Big Data: oportunitats i riscos

L’aplicació i ús de les tecnologies de la informació permet  generar, emmagatzemar i processar grans quantitats de dades relatives al comportament dels ciutadans i el funcionament de les ciutats. Aquest fenomen, d’una magnitud sense precedents, engendra, per un costat, grans expectatives i, per l’altre, assenyalats temors. En el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona pot veure’s aquests dies l’exposició Big Bang Data, que té la virtut d’oferir una imatge ponderada del tema i fugir tant de les visions triomfalistes que veuen en la smart city la solució de tots els problemes urbans i socials, com de les interpretacions apocalíptiques, segons les quals l’acumulació de dades porta de manera inevitable les societats contemporànies cap a la manipulació i el control social.

L’interès de la qüestió es deriva del fet que, com és sabut, la difusió de les tecnologies de la informació permet aplegar quantitats ingents de dades sobre els comportaments socials pràcticament sense cost marginal per al seu dipositari: l’Internet ha esdevingut com una gran plaça pública en la qual cada usuari (amb el seu historial de cerques, el seu correu, la seva activitat comercial,...) genera dades de manera continuada; els telèfons mòbils i d’altres gadgets poden facilitar dades no només sobre els orígens i les destinacions de les trucades efectuades pels seus usuaris, sinó sobre els seus desplaçaments i hàbits; la domòtica ofereix possibilitats fins ara insospitades per conèixer no només els consums energètics o hídrics de les famílies sinó també les formes de vida dels ciutadans; els pagaments per targeta de crèdit o amb cartes de fidelització ofereixen de manera continuada dades sobre les preferències i la capacitat de compra dels clients, etc.

Aquesta acumulació de dades de tota mena, allò que ha vingut a denominar-se la datificació de la societat, és un fenomen del tot nou que ofereix, en primer lloc, enormes oportunitats. Per a l’estudiós de la societat o per a les administracions públiques, la disposició de dades massives pot ser una eina formidable per a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i per la millora de la seva gestió: n’hi ha prou en esmentar les possibilitats que obre, per exemple, per a l’estudi i la gestió de la mobilitat urbana, el coneixement de la totalitat dels desplaçaments reals d’una part substantiva de la població. D’altra banda, les plataformes digitals permeten trencar el caràcter unidireccional que la generació i difusió de dades havia tingut tradicionalment: uns pocs emissors (serveis d’estadística, administracions públiques, grans corporacions) generaven les dades que eren després utilitzades per una munió de receptors. En canvi ara, com ja va assenyalar fa anys Michael Goodchild, qualsevol ciutadà pot ser alhora un emissor i receptor de la informació (geogràfica o de qualsevol altra mena), de tal manera que els emissors tradicionals han perdut l’antic monopoli. L’increment de les capacitats d’acció ciutadana que  aquest fet origina es pot constatar cada dia: en la difusió de dades sobre la catàstrofe de Fukushima o en l’organització de moviments urbans com Occupy Central a Hong Kong, per esmentar només dos exemples recents.

Resulta però innegable que els riscos derivats l’acumulació massiva de dades sobre el comportament del ciutadans són també enormes. En primer lloc, la disposició i comercialització de dades sobre les preferències, els hàbits, els comportament comercial o l’estat de salut de cadascú permet des d’incrementar la manipulació publicitària, fins a la de seleccionar la ciutadania a l’hora de concedir un crèdit, assignar un lloc de treball o contractar una pòlissa d’assegurança. Com s’ha dit tantes vegades, si el servei és gratuït -com el d’aquest mateix blog que esteu llegint- això es deu a que l’usuari (o les dades sobre l’usuari) són el producte. D’altra banda, la disposició, acumulació i tractament de dades que afecten la vida personal dels ciutadans per part de serveis d’informació i dels Estats obre possibilitats esfereïdores de control de la població i de vulneració de la intimitat. Les revelacions d’Edward Snowden han representat en aquest camp la fi de la innocència i de la confiança ingènua en l’ús de les tecnologies de la informació per a moltes persones arreu del món.

Qui visiti la recomanable exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es farà, sens dubte, més conscient de les potencialitats que l’ús de les tecnologies de la informació suposa. I es ratificarà també en el convenciment que la creença segons la qual els canvis en les tecnologies de la informació –la smart city o els big data- poden resoldre per si sols els problemes urbans és un miratge: quan més potents siguin les tecnologies i major el volum de dades, més necessari és que la política aconsegueixi encaminar-ne la utilització en benefici de la col·lectivitat. 

[Imatge: CCCB]

El debat sobre l'espai públic: la plaça Lesseps com a exemple

Oriol Bohigas ha escrit que “la ciutat no són ni les seves àrees residencials, ni els seus ferrocarrils, ni les seves autopistes, ni els seus carrers funcionals, ni els seus edificis, ni els seus monuments en particular, sinó el conjunt de tot el seu espai públic. A les ciutats l’espai públic és el lloc de la identitat col·lectiva”. És precisament aquest caràcter el que fa dels usos i el disseny de l’espai públic un tema intrínsecament conflictiu. Diversos són els interessos que conviuen a la ciutat, diverses són els “identitats col·lectives” que es voldrien fer prevaldre i diverses són, necessàriament les aspiracions de cada grup social respecte l’espai públic.

