Models del món: de la utilitat de la Geografia

El proppassat dia 11 d’agost, el geògraf italià Franco Farinelli publicava a Il Sole 24 Ore un extens comentari sobre la desaparició pràcticament absoluta de l’ensenyament de la Geografia, com a disciplina, en l’educació secundària a Itàlia. L’esdeveniment s’ha produït  arran de la reforma promoguda l’any 2008 per Mariastella Gelmini, Ministra d’Instrucció en un govern presidit per Silvio Berlusconi.  

L’article de Farinelli resulta particularment interessant perquè, lluny de tota vel·leïtat corporativa, constitueix una lúcida anàlisi de la utilitat del coneixement geogràfic en la societat contemporània. Des de la perspectiva de la situació catalana actual la seva anàlisi esdevé, a més, molt oportuna ja que permet reflexionar sobre la forma com el saber geogràfic pot contribuir de manera substantiva a definir i a organitzar nous subjectes socials i polítics capaços de transcendir la lògica i les limitacions de l'Estat-nació (tant dels existents en l’actualitat com d’aquells que hom voldria crear en el futur).

Així, tot reprenent alguns dels arguments ja exposats en el seu Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), Farinelli escriu que, avui, el principal repte de la Geografia rau en la possibilitat d'articular formes de representació i interpretació del món que vagin més enllà dels principis que la geometria euclidiana assigna a l'extensió -la continuïtat, l'homogeneïtat i la isotropia-, aquells en què s'ha basat, des de Ptolomeu, la representació cartogràfica. Com és ben sabut, a través d'aquesta lògica de representació i anàlisi el saber geogràfic ha tingut un paper fonamental en la configuració del món tal com el coneixem, és a dir, dividit en Estats-nació sobirans, cadascun dels quals ha volgut caracteritzar-se, precisament, per trets que semblen correspondre estretament a aquells principis euclidians: la intangibilitat de les fronteres, la continuïtat del territori, l'homogeneïtat cultural i lingüística, la isotropia concebuda com l'articulació del territori al voltant d'un únic centre. Així, hom ha pogut afirmar que sovint, en la societat moderna, al mapa no te com a funció tant la representació de les realitats territorials com la seva prefiguració.

Doncs bé, la integració de l'economia mundial, la interrelació de les xarxes, el desenvolupament tecnològic i el sorgiment de subjectes que comparteixen interessos subjectius i objectius sense residir en el mateix territori han provocat tant la crisi de l'Estat-nació tradicional, com la crisi de les formes de representació i anàlisi de les configuracions espacials. Davant aquesta concurrència de reptes, de cap manera casual, la Geografia ha de construir nous "models del món" capaços de combinar, en els seus pressupostos i anàlisi, una sèrie d’antítesis fonamentals:  la comprensió dels fluxos globals amb l’explicació de l’increment de la vindicació del lloc; la mesura de la distància física amb l’estudi de les noves formes de relació que en prescindeixen; la definició de grups socials que a diversos nivells d’escala (ibèrica, europea, planetària) comparteixen els mateixos interessos amb la sensibilitat per la continua recreació de la diversitat cultural; la constatació de la vitalitat de les pràctiques socials espontànies amb la voluntat de dissenyar instruments i polítiques per tal d’ordenar-les sobre el territori. Si aconseguís acomplir aquest tasca, la Geografia -a Catalunya, a Espanya i arreu- podria contribuir de manera decisiva a fer visibles i a organitzar noves pràctiques socials i polítiques capaces de superar la lògica tradicional de l'Estat-nació i a substituir-les per noves formes d'organització política més adequades a allò que, avui, el desenvolupament tecnològic i les necessitats socials possibiliten i requereixen.

