Eixos verds per obrir camí

 

L’altre dia, en una llibreria, em sorprenia la quantitat de llibres d’auto-ajuda que es publiquen: “Viure sense amargar-se la vida”, “Viure sense por”, “Ser feliz”,… No dubto pas que bona part d’aquests llibres contenen consells i indicacions de utilitat. Però en sortir al carrer, pensava que ser feliços no depèn només de l’esforç de cada un, sinó també de les condicions en què vivim.

Molt difícilment pot viure content, per molta bona voluntat que hi posi, el que treballa deu hores al dia amb un mal sou, el que no pot pagar un pis per viure, el que pateix per una vellesa insegura.

I això no són qüestions que depenguin només de cada un de nosaltres, sinó de tots plegats. Què és el que ens dóna seguretat? De què depèn, en darrer terme, la nostra salut física i mental? Què és el que dóna tranquil·litat i felicitat? Saber que si et poses malalt seràs atès, siguin quins siguin els teus recursos. Que si perds la feina tindràs una assegurança d’atur. Que quan siguem vells tindrem una pensió digna

A la ciutat, hi ha un seguit de coses sense les quals també és molt difícil que puguem ser feliços: una casa per viure sense por de perdre-la i sense haver de viure per pagar-la; una bona escola on s’eduquin els nostres fills, de manera que puguin progressar i superar-nos, que aquest és el somni de tots el pares i totes les mares; biblioteques, centres cívics, centres d’assistència primària,... aquell conjunt de serveis que algú a anomenat “els palaus de la gent”, com l’Ateneu la Bòbila d’aquí al costat; uns carrers i unes places agradables i segures per caminar i trobar-nos, com aquesta plaça Sóller, aconseguida gràcies a la reivindicació dels veïns, urbanitzada en temps de l’alcalde Maragall i d’Oriol Bohigas, amb les escultures de Xavier Corberó, i remodelada recentment per l'Ajuntament.

Ara bé, a llarg de la història, aquests elements necessaris per la nostra vida no han estat equitativament distribuïts en la ciutat. Hi ha uns barris que en tenen més i d’altres que en tenen menys i pitjors. No per casualitat, els que tenen més equipaments, més serveis i millor espai públic solen ser els barris més cars. En canvi, prou que ho sabem, la població amb menors ingressos ha hagut d’anar a viure en barris més mal equipats. Així, deixada a ella mateixa, la ciutat no només reflecteix les desigualtats, sinó que contribueix a mantenir-les i a ampliar-les.

Per això són tan importants els projectes com el d’estendre els eixos verds a tota la ciutat que avui presenta la tinenta d’alcaldia Janet Sanz. La pacificació del tràfic,la lluita contra la contaminació, la construcció de places i carrers agradables no s’han de limitar a l’Eixample, sinó que han d’abastar tots els barris: la Meridiana, el Carmel, la Rambla Prim, la Creu Coberta, el Passeig de la Zona Franca,... Perquè és tota la ciutat el que s’ha de millorar i els que s’han de millorar més són els barris que s'han desenvolupat en les condicions més difícils.

Ara bé, els projectes que avui es presenten no són pas un fet aïllat. En els darrers vuit anys, l’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per Ada Colau, ha desenvolupat un Pla de Barris destinat precisament a millorar les condicions de vida en els barris històricament més desafavorits a la ciutat. Hi ha invertit 300 M €: en la millora dels espais públics, en l’habitatge, en els equipaments, en la salut mental i comunitària, en les escoles: un de cada cinc euros que ha invertit el Pla de Barris ho ha estat en educació, per tal de fer que en els nostres barris les escoles siguin tan bones com les millors de la ciutat. Als qui estudiem aquestes coses ens costa molt trobar un parangó a aquest programa. no només en cap ciutat espanyola, sinó també en cap ciutat europea. En això, Barcelona també obre camí.

Nou Barris ha estat particularment implicat en aquest Pla de Barris: s’ha intervingut a Vallbona, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Trinitat Nova, Can Peguera, Turó de la Peira, la Prosperitat, Roquetes i Verdun. El lema de cada un d’aquests programes és: “Sense Trinitat Nova no hi ha Barcelona”, “Sense la Prosperitat no hi ha Barcelona”, “Sense Roquetes no hi ha Barcelona”,... És a dir: Barcelona no és només el Passeig de Gràcia o la Diagonal. Barcelona és tots i cada un dels seus barris. Cada un d’ells pot (i ha) de representar Barcelona i sense cada un dels barris la ciutat no existiria.  

Aquest és el sentit dels projectes que avui es presenten. Aquest és, penso, el projecte de la Barcelona d’Ada Colau: una ciutat en la tothom, tots els barris i totes les persones –sense distinció d’origen, d’ingressos, de gènere o d’edat- té dret als millors serveis, al millor espai públic, al més alt benestar. 

[Text de la intervenció d'Oriol Nel·lo en l'acte de presentació del projecte "Superilla als barris" a la Plaça Sóller del barri de Porta de Barcelona, 15 de maig 2023] 

Annie Ernaux: els anys en que ciutat i camp es varen fondre

Annie Ernaux, l'any 1984 

 

Annie Ernaux, en la seva autobiografia, Les années, substitueix, com a subjecte, el "jo" per al "nosaltres". Amb aquesta renúncia radical, la narració deixa de ser estrictament personal per esdevenir generacional. El canvi de punt de vista despulla el text de les plagues del gènere autobiogràfic -l'autojustificació, l'elegia i l'anècdota irrellevant- per infondre-li un caràcter més general i, per tant, polític. 