No és doncs d’estranyar que el debat sobre l’espai públic sigui una constant en les nostres ciutats. Es tracta d’una expressió de les tensions permanents entre l’ús lliure de l’espai col·lectiu o la seva apropiació per determinats interessos o grups, entre els diversos usos (el trànsit, el lleure, el comerç, el descans,...) que hi han de conviure, entre els diversos comportaments que hom voldria veure afavorits pel seu disseny. Aquestes tensions i conflictes conflueixen amb tanta força en alguns espais urbans que la seva configuració acaba esdevenint un problema aparentment irresoluble, una nafra permanentment oberta en el cos de la ciutat: les Halles a París, la plaça de Martim Moniz de Lisboa, la plaça de Lesseps a Barcelona, en són bons exemples.

Precisament sobre aquest darrer cas el geògraf Brais Estévez acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de l’estudi El procés de producció de la Plaça Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans, que ha estat dirigit per la professora Maria Dolors Garcia Ramon, i a la que el tribunal, integrat pels professors Rubén Lois, Antoni Luna i Anna Ortiz, assignà la màxima qualificació.

L’aproximació d’Estévez al tema resulta particularment interessant: per un costat, combina una varietat de mètodes, del treball arxiu a l’observació etnològica, de l’entrevista en profunditat als qüestionaris anònims, de les sessions de debat en grup a la percepció personal; per l’altre, l’autor rebutja la interpretació apriorística, formal o representacional de l’espai públic, i tracta d’explicar-lo com un objecte sense cap identitat ontològica, sinó com un lloc configurat per les múltiples inter-relacions entre entitats heterogènies de tota mena, humanes i no humanes.

Així, el treball conté, en primer lloc una visió històrica de l’evolució del lloc al llarg del darrer mig segle (“La guerra de Lesseps. Una controvèrsia urbanística en dos actes”), en els que repassa els antecedents de la polèmica configuració de la plaça, el debat públic encès que suscità en els anys 60 i 70, la insatisfacció generalitzada respecte la solució assolida llavors, els nous projectes de reforma arribats amb el tombat de segle, les propostes de l’arquitecte Albert Viaplana (projectista d’altres notables places barcelonines, com la dels Països Catalans, a Sants, o la d’Europa, a l’Hospitalet), l’assaig de participació ciutadana en el que, com és sabut, tingué una importància cabdal la intervenció de l’arquitecta Itziar González, i la construcció, després de múltiples polèmiques i tensions, de la configuració actual.

Oferta aquesta visió històrica, el treball s’endinsa en l’estudi dels usos de la plaça  i explora les raons per les quals ha acabat prevalent la noció de que es tracta un espai públic no massa reeixit, integrat per espais monofuncionals poc proclius a generar convivència, la diversitat i la complexitat d’usos, més un lloc de pas i distribuïdor de trànsit que cap altra cosa. Així, l’autor contrasta el comportament dels diversos col·lectius d’usuaris (vells, mares amb canalla, skaters, grups d’adolescents, persones sense sostre,...) i la dificultat de molts d’ells d’empatitzar amb la lògica simbòlica i narrativa de la proposta arquitectònica. 

Aquesta aproximació als usos i a la percepció de la plaça té el seu contrast amb l’estudi del funcionament d’allò que n’és el principal equipament: la biblioteca “Jaume Fuster”, obra de l’arquitecte Josep Antoni Llinàs. L’autor mostra com, en la percepció social majoritària, el disseny i els usos d’aquesta són percebuts com un revers positiu de la plaça. Una realitat reïxida que crida, acull i alberga de manera enraonadament harmònica col·lectius amb necessitats i interessos molt diversos.

L’estudi presenta la virtut de no descansar en apriorismes i de partir de la voluntat d’oferir una lectura de l’espai basada en l’observació i el coneixement directe dels usos que se’n fan, així com de les percepcions diverses que hom en té. Això li permet matisar, sense confutar-les plenament, aquelles interpretacions maniquees i reduccionistes que, per un costat, veurien en el disseny de la plaça un exemple d’arquitectura representacional, formalista, icònica i (fins i tot) patriarcal i etnocèntrica; i, per l’altra, la biblioteca com un exemple d’arquitectura no representacional, que fugint de l’eloqüència, cerca de crear un espai capaç d’acollir i incloure col·lectius i usos diversos.

El tema, certament, resulta polèmic. Precisament per això és tan convenient disposar d’estudis, com el de Brais Estévez, que proposen capgirar la tradició i estudiar l’espai públic des de noves premisses.

[Fotografia: O. Nel·lo] 

La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori. IV Cicle de Conferències "L'ordenació del territori: teoria i pràctica"

El Departament de Geografia de la UniversitatAutònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el IV Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La mobilitat en l’ordenació i la gestió del territori.

El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre la relació entre la mobilitat i l’ordenació del territori: el paper vertebrador de la xarxa viària, la dotació de les infraestructures del transport, el vincle entre la mobilitat exterior i la local, la gestió del transport públic, les potencialitats i limitacions de les formes no motoritzades de mobilitat, la relació d’estreta interdependència entre mobilitat i usos del sòl, seran alguns dels temes tractats.

