès, que els seus mapes són els més exactes que hi ha. L'home, descoratjat, es penja.
No és aquesta mateixa l'actitud de tants experts més o menys savis que en les circumstàncies actuals s'aturen en la simple descripció de la realitat, o, encara pitjor, la presenten com a ineluctable? No transmeten el mateix missatge de desesperança i de resignació en afirmar que l'única alternativa possible és acceptar aquesta realitat i adaptar-s'hi? No és precisament la responsabilitat de tots (geògrafs i urbanistes compresos, és clar) tractar de transformar-la? 

La Ley de Costas: crònica d'una revisió anunciada

La Ley de Costas espanyola, aprovada l'any 1988, serà revisada "con el objetivo de hacer compatible la protección del litoral con el desarrollo de las actividades económicas y la seguridad jurídica". Així ho ha anunciat el ministre d'Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Miguel Arias Cañete, en el Congrés dels Diputats el dia 1 de febrer de 2012. El ministre ha indicat també que es procedirà a la "recuperación de terrenos degradados para el desarrollo de actividades económicas, mediante el fomento de la desafectación de espacios de dominio público que ya no requieren una protección especial por haber perdido sus características naturales".  

Les propostes formen part d'un conjunt de 66 mesures que el Ministeri es proposa impulsar, en camps tan diversos com la "simplificació" de la normativa ambiental amb l'objectiu de "conciliar la protección del medio amibente con la generación de un entorno favorable al desarrollo económico y a la generación de empleo", l'estratègia en relació al canvi climàtic o un nou marc normatiu i de planificació en matèria de gestió de l'aigua. Tot i que caldrà conèixer-ne la concreció i els detalls, aquest conjunt d'iniciatives del govern susciten, pels seus antecedents i per la seva retòrica, interrogants i inquietuds. 

Això és particularment cert en el cas de la gestió de les àrees costaneres. En el seu quart de segle d'existència la Ley de Costas ha estat un instrument que, en termes generals, ha tingut efectes positius pel que fa a la protecció del litoral (vegeu-ne el balanç d'Antonio Serrano publicat a Cuadernos de Ordenación del Territorio, gener 2012). Tanmateix, en els darrers anys ha estat sotmesa a una gran pressió: per un costat, per part dels usuaris de construccions que es troben fora d'ordenació dins el domini públic i veuen com el termini de concessió per al seu usdefruit s'apropa a la fi; en segon lloc, pels errors i les vacil·lacions de la mateixa administració que ha donat sovint la impressió -a vegades ben fundada- de que cercava subterfugis per no acomplir la seva pròpia normativa o bé, quan ho feia, procedia amb força contra els més dèbils i amb debilitat contra els més forts; finalment, per l'impuls incessant de propietaris de sòl i de promotors que voldrien emprendre actuacions urbanitzadores en l'àmbit costaner. Davant d'aquesta pressió, la llei no ha acabat de trobar recolzament, tampoc, en els sectors proteccionistes que han denunciat, amb raó, que la norma ha resultat insuficient per aturar la degradació d'àmplies franges del litoral, dins i fora del seu àmbit d'afectació.

En aquest context, els arguments utilitzats pel ministre responsable de Medi Ambient provoquen perplexitat:. Què vol dir modificar la normativa "per fer-la compatible amb el desenvolupament de les activitats econòmiques"'? No és precisament la preservació del territori costaner un dels requisits essencials per la continuïtat de l'activitat turística i el manteniment de l'ocupació en aquest sector? No és precisament la construcció desaforada de la costa (i de l'interior) un dels elements que més ha contribuït a generar l'actual crisi de l'activitat econòmica? Hem de perseverar en els errors ja comesos? I pel que fa a la "desafectació de terrenys degradats" per dedicar-los a activitats econòmiques: hagut a compte l'estat del nostre litoral, no pot representar l'exclusió dels beneficis de la llei de costes de parts molt importants de la nostra façana marítima? És el pas previ a la seva possible classificació com a sectors urbanitzables? Si així fos, és que algú pot mantenir que avui, amb el stock immobiliari sense ocupar de la costa i de l'interior, manca a Espanya sòl urbanitzable? Si hi ha terrenys costaners degradats, que han perdut "les seves característiques naturals", no seria millor regenerar-los que lliurar-los a l'ocupació?

L'aplicació de la Ley de Costas necesita una revisió, certament. Però no pas per afeblir-ne els seus efectes positius, sinó per enfortir-la. Per això, cal millorar la seva gestió, cal coordinar-la amb d'altres instruments de protecció del litoral dels que ja hem parlat aquí, i, sobretot, cal la voluntat política de protegir de manera efectiva les nostres àrees costaneres com a recurs ambiental, patrimonial, paisatgístic i econòmic de les generacions presents i futures. 

