Barcelona: un pla per als barris contra la desigualtat

Avui, Barcelona ha de fer front a tres grans reptes principals: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat. No és que la ciutat no en tingui d’altres de problemes, sinó que aquest n’ha de ser considerat la causa i l’efecte principal. L’atur, la precarització, l’empobriment, la degradació ambiental, la crisi de confiança política,... Totes aquestes qüestions tenen relació directa amb les desigualtats entre els ciutadans -per raó del seu origen social o ètnic, gènere o edat- a l’hora l’accedir a l’educació, a la renda, a l’habitatge, al gaudi de la ciutat, a la possibilitat de fer-se escoltar.

Aquesta problemàtica no és nova. La història de Barcelona ha estat marcada per les tensions que se n’han derivat: “la ciutat de les bombes”, “la rosa de foc”. Tanmateix, d’ençà finals dels anys setanta del segle passat va semblar que la lluita dels veïns, l’acció de l’ajuntament democràtic i l’establiment de l’Estat del Benestar permetien anar reduint les desigualtats o, si més no, limitar-ne els efectes. Avui veiem com aquella evolució positiva es va esvaint i com a la ciutat i a l’àmbit metropolità s’afirmen i creixen desigualtats colpidores i insuportables. Donem una sola dada: entre les Corts i el Raval Sud, separades per 8 estacions de metro, la desigualtat en l’esperança de vida dels homes varia de 82 a 74 anys. Exactament 8 anys. A any per estació, si ho voleu.

D’aquí al 2025, i més enllà, la principal prioritat principal de l’ajuntament ha de ser fer front a aquest problema. No és, ben cert, que una administració local pugui resoldre’l. Cal el concurs de la Generalitat, l’Estat i la mateixa UE, com les tragèdies d’aquests dies a la Mediterrània ens assenyalen amb força. Però el govern de la ciutat pot fer molt per pal·liar els efectes de les desigualtat i, sobretot, per evitar que les diferencies de qualitat urbana entre els diversos barris contribueixin a aprofundir-la. Barcelona, per exemple, té la força i els recursos com per impulsar en la ciutat un pla de barris similar al que, amb prou èxit, va promoure la Generalitat per a tot Catalunya ara fa uns anys. No és ara el moment de plantejar-ho? 

[Article publicat al diari Ara, 25.04.2015. Fotografia: O. Nel·lo]

Ugo Mattei: béns comuns, defensa del paisatge i lluites constituents

El debat sobre els béns comuns -la seva reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.

Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari, celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza, 2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva responsabilitat.

La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren, l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés de de canvi, subjecte als avatars de la societat.  

Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política; els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la humanitat del seu entorn ecològic.

El projecte de la modernitat ha possibilitat, certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el paisatge.

Si els temps pre-moderns es caracteritzaven per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital, avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament privatitzats i malmesos.

Aquest trànsit, la producció del capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur.  De l’existència d’aquestes institucions destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke, dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la primera voldria més Estat i la segona més propietat.

Per això, la noció de béns comuns és avui radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica. Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir, institucions capaces de transformar capital en béns comuns.

D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest procés.

En efecte, resulta inconcebible que la transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat. Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis: són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure. 

Anuari Territorial de Catalunya: 10 anys

L’Anuari Territorial de Catalunya és una iniciativa de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que començà a gestar-se l’any 2002. En aquell moment, la junta de la Societat, acceptà la proposta de l’arquitecte Juli Esteban d’elaborar un “recull dels fets, les decisions i les actuacions” que es produïssin cada any a Catalunya en el camp del planejament i l’ordenació del territori. La iniciativa, que tenia com antecedent la llista Territori, promoguda pel geògraf Alexandre Tarroja des de la Diputació de Barcelona, rebé aviat el suport d’aquesta institució, al qual se sumaria, uns anys més tard, el del Govern de la Generalitat a través de diversos dels seus departaments.

L’any 2003 aparegué la primera edició de l’Anuari i de llavors ençà no ha deixar d’editar-se, en paper i online fins l’any 2009, exclusivament en aquesta darrera modalitat de llavors ençà. Es tracta doncs d’una iniciativa consolidada, que compta amb més de 13 anys d’existència i que ha esdevingut una referència essencial per a la tasca de tots els que s’ocupen de la l’estudi o la gestió del territori a Catalunya, així com de qualsevol ciutadà interessat en la sostenibilitat, l’eficiència, l’equitat i la qualitat democràtica dels processos que l’afecten.

Transformat avui en una potent plataforma online denominada Observatori dels projectes i els debats territorials a Catalunya, recull un total de més de 1.500 articles referent a una àmplia diversitat de temes (governança, medi ambient, mobilitat, plans territorials, urbanisme), en l’elaboració dels quals han intervingut, al llarg del temps, fins un total de 68 professionals. Així, com ha escrit el propi Juli Esteban, l’Anuari constitueix avui arxiu de memòria, instrument de debat i eina de coneixement de l’evolució territorial del país d'ençà d'inicis d'aquest segle.