Els conferenciants que impartiran el cicle són destacats experts en aquest àmbit que, en bona part dels casos, apleguen el coneixement acadèmic amb la pràctica de gestió des de l’administració pública. En cada sessió s’abordarà un aspecte de la planificació i la gestió de la mobilitat, que serà il·lustrat amb la presentació d’un cas pràctic.

Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 22 d’octubre i 26 de novembre de 2014 , a la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació. Prèviament, el dia 1 d'octubre a les 19h, es celebrarà la conferència inaugural de l'edició d'enguany, que serà dictada a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47) per Joana Barceló,  geògrafa, diputada al Parlament de les Illes Balears i ex-presidenta del Consell Insular de Menorca, sobre el tema Els reptes de la gestió del territori a Menorca. L'acte serà organitzat en col·laboració amb la Societat Catalana d'Ordenació del Territori. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament a geografia.uab.cat/metip a partir del dia 1 d'octubre. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació dels Cicles de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament  ha organitzat els cursos 2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014. Els conferenciants d’aquests cicles han sigut: Josep Báguena, Jaume Busquets, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Francesco Indovina, Joan Llort, Joan López, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Oriol Nel.lo, Joan Nogué, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, Carme Trilla, Joan Vilà Valentí.

PROGRAMA

22 d’octubre 2014

Carme MIRALLES-GUASCH, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la UAB

La mobilitat i l’ordenació del territori. Un binomi imperfecte

29 d’octubre 2014

Joan RIERADEVALL, químic i ambientòleg, professor del Departament d’Enginyeria Química de la UAB i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental

Mobilitat i turisme. L’impacte ambiental de la mobilitat sobre els destins turístics: Menorca com exemple

5 de novembre 2014

Joan MORENO, arquitecte, Universitat Politècnica de Catalunya

La planificació dels usos del sòl com a instrument de contenció i gestió de la mobilitat: el cas del Randstad-Holland

12 de novembre 2014

Jordi JULIÀ, enginyer

El transport públic, element vertebrador i estructurador del territori. Limitacions i potencialitats a la Regió Metropolitana de Barcelona

19 de novembre 2014

Esther ANAYA, ambientòloga, Imperial College London

L’ascens de la mobilitat en  bicicleta. El cas de les grans ciutats espanyoles

26 de novembre 2014

Florencio ZOIDO, geògraf, Director del Centro de Estudios de Paisaje y Territorio

La  xarxa viària en la configuració i la percepció del paisatge. La catalogació de les “Carreteras  Paisajísticas de Andalucía”

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]

Augustos paratges destorbats: el turisme i l'imaginari del paisatge costaner

Joaquim Sunyer, Mediterrània (1910-1911)
Col·lecció Carmen Thyssen

Com en d’altres estius s’ha tornat a encendre en les darreres setmanes el debat recurrent sobre la degradació dels costums a les destinacions turístiques balears. Alguns indrets, com Magaluf i S’Arenal han saltat a les primeres pàgines de la premsa, Bild i The Times intercanvien retrets tot assignant respectivament a anglesos i alemanys (és a dir, a l’altre) els comportaments més necis i degradats, mentre les autoritats locals prometen prendre les mesures oportunes per tal de “netejar” la imatge dels llocs esmentats.

De fet, es tracta d’un debat tan vell com el mateix turisme modern, que, entre d’altres implicacions, té relació directa amb la configuració de l’imaginari col·lectiu sobre el paisatge dels espais costaners. Qui visiti, per exemple, aquests dies la magnífica exposició de la col·lecció Carmen Thyssen al Monestir de Sant Feliu de Guíxols trobarà exposades a la mateixa sala dues pintures, executades pràcticament en el mateix moment, que reflecteixen dues visions del tot contraposades del paisatge costaner: Mediterrània de Joaquim Sunyer (1910-1911) i Bathers on a Beach de Walt Kuhn (1915). La primera presenta l’ideal noucentista de l’equilibri classicista que trobaria en la costa mediterrània la seva expressió més alta, mentre la segona mostra la utilització de la platja com a espai de gaudi i oci.

Walt Kuhn, Bathers on a Beach (1915)
Col·lecció Carmen Thyssen

Es tracta, prou que es veu, de l’oposició ja descrita per l’historiador Alain Corbin a Le territoire du vide: L'occident et le désir du rivage (1750-1840): la contraposició entre la visió del litoral com a lloc de contacte amb allò que és sublim, ideal i transcendent –la imatge de Courbet a la platja de Palavas, per entendre’ns- i aquella mirada que en fa un espai dionisíac de disbauxa i fins de corrupció dels costums –la trilogia de “martinis, coca-cola i desnudeces” amb la que un conegut prelat va voler anatemitzar durant el franquisme la Costa Daurada. Llorenç Villalonga, a Mort de dama, ja va retratar amb sarcasme aquestes visions contradictòries en els mateixos orígens del turisme balear: “A Pollença - això és simbòlic- un llamp acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós. Al mateix lloc on el tità desafiava els elements, les estrangeres banals riuen amb rialles argentines i lleugeres, en maillot de bany. L'augusta majestat dels paratges es veu torbada per la dinàmica dels esports, els indecorosos balls moderns i les veus en llengües estranyes”. 

