Procés d'urbanització i qüestió energètica

El procés d’urbanització i la qüestió energètica són dos dels vectors que estan configurant el present i el futur de les societats contemporànies. Paradoxalment, per un llarg període, que cobreix gairebé tres quartes parts del segle XX, va semblar que els dos temes podien considerar-se i tractar-se de manera independent. En particular, des del camp del planejament urbanístic es va actuar molt sovint com si el subministrament d’energia no tingués cap límit. Més encara, durant bona part del segle XX va poder semblar com si la ciutat pogués ser pensada i desenvolupada de manera separada de les preocupacions ambientals. La paradoxa és encara més colpidora si hom te en compte que el naixement de l’urbanisme modern, en el segle XIX, havia estat directament motivat, entre d’altres raons, per la preocupació pel subministrament d’aigua, el sanejament i altres temes directament relacionats amb el medi ambient.

No va ser fins la segona meitat del segle passat quan la crisi de les energies basades en fonts no renovables, les dificultats en l’accés als recursos hídrics i la constatació del procés de canvi climàtic van evidenciar que els problemes urbans no podien ser enfrontats de manera separada de les qüestions ambientals. I, viceversa, va esdevenir també clar que no es podien resoldre els problemes ambientals i energètics sense inscriure’ls dins de les polítiques urbanes.

Precisament per debatre sobre la relació entre el procés d’urbanització i les qüestions energètiques es celebra els dies 2 i 3 de juliol a Roma la conferència Energies for Future Urban Environments. Es tracta d’un encontre, organitzat per la Fondazione ENEL, que aplega experts de tot el món, juntament amb alcaldes de grans ciutats i representants de les empreses elèctriques. La conferencia, el coordinador científic de la qual és Oriol Nel·lo, combinarà ponències científiques amb una taula rodona d’alcaldes i tallers. Hi participaran, entre d’altres, experts com Zhu Dajian, de la Tongji University de Shanghai, Claudia Rodriguez Seeger, de la Pontificia Universidad Católica de Chile , Jan van der Borg, Catholic University of Leuven, Christopher Kennedy, University of Toronto, Federico Butera, Politecnico di Milano, Stefaan Simons, University College of London Australia, Francesc Muñoz, Universitat Autònoma de Barcelona, Richard Plunz, Columbia University, New York, Carlo Ratti, MIT, SenseAble City Lab, Cambridge(US), Chris Goodall, Carbon Commentary, Oxford, i Pier Paolo Maggiora, Pier Paolo Maggiora & Associati, Torí.

                

La destrucció de les hortes mediterrànies

Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies: L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.

La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.

Homenatge a Enric Lluch

El dia 4 de juny s'ha celebrat a l'Institut d'Estudis Catalans, del que era membre emèrit, un acte d'homenatge al geògraf Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012), organitzat pel mateix Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Associació Catalana de Ciència Regional i el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Intervingueren en la sessió, a la que assistí un públic molt nombrós que omplí la Sala Prat de la Riba de la seu de l'Institut, el president de l'IEC, Salvador Giner, el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Sancho, i Oriol Nel·lo, que pronuncià la conferència "Quatre lliçons d'Enric Lluch", el text de la qual serà publicat properament a la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. El lector interessat trobarà el vídeo complert de l'acte a la videoteca de l'IEC.
Per la propera tardor s'està preparant una altra jornada sobre d'Enric Lluch a la Universitat Autònoma de Barcelona, que versarà en particular sobre la seva trajectòria universitària.

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.

En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.

En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 

Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 

"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.  

Projectes urbans per a l’Alguer

 A l’Escola d’Arquitectura del’Alguer està duent a terme aquest curs un projecte que és una bona mostra tant de l’interès que susciten les polítiques urbanes dutes a termes a Catalunya durant els darrers anys, com de la vigència dels llaços culturals que existeixen entre les realitats algueresa i catalana.

La proposta didàctica –dirigida pels professors Francesco Indovina, Oriol Nel·lo, Giuseppe Onni, Valentina Simula i Miriam Mastinu- consisteix en l’elaboració de diversos projectes de rehabilitació urbana a l'Alguer per part dels estudiants de segon curs de projectació urbanística . La inciativa s’inspira de manera molt directa en els objectius i els mètodes de la Llei de Millora de Barris i Àrees Urbanes que requereixen d’atenció especial, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2004. Així, el proppassat mes de març els estudiants participants en el projecte varen viatjar a Catalunya, on varen ser acollits a la Universitat Autònoma de Barcelona, i varen realitzar treball de camp a diversos barris de ciutats catalanes, amb l’objectiu de conèixer de primera mà algunes de les realitzacions més destacades derivades de la Llei de Barris. D’aquesta manera, rebuts pels ajuntaments dels respectius municipis, varen visitar els barris de Poble Sec, Roquetes i Trinitat Vella, a Barcelona, Collblanc-la Torrassa, de l'Hospitalet, i Palau-Rocafonda, de Mataró.

