Bernardo Secchi: la ciutat dels rics i la ciutat dels pobres

El passat mes de setembre va morir Bernardo Secchi (Milà, 1934-2014), un dels urbanistes italians més reconeguts i influents de les darreres dècades. Poc abans del seu traspàs, Secchi va publicar un llibre, que seria el deu darrer, titulat La città dei ricchi e la città dei poveri (Laterza, 2013). En el volum, relativament breu, compendia, a la fi d’una carrera particularment llarga i fructífera, el seu pensament respecte la relació entre les desigualtats socials i l’urbanisme. Convé retornar sobre les seves reflexions, ara que els esdeveniments polítics semblen obrir noves possibilitats per fer front a les desigualtats amb noves polítiques urbanes.

El punt de partida de Secchi és del tot oposat a aquells que consideren que el tema de la justícia  social ha de ser un preocupació exclusiva de les polítiques econòmiques i socials: “l’urbanisme ha tingut responsabilitats fortes i precises en l’agreujament de les desigualtats i el projecte de la ciutat ha de ser un dels punts de partida de qualsevol política que es proposi eliminar-les o reduir-les”. En els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI, l’evolució econòmica i social ha fet particularment evident tant aquella responsabilitat com aquesta necessitat d’intervenció de l’urbanisme.

En efecte, un conjunt de factors -el desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica, les noves relacions de força entre els grups socials, el canvi climàtic- estan empenyent un canvi global de gran abast. I “com cada cop que l’estructura de l’economia i de la societat canvia”, diu Secchi, “la qüestió urbana torna a primer terme”. I hi torna per fer evident com la ciutat, que havia estat tradicionalment considerada un espai propici per a la redistribució social, esdevé cada vegada més desigual. Un àmbit en el qual l’aplicació de la ideologia del mercat i la retòrica de la seguretat tendeixen a separar els grups socials entre si i a excloure els qui menys tenen.

Bernardo Secchi

En aquests anys, l’urbanisme s’ha plegat cada vegada més sovint a aquest estat de coses. Ha renunciat en massa ocasions a la seva autonomia i la seva aportació crítica davant de les dinàmiques prevalents. Gairebé sembla, diu Secchi, com si de forma inconscient els urbanistes haguessin fet seus els plantejaments d’aquells artistes soviètics del anys vint que afirmaven que l’art no podia fer altra cosa que emmirallar les condicions econòmiques i les relacions socials existents. Vet aquí la paradoxa: en la present situació de crisi, l’urbanisme, tot i el seu potencial transformador, s’ha anat veient reduït més i més a adaptar-se sense mediació a les relacions de propietat i de les desigualtats que se’n deriven.

Això ha tingut conseqüències funestes. En primer lloc, perquè l’espai urbà, quan es configura al dictat de les desigualtats socials no només n’esdevé un reflex, sinó que contribueix de manera decisiva a fixar-les i ampliar-les. La riquesa de les persones, de les famílies i dels grups socials no depèn només dels seus ingressos i el seu patrimoni, o del seu capital social (els seus coneixements, les seves relacions), sinó també del seu capital espacial, és a dir, de la part de ciutat on viuen, els serveis als que poden accedir, la imatge del seu barri: “Pobre no és només la persona, la família o el grup que disposa d’uns ingressos o d’un patrimoni exigus, sinó també aquell que no disposa, ni tant sols de forma potencial, de la possibilitat d’accedir a alguns béns i serveis essencials per a la supervivència (...); que no té accés a la instrucció o a l’assistència social en les seves diverses formes i el capital espacial de la qual l’exclou dels més drets de ciutadania més elementals; que es veu estigmatitzat i ‘etiquetat’ en funció del seu lloc de residència”.