Més enllà de constatar els orígens antics i el caràcter recurrent de la polèmica, cal assenyalar-ne al nostre

Gustave Courbet, Le bord de la mer à Palavas (1854)
Musée Fabre, Montpellier 

entendre, tres altres aspectes. En primer lloc, resulta evident el fariseisme dels qui s'escandalitzen per descobrir a Mallorca allò que, sense que se n’exclamin, ocorre cada dia en tots els barris de totes les seves ciutats –la banalització de les relacions personals, la mercantilització del sexe, la submissió de la dona, l’abús de l’alcohol. Allò que mou escàndol no són doncs els costums, sinó la seva exhibició desinhibida. En segon lloc, és de subratllar el caràcter eminentment classista de les crítiques, que entronca de manera directa amb els recels envers les vacances pagades i el loisir populaire que fou, com és sabut, una de les conquestes destacades del moviment obrer del segle passat. No deu ser pas casualitat que just en el moment en el que tantes d’aquelles conquestes s’estan posant en qüestió es vulgui estigmatitzar el lleure low cost dels qui menys tenen, a base d’identificar-lo amb imatges de degradació sexual i personal. Finalment, cal destacar l’impacte d’aquesta dualitat d’imaginaris i d’usos del territori en la configuració física del paisatge costaner, en el qual s’aprecia una separació creixent entre els espais d’”alta qualitat” estètica i ambiental, reservats només a uns pocs i els indrets banals destinats a la massa.
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present. 

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

Noves mirades sobre el bosc

Es celebren aquest estiu dues iniciatives sobre la qüestió forestal a Catalunya, ben diverses en el seu caràcter però coincidents en la voluntat d’aportar noves perspectives sobre el coneixement i la gestió del bosc. Es tracta, per un costat, de la celebració, els dies 12 i 13 de juliol, de la 5a. Edició de la Fira del Ferro d’Alins, a la Vall Ferrera, i per l’altre la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges, organitzada per l’Observatori del Paisatge, que tindrà lloc el proper 17 de setembre.

L’estudi i la gestió del bosc ha anat prenent en els darrers temps una importància creixent per diverses raons. A nivell global, l’evolució del bosc és un excel·lent indicador de les tendències de canvi climàtic i la seva gestió adequada pot contribuir, com és ben sabut, a prevenir el procés d’escalfament global a través de l’absorció de CO2. A escala catalana, la seva importància creixent es deriva també de la progressiva extensió de l’espai forestal (arbrat i matollars) que en l’actualitat, segons dades del Mapa de Cobertes de Sòl del CREAF, representa ja el 67,3% de la superfície total d’àmbits com l’Alt Pirineu i Aran i el 56% del total de Catalunya (mentre els conreus representen només el 8,5% i el 29,1% de les respectives superfícies). Finalment, la preocupació per al bosc es deriva també dels riscos derivats de la crisi de les formes de gestió tradicionals, fruit del retrocés de les activitats agràries i de l’evolució dels preus de la fusta.

En aquest context, la Fira del Ferro d’Alins tracta de cridar l’atenció sobre allò que durant segles va ser una activitat industrial estretament vinculada a l’explotació del bosc. La iniciativa és un dels resultats del projecte Boscos de Ferro, un programa de recerca i de dinamització local impulsat l’any 2010 pel Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu iAran, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres entitats. El programa tenia per objectiu investigar i divulgar el coneixement de les activitats de producció de carbó i de ferro que en diversos moments de la història varen ser l’activitat econòmica predominant al bosc de Virós i en el conjunt de la Vallferrera. Aquesta activitat fou particularment intensa entre mitjans del segle XVII i mitjans del XIX, tal com han explicat autors com Albert Pèlachs, que dedicà al seu estudi bona part de la seva tesi doctoral, i Xavier Sudrià, que ha publicat sobre el tema el llibre La Vall Ferrera. Recull d´història,geografia i cultura (Pagès, Lleida, 2011). La celebració de la Fira del Ferro, impulsada ara per l’Ajuntament d’Alins i un gran nombre d’entitats, és un intent de reivindicació d’aquest patrimoni natural, arqueològic, històric i antropològic, des d’una perspectiva que contradiu, de nou, aquelles visions reductives que havien vist l’evolució i el present de la societat pirinenca com quelcom afaiçonat únicament a través de les activitats agrícoles i ramaderes.

Pel seu costat la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges te per objectiu “debatre a fons la relació existent entre els diferents valors i usos (socials, productius, ecològics, estètics, espirituals, terapèutics o identitaris) que s’atribueixen als paisatges forestals i agroforestals de Catalunya i proposar-ne noves formes de gestió i intervenció, així com reflexionar a l’entorn del paper del bosc en els nous referents paisatgístics contemporanis”. Es cerca així d’oferir una aproximació oberta, problemàtica i complexa sobre el paisatge forestal, tot assenyalant la seva importància en el paisatge quotidià de bona part de la població catalana i destacant la importància de l’acció humana en la seva evolució.

D’una i altra iniciativa i d'altres que existeixen -com el Projecte Boscos de Muntanya de voluntariat, molt actiu també a l'Alt Pirineu des de fa quatre anys- se n’han de derivar, ben segur, noves perspectives per a la gestió del patrimoni forestal català. Noves mirades que lluny de perseguir una impossible (i potser contraproduent) retirada de tota acció antròpica o la seva explotació amb criteris únicament econòmics, apostin per formes de gestió capaces de preservar, a través de l’inevitable procés de canvi del paisatge forestal, els valors naturals, patrimonials, estètics i econòmics dels nostres boscos. 
[Fotografia: O. Nel·lo]

La gestió del patrimoni: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu com exemple

Enguany, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu compleix vint anys d’existència. Fundat l’any 1994 com a resultat de la iniciativa d’un grup entusiasta de professionals i de les institucions locals de l’àmbit, ha esdevingut un dels principals centres de referència en la recerca, el manteniment i la divulgació del patrimoni cultural i etnològic pirinenc.