Ara, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori acaba de publicar un interessant volum en el que es fa balanç dels deu primers anys d’existència de la iniciativa: Deu anys de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2012). Una dècada de transformacions, projectes i debats. Aquest ha estat, com és ben sabut, un període particularment intens per a les dinàmiques de transformació del territori, en el què s’ha assistit, entre d’altres fenòmens, a l’ascens i davallada del cicle immobiliari expansiu, a la paràbola del gran esforç inversor en matèria d’infraestructures ambientals i de la mobilitat, a notabilíssimes variacions en el ritme de transformació del sòl. Aquest dinamisme ha estat acompanyat d’un esclat de les iniciatives destinades a tractar de gestionar-lo (les reiterades modificacions de la legislació urbanística, l’impuls i compleció del planejament territorial, la implantació de la legislació en matèria de paisatge i de rehabilitació de barris...) , així com del debat ciutadà i els conflictes sobre l'ús i la gestió del territori, que conegueren un notabilíssim ascens en la primera dècada del segle per anar minvant posteriorment, en la situació de crisi econòmica.

L’obra, que ha estat dirigida per Mita Castañer i coordinada per Moisés Jordi i Montserrat Mercadé, dóna compte de la forma com aquest procés ha estat seguit per l’Anuari. Així, després d’uns apartats introductoris en els que s’explica la gènesi de la iniciativa, s’ofereix un repàs de l’evolució dels projectes i debats territorials al llarg de la dècada en els camps de l’urbanisme, la mobilitat, el medi ambient i la governança territorial. Tot seguit, a tall d’exemple, s’exposen deu projectes i debats territorials especialment significatius: el Quart Cinturó, el canal Segarra-Garrigues, el túnel de Bracons, la línia MAT Sentmenat-Bescanó-Biaxàs,... Finalment, s’inclouen diverses notes per a un balanç de l’Anuari des de la perspectiva dels impulsors, els redactors, els professionals, els acadèmics, les institucions i les entitats. El volum, que fou presentat el proppassat dia 19 de març a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, serà consultat amb profit per tots els interessats en l’estudis i la gestió del territori a Catalunya.

Vítor Matias Ferreira: el temps retrobat

La biografia constitueix un gènere particularment difícil. Bernard Crick, politòleg socialista, professor del Birkbeck College, que, entre altres moltes coses, fou biògraf de l'escriptor George Orwell, va deixar escrit que els dubtes i els riscos del biògraf envers el seu biografiat s'assemblen en molts casos a les que sorgeixen de la relació entre pare i fill. El biògraf, com el progenitor respecte al fill, és sovint conscient de les contradiccions, les debilitats i els errors del seu personatge, però si vol ser honest no ha d'intervenir per intentar redreçar-les. "El treball d'escriure una biografia, com l'educació d'un fill," conclou Crick, "requereix d'una barreja prolongada i estranya d'amor i distància crítica, de compromís i contenció".

"Commitment and restrain" seria doncs la màxima. Però les temptacions del biògraf de manipular el curs dels esdeveniments per adaptar-los a la seva visió del personatge o per millorar la narrativa són enormes. I si grans són les temptacions del biògraf, què no direm del memorialista, d'aquell que escriu la seva pròpia història? En confrontar-se amb la trajectòria d'un mateix, què hi ha de més fàcil que caure en l'embelliment en l'ocultació? Què hi ha de més humà que tractar de dotar la pròpia peripècia de la unitat i el sentit dels que, tan sovint, les nostres vides, manquen?

Les reflexions venen a tomb perquè acaba de presentar-se a l’Istituto de Ciências do Trabalho e da Empresa de Lisboa el llibre de memòries del sociòleg Vítor Matías Ferreira. L’autor, sota el títol proustià de Ao reencontro do tempo, hi explica la seva trajectòria professional i vital, així com la seva relació amb Lisboa i moltes altres ciutats europees. Doncs bé, a l'hora de confrontar-se amb l'exercici "atraient i inquietant" de retrobar-se amb el propi passat, Vítor Matias Ferreira aconsegueix escapar amb perícia dels riscos del biògraf i el memorialista que esmentàvem més amunt.

L'autor opta per una tècnica, diguem-ne, impressionista a través de la qual va presentant diversos moments de la seva trajectòria: París a inicis dels anys setanta, la crisi universitària portuguesa de 1962, la contradictòria experiència de la guerra colonial a Angola, la revolució d'abril i les seves conseqüències, els llargs anys de docència universitària. Els esdeveniments es presenten així, de forma no necessàriament de forma cronològica, com en un fris, sense pretensions totalitzadores o interpretatives, i és això, segurament, el què contribueix a fer-los més interessants. En algun moment de llibre, l'autor esmenta la connexió entre el naixement de la perspectiva arquitectònica i l'enfortiment de certes formes de poder polític. Fent un parangó, podríem afirmar que Vítor Matias Ferreira renúncia al poder que li confereix la perspectiva del temps per fabricar la seva pròpia biografia. 

Més enllà dels fets narrats, hom diria que en cada un dels episodis d'aquesta narrativa el tema central és el de la formació de la subjectivitat de l’autor, i, a partir d'aquí, de la construcció d'una mirada pròpia sobre el món i sobre un mateix. El lector mai sabrà si el mètode obeeix al caràcter de l’escriptor o si es tracta d'un artifici de tècnica narrativa, però en tot cas, en comptes de trobar-se confrontat a l'habitual exercici de jactància, justificació o auto-commiseració, assisteix als avatars, molt més interessants, de la formació d'un subjecte en un context històric determinat. Així, més que com unes memòries, el llibre, tot i haver estat escrit tants anys després de molts dels fets narrats, podria ser llegit com les pàgines d'un dietari.