D’altra banda, en el període present, les mateixes dinàmiques urbanes, en particular el funcionament dels mercats immobiliaris, contribueixen a la financiarització de l’economia capitalista, la fan més inestable i més procliu a les crisis. Així mateix, el manteniment de grups socials cada vegada més extensos en situacions de precarietat no només  perjudica el seu benestar, sinó que dificulta el necessari consum intern. Per això, diu l’autor tot fent seu l'argument de J. Stiglitz, l’exigència d’una major equitat “troba la seva motivació no només en arguments relatius a la democràcia, avui en fortes dificultats en cada un dels països occidentals, sinó també en arguments de natura més simple, relatius a la formació d’una demanda que pugui donar un nou impuls a les diverses economies”

En aquest context, Secchi reclama el paper de l’urbanisme com a element necessari per a la regulació dels mercats. I, sobretot, com a estri imprescindible en la lluita contra les desigualtats. Reivindica doncs un urbanisme que no es plegui a les exigències dels poders econòmics, un urbanisme que no sigui un simple mirall de les relacions socials. Per això, diu, és necessari recuperar la millor tradició de l’urbanisme europeu del segle XX, aquell que a través de l’aplicació, avui tant blasmada, de les normes i els standards va aconseguir que en moltes ciutats europees “les condicions materials en les que els rics i els pobres trien de viure o es veuen constrets a fer-ho siguin menys distants entre si que els respectius ingressos i patrimoni”. Heus-ho aquí, calen “polítiques urbanes que no depenguin d’obres grans i espectaculars, sinó que intervinguin de manera difusa per garantir  porositat, permeabilitat i accessibilitat a la natura i a les persones: a tots indistintament; que canviïn la ciutat com en el passat l’han canviat altres grans crisis”. 

[Fotografies: Editori Laterza; Mellon Foundation]

Blog: quatre anys

A inicis d’aquest mes s’han acomplert quatre anys de l’existència d’aquest blog dedicat a qüestions territorials i urbanes. El número total de visites de pàgina rebudes al llarg d’aquests 48 mesos ha estat de 83.853 i hi hem compartit un total de 168 posts. Les visites procedeixen majoritàriament de l’Estat Espanyol però més d’un terç del total tenen origen en d’altres països entre els que destaquen els Estats Units i Itàlia.

En el darrer any, de maig 2014 a abril 2015, el nombre de visites ha estat de 25.558, a una mitjana superior, doncs, a les 2.000 visites de pàgina al mes. Els resultats mostren un lleu increment respecte els dels 12 mesos anteriors (maig 2013-abril 2014: 23.384) i resulten els més alts registrats fins ara.

En els darrers 12 mesos han aparegut en el blog un total de 37 posts, relatius, sempre, a l'anàlisi i la gestió del territori . Els temes més recurrents i que més atenció han suscitat han estat la segregació urbana i la desigualtat social, els efectes territorials de la crisi econòmica, el patrimoni i la seva gestió, el paisatge i els programes de rehabilitació urbana. També hem parlat d’immigració, resultats electorals, espai públic, bigdata, habitatge i béns comuns, entre d’altres. Al costat d’aquests temes, han estat així mateix nombroses les ressenyes de publicacions i les notes sobre qüestions de vida universitària.

Pel què fa a les pàgines fixes, hem reestructurat les dedicades als Llibres i Capítols de llibre, per tal de facilitar-ne la consulta. Segueix sent molt consultat l’apartat destinat a les Conferències. 

-Cotlliure. L'església i el port. 
-Santiago de Chile. Providencia des del Mapocho. 
-Porto Torres. L'antic complex petroquímic. 
-Església de Santa Eulàlia d'Alendo. Pallars Sobirà. 
-Haute Garonne. Route D622. 
-Monasterio de la Cartuja. Sevilla.
-Cap de Formentor. Mallorca. 
-Rio de Janeiro. Pao d'açúcar des Ipanema. 
-Far de Punta Nati. Menorca. 
-Serra de les Agudes des de la Coma de Burg. 
-València. Estació del Nord. 
-Lisboa. Pavelló de Portugal, Expo'98  

[Fotografies: O. Nel·lo]

   