David Harvey: l'enigma del capital

"En realitat la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema (...). Els carrerons vergonyosos desapareixen, acompanyats d'abundants auto congratulacions de la burgesia per aquest magnífic èxit, però tornen a aparèixer immediatament en un altre lloc, i, sovint, en el barri del costat! Aquests focus de malalties, aquestes infames cofurnes i soterranis en els que el mode de producció capitalista confina els nostres treballadors nit rera nit, no es suprimeixen; simplement, es canvien de lloc! La mateixa necessitat econòmica que els engendrà els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint,resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista".
La cèlebre sentència de Friedrich Engels sobre la qüestió de l'habitatge sembla ressonar en totes les pàgines de la darrera obra del geògraf David Harvey, The Enigma of Capital and the Crises of Capitalism, que Profile Books acaba de publicar a Anglaterra (la versió americana del llibre, que aparegué el 2010, ha estat enriquida per l'ocasió amb un postfaci que n'accentua encara l'actualitat). En efecte, l'objectiu de Harvey ha estat explicar els orígens i les conseqüències de la crisi econòmica actual, tot parant particular atenció a les característiques geogràfiques i espacial dels fenomens econòmics i socials. En aquest sentit, el llibre suposa un eixamplament d'altres interpretacions, igualment interessants, però més conceptuals, com la de Wolfgang Streeck a la que ja ens hem referit aquí.
Harvey explora, com a tema principal, les contradiccions que emergeixen del procés de circulació i acumulació del capital, i els expedients als que s'ha recorregut per tal de tractar de superar-les. Descarta les interpretacions segons les qual els problemes actuals puguin derivar-se exclusivament de les flaqueses humanes, de les mancances institucionals, de les falses teories econòmiques, de problemes culturals o de polítiques errades, per concloure que el seu origen no és de cap manera conjuntural, sinó sistèmic. Així, reafirma la noció de que la crisi ha estat una condició permanent del sistema econòmic, a la que s'ha hagut de trobar, en el darrer mig segle diversos solucions parcials com la inflació, el deute públic i el deute privat, fins arribar a l'atzucac actual.
A partir d'aquí, l'originalitat de l'anàlisi de Harvey rau, al nostre entendre, en el tractament de tres temes, tots ells, és clar, assenyaladament espacials. En primer lloc, la noció del desplaçament geogràfic de la producció i els fluxos econòmics com a forma de tractar de superar les contradiccions: "el capitalisme mai no resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament", afirmarà en una noció que, com dèiem, enllaça directament amb els postulats d'Engels més amunt esmentats. En segon lloc, l'exploració de la inquietant noció de la "destrucció creativa" de recursos, a través, si cal, de l'acció armada, com a manera de resoldre problemes de producció i acumulació. Finalment, la discussió sobre la quimera del creixement indefinit en un món de superfície i recursos finits.
El llibre es clou amb un capítol programàtic, el títol del qual, What is to be Done?, porta també  reminiscències i connotacions prou explícites. El lector trobarà un magnífic i divertit resum dels arguments principals del llibre en una de les brillants Animations produïdes per la Royal Society of Arts.