No ens correspon pas tractar de sintetitzar el personatge (o persona) que emergeix d'aquestes pàgines. Podríem indicar, tanmateix, allò que potser podria ser una clau de lectura. En algun passatge del llibre Vítor Matias Ferreira al·ludeix al sempitern debat de l'esquerra sobre la conveniència o no de participar en les institucions, de situar-se dins o fora del sistema. En fer-ho recorda una vella màxima que atribueix a Jean-Luc Godard: "Le probleme n'est pas d'être là. Le probleme est d'y être en y étant autrement". Passant del plànol polític al pla personal, penso que aquest "estar i estar diversament" -estar diversament en la revolta universitària, en la guerra colonial, a la Sorbona de l'escolasticisme estructuralista, en les contradiccions de la reforma agrària alentejana- conté una de les claus, singular i interessant, de la trajectòria personal narrada en el llibre.

L'altre protagonista del llibre és la ciutat. L'autor ha confessat diverses vegades la seva "fascinació" per la ciutat. Al seu estudi ha dedicat, sens dubte, els millors anys de la seva vida acadèmica i intel·lectual. El llibre dóna compte, com correspon, dels fruits d'aquesta trajectòria. Així, al fil de l'exposició, el lector veurà aparèixer les obres majors de l'autor, en bona part referides a la capital portuguesa. Entre elles destaquen: A Cidade de Lisboa: da Capital do Impéro a Centro da Metrópole, que recull bona part de la seva tesi doctoral; Lisboa, a Metrópole e o Rio i A Cidade da Expo'98. Uma reconversao na Front Riberinha da Lisboa?, publicades ambdues en la segona meitat dels anys noranta, segurament un dels períodes més fecunds de la seva executòria; la direcció, des dels seus inicis de la revista Cidades: Comunidades e Territórios; i finalment, Fascínio da Cidade. Memoria e Projeto da Urbanidade, obra de maduresa.

Però l'autor fuig de l'enumeració dels mèrits universitaris i del recompte de l'ascens pels prolixos graus confucians d'acadèmia. Més encara, té especial cura en no tractar d'oferir una mena de reader's digest de les seves aportacions. Al contrari, al llarg de tot el volum hi ha reiterades crides a no apartar-se del projecte traçat: "torno a recordar, un cop més, que l'objectiu d'aquest text és el d'una narrativa memorial i no el desenvolupament d'una anàlisi sociològica". El llibre tracta doncs més de les raons del seu interès -de la seva fascinació- per la ciutat i el seu compromís polític i vivencial amb ella, que no pas de les conclusions de tants anys dedicats a l'estudi.

Així, l'explicació de l'estudi de la ciutat s'empelta amb la narració dels intents de l'autor (sovint frustrants i insatisfactoris) de participar en el seu govern: des de la gestió de la qüestió de l'habitatge, al costat de Nuno Portas, durant el període revolucionari, fins a la seva implicació ja esmentada en la reforma agrària o la seva participació en l'Assemblea Municipal de Lisboa, entre 1989 i 1997, de la mà de Jorge Sampaio.

La ciutat és, doncs, per Vítor Matias Ferreira estudi, compromís i també vivència personal. Una vivència que es plasma en aquells que són sens dubte uns dels capítols més atractius del volum: la narració dels seus viatges en múltiples ciutats europees (Madrid, Barcelona, ​​Venècia, Amsterdam, Milà, Roma, Londres, París, Berlín, Viena, ...). Si es vol, aquesta part de l'obra pot ser llegida, justament, com un llibre de viatges. Així és, sempre que es tinguin en compte dues premisses. En primer lloc, que l'autor s'adhereix a la noció segons la qual qualsevol viatge geogràfic és també, i potser sobretot, un periple per la pròpia ment. En segon lloc, que, per a ell, l'interès central dels viatges rau moltes vegades en el fet de comptar amb amistats a les ciutats visitades, i és precisament això, la presència d'afectes i relacions, el que omple de sentit i interès la urbs.

Per això, potser algú podria dir: "parla més de persones que de ciutats". Però s'equivocaria en plantejar els dos termes com alternatius. Per a Vítor Matias Ferreira la ciutat són les persones. D'això tracta precisament el llibre: d'una persona que, fascinada, ha tractada d'entendre la ciutat, i, a través de la ciutat, d'entendre’s també a si mateix.

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori. 

Barcelona: els mapes d’una ciutat en expansió

La Barcelona contemporània inicià el seu procés d’expansió ben abans de trencar el clos de les muralles, a mitjans del segle XIX. De fet, ja en el setcents el dinamisme econòmic i social fou prou fort com per anar omplint els terrenys compresos dins els murs medievals i empènyer l'inici, tot i les servituds militars, de la progressiva conquesta del Pla. Tres segles més tard, aquell procés d’expansió de la urbanització i de les relacions urbanes ha portat a la configuració d’una regió metropolitana de 5 milions d’habitants i a la integració, de fet, de tot el territori català en un única gran ciutat, discontínua pel què fa a la ocupació del sòl, però estretament interdependent pel què fa als fluxos i a les relacions.

La representació cartogràfica ha estat un element clau en aquest procés d’expansió. Tant per donar-ne constància i representar-lo, com per projectar-lo i prefigurar-lo. Així, la cartografia de l’expansió barcelonina és alhora representació de la ciutat i model al qual s’aspira que la ciutat s’adapti, de tal manera que els mapes són tant un testimoni del creixement urbà, com de les de les esperances, les contradiccions, els esforços i les lluites d’interessos que l’han impulsat.