L’experiència de l’Ecomuseu beu, certament, de la rica tradició de la recerca etnogràfica pirinenca d’autors com Joan Lluís o Ramon Violant i Simorra, però ha sabut entroncar amb els nous corrents de la recerca antropològica i de la museologia per projectar-la cap al futur. Així, la tasca dels responsables del centre s’allunya decididament dels tòpics, que, com hem tingut ocasió de comentar recentment, han vist l’Alt Pirineu ja com un reserva de naturalesa verge, ja com un reducte de pràctiques agrícoles arcaiques. Al contrari, ha contribuït a posar de relleu que la muntanya pirinenca és un medi intensament antropitzat des de fa mil·lennis, en el que, al llarg dels segles, han tingut un paper essencial les activitats industrials i els intercanvis amb les terres veïnes. La imatge que en resulta no és pas doncs la d’un Pirineu tancat, pobre, marginal i endogàmic, sinó la d’una societat complexa, profundament involucrada en els grans canvis històrics, rica de recursos i de conflictes.  

Per dur endavant aquesta tasca, els responsables del museu han concebut un equipament que no es reclou en les seves instal·lacions de la casa Gassia d'Esterri, sinó que vol restituir a la societat pirinenca, tan intensament transformada pels avatars històrics i demogràfics del segle XX, la memòria i la reflexió sobre els processos que l’han configurada. Així, la programació de l’equipament ha anat incorporant espais situats en els conjunt de les valls on s’ubica i ha establert llaços de col·laboració importants amb entitats de gestió del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, o de producció cultural de l’àmbit, com el Centre d’Art i Natura de Farrera.

D’altra banda, la tasca realitzada no s’ha limitat a la comesa, importantíssima,  de la conservació i la divulgació d’un patrimoni en perill de desaparició. Al llarg d’aquestes dues dècades, l’Ecomuseu, sol o en col·laboració, ha dut a terme una rellevant activitat de recerca, sobre temes tan variats com el patrimoni arquitectònic, els camins, les activitats ramaderes, la indústria, les instal·lacions militars, l’artesania i la transformació de les formes de vida. En fer-ho, ha esdevingut, també, una palanca per al desenvolupament local –en impulsar i promoure la producció artesana i l’activitat artística- així com, en certa mesura, un centre cívic que aixopluga un gran nombre d’activitats.

Tanmateix, aquesta trajectòria, per tantes raons meritòria, s’enfosqueix en l’actualitat per la precarietat econòmica i l’escassedat de recursos a les que ha de fer front la institució. Dissortadament no es tracta pas d’un fet aïllat, sinó un exponent, un més, de la situació en la que es troben tantes iniciatives culturals en les circumstàncies actuals. Al mateix Pallars Sobirà, el Centre d’Art i Natura de Farrera, citat adés, que fou fundat aproximadament en el mateix moment de l’Ecomuseu, pateix serioses dificultats per perviure. En les comarques de muntanya la fragilitat del medi fa que les conseqüències d’aquestes situacions puguin ser particularment greus i difícils de remuntar.

Les administracions públiques –les locals i la Generalitat- tenen la responsabilitat de fer possible que la tasca de centres com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu pugui continuar, tot fornint els mitjans necessaris. Cal així mateix, enfortir les iniciatives de col·laboració com la de la Xarxa de Museus i EquipamentsPatrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, creada fa uns anys i que passa també per dificultats. Dotar dels recursos imprescindibles els centres culturals d’arreu de Catalunya no és només exigència artística o patrimonial, sinó també un requisit per a la comprensió del nostre present i la construcció del futur. 

[Fotografia: Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya] 

El paisatge de la llum: l’electricitat en la configuració del paisatge pirinenc

Entre els dies 10 i 13 de juliol es celebra a la ciutat de Tremp el curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat. Es tracta d’una iniciativa de gran interès que te com objectiu proposar una reflexió innovadora sobre la relació entre paisatge, societat i producció elèctrica al Pirineu català.

En efecte,  les grans obres per a la construcció de les infraestructures hidroelèctriques que es realitzaren en a les conques de les Nogueres i el Segre al llarg del segle XX contribuïren de manera decisiva a transformar la societat pirinenca i deixaren una empremta extraordinària sobre el paisatge. Ara bé, aquesta empremta ha estat percebuda, molt sovint, de forma negativa. Des de la Renaixença, l’imaginari col·lectiu català ha volgut veure sovint en el Pirineu un reducte de naturalitat i de ruralitat, bressol de la nació i gresol de les essències, que casava malament amb la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques modernes. Així, en la percepció i la presentació del paisatge pirinenc aquestes han estat oblidades, marginades, simbòlicament cancel·lades.