A partir d’aquí, els estudiants han pogut escollir 11 espais de la ciutat de l’Alguer i hi estan projectant intervencions d’espai públic, equipaments, millora de la viabilitat, potenciació del transport públic i programes social. Es tracta del barri de Sant Agustí, l’avinguda XX de Setembre, el mercat de la Petraia, l’edifici de Cavall Marí en els baluards del mar, les places del Centre Històric, l’estació ferroviària i els seus entorns, el braç de ponent del port, els espais esportius entre la Petraia i Maria Pia, les antigues Vidreries, el barri del Carme i l’antiga fàbrica del cotó. L'ajuntament de l'Alguer ha mostrat el seu interès per a l'exercici, de manera que la Regidora de Cultura, senyora Romina Caula, ha volgut entrevistar-se amb tots i cada un dels 11 grups que duent a terme els projectes.

El conjunt del projectes serà presentats públicament el dia 28 de juny. Els actes de cloenda de curs consistiran en un concurs en els que participaran els onze projectes i d'una exposició que, si el temps no ho impedeix, tindrà lloc als jardins Manno de l’Alguer. Els treballs seran judicats en el concurs per un jurat integrat pel Síndic de l'Alguer, el Director de l'Escola d’Arquitectura, el President de la secció sarda de l'Institut Nacional d'Urbanisme, el president de la secció del Col·legi d'Arquitectes a la província de Sàsser, una vice-rectora de la Universitat de Sàsser i el representant de la Generalitat a l’Alguer.  

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona a Harbin, Torí i Londres

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat pel govern de la Generalitat el mes d'abril de 2010, ara fa tres anys, segueix atraient una certa atenció en els mitjans professionals internacionals. N'és bona mostra el fet (d'altra banda fortuït) que en un mateix dia, el 15 de maig, hagi estat objecte de presentació i debat en contexts tan diversos com Harbin, Torí i Londres.
La primera presentació ha tingut lloc al Harbin Institute of Technology, a Manxúria, República Popular Xina, dins les jornades Urban Planning and Sustainable Development. City and Countryside, organitzades per aquesta institució en col·laboració amb la Universitat de Sassari i de l'Ambaixada d'Itàlia a la Xina. La presentació fou realitzada per Joan López, director de l'àrea d'estudis urbans de l'Institut d'Estudis Territorials. López, que participà directament en l'elaboració de la memòria del Pla, realitzà una presentació sobre la gènesi del document i les seves implicacions sobretot pel què fa a la contenció de la dispersió urbana i la protecció dels espais oberts.
La presentació de Torí s'afegeix a la sèrie d'actes dedicats al debat del PTMB a Itàlia, on, en un context de reorganització de l'administració de les ciutats metropolitanes, el Pla ha atret en els darrers anys una notable atenció. En aquest cas, la intervenció corregué a càrrec del geògraf Josep Báguena, de la Diputació de Barcelona, en el marc del seminari internacional Occupazione del suolo e sviluppo sostenibile nei territori dell'arco mediterraneo. Báguena està elaborant en l'actualitat una tesi doctoral sobre la coordinació entre els planejaments territorial i urbanístic a Catalunya.
Finalment, el mateix dia 15, Oriol Nel·lo pronuncià la Sir Peter Hall Annual Lecture a University College London. La conferència, organitzada per la Bartlett School of Planning, versà sobre el tema Urban Dynamics and Public Policies in Metropolitan Barcelona i es clogué, precisament, amb una presentació de les línies generals del Pla Metropolità.
No deixa de ser significatiu que, en un context  polític europeu (i espanyol) caracteritzat per les pressions desreguladores, el debat del Pla Territorial Metropolità barceloní sigui vindicat i considerat d'interès en els mitjans professionals internacionals.

Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.