Es dirà, amb raó, que al llarg de la història la Geografia ha contribuït molt sovint a la creació de mites i mistificacions, a construir ideologies territorials, a la mateixa configuració del món a partir precisament de la seva subdivisió en unitats estatals. Doncs bé, es tracta ara d'avançar exactament en la direcció oposada i assumir el compromís d'aportar al debat visions crítiques, problematitzadores de les veritats comunament acceptades, més basades en arguments que en prejudicis. Visions que, com dèiem, permetin posar en relleu l'existència de les noves formes de relació espacial, coordinar l'acció dels subjectes socials transformadors i construir-a Catalunya, a Espanya i a Europa-nous sistemes de govern capaços tant de superar les limitacions del Estat-nació com de promoure una major justícia social.

Els focs de la Serra de Tramuntana: gestionar el territori, protegir el paisatge

La notícia dels focs que han cremat aquests dies a la Serra de Tramuntana de Mallorca ens arriba poques setmanes després d’haver-hi estat, preparant treball de camp per als nostres alumnes, acompanyats per l’hospitalitat i la saviesa dels companys geògrafs mallorquins. Ha estat precisament un d’ells, Onofre Rullan,  professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, qui acaba de publicar una lúcida anàlisi de les causes de fons dels incendis.

“De la mateixa manera que els canvis estratègics en la indústria automobilística nord-americana han devastat el paisatge (urbà) de Detroit,” escriu, “els canvis a favor del model econòmic turistico-immobiliari devasten el nostre paisatge (agroforestal). Els boscs secularment s’havien explotat extraient-ne l’excedent de biomassa i, de sobte, s’abandonen. Tanmateix han seguit produint la biomassa que se’ls extreia tot just abans de l’abandó, com si les fàbriques de Detroit seguissin produint els cotxes que exportava la ciutat abans del canvi neoliberal en la política econòmica nord-americana a favor del sector tecnològic i de la desconcentració productiva. L’acumulació de cotxes, com la de biomassa no extreta, segur que tard o d’hora produiria un gran incendi.” (vegeu el text complert de l’article d’Onofre Rullan, al diari Ara del proppassat 30 de juliol).

Les paraules del geògraf mallorquí constitueixen un excel·lent antídot davant les argumentacions simplificadores dels orígens dels incendis que estem habituats a escoltar (tant aquelles que atribueixen genèricament els focs a la urbanització abusiva, com les que cerquen les seves causes en el “excessos” de protecció). El foc, ve a dir-nos, és un element consubstancial a l’evolució del paisatge mediterrani;  el problema essencial, tanmateix, és que els focs esdevenen cada vegada més devastadors per dos tipus de raons: per un costat, la desaparició de les activitats agroforestals que, tradicionalment, n’havien reduït les causes i limitat les conseqüències; i, per l’altre, la pressió antròpica que col·loca en territoris amb alt risc d’incendi nombrosos béns i activitats.

Heus aquí la paradoxa: apreciem la Serra de Tramuntana com a “paisatge cultural” -el paisatge construït per la feina esforçada de les generacions que al llarg dels segles que varen aixecar les terrasses de Banyalbufar, el camps de tarongers de Sóller, les marjades de pedra seca dels olivars,...- sense parar esment a que la cultura que l’havia engendrat ha deixat d’existir. La paradoxa és encara més punyent perquè les activitats econòmiques que han vingut a transformar i a substituir de manera irreversible aquella cultura, en particular el turisme, es recolzen precisament en els paisatges que ella havia engendrat a través el seu diàleg secular amb el medi. Així, el paisatge, base de l’atractiu turístic i del desenvolupament econòmic, va esdevenint cada vegada més fràgil (com els focs venen dramàticament a recordar-nos) per raó de l’abandonament de les activitats tradicionals propiciat pel mateix turisme.   

Doncs bé, si les activitats agroforestals tradicionals son un element essencial tant per al manteniment de la biodiversitat com de la riquesa i bellesa dels nostres paisatges; i si aquesta riquesa i aquesta bellesa resulten decisives per al benestar de les generacions presents i futures, no seria enraonat destinar més recursos i esforços a mantenir-les? Certament, es tracta d’un tipus de política que no va en la direcció de l’onada desreguladora que assola Europa (i Catalunya, i les Illes Balears) però constitueix una necessitat cada vegada més urgent.