La crisi econòmica i l'economia moral de la multitud

L'episodi de la rebaixa del rating de solvència del deute sobirà de diversos països europeus per part de l'agència Standard & Poor's constitueix una nova mostra, una més, de les contradiccions i les paradoxes de la situació econòmica actual. Els mateixos exponents de la indústria financera internacional que fa pocs mesos va aconseguir, a través de tota mena de pressions, que els Estats acudissin al seu rescat, amb unes despeses extraordinàries de recursos públics, sospiten ara que en el procés de rescatar-los els governs nacionals es podrien haver exposat massa i, per tant, les seves finances no mereixen confiança. Per restaurar-la, reclamen de manera estentòria la imposició de polítiques d'austeritat i, al mateix temps, expressen dubtes -en aquest cas ben fundades- respecte el fet que aquestes polítiques frustrin les possibilitats de creixement econòmic i, per tant, la recuperació dels recursos invertits en deute públic.
Una aportació recent que resulta útil per interpretar aquest joc de contradiccions és l'article del sociòleg alemany Wolfgang Streeck, "The Crises of Democratic Capitalism", publicat al New Left Review (núm. 71, set. / oct. 2011). L'autor parteix de la tesi que la crisi present, lluny de ser un episodi excepcional i transitori, és una manifestació de les tensions polítiques i econòmiques de les societats capitalistes avançades, unes tensions "que fan del desequilibri i de la inestabilitat la regla i no l'excepció". Streeck argumenta que, una vegada transcorregut el vintenni posterior a la Segona Guerra Mundial, caracteritzat pel pacte a través del qual les classes treballadores acceptaven els mercats capitalistes i els drets de propietat a canvi de democràcia política, seguretat social i un increment continuat dels standards de vida, els governs dels països capitalistes democràtics s'han trobat atrapats en una contradicció irresoluble: la necessitat d'atendre simultàniament els requeriments de les forces del lliure mercat i les demandes socials. La resolució de la contradicció hauria pogut ser successivament postergada en el temps a través de diversos expedients dilatoris: la inflació dels anys setanta, l'expansió del deute públic en els vuitanta, la desregulació dels mercats financers en els noranta. Aquesta darrera ha permès el manteniment del creixement a través de l'increment del deute privat dels darrers anys, allò que s'ha anomenat el "Keynesianisme privat", fins que l'any 2008 va col·lapsar la piràmide financera.
Ara, però, exhaurits aquests expedients, els governs dels Estats capitalistes democràtics es troben davant la crua necessitat d'haver de triar entre satisfer les demandes de les institucions financeres o els requeriments de les seves poblacions. Els dubtes sobre la compatibilitat entre capitalisme econòmic i democràcia política, que no són nous de cap manera, emergeixen així amb una força aclaparadora. Aquesta tensió ha portat, de fet, a la suspensió del funcionament democràtic regular en països com Irlanda, Portugal i Grècia i s'expressa també amb la imposició creixent de l'autoritat d'institucions pràcticament exemptes de control democràtic, com el bancs centrals "independents", el Banc Central Europeu, la Comissió Europea o l'IMF.
Streeck argumenta que els riscos de la situació són enormes tant des del punt de vista econòmic com social i polític. És ben cert, afirma, que s'han fet tots els esforços de tal de fer passar com a coneixement científic la utopia de la teoria econòmica liberal, segons la qual "la veritable justícia és la justícia del mercat, sota la qual cadascú és remunerat d'acord amb la seva contribució, en comptes que d'acord amb les seves necessitats, redefinides com a drets". Però en el món real "no ha resultat tan fàcil convèncer la gent d'abandonar les seves creences 'irracionals' en drets socials i polítics, diversos de la llei del mercat i del dret de propietat (...) La gent tossudament ha refusat abandonar la noció d'una economia moral en la qual te drets que prevalen sobre els resultats dels intercanvis mercantils".
Per l'autor, la persistència d'aquesta economia moral de la multitud -terme que, com es recordarà, fou encunyat per E.P. Thompson per descriure els orígens de les reaccions populars a Anglaterra davant de les instauració del capitalisme- fa que "els ciutadans percebin de manera creixent els seus governs no com els seus agents, sinó com els d'altres Estats o organitzacions internacionals, com el FMI o la UE, incommesurablement més aïllades de les pressions electorals del que ho eren els Estats-Nació tradicionals". Això pot tenir, està tenint ja, efectes devastadors sobre la confiança en les institucions democràtiques, ja que de fet "les eleccions en les que els votants no tenen capacitat efectiva d'escollir (...) poden ser vistes com a falses, la qual cosa pot causar tota mena de desordres polítics, des de la baixa de la participació, a la pujada de partits populistes o a revoltes al carrer". I això porta Streeck a concloure amb una pregunta colpidora: "allà on la democràcia com nosaltres la coneixem ha estat efectivament suspesa (...), revoltes al carrer i insurreccions populars poden ser la darrera forma d'expressió política que resta a aquells desproveïts de poder en el mercat. Hem de desitjar, en nom de la democràcia, que tinguem aviat l'oportunitat d'observar-ne uns quant exemples més?".

Consum de sòl en l'Espanya de la "dècada prodigiosa"