Educació, desigualtats socials i segregació urbana

Font: Elaboració pròpia a partir de
Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2014).
Les dades procedeixen del seguiment de la cohort d’alumnes
matriculats per primera vegada a l’ESO l’any 2009-2010 en una mostra de
50 centres representativa de la diversitat del sistema educatiu

Crida l'atenció, en el debat electoral d'aquestes setmanes, l'escassa atenció que hi reben les qüestions educatives. El fet és tant més sorprenent a la ciutat de Barcelona, ​​l’Ajuntament de la qual compta amb importants competències en aquest camp. I ho és, en particular, en un moment en que l'increment de la desigualtat a la ciutat reclama amb urgència actuacions polítiques, algunes de les quals haurien de concretar-se de manera prioritària en el camp educatiu.

Ens hem referit en alguna ocasió a la relacióentre la desigualtat social, la segregació urbana i la salut de la població. La vinculació entre desigualtat i segregació, d'una banda, i sistema educatiu, de l'altra, no resulta, en absolut, menys important. Això és així, perquè les diferències en matèria educativa existents entre els diversos municipis de la metròpolis i els diversos barris de cada ciutat condicionen estretament les oportunitats i les capacitats dels ciutadans de desenvolupar els seus projectes vitals.

Per aproximar-se a la qüestió resulta útil l'informe d'avaluació del rendiment del sistema educatiu realitzat pel ConsellSuperior d'Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat. L'estudi, que té per àmbit el conjunt del territori de Catalunya, divideix els centres educatius en tres categories en funció d'allò que anomena el seu "nivell de complexitat". Els centres de "complexitat alta" es troben ubicats, de manera molt majoritària, en les àrees urbanes amb menor nivell de renda i majors nivells de segregació inferior. Doncs bé, segons l'informe "en tots els indicadors de rendiment analitzats (...) els centres de complexitat alta tenen uns resultats més desfavorables que el conjunt de centres considerats" (CSASE, 2014: 66).

Així, tal com es pot veure en la Taula 1, en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic de necessitats educatives especials que havia suspès alguna matèria instrumental a sisè de primària triplicava el dels centres de complexitat baixa. De fet, en el moment d'incorporar-se a l'Educació Secundària Obligatoria (ESO) un de cada cinc alumnes dels centres de complexitat alta es troba en aquesta situació. La diferència inicial contínua al llarg de l'ESO, de tal manera que en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic que es graduen en el mateix centre en els quatre cursos acadèmics previstos a dures penes supera la meitat, mentre arriba gairebé al 80 % en els centres de complexitat baixa. Més encara, els alumnes dels centres de complexitat alta mostren una major propensió a l'empitjorament del seu rendiment escolar al llarg de la seva escolarització i són més sovint agrupats d'acord amb el seu nivell d'aprenentatge (en el 85,7% dels casos, enfront del 64,3% en els de complexitat baixa). Aquest recorregut acadèmic en l'Educació Secundària Obligatòria troba el seu corol·lari en l'orientació acadèmica i professional futura: el percentatge dels graduats d'ESO als centres de complexitat alta que opta a la Formació Professional és 16 vegades més alt que el dels centres de complexitat baixa. Mentre la pràctica totalitat d'aquests darrers opta al batxillerat, menys de tres quarts d'aquells ho fan (CSASE, 2014: 62-63).

 Font: Elaboració pròpia a partir de Consorci d’Educació de Barcelona (2014).
*Dades provisionals

Les dades disponibles per a la ciutat de Barcelona permeten confirmar la relació entre el rendiment de l'alumnat de l'ensenyament obligatori i el territori. Tal com es pot veure en la Taula 2, el percentatge general d'estudiants graduats sobre el total dels avaluats en l'últim curs de l'ESO varia notablement segons els districtes de la ciutat. Així, en tots i cada un dels cursos compresos entre els anys acadèmics 2007/2008 i el 2013/2014, quatre districtes -Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Nou Barris i Sant Martí- se situen per sota de la mitjana de la ciutat pel que fa al percentatge d'alumnes graduats. Es tracta en tots els casos de districtes que tenen una renda mitjana per càpita inferior a la mitjana Barcelona. En l'últim any disponible (2013/2014) la distància entre el districte amb el rendiment més baix (Ciutat Vella) i el més elevat (Sarrià-Sant Gervasi) era de gairebé 18 punts percentuals. Les dades mostren, així mateix, com al llarg del període analitzat, que es correspon en bona mesura a l'impacte de la crisi econòmica, aquestes distàncies (tant entre els districtes extrems com entre el districte amb pitjors resultats i la mitjana de la ciutat) van tendir a incrementar-molt notablement, per retornar a valors similars als de l'inici en els últims exercicis.