Aquest són alguns dels temes que s'aborden en el volum Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió, que acaben de publicar conjuntament l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. L’obra, compilada i editada per Ramon Grau i Carme Montaner, aplega les recerques presentades a les Segones Jornades d’Història de la cartografia de Barcelona, celebrades el mes d’octubre de l’any 2012.

En total s’hi reuneixen un total d’11 treballs que permeten realitzar un recorregut per bona part dels episodis senyers de la cartografia del període. El volum s’obre amb una introducció dels editors, seguida de sengles capítols del geòleg Ferran Colombo i de l’arqueòleg J. Oriol Granados que versen, respectivament, sobre l’evolució de les cartografies geològica i arqueològica al llarg del període estudiat.

A partir d’aquí, els capítols segueixen una ordenació cronològica. La geògrafa Meritxell Gisbert i la historiadora Marina Lopez estudien aspectes diversos i destacats de la cartografia setcentista. Així Gisbert explica la successió de mapes relatius a la pugna sobre els terrenys de la Granota i el Joncar, a llevant de la Ciutadella, clau per al control de l’entorn de la ciutat. Pel seu costat, López estudia, a partir del mapes d’alineacions del darrer terç del XVIII i primers anys del XIX, l’altre cara de la moneda, és a dir, la forma com la densificació portes endins comporta la necessitat d’establir un nou ordre urbanístic en l'espai construit.

El tema de l’expansió de la ciutat és, també, no caldria dir-ho, la qüestió central del treball de l’historiador Ramon Grau sobre allò que ell anomena “l’empresa cartogràfica” d’Ildefons Cerdà. Grau aborda el tema parant sobretot esment a la formació del famós plànol topogràfic de l’enginyer i al seu “plano particulario” de gestió urbanística. Especialment interessant i innovadora resulta la comparació de les cotes naturals que emergien de l’anàlisi topogràfica amb les que s’haurien derivat de la urbanització inicialment previstes en el projecte Cerdà, que haurien obligat a unes destacadíssimes modificacions del terreny. Pel seu costat, el geògraf Francesc Nadal estudia la cartografia de la vila de Gràcia, durant el període de la seva efímera independència municipal, entre 1850 i 1897, cartografia motivada també, és clar, per la expansió urbana. Un dels aspectes més rellevants que s'hi dirimeix és el de la pugna sobre la connexió del clavegueram gracienc amb el de Barcelona, conflicte en el que intervingué, entre d’altres, Pere Garcia Fària i que, trasllueix, com en un microcosmos, els problemes clàssics de la expansió metropolitana i la fragmentació administrativa dels espais urbans.

Els dos treballs següents versen, respectivament, sobre la cartografia militar de les darreres dècades del dinou i de les primeres del vint. En primer lloc, Luis Urteaga presenta diversos exemples de cartografia militar produïda en el sexenni revolucionari i en els primers anys de la restauració, tot explicant la seva relació amb la resistència de les autoritats militars per cedir a la ciutat terrenys que consideraven propis i, de nou, amb l’expansió d’una ciutat que es troba en un període d’ebullició econòmica i social. El següent capítol, de José Ignacio Muro, versa ja sobre la cartografia militar del període comprès entre la creació de la Mancomunitat i la proclamació de la Segona República, en l'elaboració de la qual tingué una intervenció destacada Vicenç Martorell. Aquesta producció constitueix un antecedent directe de la cèlebre cartografia desenvolupada pel mateix Martorell ja des de l’ajuntament de Barcelona en les dècades centrals del segle XX. Luis Urteaga i José Ignacio Muro són, com d’altres autors del volum -Meritxell Gisbert, Carme Montaner i Francesc Nadal, membres del Grup d’Estudis d'Història de la Cartografia, que tan activament treballa a la Universitat de Barcelona. 

Per tancar el volum, l’arquitecte Joaquim Calafí i l’enginyer Lluís Sanz expliquen el pas de la cartografia analògica a la digital en l’ajuntament de Barcelona, en un treball que té l’interès afegit de la implicació directa i personal dels autors en bona part dels episodis que descriuen. En aquest període queda fora de l’àmbit d’estudi, potser de manera inevitable, la cartografia suscitada per l’expansió de la ciutat durant el darrer mig segle, quan, tal com dèiem a l’inici, les dinàmiques metropolitanes han superat abastament els límits municipals per integrar territoris molt més amplis. El canvi d’escala de la ciutat ha generat nova cartografia no ja estrictament barcelonina, que obligarà segurament als historiadors futurs a ampliar també el seu àmbit d’anàlisi.

El llibre, de bella factura i excel·lentment il·lustrat, és el segon d’una sèrie sobre la cartografia barcelonina iniciada ara fa quatre anys per la publicació d’un primer volum, Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona, editat per Carme Montaner i Francesc Nadal. Les institucions impulsores, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’Institut Cartogràfic i Geològic, ja anuncien unes terceres jornades i un nou volum per a un futur proper. Els estudiosos de la cartografia i tots els ciutadans interessats en la història i el futur de la ciutat trobaran, doncs, en aquesta col·lecció, una eina nova i imprescindible per al coneixement i reflexió sobre Barcelona i els seus mapes. 