Per a la protecció dels valors dels nostres paisatges resulten imprescindibles les mesures de protecció del sòl no urbanitzable, per tal d'evitar-hi l’expansió indiscriminada de la urbanització. Calen així mateix, accions per al reconeixement, la defensa i el gaudi públic d’aquest paisatge, de les que a la Serra de Tramuntana, precisament, es poden trobar tant bons exemples (de la protecció de Sa Dragonera a l’adquisició de la finca de la Trapa per part del Grup d’Ornitologia Balear, de la declaració de la Serra com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a l’escola de margers o el disseny del sender GR 221). I cal finalment, retribuir i donar suport a les activitats agrícoles i forestals tradicionals no només pel valor (sovint important) de la seva producció, sinó també per la seva funció social en la protecció i gestió del paisatge.

La urbanització del litoral valencià

La Universitat de València acaba de publicar un interessant treball sobre el procés d'urbanització del litoral valencià durant les darreres dècades. Es tracta de l'estudi Crecimiento urbanístico en la zona costera de la Comunidad Valenciana (1987-2009), realitzat per l'enginyera Carmen Zornoza sota la direcció dels geògrafs Joaquim Farinós i Joan Romero. El volum ha estat publicat en la col·lecció "Desarrollo Territorial. Estudios y Documentos", dirigida per aquest darrer.
Carmen Zornoza utilitza dues fonts per a l'estudi de la transformació dels usos del sòl en els municipis costaners del País Valencià:  per al període 1987-2005, la sèrie d'imatges satel·litals de CORINE Land Cover , i  per als anys 2005-2009, el Sistema de Información de Ocupación del Suelo en España. Les dades que n'extreu venen a mostrar de manera diàfana la profunditat i la velocitat del procés d'urbanització del sòl en la franja costanera durant el període estudiat. El lector dirà, amb raó, que la tendència té arrels molt antigues, tant és així que Vicent Maria Rosselló Verger ja va poder parlar, fa molts anys, de "l'obstinada concentració litoral del poblament" valencià. Però la rotunditat d'allò que ha ocorregut en els darrers anys no serva proporció a res del què hagi pogut tenir lloc en el passat.
En efecte, Zornoza mostra com en el període 1987-2005 la superfície de sòl artificialitzat (per a usos residencials, industrials, serveis, infraestructures, etc.) va passar en la franja territorial dels 500 metres a partir de la riba del mar de 8.103 a 11.410 ha, amb un creixement en 18 anys de 3.307 ha, i un increment respecte la superfície inicialment artificialitzada del 40,8%. En la franja entre els 500 i els 1000 metres, la superfície urbanitzada passava de 4.130 a 6.593 ha amb un increment del 59,6%, i en el territori dels municipis costaners situat més enllà de la franja de 1000 metres el sòl artificialitzat saltava de 18.805 a 33.133 ha amb un increment, extraordinari, del 76,2%. L'evolució del litoral valencià mostra així el mateix patró que ja s'han observat en d'altres parts de la costa mediterània: una urbanització accelerada, la pràctica colmatació del front litoral (de forma que l'any 2005 ja més del 50,5% de la franja dels 500 metres estava urbanitzada) i la tendència de l'ocupació del sòl a anar-se desplaçant amb gran intensitat i velocitat cap a les franges immediates del rerapaís. Les dades proporcionades pel SIOSE per als quatre anys posteriors (2005-2009) confirmen la continuïtat dels trets principals d'aquest procés.
Com es pot veure, les dades venen a corroborar el consum massiu de sòl a Espanya durant el darrer quart de segle i, en particular, durant allò que s'ha vingut a denominat "la dècada prodigiosa" de l'urbanisme espanyol. El cas del País Valencià resulta tanmateix de particular interès per la seva intensitat i pel fet d'afectar territoris especialment sensibles des del punt de vista ambiental i rellevants des del punt de vista paisatgístic, com, per exemple, l'Horta de València de la que parlàvem fa uns dies.
Carmen Zornoza conclou el seu estudi amb un capítol titulat "¿Otro modelo es posible?, en el que exposa la necessitat de polítiques públiques per tal d'ordenar el territori costaner. Així, a la vista de les dades aportades reflexiona sobre la inoportunitat de la modificació de la Ley de Costas estatal i estableix un interessant paral·lelisme entre el cas valencià i el règim jurídic del litoral català, amb especial referència al Pla director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya l'any 2005.  