Tanmateix, l’evolució contemporània del Pirineu català –de Catalunya sencera, de fet- seria impossible de comprendre sense tenir en compte el paper primer ordre que la gran empresa hidroelèctrica, amb les seves llums i les seves ombres, hi ha representat. La virtut del curs al què fem referència es precisament cridar l’atenció sobre aquest fet i reivindicar la necessitat de recuperar el patrimoni hidroelèctric com element clau per a la comprensió i, per què no, l’atractiu del paisatge del Pallars i la Ribagorça. Només parant especial esment a elements com les obres gegantines de la Vall Fosca, als embassament de Sant Antoni i Escales, a la intervenció de Mont-Rebei, o a les centrals de Llavorsí i Tavascan es possible explicar i entendre el cúmul d’esperances, penalitats, gestes, enginy, explotació, conflictes i penalitats que han configurat el paisatge i la societat pirinenca contemporània.

Val a dir, a més, que la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques, lluny de ser necessàriament un element negatiu, pot esdevenir, tractada de manera adequada, un motiu d’atracció. Un atractiu per aquells que volen no només consumir imatges estereotipades del territori, sinó entendre’n l’evolució; per aquells que lluny de limitar-se a travessar una contrada aspiren relacionar-se amb els que hi viuen; per aquells que defugen l’estètica convencional dels parcs temàtics i s’interessen per la bellesa creada per al diàleg de la societat amb el seu entorn. A Alemanya varen transformar una gran àrea industrial obsoleta del Rhur en el famós Emscher Park. Més a prop, a les valls del Llobregat es pugna des de fa temps per recuperar i posar en valor el patrimoni de les colònies industrials i les fàbriques de riu. En un context en el que, arreu del món creix la voluntat de comprendre el paper que el factor energètic ha tingut i tindrà en l'evolució de la societat, per què podrien de fer les comarques pirinenques quelcom de similar amb el seu formidable patrimoni hidroelèctric?
El curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat és d’una activitat organitzada per la Universitat de Lleida i l’Ajuntament Tremp. Coordinat per la historiadora Joana Franch, i inaugurat el dia 10 de juliol amb sengles intervencions de l’alcalde de la capital del Pallars Jussà, Victor Orrit, i del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Xavier de Pedro, dedica el dia 11 a la reflexió sobre la relació entre producció d’energia i paisatge (amb una conferència d’Oriol Nel·lo), el dia 12 a explorar la relació entre la industria hidroelèctrica i la conflictivitat social durant la primera meitat del segle XX (amb conferències del sindicalista Josep Maria Àlvarez i de l’historiador Manuel Gimeno), i el quart i darrer dia a la història dels regadius que les intervencions hidroelèctriques varen comportar (amb aportacions de Sisco Farràs, Joan Pericó, Xavier Tarraubella i Sergio Mothe). Es preveuen així mateix visites a Sopeira, central de Pont de Montanyana, Congost de Mont-Rebei  i central de Camarasa. 

[Fotografia: Isidre Blanc] 

Pilar Riera: quaranta anys de Geografia a la UAB

El dia 18 de juny s'ha celebrat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona l'acte de reconeixement als professors del centre que es jubilen enguany. Entre aquests es compten tres professores del Departament de Geografia: Anna Cabré, Maria Dolors Garcia Ramon i Pilar Riera. Totes tres han tingut una llarga trajectòria en el Departament i hi han fet una contribució decisiva per fer-lo esdevenir una referència essencial en la Geografia ibèrica (tal com mostren, per ejemple, els darrers rankings de les universitat espanyoles per disciplines que acaben de donar-se a conèixer).
Les glosses a la trajectòria de les tres professores foren fetes, respectivament, pels professors Montserrat Solsona, Gemma Cànovas i Oriol Nel·lo. En el web del Departament de Geografia pot trobar-se un resum del conjunt de l'acte, que fou presidit per la Degana de la Facultat, doctora Teresa Cabré.
Reproduïm a continuació la glossa a la trajectòria de la professora Pilar Riera.

PILAR RIERA: 

QUARANTA ANYS DE GEOGRAFIA A LA UAB

per Oriol Nel·lo 

Intervenció en l'acte de reconeixement 

Auditori de la Facultat de Lletres, 18 de juny 2014

I.

Senyora Degana de la Facultat, Director del Departament de Geografia i d’altres Departaments de la Facultat, estimats col·legues, benvolguts amics,

Deixeu-me abans que res agrair molt cordialment l’amable invitació a intervenir en aquest acte. És un goig de fer-ho i de contribuir a l’homenatge a la doctora Pilar Riera en motiu de la seva jubilació. Vaig ser alumne de la professora Riera (molt mal alumne, em temo), però ella no m’ho va tenir en compte i al llarg dels anys hem compartit docència, recerca, despatx i moltes altres coses, la més important de les quals és, sens dubte, l’amistat. Ja veieu doncs que tinc motius per estar alhora content i una mica preocupat de ser aquí.

II.

Pilar Riera i Figueras és filla de Barcelona, d’una notabilíssima nissaga d’industrials catalans. Enric Lluch, que va ser mestre seu i que com a bon menestral tenia una aguda consciència social, sempre deia “És que la Pilar és una senyora”. Ho és en més d’una accepció del terme, tal com tots els que la coneixeu sabeu i tindrem ocasió de comentar.