L’organització territorial: visions geogràfiques i jurídiques

Mapa dels Corregiments.
Relació copiada d'un manuscrit del segle XVIII 
[Pau Vila], Arxiu de la Ponència d'Estudi sobre la 
Divisió Territorial de Catalunya, 1931-1933

 

 El proper mes de maig es celebraran les eleccions municipals, que comportaran també la renovació dels òrgans de govern dels ens locals de segon nivell (comarques, diputacions, àrea metropolitana de Barcelona). Es clourà així un nou mandat institucional sense que la reforma profunda de l’administració local catalana, tantes vegades assajada i fracassada, hagi pogut acomplir-se.

En efecte, portada a l’atzucac per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, la implantació de les vegueries com a ens locals destinats a substituir les diputacions sobre unes noves demarcacions territorials ha quedat ajornada sine die com, de fet, ha reconegut el Parlament de Catalunya a través de la Llei 4/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 30/2010 de vegueries. D’altra banda, tampoc ha prosperat fins ara el projecte de Llei de Governs Locals, aprovat pel Govern de la Generalitat i tramès al Parlament el mes de juliol de 2013.

En aquest context, les principals innovacions que s’hauran produït en la present legislatura hauran estat la lenta consolidació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’aprovació de la nova llei del règim especial de l’Aran, el mes de gener de 2015. Allò que, en canvi, s’ha aprovat amb contundència ha estat la modificació de la legislació estatal, a través de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, que obre notables incògnites sobre el manteniment de les competències municipals i autonòmiques, enforteix el paper de les diputacions i planteja dubtes fundats sobre la possibilitat de conservar del caràcter públic de bona part dels serveis locals.

Sobre aquest conjunt de temes acaba d’aparèixer un número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Es tracta de la publicació de les ponències presentades en la Jornada L’organització territorial dels ens locals,  organitzada per la Societat i la Diputació de Barcelona el dia 28 de gener de 2014.

El principal interès de la publicació és la voluntat de conjugar visions geogràfiques i jurídiques sobre l’organització territorial. Així, cada un dels aspectes de la qüestió és tracta, de manera separada i complementària, per un geògraf i un jurista: EnricMendizàbal i Joaquim Ferret sobre el mapa municipal; Robert Casadevall i Enric Argullol, sobre vegeuries i províncies; Jaume Font i Josep Ramon Fuentes, sobre les comarques; i Oriol Nel·lo i Jaume Renyer, sobre les realitats metropolitanes. Unes conclusions de Jesús Burgueño, editor de la revista, i els parlaments de Xavier Forcadell, coordinador de la Diputació, i Josep Oliveras, president de la Societat, completen el dossier, que serà llegit amb profit per tots aquells interessats en les realitats i les incerteses de l’organització territorial de Catalunya.

Creixement econòmic i desigualtat social

Proporció de tots els ingressos detentat per l'1% més ric 
de la població dels Estats Units d''Amèrica
Font: The Increasingly Inequal United States ofAmerica. Income Inequality by State, 1917-2012,
 Washington, Economic Analysis Research Network 

Les expectatives de que el conjunt de les economies del sud d’Europa puguin retornar a experimentar enguany un moderat creixement fa necessari reflexionar sobre si aquest fet pot representar, per ell mateix, una inflexió a la tendència cap a l’increment de les desigualtats socials. Com sabem, aquesta ha estat un dels trets més característics i rellevants en l’evolució de les economies occidentals durant els darrers anys i ha estat explicada, en moltes ocasions, per part de responsables polítics i analistes com una conseqüència de la crisi.

De fet, les dades disponibles, coincideixen a confirmar de manera contundent l'existència i el vigor d'aquesta tendència durant els darrers anys, tant pel que fa a la distribució dels ingressos com de la riquesa. Així, per exemple, l'OECD (2014) en el seu Income Inequality Update, basat en la OECD Income Distribution Database, conclou que, durant primers cinc anys de la crisi econòmica (2007-2011), en els països que formen part de l'organització "la distribució d'ingressos entre capital i treball s'ha fet més desigual". L'informe alerta sobre el fet que en l'actual conjuntura "les llars més pobres tendeixen a perdre més i a guanyar menys", de manera que la desigualtat social s'incrementa de forma accentuada en la gran majoria dels països membres i, amb especial intensitat, en aquells "més afectats per la crisi: Espanya, Irlanda, Grècia, Estònia i Islàndia" (però també a França i Eslovènia).

Resultaria erroni, però, considerar que el fenomen afecta només als països més rics i associar l'increment de la desigualtat únicament als efectes de la crisi sobre els ingressos. El Global Wealth Report i el Global Wealth Data Box, elaborats pel Credit Suisse Research Institute, que ofereixen dades sobre la distribució de la riquesa per al conjunt de països del món i faciliten una perspectiva temporal més àmplia, permeten constatar com l'increment de la desigualtat és un fenomen d'abast planetari i de llarga durada. Tant és així, que la mateixa institució financera helvètica afirma que "una combinació de factors va provocar que la desigualtats en la riquesa tendissin a disminuir durant bona part del segle XX, suggerint el naixement d'una nova era. Aquesta tendència ara sembla haver-se aturat i, possiblement invertit”. D’aquesta manera, segons les seves dades, el 10% de la població mundial posseiria avui el 87,4% de la riquesa total i l'1% més ric concentraria pràcticament la meitat de la riquesa del planeta, és a dir el 48,2% del total (CSRI, 2014b: 124).