El darrer número de la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales (vol. XLIII, num. 168, 2011) publica un interesant article amb el títol "Tendencias recientes de la evolución del territorio en España (1987-2005)". El treball, signat per Fernando Prieto, Mónica Campillo i José Manuel Díaz, analitza l'evolució d'alguns indicadors relacionats amb el procés d'urbanització i els usos del sòl en aquest període, com ara el consum de ciment, l'extensió dels regadius, la reforestació i l'artificialització del sòl per la urbanització i la construcció d'infraestructures.
L'estudi d'aquesta darrera qüestió ha estat realitzada a través de l'explotació de les imatges satel·litals procedents del projecte europeu Corine Land Cover. Tot i que la font presenta algunes deficiències pel que fa a la resolució i altres aspectes, permet una lectura longitudinal dels canvis en els usos del sòl durant les gairebé dues dècades compreses entre 1987 i 2005, és a dir en un lapse temporal decisiu per al procés d'urbanització a Espanya: aquell que es caracteritza per una assenyalada tendència a la dispersió de la urbanització sobre el territori i per l'acceleració dels ritmes constructius tant d'infraestructures com d'edificacions per a usos residencials, industrials i altres.
Doncs bé, segons els autors de l'estudi, entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat a Espanya va passar de 669.222 a 1.017.356 ha, amb un increment del 54,9%. El creixement mitjà anual del sòl així transformat durant aquest període és de 19.340 ha. D'aquesta manera, les 348.134 ha artificialitzades en aquestes dues dècades venen a representar la transformació d'una superfície equivalent a gairebé 35 vegades el terme municipal de Barcelona.
Particularment rellevant és l'anàlisi de les dades corresponents al quinquenni 2000-2005, és a dir, el període central d'allò que Eugenio Burriel ha denominat la "dècada prodigiosa" de l'urbanisme a Espanya. En aquest lustre el volum mitjà de sòl artificialitzat a l'any pujà fins a 27.666 ha: és a dir, 75,8 ha al dia, més de 3 ha cada hora. Això representa que cada deu dies, durant cinc anys, s'ha artificialitzat a Espanya un àmbit tan gran com un Eixample de Barcelona: un Eixample cada deu dies durant cinc anys, aquest ha estat el ritme.
Les dades, que sens dubte es podrien matissar i completar, indueixen a una reflexió sobre la sostenibilitat del model seguit i a les polítiques a aplicar cara el futur. El sòl és, per definició, un recurs no renovable i la reversibilitat de la seva artificialització és molt difícil a curt i a mitjà termini. Però la preocupació no hauria de derivar-se només de consideracions ambientals, funcionals i urbanístiques, sinó també directament econòmiques i socials. Fa uns dies ens referíem al paper de l'urbanisme en l'origen de la crisi econòmica actual: no ens hauria de fer reflexionar el fet que els tres països europeus que han consumit percentatges més alts de sòl en el període estudiat siguin precisament Irlanda, Espanya i Portugal?

La ciutat de Pasqual Maragall a Sardenya

Diverses institucions de l'illa de Sardenya celebraran durant la setmana propera actes d'homenatge a la figura de Pasqual Maragall per la significació de la seva trajectòria en la reflexió sobre la ciutat contemporània i les maneres d'abordar-ne la transformació.
Així, el proper dia 5 de desembre la Universitat de Sassari concedirà a Pasqual Maragall la Laurea Honoris Causa en "Pianificazione e politiche per la città, l'ambiente e il paesaggio", en un acte celebrat a l'aula magna d'aquesta institució acadèmica, a la ciutat de Sassari.  La investidura tindrà lloc a proposta de la Facultat d'Arquitectura de la universitat a l'Alguer, un centre de creació relativament recent que després d'una dècada escassa d'existència és considerada una de les millors escoles d'arquitectura d'Itàlia, d'acord amb els rankings acadèmics confegits pel CENSIS.
Serà precisament a l'Alguer on el dia 6 es celebrarà una jornada de debat sobre l'Alzheimer i la forma com el planejament i la gestió dels espais urbans pot ajudar aquells que el pateixen i les seves famílies. El seminari, coordinat per la Facultat d'Arquitectura, tindrà lloc al cinema Miramare i serà seguit per la projecció de documental Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch. A l'acte, organitzat per la Società Umanitaria CSC de l'Alguer i per la Representació de la Generalitat en aquesta ciutat, assistiran Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, així com Oriol Ivern, productor del film. 

Barcellona e Napoli: regioni metropolitane a confronto

En motiu de la publicació del volum Governare la metropoli: il Piano Territoriale Metropolitano di Barcellona, coordinat pels professors Antonio Acierno i Angelino Mazza, la Università degli Studi di Napoli Federico II i les Edizioni Scientifiche Italiane han organitzat unes jornades de debat a la ciutat partenopea. Els encontres, que es celebraran els propers dia 6 i 7 de desembre, tindran per objectiu contrastar les realitats metropolitanes d'ambdues ciutats i, en particular, analitzar, a partir de l'estudi del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, la forma com el planejament territorial pot contribuir avui a afrontar els reptes ambientals, socials i econòmics a les metròpolis mediterrànies europees.
Així, la primera jornada, Gli strumenti di governo delle regioni urbane, tindrà lloc el dia 6 de desembre a les 15.30h. a la Sala R. d'Ambrosio de la Facoltà di Architettura de la Università Federico II. Consistirà en una sessió acadèmica que s'obrirà amb una presentació a cura del editors del volum, seguida d'una conferència d'Oriol Nel·lo i d'un debat amb el director del Laboratorio di Urbanistica e Pianificazione Territoriale, el president del Parco Nazionale del Vesubio i professors universitaris de diversos departaments.

La segona sessió, Il valore della pianificazione nel governo delle regioni urbane, es celebrarà el dia 7 de desembre a la Sala de Conferències de les Edizioni Scientifiche Italiane, a les 17h. En aquest cas, després de les presentacions i de la conferència, prendran part en el debat diversos representants institucionals, entre els quals es comptarà el Rector de la Universitat i el President de la Regió Campania.
Vegeu el programa complert de les jornades a la web de la Università degli Studi Federico II.