L’abolició de les províncies a Itàlia

El govern italià, presidit per Enrico Letta, ha emprès una modificació constitucional per tal d’abolir les províncies. El projecte que va ser aprovat pel Consell de ministres el proppassat dia 5 de juliol, comporta la supressió de tota referència a la província en el text constitucional i preveu, literalment: “Al cap de sis mesos a partir de l’entrada en vigor de la llei constitucional les províncies queden suprimides. Sobre la base de criteris i requisits definits amb una llei de l’Estat, l’Estat i les regions establiran les formes i les modalitats per a l’exercici de les respectives funcions” (vegeu el text complert del projecte: Disegno di legge costituzionale: Abolizione delle Province. Consiglio dei Ministri: 05.07.2013). 

Amb aquesta iniciativa culmina una revisió profunda de l’arquitectura institucional italiana que fou iniciada l’any 2012 pels governs “tècnics” de Mario Monti, a través de diversos projectes destinats a variar l’organització i el mapa provincial. Semblaria doncs que -en cas que la reforma proposada arribés a culminar el seu itinerari legislatiu en la complexa situació política italiana- podria obrir-se la possibilitat d’avançar vers una estructura de caràcter més federal, en la que l’administració local de cada una de les regions depengués més plenament del respectiu govern autònom. Així mateix, sembla consolidar-se la possibilitat de dotar les ciutats metropolitanes d’administracions específiques, tal com la legislació italiana preveu des de fa més de vint anys.

Com és sabut, la instauració i evolució de les províncies a Itàlia presenta assenyalades similituds amb el cas espanyol. Nascudes en un i altre país en el terç central del segle XIX sota l’influx de l’esclat revolucionari francès, concebudes com instrument per a l’articulació de l’Estat liberal, varen conèixer en ambdós casos una gestació treballada i difícil, fins a la seva implantació definitiva, el 1833 a Espanya, i després de la Unificació a Itàlia. L’adveniment de les regions italianes per la Constitució de 1948 i de les comunitats autònomes a Espanya a partir de 1978, varen deixar les províncies en una situació paradoxal: nascudes per a la gestió d’un Estat unitari i centralista, havien de conviure ara amb unes institucions –les regions i les comunitats autònomes- concebudes, precisament per a la descentralització de l’administració pública i el reconeixement del autogovern. No és doncs d’estranyar que des d’àmbits diversos la pervivència de la institució provincial hagi estat reiteradament qüestionada en ambdós països, impugnació que ha tingut particular ressò a Catalunya.  

Com és sabut, també a Espanya el govern de l’Estat està impulsant en l’actualitat una reforma de les províncies (vegeu-ne el text a Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, versión 18.02.2013, tras el informe del Consejo de Ministros de 15.02.2013). Els arguments amb els que ho fa són gairebé intercanviables amb els que s’utilitzen a Itàlia: la reducció de la despesa pública, la racionalització de l’administració i la millora en la gestió dels serveis. La paradoxa (una altra) és que, tot partint d’arguments gairebé idèntics, el camí emprès pel govern espanyol és diametralment oposat de l’italià: si allà les reformes han previst una reducció del paper de les províncies, fins arribar a la seva eventual supressió, aquí el govern en propugna un enfortiment, tot conferint-los competències dels ajuntaments i utilitzant-les com a plataforma per incrementar la presència territorial de l’Estat en detriment de les comunitats autònomes, en el marc d’un projecte recentralitzador d’accentuades connotacions nacionalistes espanyoles. 