Es podrà argumentar que allò que condiciona de manera decisiva el rendiment escolar de nens i joves és el nivell de formació dels pares i la situació econòmica del seu entorn familiar. No obstant això, a la vista de les dades, sembla innegable que la reproducció segregada dels grups socials en funció del seu lloc de residència i d'estudi no resulta indiferent a l'hora de condicionar la formació i les expectatives vitals dels joves.  Els ajuntaments no tenen res a dir-hi? Els plans de millora de barris dels què parlàvem recentment no haurien de considerar l’educació com un de seus camps principals d’actuació?

Barcelona: un pla per als barris contra la desigualtat

Avui, Barcelona ha de fer front a tres grans reptes principals: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat. No és que la ciutat no en tingui d’altres de problemes, sinó que aquest n’ha de ser considerat la causa i l’efecte principal. L’atur, la precarització, l’empobriment, la degradació ambiental, la crisi de confiança política,... Totes aquestes qüestions tenen relació directa amb les desigualtats entre els ciutadans -per raó del seu origen social o ètnic, gènere o edat- a l’hora l’accedir a l’educació, a la renda, a l’habitatge, al gaudi de la ciutat, a la possibilitat de fer-se escoltar.

Aquesta problemàtica no és nova. La història de Barcelona ha estat marcada per les tensions que se n’han derivat: “la ciutat de les bombes”, “la rosa de foc”. Tanmateix, d’ençà finals dels anys setanta del segle passat va semblar que la lluita dels veïns, l’acció de l’ajuntament democràtic i l’establiment de l’Estat del Benestar permetien anar reduint les desigualtats o, si més no, limitar-ne els efectes. Avui veiem com aquella evolució positiva es va esvaint i com a la ciutat i a l’àmbit metropolità s’afirmen i creixen desigualtats colpidores i insuportables. Donem una sola dada: entre les Corts i el Raval Sud, separades per 8 estacions de metro, la desigualtat en l’esperança de vida dels homes varia de 82 a 74 anys. Exactament 8 anys. A any per estació, si ho voleu.

D’aquí al 2025, i més enllà, la principal prioritat principal de l’ajuntament ha de ser fer front a aquest problema. No és, ben cert, que una administració local pugui resoldre’l. Cal el concurs de la Generalitat, l’Estat i la mateixa UE, com les tragèdies d’aquests dies a la Mediterrània ens assenyalen amb força. Però el govern de la ciutat pot fer molt per pal·liar els efectes de les desigualtat i, sobretot, per evitar que les diferencies de qualitat urbana entre els diversos barris contribueixin a aprofundir-la. Barcelona, per exemple, té la força i els recursos com per impulsar en la ciutat un pla de barris similar al que, amb prou èxit, va promoure la Generalitat per a tot Catalunya ara fa uns anys. No és ara el moment de plantejar-ho? 

[Article publicat al diari Ara, 25.04.2015. Fotografia: O. Nel·lo]

Ugo Mattei: béns comuns, defensa del paisatge i lluites constituents

El debat sobre els béns comuns -la seva reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.

Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari, celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza, 2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva responsabilitat.

La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren, l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés de de canvi, subjecte als avatars de la societat.  

Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política; els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la humanitat del seu entorn ecològic.

El projecte de la modernitat ha possibilitat, certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el paisatge.

Si els temps pre-moderns es caracteritzaven per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital, avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament privatitzats i malmesos.