Les dades específiques per als Estats Units d'Amèrica que acaba de publicar el Economy Policy Institute (Estelle Sommeiller y Mark Price, The Incresingly Inequal United States of America, 2015), confirmen aquesta dinàmica i indiquen que "la desigualtat retorna a nivells no vistos des de finals dels anys vint [del segle passat]", aspecte que ja va ser mostrat per Thomas Piketty en el seu monumental Le Capital au XXIe siècle i denunciat per Joseph Stiglitz a The price of inequality. Tanmateix, allò que en la conjuntura actual resulta particularment interessant de les dades relatives als Estats Units -país que ha antecedit Europa en el retorn al creixement- és que els beneficis del creixements econòmic tendeixen a beneficiar cada vegada més (i sovint exclusivament) als sectors benestants de la població. Així, l’anàlisi de l’evolució de tots els ingressos per a l’1% més ric i el 99% restant durant els tres primers anys de la recuperació econòmica als Estats Units, 2009-2012, mostra com “després de que ingressos de tots els nivells es reduïssin com a conseqüència de la gran recessió, d’ençà de l’inici de la recuperació el creixement de l'ingrés ha estat particularment desigual, amb la captura per part de l'1% més ric d’una porció alarmant de creixement econòmic. De fet, durant aquest període, l’ingrés mitjà del 99% restant de la població en els Estats Units ha disminuït (en 0,4%). En contrast, l'ingrés mitjà del 1% més ric ha augmentat un 36,8%. En resum, només l’1% més ric hi ha guanyat amb la recuperació econòmica”.

Als Estats Units, doncs, el retorn al creixement econòmic no sembla haver suposat una reducció de les desigualtats. Ans al contrari, ha comportat una aprofundiment de la tendència al seu augment que es detecta d’ençà dels anys setanta. L’increment de les desigualtat apareix doncs no com un fenomen conjuntural, associat a la crisi econòmica, sinó com una tendència de llarga durada associada al retrocés dels sistemes redistributius i l'impuls de les polítiques neoliberals a escala mundial. Caldrà tenir aquestes qüestions particularment en compte a l’hora d’avaluar els beneficis socials del creixement econòmic que ara sembla apuntar en el sud d’Europa.

Cicle electoral: segregació urbana i participació política

Relació entre la intensitat de segregació urbana i la participació electoral.
Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010. Mitjana de participació total = 100.
Font: Barris i Crisi.

Davant l’intens cicle electoral de l’any 2015, resulta segurament d’interès recordar la relació entre la segregació urbana i el comportament electoral. En efecte, com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, la separació dels grups socials sobre el territori en funció de la seva renda té un reflex clar tant en la participació com en l’expressió de les preferències electorals. Així, per citar només un dels trets més visibles d'aquesta relació, s’ha demostrat reiteradament que les seccions censals i municipis on es concentren els grups amb menor nivell de renda solen presentar unes taxes de d’abstenció més altes que la resta.

Si, com han evidenciat diversos estudis recents, a Barcelona, Catalunya i a Espanya la situació econòmica dels darrers anys ha fomentat  la tendència a la segregació urbana, sembla que les forces polítiques que en resulten més afectades haurien de parar especial atenció a aquesta dinàmica, tant per pal·liar-ne els efectes polítics a curt termini com per fer front a les seves causes econòmiques, socials i urbanístiques a mitjà i a llarg terme.

La qüestió té una rellevància molt acusada tant des del punt de vista electoral com de l’organització ciutadana i afecta de manera decisiva tant els resultats electorals com les polítiques que se’n deriven. L’estudi Barris i Crisi, elaborat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport del programa Recercaixa, ofereix clarícies interessants per tal d’aproximar-se a la mesura i la reflexió sobre el fenomen.

Com es recordarà, una de les aportacions de l’estudi –coordinat pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué, l’economista Eduard Jiménez i el geògraf Oriol Nel·lo- és la identificació de les àrees urbanes on es concentren les situacions més extremes de segregació urbana, és a dir, aquelles més especialitzades en la residència de la població amb rendes molt altes o molt baixes. Doncs bé, si es classifiquen les seccions censals de Catalunya en tres categories d’acord amb la seva relació amb la segregació (de manera que hom agrupi separadament les que apleguen de manera prioritària els grups més benestants, el menys benestants i les intermèdies) i es creua aquesta classificació amb el comportament electoral s’obtenen resultats ben reveladors.

Així, si, per exemple, hom pren la taxa de participació de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 i la posa en relació amb les 5.000 seccions censals aplegades segons les característiques de segregació urbana s’obtenen els resultats que s’evidencien en el gràfic adjunt:

a) Hi ha una notable correlació entre la intensitat de segregació i la participació electoral.

b) La pràctica totalitat de les seccions censals on predomina la població amb el menor nivell de renda tenen una elevada taxa d’abstenció, de manera que gairebé en tots els casos la seva participació electoral es troba per sota de la mitjana catalana.  

c) Per contra, les taxes de participació més altes se situen en les seccions afectades per segregació superior, és a dir, aquelles que concentren de manera molt homogènia la població amb alts nivells de renda.

c) Finalment, les seccions menys especialitzades socialment i amb nivells intermedis de renda mitjana tenen comportaments electorals més propers a la mitjana.

Les diferències de participació electoral són doncs una expressió de la segregació urbana. Però, a més, la segregació urbana influencia i condiciona els resultats dels processos electorals. Aquest darrer aspecte és particularment decisiu i preocupant per aquells que voldrien una democràcia més plena. Fer front a les causes i els efectes de la segregació no és només una exigència social peremptòria sinó també un repte democràtic essencial.