En aquesta glosa generacional, publicada l'any 2008, el lector interessat en les qüestions territorials hi trobarà magníficament reflectides les conseqüències del procés d'urbanització a França. D'aquesta manera, la progressiva integració del territori, l'enfortiment de la xarxa urbana i dispersió dels assentaments sobre el territori que han tingut lloc a França -i a tot Europa occidental- en la segona meitat del segle XX constitueixen no un teló de fons, sinó un element central de la narració. 

D'entrada, Ernaux (Lillebonne, Seine-Maritime, 1940) explica com, vista des de la Normandia de la seva infància, poc després d'acabar la Segona Guerra mundial, França apareixia encara com una realitat "immensa, formada per poblacions diferents pel menjar i llurs maneres de parlar, recorreguda el mes de juliol pels corredors del Tour, dels que resseguíem les etapes al mapa Michelin enganxat a la paret de la cuina". En aquest context, "la majoria de vides tenien lloc dins del mateix perímetre d'uns cinquanta quilòmetres" i quan a l'església s’elevava el rebombori triomfal de l'himne De casa nostra sigueu reina, tots sabíem que casa nostra volia dir on vivíem, la vila, com a màxim el departament". Fora d'això, "l'exotisme començava a la gran ciutat més propera" i "la resta del món era irreal". Ben lluny, "París representava la bellesa i la potència, una totalitat misteriosa, esgarrifosa". 

Tanmateix, aviat, amb el ritme de la reconstrucció econòmica de la postguerra, el progrés material s'afermarà com l'horitzó de les existències. Juntament amb el benestar, la salut dels infants, el plàstic i la fòrmica, el progrés representava "les cases lluminoses, els carrers il·luminats, el saber, tot el que donava l'esquena a les coses negres del camp i de la guerra". I així, de mica en mica, "l'espai finalment s'eixamplava, aquest estiu o un altre. Els més rics marxaven a Anglaterra, anaven a la Costa Blava amb els seus pares. Els altres, monitors en una colònia de vacances, podien també canviar d'aires, descobrir França i pagar-se els llibres escolars tot recorrent les carreteres". 

En aquest marc, la ciutat, puixant, s'afermava més i més com a imant d'atracció, com a aspiració de vida. De fet, és aquest el període en el França estava a punt d'entrar en la fase més aguda d'allò que Henri Lefebvre va denominar "la implosió urbana", la concentració de població i activitats sobre el territori. Aquesta arribaria al seu zenit els anys seixanta, quan, per dir-ho en l'expressió d'Ernaux, "moviments de desplaçament recorrien la societat en totes direccions, els pagesos davallaven de les muntanyes cap a les valls, els estudiants deportats del centre de les ciutats es traslladaven als campus dels turons i compartien a Nanterre el fang amb els immigrants de les barraques". 

Així, l'any 1967, una jove ensenyant que ha marxat a estudiar a ciutat, s'hi ha instal·lat i casat, recorda amb un sentiment de irrealitat els seus origens: "fugisserament, li retornen les imatges dels seus pares en la petita vila normanda, la seva mare que es treu la bata per anar a l'ofici del vespre, el seu pare tornant de l'hort, la pala a l'espatlla, un món lent, que continua existint, més irreal que una pel·lícula, lluny del que ella forma part, modern, cultivat, que avança, cap a què, difícil de dir".

Ara bé, a mesura que corre el temps, el pas a la vida urbana no comporta pas establir-se en allò que tradicionalment s'havia percebut com la ciutat, sinó en una realitat diversa. "Hom s'instal·lava en una ville nouvelle a quaranta kilómetres de la ronda metropolitana", en una casa envoltada de solars, edificis de vidre, torres administratives i d'altres urbanitzacions connectades a través de passarel·les pel damunt de vies de circulació. 

La ciutat, a força d'atreure, havia començat a expandir-se sobre el territori, fins al punt que "era impossible figurar-se['n] els límits". Així, "habitar a la regió de París era trobar-se llençat sobre un territori de geografia indescifrable, desdibuixada per un laberint de vies que només es podien recórrer en automòbil (...); era no poder trobar un ordre feliç en el que es veia". Es tenia la impressió de "surar en un espai massa vast, en el que l'existència es diluïa. Passejar-s'hi no tenia cap sentit, en tot cas s'hi podia córrer amb xandall sense mirar al voltant." Al costat d'això, en aquest espai difús, "les banlieues ocupaven la imaginació en la forma de blocs de formigó i terrenys enfangats al final de línies d'autobús i de metro [...], forats d'escala amb pudor de pixum, vidres trencats, ascensors espatllats i xeringues en els soterranis". 

Aquesta "explosió" urbana -per tornar a l'expressió de Lefebvre- s'afermarà, amb la seva complexitat i desigualtat, durant les dècades dels vuitanta i noranta. Així, les velles nocions del camp i la ciutat aniran quedant relegades a la memòria, a l'àmbit dels records irrecuperables i de la geografia imaginària. "Les ciutats s'endinsaven cada vegada més en el camp, que es cobria de nous pobles rosats, sense horts ni galliners, on els gossos tenien prohibit vagar. Les autopistes travessaven el paisatge, enredant-se al voltant de París en una mena de vuits aeris. La gent passava cada vegada més hores en automòbils còmodes i silenciosos, amb la música encesa [...] Les valls i les planes lliscaven amb un moviment circular i arrodonit. No érem més que una mirada en una cabina transparent, al fons d'un horitzó en moviment, només una immensa i fràgil consciència omplint l'espai, i, més enllà, la totalitat del món". 

[Fotografia: Pierre Guillard]