Aquest trànsit, la producció del capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur.  De l’existència d’aquestes institucions destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke, dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la primera voldria més Estat i la segona més propietat.

Per això, la noció de béns comuns és avui radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica. Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir, institucions capaces de transformar capital en béns comuns.

D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest procés.

En efecte, resulta inconcebible que la transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat. Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis: són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure. 

Anuari Territorial de Catalunya: 10 anys

L’Anuari Territorial de Catalunya és una iniciativa de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que començà a gestar-se l’any 2002. En aquell moment, la junta de la Societat, acceptà la proposta de l’arquitecte Juli Esteban d’elaborar un “recull dels fets, les decisions i les actuacions” que es produïssin cada any a Catalunya en el camp del planejament i l’ordenació del territori. La iniciativa, que tenia com antecedent la llista Territori, promoguda pel geògraf Alexandre Tarroja des de la Diputació de Barcelona, rebé aviat el suport d’aquesta institució, al qual se sumaria, uns anys més tard, el del Govern de la Generalitat a través de diversos dels seus departaments.

L’any 2003 aparegué la primera edició de l’Anuari i de llavors ençà no ha deixar d’editar-se, en paper i online fins l’any 2009, exclusivament en aquesta darrera modalitat de llavors ençà. Es tracta doncs d’una iniciativa consolidada, que compta amb més de 13 anys d’existència i que ha esdevingut una referència essencial per a la tasca de tots els que s’ocupen de la l’estudi o la gestió del territori a Catalunya, així com de qualsevol ciutadà interessat en la sostenibilitat, l’eficiència, l’equitat i la qualitat democràtica dels processos que l’afecten.

Transformat avui en una potent plataforma online denominada Observatori dels projectes i els debats territorials a Catalunya, recull un total de més de 1.500 articles referent a una àmplia diversitat de temes (governança, medi ambient, mobilitat, plans territorials, urbanisme), en l’elaboració dels quals han intervingut, al llarg del temps, fins un total de 68 professionals. Així, com ha escrit el propi Juli Esteban, l’Anuari constitueix avui arxiu de memòria, instrument de debat i eina de coneixement de l’evolució territorial del país d'ençà d'inicis d'aquest segle.

Ara, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori acaba de publicar un interessant volum en el que es fa balanç dels deu primers anys d’existència de la iniciativa: Deu anys de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2012). Una dècada de transformacions, projectes i debats. Aquest ha estat, com és ben sabut, un període particularment intens per a les dinàmiques de transformació del territori, en el què s’ha assistit, entre d’altres fenòmens, a l’ascens i davallada del cicle immobiliari expansiu, a la paràbola del gran esforç inversor en matèria d’infraestructures ambientals i de la mobilitat, a notabilíssimes variacions en el ritme de transformació del sòl. Aquest dinamisme ha estat acompanyat d’un esclat de les iniciatives destinades a tractar de gestionar-lo (les reiterades modificacions de la legislació urbanística, l’impuls i compleció del planejament territorial, la implantació de la legislació en matèria de paisatge i de rehabilitació de barris...) , així com del debat ciutadà i els conflictes sobre l'ús i la gestió del territori, que conegueren un notabilíssim ascens en la primera dècada del segle per anar minvant posteriorment, en la situació de crisi econòmica.

L’obra, que ha estat dirigida per Mita Castañer i coordinada per Moisés Jordi i Montserrat Mercadé, dóna compte de la forma com aquest procés ha estat seguit per l’Anuari. Així, després d’uns apartats introductoris en els que s’explica la gènesi de la iniciativa, s’ofereix un repàs de l’evolució dels projectes i debats territorials al llarg de la dècada en els camps de l’urbanisme, la mobilitat, el medi ambient i la governança territorial. Tot seguit, a tall d’exemple, s’exposen deu projectes i debats territorials especialment significatius: el Quart Cinturó, el canal Segarra-Garrigues, el túnel de Bracons, la línia MAT Sentmenat-Bescanó-Biaxàs,... Finalment, s’inclouen diverses notes per a un balanç de l’Anuari des de la perspectiva dels impulsors, els redactors, els professionals, els acadèmics, les institucions i les entitats. El volum, que fou presentat el proppassat dia 19 de març a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, serà consultat amb profit per tots els interessats en l’estudis i la gestió del territori a Catalunya.