Bases per a la planificació i gestió de la mobilitat a Menorca

El proper dia 29 de gener es celebrará la Jornada de Cloenda de l'exercici troncal d'Ordenació del Territori del Màster d'Estudis Territorials i de la Població de la Universitat Autònoma de Barcelona (l'acte tindrà lloc a les 16h a la Sala de Graus de ña Facultat de Lletres). Enguany l'exercici ha consistit en l'elaboració d'unes Bases per al planejament i gestió de la mobilitat a l’illa de Menorca. Les Bases han estat elaborades per un equip de 32 participants en el Màster, guiat per un cos docent integrat per 10 professors.

L’objectiu de l’exercici ha consistit en elaborar un document de planejament sobre una problemàtica i un territori concrets. Aquest document reuneix tots els elements constitutius d’un instrument de planejament que hagués de ser efectivament tramitat i aprovat: el reconeixement territorial, l’anàlisi de la problemàtica concreta de la mobilitat, la diagnosi i la definició dels criteris i objectius, i, finalment la formulació de la proposta projectual. El document es clou amb l’enunciat i el desenvolupament de 23 propostes en matèria de mobilitat que podrien ser desenvolupades a través 55 projectes.

Des del punt de vista conceptual, el projecte ha partit de la noció de la mobilitat com una expressió de les dinàmiques socials sobre el territori. Així, els patrons de mobilitat són  configurats per les realitats físiques, l’estructura dels assentaments, les relacions econòmiques i socials, la tecnologia i els recursos disponibles, la traça i les prestacions de les infraestructures, els serveis de transport i el marc jurídico-administratiu. La perspectiva adoptada és, doncs, aquella que entén que la planificació i la gestió de la mobilitat no ha de tenir com a únic objectiu el servir la demanda, sinó també contribuir a vertebrar el territori, preservar el paisatge, estalviar els recursos i contribuir a modificar els comportaments socials en una perspectiva de major sostenibilitat i equitat. 

L’estratègia docent de l’exercici troncal ha consistit en integrar els quatre mòduls que integren la docència del primer semestre del Màster –Temes Avançats; Ordenació del Territori; Sistemes d’Informació Geogràfica i Paisatge; Ciutat i Espais Metropolitans- en un únic programa comú. D'aquesta manera, el contingut de les matèries, tant el conceptual com l’instrumental, ha estat organitzat al voltat de l’exercici i ha constat de dues parts ben diferenciades: en la primera -corresponent las mesos d’octubre i novembre- s’han bastit les bases conceptuals i de coneixement, mentre que la segona -en els mesos de desembre i gener- ha consistit essencialment en els tallers, presentacions i debats de l’equip relatius a l’avaluació de la problemàtica, la seva diagnosi, els criteris d’actuació i el contingut de les propostes. 

Les característiques del programa han estat doncs les de fomentar una aproximació transversal al tema tractat, tot posant-lo en relació amb el conjunt de qüestions que incideixen en la mobilitat i considerant tots els modes de transport que concorren tant en la mobilitat interna com externa: els transports aeri i marítim, el transport privat dels residents i dels visitants, el transport públic i discrecional, els desplaçaments en bicicleta i a peu. Els participants s’han organitzat en equips de treball per fer l’anàlisi territorial i les propostes relatives cadascun d’aquest modes de transport, de tal manera que la segona característica principal de l’exercici és la del treball d’equip col·lectiu, tal com correspon a qualsevol document de planejament. En tercer lloc, per a molts dels participants, procedents de 5 països diversos i amb experiències formatives variades, aquest ha estat el primer contacte amb la planificació de la mobilitat, i per tant, l’exercici ha tingut també un caràcter de learning by doing, amb els avantatges i inconvenients que això suposa sempre. Finalment, el quart tret distintiu del programa ha volgut ser la immersió amb una realitat concreta, la de l’illa de Menorca, a través del treball de camp directe i del coneixement de la problemàtica tractada a través dels propis protagonistes. Caràcter integrat, transversalitat, treball d’equip, aprenentatge actiu i coneixement directe de la realitat han estat doncs les característiques principals que han informat l’exercici.

Al costat de la docència dels quatre mòduls ja esmentats, el programa ha comptat també amb dos cicles de conferències, que han estat essencials per tal de contextualitzar el projecte, tant des del punt de vista temàtic com territorial. Així, durant els mesos d’octubre i novembre s’ha organitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona el cicle de conferències La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori, en el que sis experts en aquest camp presentaren els aspectes principals que avui concorren en el debat sobre la mobilitat i la seva gestió. D’altra banda, entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2014, coincidint amb el període de treball de camp a Menorca, s’organitzà en els Cercle Artístic de Menorca, amb el suport de diverses entitats, el cicle de debats Mobilitat i gestió del territori a Menorca.  

El programa ha estat organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport institucional de l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Observatori Socioambiental de Menorca. Així mateix, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears  i la Xarxa Joan Lluís Vives han volgut contribuir a l’organització del treball de camp i del cicle de conferències a Ciutadella, per al qual el Cercle Artístic de Ciutadella ha ofert l’hospitalitat dels seu auditori, a la mateixa plaça del Born de la ciutat.  