Dos anys de blog

Coll d'Entremonts, Pallars Sobirà
Simi, Dodecanès
Llacuna Rodrigo Freitas, Rio de Janeiro
Ses Salines, Formentera
Xhantos, Lícia
Ponte degli Scalzi, Venècia

El nostre blog arriba aquest final del mes d’abril al seu segon any d’existència. Concebut inicialment com un complement a la didàctica universitària de grau i de postgrau, i també per als cursos i les conferències que impartim, hem pogut veure com ha anat esdevenint un instrument docent cada vegada més útil. Així mateix, el blog s’ha afermat com a lloc de trobada per a algun centenar de professionals, estudiosos i ciutadans interessats (i preocupats), de dins i fora de Catalunya, per als temes de l’estudi, l’ordenació i la gestió del territori, com ho mostra l’increment continuat del nombre de subscriptors.

Durant aquest darrer any, de 1 de maig 2012 a 30 d’abril 2013, el blog ha rebut un total de 23.686 visualitzacions de pàgina, amb un increment del 213% respecte el seu primer any d’existència. El nombre mitjà de visualitzacions per mes s’apropa força doncs a les 2.000 i aquest darrer abril ha estat de 2.890. A 30 d’abril de 2013, el total acumulat de visites de pàgina és de 34.913.

Un altre aspecte destacable és la internacionalització dels usuaris: el 28,8% de les consultes de pàgina són fetes des de fora d’Espanya (per un 18,4% en l’exercici anterior). Itàlia, amb un 6% de les consultes totals, i Estats Units, amb un 4,5%, són els principals països estrangers de procedència. 

Durant el darrer any hem compartit 37 posts, bona part dels quals ha estat dedicada, com no podia ser d’altra manera, al debat dels efectes territorials i socials de la crisi econòmica. Al seu costat, els temes que han suscitat més atenció han estat les ressenyes de publicacions (Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, Francesco Indovina: del anàlisis del territorio algobierno de la ciudad, El planejament territorial a Catalunya a inicis delsegle XXI, Sardegna: la nuova e l’antica felicità), el debat sobre les polítiques territorials (la Nació-xarxa, els aspectes territorials delsprogrames electorals i dels acords de govern), les modificacions legislatives (la llei de barris, la llei de costes) i l’estudi del planejament (els plans directorsurbanístics, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner).

Sis milions d’aturats: poder econòmic i legitimitat política

El nombre d'aturats a Espanya ha superat els 6 milions de persones: el 27% de la població activa es troba en aquesta situació.  En el darrer any s’han destruït gairebé 800.000 llocs de treball, de manera la població ocupada s’ha reduït a 16,6 milions de persones, la mateixa que l’any 2002 (llavors la població d’Espanya era de poc més de 41 milions, ara s’apropa als 47). Hi ha prop de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur. Aquests són els principals resultats de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013.

La reacció dels govern espanyol i de les autoritats europees davant d’aquestes dades, calamitoses i escandaloses, ha consistit essencialment en propugnar reduir encara més els afeblits instruments que podrien aportar alguna seguretat a una societat atribolada: reducció de les pensions, retall de la despesa pública, enduriment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball. Una reacció que podria semblar una paradoxa, però no ho és. Per dir-ho en les paraules de Zygmunt Bauman “ L’Estat contemporani no és capaç de seguir acomplint la promesa de l’Estat social, i els seus polítics ja ni tan sols la repeteixen. Ans al contrari, les polítiques que l’Estat contemporani posa en marxa presagien una vida més precària i carregada de riscos que farà necessàries polítiques encara més arriscades i impossibilitarà gairebé del tot qualsevol projecte de vida consistent. El polítics dels nostres dies demanen ‘més flexibilitat’ als seus electors (el que equival a demanar-los que es preparin per a les inseguretats encara més grans que s’apropen)” [Archipiélago de excepciones, 2008].

Durant dècades, la principal font de legitimació de l’anomenat “Estat social” a Europa havia estat la reducció de les incertituds que per a la majoria de la població suposa l’evolució dels mercats laborals. Després d’una llarga lluita per la democràcia política i social, després de les grans convulsions del segle XX, l’Estat social havia pogut aparèixer com el garant del treball digne, dels drets a la salut i l’educació, la tranquil·litat d’una vellesa segura. Avui, aquesta aparença s’esquinça de forma dramàtica i situacions com l’atur, la pèrdua de l’habitatge, la pobresa, la manca d’atenció sanitària s’afermen no com una cojuntura efímera i superable, sinó com una realitat permanent i inamovible per a sectors cada vegada més extensos de la població.