Va estudiar a la Universitat de Barcelona durant els anys seixanta i allà va tenir com a professors, entre d’altres, Joan Vilà Valentí, Joan Maluquer de Motes i Enric Lluch i Martín. S’hi va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció d’Història) en data tan connotada com l’any 1968. Poc després va marxar a Anglaterra a fer una estada d’un curs a la London School of Economics, per estudiar-hi geografia urbana i anàlisi espacial. A través d’aquesta experiència, molt inusual per l’època, va entrar en contacte amb els corrents renovadors de la geografia teorètico-quantitativa que en aquell moment triomfaven ja en els països anglosaxons.  

De retorn d’Anglaterra, es va incorporar al servei d’estudis de Banca Catalana, que dirigia Artur Saurí i on va coincidir amb un conjunt de joves professionals d’extraordinària vàlua: Josep Maria Carreras, Lluís Armet, Ernest Lluch. Però l’experiència fou breu perquè aviat, l’altre germà Lluch, l’Enric, que havia estat professor seu de Geografia d’Espanya a quart curs de carrera, la va cridar per incorporar-se al recentment creat Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cal recordar que el Departament era fruit del disseny de Lluch, qui, després d’haver estat expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva participació a la Caputxinada, fou cridat per Frederic Udina Martorell a la Universitat Autònoma per crear-hi allò que en principi havia de ser un Departament interdisciplinari de Ciències Socials. Aquesta visió, extraordinàriament innovadora, no va residir els embats de l’època, però es mantingué, en bona mesura, en el Departament de Geografia on, durant molts anys, han ensenyat -al costat de geògrafs- historiadors, economistes, enginyers, sociòlegs, demògrafs, etc.

III.

Pilar Riera es va incorporar a la Facultat de Lletres de la UAB l’any 1972, de manera que hi ha estat vinculada durant 42 anys, que es diu aviat. Hi ha sigut, en primer lloc, una professora atenta i dedicada, en un Departament que des de l’inici va voler tenir com un dels seus trets distintius principals la qualitat de la docència. Procedeix doncs d’una visió de la universitat del tot aliena a aquella que ara preval i que concep la docència com una càrrega, gairebé podríem dir com una nosa, de la que te’n pots alliberar, com a premi, si fas molta recerca. Pilar Riera ha ensenyat a grau i postgrau, ha organitzat cursos, ha fet conferències, ha dirigit tesis i tesines, i crec no enganyar-me si afirmo que aquesta ha estat per a ella la principal preocupació i dedicació a la universitat.

Ha estat així mateixa extremadament generosa amb el seu temps i ha dedicat moltes hores a la gestió, a treballar pel Departament entès com a projecte col·lectiu. Aquesta generositat, aplicada a vegades potser en perjudici d’allò que podria ser considerat la “carrera” personal, l’ha portat a exercir en dues ocasions la direcció del Departament (del 1979-1982 i del 1999-2001), a ser membre de un nombre infinit de comissions, a coordinar intercanvis internacionals. Si el nostre Departament ha pogut iniciar enguany un Màsterinternacional d’Ordenació del Territori en col·laboració amb quatre del més prestigiosos centres europeus d’ensenyament en aquest camp això es deu, en molt bona mesura, a la tasca de la professora Riera.

Ara bé, tota aquesta dedicació no li ha impedit pas obtenir resultats molt destacats en el camp de la recerca, perquè ha considerat tots aquests aspectes -la recerca, la docència i la gestió universitària- com inseparables: no hi ha bona recerca sense docència, no hi ha bona docència sense recerca, i una i altre precisen d’unes estructures universitàries ben gestionades.

En el camp de la recerca, Pilar Riera ha excel·lit en tres camps:

a) L’estudi de les àrees funcionals a Catalunya, tema al que dedicà la seva tesi doctoral, llegida l’any 1988. S’hi endinsà a partir d’uns treballs primigenis amb Enric Lluch i altres companys sobre les àrees de trànsit dels autobusos, continuà amb l’ambiciós projecte del Grup d’Estudis Territorials, impulsat pel mateix Lluch i per Joan Soler i Riber, i acabà convertint-se en un dels principals referents catalans en aquest camp, respecte el qual, a més de l’esmentada tesi doctoral, ha publicat nombrosos articles.

b) L’estudi de les xarxes de ciutats. Aquesta dedicació a l’estudi de les àrees funcionals, l’ha portat ha estendre el seu camp d’estudi, en primer lloc cap a l’anàlisi del funcionament dels sistemes urbans, tema que ha estudiat per al conjunt de l’arc mediterrani, ha estat investigadora principal de diversos projectes de recerca i ha obtingut interesants resultats respecte la importància de les xarxes de cooperació urbana.

c) Les estudi de la forma urbana. A un altre nivell d’escala, no ja del sistema, sinó de la morfologia urbana, Pilar Riera s’ha interessat també per l’evolució de la forma urbana, en particular a partir del coneixement del treball dels urbanistes italians. Aquest interès l’ha portat a fer estades a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i al Dipartimento di Architettura de la Università di Sassari. Recentment està treballant sobre l’influència de l’obra de Francesco Indovina, un d’un dels més destacats urbanistes italians, a Catalunya i a Espanya.