La present edició del programa troncal clou el cicle triennal del programa troncal del Màster METIP iniciat l’any 2011. Aquest cicle ha estat integrat per tres exercicis de planejament que han pres com a àmbit d’estudi les Illes Balears: les Bases per a la gestió del territori a l’illade Formentera (curs 2011-2012), les Bases per a la gestió del paisatge a la Serra de Tramuntana de Mallorca (curs 2012-2013), i les Bases per a la planificació i gestió de la mobilitat a l’illa de Menorca (curs 2014-2015). Durant aquest període el programa troncal ha estat coordinat per Oriol Nel·lo i ha comptat amb un cos docent integrat pels professors Anna Badia, Àngel Cebollada, Rufí Cerdan, Carles Donat, Enric Mendizábal, Francesc Muñoz i Albert Pèlachs. El coordinador del treball de camp ha estat en les tres ocasions Jaume Mateu, de la Universitat de les Illes Balears, i el suport a la docència ha estat a càrrec de Esteve Dot (2011-2012 i 2012-2013) i Joan Carles Llurdés (2014-2015). Per al proper any el Departament de Geografia de la UAB prepara l'inici d'un nou cicle d'exercicis troncals en matèria d'ordenació del territori que estaran centrats en l'espai metropolità barceloní. 

Moscou 1937: en l’espai llegim el temps

El savi consell de l’amic llibreter ens fa reparar en el magnífic assaig de l’historiador alemany Karl Schlögel Terror y Utopía. Moscú en 1937 que acaba de publicar El Acantilado, en traducció de José Aníbal Campos. Es tracta d’una obra monumental, de 999 pàgines, l’original de la qual, Terror und Traum. Moskau 1937, fou publicat l’any 2008. 

L’objectiu de l’autor és estudiar la situació a la Unió Soviètica el 1937, l’any fatídic que marcà una inflexió en la història soviètica i mundial, en el curs del qual les purgues promogudes pel règim estalinista portaren a la detenció de prop de 2 milions de persones, 700.000 de les quals foren executades i gairebé 1,300.000 foren empresonades o enviades a camps de treball. Es tracta doncs d’un dels grans desastres històrics del segle XX, sense l’estudi de qual no es pot comprendre l’evolució posterior de la història europea i mundial, que l’autor presenta en una quarantena de quadres sobre diversos aspectes de la vida moscovita.

Qualsevol lector preocupat per l'evolució i el futur de les societats contemporànies obtindrà del llibre ensenyaments i reflexions profitoses.. Per al geògraf, a més, el mètode utilitzat per Schlögel resulta extraordinàriament interessant i rellevant, ja que parteix en molt bona mesura, de categories i consideracions espacials. D’aquesta manera, en comptes d’adoptar una narrativa cronològica i necessàriament parcial, l’autor opta per construir un fris de la vida en la capital soviètica en aquell any extraordinari. Així, com en calidoscopi, ofereix un conjunt de visions dels esdeveniments que estan tenint lloc simultàniament en la ciutat: del Pla General urbanístic de Stalin a les desfilades dels herois de l'esport; de la solidaritat amb l'Espanya republicana a les detencions massives; de la construcció del metro al processos espectacle i les execucions summàries; dels concerts del Bolshói als pisos col·lectius;...

L’ambició de Schlögel és doncs bastir una mena de cronotropos, una “narrativa de la simultaneïtat” que condensi el temps i l’acció històrica en un lloc. “El lloc garanteix la complexitat. La mirada panoràmica i estereoscòpica cerca veure-ho simultàniament, quelcom que resulta més adequat al caràcter disparitat d’aquest món que la mirada a través d’un túnel, severa i concentrada”, afirma. Hi utilitza, si ho voleu, instruments propis del cinema o de la literatura, com si es tractés del muntatge en les pel·lícules d’Eisenstein o els quadres urbans del Manhattan Transfer de John Dos Passos. Però com és obvi, l’instrument privilegiat per tal de transmetre aquesta narrativa simultània és el mapa: els mapes del Moscou projectat i els mapes del Moscou existent, els models del món futur i les representacions de la realitat contradictòria i tràgica. Mapes que en el cronotropos de Schlögel deriven la seva força interpretativa del conjunt de seqüències temporals que hi convergeixen i  els fan llegibles com si de llegendes cartogràfiques es tractés. 

Terror i Utopia. Moscú 1937 no és de cap manera un experiment aïllat en l’obra de Schlögel. Uns anys abans de la seva aparició, el 2003, havia ja publicat un altre assaig (o potser millor, una col·lecció d’assajos) titulada En l’espai llegim el temps. Sobre història de la civilització i Geopolítica (n’hi ha traducció castellana, Siruela, 2007), en el que reclama la necessitat d'aplicar el camp dels estudis històrics el spatial turn  que alguns geògrafs anglosaxons han reclamat per al conjunt de les ciències socials: “ja fa molt que s’entreveu que espacialitat i espacialització de la història humana es convertiran en el quid de la reorganització i nova configuració d’antigues disciplines des de la Geografia a la Semiòtica, de la Història a l’Art, de la Literatura a la Política. Les fonts del spatial turn brollen a doll i el corrent que nodreixen es poderós, més poderós que els dics i barreres entre disciplines”.

D’aquesta manera, la vella sentència de Fredrich Ratzel “en l’espai llegim el temps” es converteix en el lema d’unes ciències socials renovadores i renovades, de les quals el llibre sobre la tragèdia del Moscou dels anys trenta, en el que convivien, frec a frec, el terror i la utopia, n’és una mostra magnífica.