No és doncs d’estranyar que els poders públics, desproveïts d’aquella que havia estat la seva font principal de legitimitat, es vegin avui qüestionats a Espanya i a tot Europa. Ofereixen una imatge patètica de submissió al poder econòmic, amb clara desatenció envers el que hauria de ser el seu compromís polític cap a la ciutadania. La violència de les relacions econòmiques campa així de forma irrestricta davant la impotència i, molt sovint, l’anuència, la complicitat i la complacència de la política. Com ha dit Bauman, fins que no s’aixequi una alternativa, a escala, com a mínim, europea, capaç de reunir poder i política -és a dir, d’afirmar la voluntat d’un poder polític defensor dels interessos de la col·lectivitat per damunt dels interessos econòmics privats- no hi haurà sortida viable i duradora a la precarietat i les penalitats per les que travessem. 

Maria Lai: lligar-se a la bellesa i al territori

Maria Lai, Geografia (1994)
Fil sobre tela 

Una nena puja muntanya amunt a portar el dinar als pastors. Tot fent camí esclata una tempesta, així quan arriba on hi ha el ramat troba tots els homes arrecerats a la boca d’una cova. Es quedaran aplegats allà mentre fora plou que plou. De sobte, en el vent de l’oratge es veu voleiar una cinta blava, de roba. Tots l’esguarden impassibles, menys la nena que arrenca a córrer, sense preocupar-se del xàfec, per agafar-la. I just en aquell moment, la muntanya s’enfonsa i sepulta tothom menys a ella.

És a partir d’aquesta llegenda local, de la que existeixen múltiples versions i interpretacions –per a uns un miracle, per a d’altres una metàfora de l’encalçament de la bellesa,...- que l’any 1981 es va dur a terme a l’illa de Sardenya un exercici pioner d’allò que avui n’hi diríem land art. La seva autora fou l’artista sarda Maria Lai (Ulassai, 27 setembre 1919 – Cardedu, 16 abril 2013) que acaba de morir a l’edat de 93 anys.

En efecte, quan l’alcalde de la seva localitat natal de Ulassai (a l’Ogliastra, a la Sardenya sudoriental) va demanar a l’artista de realitzar el moviment d’homenatge als Caiguts per la Pàtria, aquesta va replicar que preferiria fer alguna cosa per als vius més que no pas per als morts. Així, tot partint de la història més amunt narrada, va proposar una “operació comunitària”, anomenada Legarsi alla montagna, consistent en lligar les cases –i les famílies- del poble entre si i totes elles a la muntanya. L’operació, per a la que varen caldre 27 kilòmetres de cinta blava, va suscitar una gran commoció a la localitat i va haver de ser objecte de llargues deliberacions que varen trigar més d’un any a resoldre’s. Finalment, el 8 d’octubre de 1981 Ulassai va ser lligada i lligada a la muntanya.

L’actuació és només una mostra, segurament la més coneguda, de l’obra de Maria Lai, particularment sensible a explorar els lligams entre la creació artística, les dinàmiques comunitàries i el territori. Se’n pot veure un bon compendi a La stazione dell'arte, el centre i museu d’art contemporani creat per la mateixa artista l’any 2006, que es troba situat precisament en l’antiga estació de ferrocarril de Ulassai. Una obra, la de Maria Lai, que és, alhora, un exemple de creativitat personal, sensibilitat geogràfica i compromís cívic. 