Vítor Matias Ferreira: el temps retrobat

La biografia constitueix un gènere particularment difícil. Bernard Crick, politòleg socialista, professor del Birkbeck College, que, entre altres moltes coses, fou biògraf de l'escriptor George Orwell, va deixar escrit que els dubtes i els riscos del biògraf envers el seu biografiat s'assemblen en molts casos a les que sorgeixen de la relació entre pare i fill. El biògraf, com el progenitor respecte al fill, és sovint conscient de les contradiccions, les debilitats i els errors del seu personatge, però si vol ser honest no ha d'intervenir per intentar redreçar-les. "El treball d'escriure una biografia, com l'educació d'un fill," conclou Crick, "requereix d'una barreja prolongada i estranya d'amor i distància crítica, de compromís i contenció".

"Commitment and restrain" seria doncs la màxima. Però les temptacions del biògraf de manipular el curs dels esdeveniments per adaptar-los a la seva visió del personatge o per millorar la narrativa són enormes. I si grans són les temptacions del biògraf, què no direm del memorialista, d'aquell que escriu la seva pròpia història? En confrontar-se amb la trajectòria d'un mateix, què hi ha de més fàcil que caure en l'embelliment en l'ocultació? Què hi ha de més humà que tractar de dotar la pròpia peripècia de la unitat i el sentit dels que, tan sovint, les nostres vides, manquen?

Les reflexions venen a tomb perquè acaba de presentar-se a l’Istituto de Ciências do Trabalho e da Empresa de Lisboa el llibre de memòries del sociòleg Vítor Matías Ferreira. L’autor, sota el títol proustià de Ao reencontro do tempo, hi explica la seva trajectòria professional i vital, així com la seva relació amb Lisboa i moltes altres ciutats europees. Doncs bé, a l'hora de confrontar-se amb l'exercici "atraient i inquietant" de retrobar-se amb el propi passat, Vítor Matias Ferreira aconsegueix escapar amb perícia dels riscos del biògraf i el memorialista que esmentàvem més amunt.

L'autor opta per una tècnica, diguem-ne, impressionista a través de la qual va presentant diversos moments de la seva trajectòria: París a inicis dels anys setanta, la crisi universitària portuguesa de 1962, la contradictòria experiència de la guerra colonial a Angola, la revolució d'abril i les seves conseqüències, els llargs anys de docència universitària. Els esdeveniments es presenten així, de forma no necessàriament de forma cronològica, com en un fris, sense pretensions totalitzadores o interpretatives, i és això, segurament, el què contribueix a fer-los més interessants. En algun moment de llibre, l'autor esmenta la connexió entre el naixement de la perspectiva arquitectònica i l'enfortiment de certes formes de poder polític. Fent un parangó, podríem afirmar que Vítor Matias Ferreira renúncia al poder que li confereix la perspectiva del temps per fabricar la seva pròpia biografia. 

Més enllà dels fets narrats, hom diria que en cada un dels episodis d'aquesta narrativa el tema central és el de la formació de la subjectivitat de l’autor, i, a partir d'aquí, de la construcció d'una mirada pròpia sobre el món i sobre un mateix. El lector mai sabrà si el mètode obeeix al caràcter de l’escriptor o si es tracta d'un artifici de tècnica narrativa, però en tot cas, en comptes de trobar-se confrontat a l'habitual exercici de jactància, justificació o auto-commiseració, assisteix als avatars, molt més interessants, de la formació d'un subjecte en un context històric determinat. Així, més que com unes memòries, el llibre, tot i haver estat escrit tants anys després de molts dels fets narrats, podria ser llegit com les pàgines d'un dietari.