Barcelona i Catalunya: les arrels del debat sobre el policentrisme del sistema urbà català

La revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales acaba de publicar un número monogràfic (176, estiu 2013) dedicat a l'estudi del policentrisme urbà en les àrees metropolitanes espanyoles. El quadern, dirigit per l'enginyer José María Ureña Francés, professor de la Universidad de Castilla-la Mancha, aborda un tema que, com és sabut, té, des de fa anys, una gran importància en el debat internacional sobre el planejament i gestió de les grans àrees urbanes, ja que els sistemes urbans policèntrics semblen presentar nivells d'eficiència funcional, sostenibilitat ambiental i fins i tot cohesió social més alts que els sistemes monocèntrics o dispersos.
El volum s'obre amb dos articles de caràcter conceptual relatius al concepte sobre el policentrisme (confegits, respectivament, pel mateix José Maria Ureña et al. i de Carlos Marmolejo et al.), així com d'un interessant assaig sobre el tema, sempre espinós, de la delimitació de les àrees metropolitanes espanyoles (Pablo Reques i Olga de Cos). Es presenten, tot seguit, diversos articles sobre el tema del policentrisme en set àrees metropolitanes de l'Estat: Madrid (Eloy Solis et al.), Barcelona (Oriol Nel·lo), Astúries (Fermín Rodríguez i Manuel Carrero de Roa), Santander (Olga de Cos i Ángela de Meer), Valladolid-Palencia (Juan Luís de las Rivas et al.), Tarragona (Antonio Font) i San Sebastián (Ángel Martín Ramos et al.). El monogràfic es clou amb un treball sobre la xarxa de ciutats mediterrànies (José Luís Gómez Ordoñez i David Cabrera).
El cas de les ciutats catalanes és estudiat, com es pot veure, en l'article de l'arquitecte Antonio Font i en el d'Oriol Nel·lo. Aquest darrer, titulat "Barcelona y Cataluña. Las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán", explora les connexions entre el debat sobre les propostes d'ordenació policèntrica del sistema urbà català i els avatars de l'evolució històrica de Catalunya durant els darrers cent anys, per tal de mostrar com el debat sobre la forma i la funcionalitat urbana ha estat -i és- part inseparable de la pugna més general sobre l'organització i la distribució de la riquesa en la societat catalana i del mateix encaix de Catalunya en el marc ibèric. El treball s'estructura en tres apartats que es corresponen a sengles fases del debat sobre el policentrisme a Catalunya: "Les viles espirituals: el temor a la ciutat i el naixement de l'alternativa descentralitzadora (1909-1939)"; "Contra las Babeles de piedra y asfalto: els intents de concreció de l'alternativa policèntrica sota el franquisme (1939-1976)"; i "Cap a la Ciutat de Ciutats?: l'estratègia policèntrica com a ordenació i no com a impugnació de les dinàmiques metropolitanes (1976-2010)". 

Procés d'urbanització i qüestió energètica

El procés d’urbanització i la qüestió energètica són dos dels vectors que estan configurant el present i el futur de les societats contemporànies. Paradoxalment, per un llarg període, que cobreix gairebé tres quartes parts del segle XX, va semblar que els dos temes podien considerar-se i tractar-se de manera independent. En particular, des del camp del planejament urbanístic es va actuar molt sovint com si el subministrament d’energia no tingués cap límit. Més encara, durant bona part del segle XX va poder semblar com si la ciutat pogués ser pensada i desenvolupada de manera separada de les preocupacions ambientals. La paradoxa és encara més colpidora si hom te en compte que el naixement de l’urbanisme modern, en el segle XIX, havia estat directament motivat, entre d’altres raons, per la preocupació pel subministrament d’aigua, el sanejament i altres temes directament relacionats amb el medi ambient.