Història de Barcelona: la ciutat en la xarxa

El Congressos d'Història de Barcelona varen iniciar-se l'any 1982. De llavors ençà se n'han celebrat dotze edicions i el mes de novembre d'enguany tindrà lloc la tretzena. Al llarg d'aquesta trajectòria de tres dècades, els congressos, que des de l'any 1995 es celebren amb una cadència biannual, han esdevingut un lloc de trobada imprescindible i una eina molt útil per a la investigació i el debat de la història de la ciutat.
Justament ara acaba d'aparèixer el volum Presència i lligams de Barcelona. Vint segles de vida urbana que aplega els materials generats arran de la celebració de l'onzè congrés. La publicació, coordinada per l'historiador Ramon Grau -que ha estat en els darrers vint anys el principal responsable científic dels congressos- i editada per l'Arxiu Històric de la Ciutat dins la sèrie Barcelona Quaderns d'Història, va ser presentada el dia 10 d'abril a Ca l'Ardiaca.
L'onzè Congrés d'Història de Barcelona va ser convocat sota el títol "La ciutat en la xarxa" i proposava explorar el tema a partir de l'estimulant consideració de que, per a l'estudi de la història de la ciutat, "el fenomen territorial més definidor i, potser, més definitori, no són els límits sinó els vincles; no tant la capacitat de controlar un espai concret com d'actuar significativament en una xarxa d'entorns indefinits i d'abast global, en matèria de cultura, d'economia i de política".
Les ponències que s'hi varen presentar exploren els vint segles de la història urbana barcelonina tot seguint, en bona mesura, aquesta premissa: la capacitat de la ciutat, ja des del moment fundacional, de jugar un paper d'intermediació entre entre les activitats econòmiques regionals i les xarxes del naixent règim imperial romà (Ricardo Mar et al.); el despoblament i l'empobriment de la ciutat en el llarg període -a partir del segle VI- en que aquestes xarxes col·lapsen (Eduard Riu-Barrera); la importància de la integració en les xarxes comercials marítimes i terrestres com a element essencial de l'expansió medieval (Damien Coulon); la tenaç persistència de la capitalitat barcelonina durant els segles XVI i XVII, tot i la conjuntura en bona mesura adversa (Xavier Torres Sans); les potencialitats i les dificultats de Barcelona per assentar-se en les noves xarxes de producció manufacturera europea en els segles XVIII i XIX (Àlex Sánchez) i de teixir un ordit de relacions cultural i artístiques pròpies, fora de la fèrula acadèmica imposada per les institucions estatals (Pilar Vélez); l'extensió de la xarxa de transport públic com a premissa i resultat del procés de metropolitanització contemporània (Ferran Armengol); i, finalment, les estratègies polítiques, administratives, culturals i socials desenvolupades en relació del procés d'expansió urbana durant els darrers cent-cinquanta anys (Joan Roca). Aquests materials s'acompanyen, a més, d'una llarga introducció del coordinador del volum, Ramon Grau, en la que es dreça una crònica, intencionada i de primera mà, dels trenta anys de congressos d'història de la ciutat.
En conjunt, doncs, el volum pot considerar-se una aportació notable des d'almenys tres punts de vista: representa, en primer lloc, la consolidació d'una línia de reflexió historiogràfica sobre la ciutat; constitueix una contribució de notable valor per al coneixement de la nostra història; i, last but not least, aporta reflexions i clarícies impagables al debat històric, geogràfic, cívic i polític, sobre la relació entre la ciutat i el territori.

Sardegna: la nuova e l'antica felicità

La Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari a la ciutat de l'Alguer va ser fundada l'any 2002. De llavors ençà, el centre, tot i la seva joventut, ha assolit un gran prestigi, fins el punt de ser considerada en el rankings oficials una dels primeres institucions universitàries italianes en el camp de l'arquitectura i el planejament urbanístic.
Un dels trets principals que caracteritzen l'escola és el combinar una decidida voluntat de internacionalització (que l'ha portat a comptar amb un notabilíssim programa d'intercanvis docents, discents i de recerca) amb un compromís profund amb la realitat sarda. Així, tot i que de manera creixent els seus estudiants procedeixen d'altres regions italianes i de l'estranger, el centre treballa de manera preferent sobre l'anàlisi i l'ordenació del territori de l'illa. Això l'ha portat a esdevenir un focus de reflexió i projectes amb una creixent irradiació a escala insular, de manera que l'experiència ha de ser considerada, segurament, un exemple de les sinergies positives que poden establir-se entre un centre universitari i la ciutat o el territori que l'acull.
Bona mostra d'aquesta dinàmica és l'aparició del volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, obra col·lectiva d'una desena de joves professors i llicenciats a la facultat algueresa. El llibre aplega un seguit d'anàlisis i reflexions sobre la transformació del territori sard: de la formació del sistema d'assentaments a les dinàmiques demogràfiques, les ciutats, l'economia (amb especial atenció a les repercussions del fenomen turístic) i les identitats culturals. El conjunt resulta de gran atractiu des d'un doble punt de vista: en primer lloc, perquè representa una reflexió fresca i innovadora sobre un territori mediterrani, l'interès de la qual supera abastament, al nostre entendre, l'àmbit local; en segon lloc, perquè el volum és una confirmació del capital intel·lectual generat i acumulat al voltant de la Facultat d'Arquitectura de l'Alguer, fins al punt de permetre intuir el naixement d'una escola de pensament territorial que podria venir a incidir de manera decisiva en la realitat cultural i social de l'illa.
El volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, publicat per l'editorial Franco Angeli amb una obra de l'artista Maria Lai a la coberta, serà presentat el proper dia 20 d'abril a les 17.30 a la Sala de Conferències del Liceo Classico, davant la llibreria Labirinto, a la Via Carlo Alberto de la ciutat de l'Alguer. Intervendran en l'acte l'urbanista Francesco Indovina, que n'ha escrit la presentació, així com Arnaldo Cecchini, Degà de la Facultat, i Oriol Nel·lo, que hi han aportat sengles post-facis.