No ens correspon pas tractar de sintetitzar el personatge (o persona) que emergeix d'aquestes pàgines. Podríem indicar, tanmateix, allò que potser podria ser una clau de lectura. En algun passatge del llibre Vítor Matias Ferreira al·ludeix al sempitern debat de l'esquerra sobre la conveniència o no de participar en les institucions, de situar-se dins o fora del sistema. En fer-ho recorda una vella màxima que atribueix a Jean-Luc Godard: "Le probleme n'est pas d'être là. Le probleme est d'y être en y étant autrement". Passant del plànol polític al pla personal, penso que aquest "estar i estar diversament" -estar diversament en la revolta universitària, en la guerra colonial, a la Sorbona de l'escolasticisme estructuralista, en les contradiccions de la reforma agrària alentejana- conté una de les claus, singular i interessant, de la trajectòria personal narrada en el llibre.

L'altre protagonista del llibre és la ciutat. L'autor ha confessat diverses vegades la seva "fascinació" per la ciutat. Al seu estudi ha dedicat, sens dubte, els millors anys de la seva vida acadèmica i intel·lectual. El llibre dóna compte, com correspon, dels fruits d'aquesta trajectòria. Així, al fil de l'exposició, el lector veurà aparèixer les obres majors de l'autor, en bona part referides a la capital portuguesa. Entre elles destaquen: A Cidade de Lisboa: da Capital do Impéro a Centro da Metrópole, que recull bona part de la seva tesi doctoral; Lisboa, a Metrópole e o Rio i A Cidade da Expo'98. Uma reconversao na Front Riberinha da Lisboa?, publicades ambdues en la segona meitat dels anys noranta, segurament un dels períodes més fecunds de la seva executòria; la direcció, des dels seus inicis de la revista Cidades: Comunidades e Territórios; i finalment, Fascínio da Cidade. Memoria e Projeto da Urbanidade, obra de maduresa.

Però l'autor fuig de l'enumeració dels mèrits universitaris i del recompte de l'ascens pels prolixos graus confucians d'acadèmia. Més encara, té especial cura en no tractar d'oferir una mena de reader's digest de les seves aportacions. Al contrari, al llarg de tot el volum hi ha reiterades crides a no apartar-se del projecte traçat: "torno a recordar, un cop més, que l'objectiu d'aquest text és el d'una narrativa memorial i no el desenvolupament d'una anàlisi sociològica". El llibre tracta doncs més de les raons del seu interès -de la seva fascinació- per la ciutat i el seu compromís polític i vivencial amb ella, que no pas de les conclusions de tants anys dedicats a l'estudi.

Així, l'explicació de l'estudi de la ciutat s'empelta amb la narració dels intents de l'autor (sovint frustrants i insatisfactoris) de participar en el seu govern: des de la gestió de la qüestió de l'habitatge, al costat de Nuno Portas, durant el període revolucionari, fins a la seva implicació ja esmentada en la reforma agrària o la seva participació en l'Assemblea Municipal de Lisboa, entre 1989 i 1997, de la mà de Jorge Sampaio.

La ciutat és, doncs, per Vítor Matias Ferreira estudi, compromís i també vivència personal. Una vivència que es plasma en aquells que són sens dubte uns dels capítols més atractius del volum: la narració dels seus viatges en múltiples ciutats europees (Madrid, Barcelona, ​​Venècia, Amsterdam, Milà, Roma, Londres, París, Berlín, Viena, ...). Si es vol, aquesta part de l'obra pot ser llegida, justament, com un llibre de viatges. Així és, sempre que es tinguin en compte dues premisses. En primer lloc, que l'autor s'adhereix a la noció segons la qual qualsevol viatge geogràfic és també, i potser sobretot, un periple per la pròpia ment. En segon lloc, que, per a ell, l'interès central dels viatges rau moltes vegades en el fet de comptar amb amistats a les ciutats visitades, i és precisament això, la presència d'afectes i relacions, el que omple de sentit i interès la urbs.