No va ser fins la segona meitat del segle passat quan la crisi de les energies basades en fonts no renovables, les dificultats en l’accés als recursos hídrics i la constatació del procés de canvi climàtic van evidenciar que els problemes urbans no podien ser enfrontats de manera separada de les qüestions ambientals. I, viceversa, va esdevenir també clar que no es podien resoldre els problemes ambientals i energètics sense inscriure’ls dins de les polítiques urbanes.

Precisament per debatre sobre la relació entre el procés d’urbanització i les qüestions energètiques es celebra els dies 2 i 3 de juliol a Roma la conferència Energies for Future Urban Environments. Es tracta d’un encontre, organitzat per la Fondazione ENEL, que aplega experts de tot el món, juntament amb alcaldes de grans ciutats i representants de les empreses elèctriques. La conferencia, el coordinador científic de la qual és Oriol Nel·lo, combinarà ponències científiques amb una taula rodona d’alcaldes i tallers. Hi participaran, entre d’altres, experts com Zhu Dajian, de la Tongji University de Shanghai, Claudia Rodriguez Seeger, de la Pontificia Universidad Católica de Chile , Jan van der Borg, Catholic University of Leuven, Christopher Kennedy, University of Toronto, Federico Butera, Politecnico di Milano, Stefaan Simons, University College of London Australia, Francesc Muñoz, Universitat Autònoma de Barcelona, Richard Plunz, Columbia University, New York, Carlo Ratti, MIT, SenseAble City Lab, Cambridge(US), Chris Goodall, Carbon Commentary, Oxford, i Pier Paolo Maggiora, Pier Paolo Maggiora & Associati, Torí.

                

La destrucció de les hortes mediterrànies

Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies: L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.

La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.

Homenatge a Enric Lluch

El dia 4 de juny s'ha celebrat a l'Institut d'Estudis Catalans, del que era membre emèrit, un acte d'homenatge al geògraf Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012), organitzat pel mateix Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Associació Catalana de Ciència Regional i el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Intervingueren en la sessió, a la que assistí un públic molt nombrós que omplí la Sala Prat de la Riba de la seu de l'Institut, el president de l'IEC, Salvador Giner, el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Sancho, i Oriol Nel·lo, que pronuncià la conferència "Quatre lliçons d'Enric Lluch", el text de la qual serà publicat properament a la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. El lector interessat trobarà el vídeo complert de l'acte a la videoteca de l'IEC.
Per la propera tardor s'està preparant una altra jornada sobre d'Enric Lluch a la Universitat Autònoma de Barcelona, que versarà en particular sobre la seva trajectòria universitària.

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.

En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.

En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 

Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 

"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.  

Projectes urbans per a l’Alguer

 A l’Escola d’Arquitectura del’Alguer està duent a terme aquest curs un projecte que és una bona mostra tant de l’interès que susciten les polítiques urbanes dutes a termes a Catalunya durant els darrers anys, com de la vigència dels llaços culturals que existeixen entre les realitats algueresa i catalana.

La proposta didàctica –dirigida pels professors Francesco Indovina, Oriol Nel·lo, Giuseppe Onni, Valentina Simula i Miriam Mastinu- consisteix en l’elaboració de diversos projectes de rehabilitació urbana a l'Alguer per part dels estudiants de segon curs de projectació urbanística . La inciativa s’inspira de manera molt directa en els objectius i els mètodes de la Llei de Millora de Barris i Àrees Urbanes que requereixen d’atenció especial, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2004. Així, el proppassat mes de març els estudiants participants en el projecte varen viatjar a Catalunya, on varen ser acollits a la Universitat Autònoma de Barcelona, i varen realitzar treball de camp a diversos barris de ciutats catalanes, amb l’objectiu de conèixer de primera mà algunes de les realitzacions més destacades derivades de la Llei de Barris. D’aquesta manera, rebuts pels ajuntaments dels respectius municipis, varen visitar els barris de Poble Sec, Roquetes i Trinitat Vella, a Barcelona, Collblanc-la Torrassa, de l'Hospitalet, i Palau-Rocafonda, de Mataró.