Aquesta dedicació a allò que en podríem dir la recerca bàsica ha anat acompanyat per una preocupació, fruit d’una concepció progressista de la disciplina i de la societat, per posar l’anàlisi i el coneixement geogràfic al servei dels poders públics i de la col·lectivitat. Així, Pilar Riera ha portat a terme, al llarg dels anys, un bon nombre d’estudis de recerca aplicada i de planificació: sobre el mapa escolar (amb un nombrosos treballs per a la seva definició, realitzats en bona part en col·laboració amb Francesc Colomé), sobre la segona residència, sobre la gestió dels espais costaners.

A cavall entre un i altre camp, entre la recerca bàsica i la recerca aplicada, la doctora Riera s’ha preocupat també per la història de l’ordenació i l’organització del territori. Ha escrit un bon nombre de treballs sobre la divisió territorial de Catalunya, que, com sabem, fou un dels temes de major interès d’Enric Lluch, el nostre mestre comú, i recentment ha intervingut en una obra cabdal: la recuperació dels treballs del Pla d’obres Públiques de la Generalitat de 1935. Una tasca enorme d’arxiu i edició, portada a terme juntament amb Josep Maria Carreras i Jordi Bernat, publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l’any 2010.

IV.

Es dóna la circumstància que el director del Pla d’Obres Públiques va ser l’enginyer Victoriano Muñoz i Oms, que, amic de la família, fou el padrí de noces de la professora Riera. I això ens porta a acabar allà on començàvem. Pilar Riera ha tingut una llarga i destacada carrera universitària, ha contribuït de manera decisiva a fer del Departament de Geografia de la UAB un referent en el camp de la docència a Catalunya i a Europa, ha realitzat aportacions importants en l’àmbit de la recerca, ha volgut a més posar el seu coneixement al servei de la societat a través de múltiples iniciatives de recerca aplicada. I al llarg de tota aquesta trajectòria Pilar Riera ha estat sempre i ha quedat sempre com una senyora, en aquella accepció del terme que no defineix pas una posició social, sinó un capteniment: el d’aquell o aquella que es comporta amb educació exquisida, amb discreció, amb amabilitat i amb un gran sentit del deure envers els altres. 
Res més. Moltes gràcies. 

Els efectes de la Llei de Barris sobre la salut

El proppassat mes de maig va llegir-se a la Universitat Pompeu Fabra la tesi doctoral de l’epidemiòloga social Roshanak Mehdipanah, en la que s’estudien els efectes sobre la salut de l’aplicació de la Llei de Barris catalana. La tesi, que porta per títol Urban Renewal and Health: The effects of the Neighbourhoods Law on the health and health inequalities in Barcelona i ha estat dirigida per la doctora Carme Borrell i el doctor Carles Muntaner, conclou que el desenvolupament de la Llei a la capital catalana ha tingut efectes positius tant en la millora de la salut com en la reducció de les desigualtats en salut en els barris que s’hi varen acollir.

Com és ben sabut, la Llei 2/2004, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen d’atenció especial fou aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2004 i desenvolupada, fins a 2011 a través de set convocatòries destinades a promoure projectes de rehabilitació integral de barris. A la ciutat de Barcelona, 15 barris es varen acollir als beneficis de la llei en aquest període. En paral·lel, els departaments de Salut  i de Treball varen endegar sengles programes complementaris de les rehabilitacions urbanístiques i dels ajuts socials continguts en la Llei, anomenats respectivament “Salut als barris” i “Treball als barris”.

La recerca de Roshanak Mehdipanah es centra en els efectes sobre la salut que l’aplicació de la llei ha tingut sobre els cinc barris barcelonins que es varen acollir a alguna de les tres primeres convocatòries de la llei, i en els que, per tant, l’ajuntament han pogut completar el conjunt de les actuacions projectades: Santa Caterina i Sant Pere i Roquetes (2004); Poble Sec (2005); i Torre Baró-Ciutat Meridiana i Trinitat Vella (2006). L’evolució de la salut en aquests barris és contrastada amb d’altres àrees de la ciutat de similars característiques socio-demogràfiques, que actuen com a grup de comparació.

Com es deia, l’estudi conclou que l’aplicació de la llei ha tingut efectes positius i importants sobre la salut de la població resident. Així, a partir de l'explotació de l'Enquesta de Salut de Barcelona, la recerca mostra que en els barris acollits al programa es va produir una millora significativa en l’autopercepció de l’estat de salut per a la població d’ambdós sexes, mentre que no hi va haver canvis significatius en els barris del grup de comparació. Aquesta millora va ser particularment significativa entre els grups socials més desafavorits, la qual cosa permet afirmar que es va produir també una disminució de les desigualtats en la salut percebuda. Pel que fa a la salut mental, es van observar efectes similars en la salut mental de les dones, mentre que en els homes, la salut mental empitjora tant en els barris acollits a la llei com en els altres, però ho fa en major mesura en els segons que en els primers.

La recerca, que té relació amb el programa europeu Sophie, ha comptat amb el suport de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i els seus principals resultats han estat publicats al Journal of Epidemiology and Community Health (“The effects of an urban renewal project on health and health inequalities: a quasi-experimental study in Barcelona”, maig 2014). Així mateix, per tal de divulgar-los s’ha elaborat un vídeo amb guió de la propia Roshanak Mehdipanah, Carme Borrell i Davide Malmusi (“Regeneració urbana i salut”).

[Imatges vídeo "Regeneració urbana i salut"]