A partir d’aquí, els estudiants han pogut escollir 11 espais de la ciutat de l’Alguer i hi estan projectant intervencions d’espai públic, equipaments, millora de la viabilitat, potenciació del transport públic i programes social. Es tracta del barri de Sant Agustí, l’avinguda XX de Setembre, el mercat de la Petraia, l’edifici de Cavall Marí en els baluards del mar, les places del Centre Històric, l’estació ferroviària i els seus entorns, el braç de ponent del port, els espais esportius entre la Petraia i Maria Pia, les antigues Vidreries, el barri del Carme i l’antiga fàbrica del cotó. L'ajuntament de l'Alguer ha mostrat el seu interès per a l'exercici, de manera que la Regidora de Cultura, senyora Romina Caula, ha volgut entrevistar-se amb tots i cada un dels 11 grups que duent a terme els projectes.

El conjunt del projectes serà presentats públicament el dia 28 de juny. Els actes de cloenda de curs consistiran en un concurs en els que participaran els onze projectes i d'una exposició que, si el temps no ho impedeix, tindrà lloc als jardins Manno de l’Alguer. Els treballs seran judicats en el concurs per un jurat integrat pel Síndic de l'Alguer, el Director de l'Escola d’Arquitectura, el President de la secció sarda de l'Institut Nacional d'Urbanisme, el president de la secció del Col·legi d'Arquitectes a la província de Sàsser, una vice-rectora de la Universitat de Sàsser i el representant de la Generalitat a l’Alguer.  

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona a Harbin, Torí i Londres

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat pel govern de la Generalitat el mes d'abril de 2010, ara fa tres anys, segueix atraient una certa atenció en els mitjans professionals internacionals. N'és bona mostra el fet (d'altra banda fortuït) que en un mateix dia, el 15 de maig, hagi estat objecte de presentació i debat en contexts tan diversos com Harbin, Torí i Londres.
La primera presentació ha tingut lloc al Harbin Institute of Technology, a Manxúria, República Popular Xina, dins les jornades Urban Planning and Sustainable Development. City and Countryside, organitzades per aquesta institució en col·laboració amb la Universitat de Sassari i de l'Ambaixada d'Itàlia a la Xina. La presentació fou realitzada per Joan López, director de l'àrea d'estudis urbans de l'Institut d'Estudis Territorials. López, que participà directament en l'elaboració de la memòria del Pla, realitzà una presentació sobre la gènesi del document i les seves implicacions sobretot pel què fa a la contenció de la dispersió urbana i la protecció dels espais oberts.
La presentació de Torí s'afegeix a la sèrie d'actes dedicats al debat del PTMB a Itàlia, on, en un context de reorganització de l'administració de les ciutats metropolitanes, el Pla ha atret en els darrers anys una notable atenció. En aquest cas, la intervenció corregué a càrrec del geògraf Josep Báguena, de la Diputació de Barcelona, en el marc del seminari internacional Occupazione del suolo e sviluppo sostenibile nei territori dell'arco mediterraneo. Báguena està elaborant en l'actualitat una tesi doctoral sobre la coordinació entre els planejaments territorial i urbanístic a Catalunya.
Finalment, el mateix dia 15, Oriol Nel·lo pronuncià la Sir Peter Hall Annual Lecture a University College London. La conferència, organitzada per la Bartlett School of Planning, versà sobre el tema Urban Dynamics and Public Policies in Metropolitan Barcelona i es clogué, precisament, amb una presentació de les línies generals del Pla Metropolità.
No deixa de ser significatiu que, en un context  polític europeu (i espanyol) caracteritzat per les pressions desreguladores, el debat del Pla Territorial Metropolità barceloní sigui vindicat i considerat d'interès en els mitjans professionals internacionals.

Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.