Per això, potser algú podria dir: "parla més de persones que de ciutats". Però s'equivocaria en plantejar els dos termes com alternatius. Per a Vítor Matias Ferreira la ciutat són les persones. D'això tracta precisament el llibre: d'una persona que, fascinada, ha tractada d'entendre la ciutat, i, a través de la ciutat, d'entendre’s també a si mateix.

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori. 

Barcelona: els mapes d’una ciutat en expansió

La Barcelona contemporània inicià el seu procés d’expansió ben abans de trencar el clos de les muralles, a mitjans del segle XIX. De fet, ja en el setcents el dinamisme econòmic i social fou prou fort com per anar omplint els terrenys compresos dins els murs medievals i empènyer l'inici, tot i les servituds militars, de la progressiva conquesta del Pla. Tres segles més tard, aquell procés d’expansió de la urbanització i de les relacions urbanes ha portat a la configuració d’una regió metropolitana de 5 milions d’habitants i a la integració, de fet, de tot el territori català en un única gran ciutat, discontínua pel què fa a la ocupació del sòl, però estretament interdependent pel què fa als fluxos i a les relacions.

La representació cartogràfica ha estat un element clau en aquest procés d’expansió. Tant per donar-ne constància i representar-lo, com per projectar-lo i prefigurar-lo. Així, la cartografia de l’expansió barcelonina és alhora representació de la ciutat i model al qual s’aspira que la ciutat s’adapti, de tal manera que els mapes són tant un testimoni del creixement urbà, com de les de les esperances, les contradiccions, els esforços i les lluites d’interessos que l’han impulsat.

Aquest són alguns dels temes que s'aborden en el volum Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió, que acaben de publicar conjuntament l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. L’obra, compilada i editada per Ramon Grau i Carme Montaner, aplega les recerques presentades a les Segones Jornades d’Història de la cartografia de Barcelona, celebrades el mes d’octubre de l’any 2012.

En total s’hi reuneixen un total d’11 treballs que permeten realitzar un recorregut per bona part dels episodis senyers de la cartografia del període. El volum s’obre amb una introducció dels editors, seguida de sengles capítols del geòleg Ferran Colombo i de l’arqueòleg J. Oriol Granados que versen, respectivament, sobre l’evolució de les cartografies geològica i arqueològica al llarg del període estudiat.

A partir d’aquí, els capítols segueixen una ordenació cronològica. La geògrafa Meritxell Gisbert i la historiadora Marina Lopez estudien aspectes diversos i destacats de la cartografia setcentista. Així Gisbert explica la successió de mapes relatius a la pugna sobre els terrenys de la Granota i el Joncar, a llevant de la Ciutadella, clau per al control de l’entorn de la ciutat. Pel seu costat, López estudia, a partir del mapes d’alineacions del darrer terç del XVIII i primers anys del XIX, l’altre cara de la moneda, és a dir, la forma com la densificació portes endins comporta la necessitat d’establir un nou ordre urbanístic en l'espai construit.

El tema de l’expansió de la ciutat és, també, no caldria dir-ho, la qüestió central del treball de l’historiador Ramon Grau sobre allò que ell anomena “l’empresa cartogràfica” d’Ildefons Cerdà. Grau aborda el tema parant sobretot esment a la formació del famós plànol topogràfic de l’enginyer i al seu “plano particulario” de gestió urbanística. Especialment interessant i innovadora resulta la comparació de les cotes naturals que emergien de l’anàlisi topogràfica amb les que s’haurien derivat de la urbanització inicialment previstes en el projecte Cerdà, que haurien obligat a unes destacadíssimes modificacions del terreny. Pel seu costat, el geògraf Francesc Nadal estudia la cartografia de la vila de Gràcia, durant el període de la seva efímera independència municipal, entre 1850 i 1897, cartografia motivada també, és clar, per la expansió urbana. Un dels aspectes més rellevants que s'hi dirimeix és el de la pugna sobre la connexió del clavegueram gracienc amb el de Barcelona, conflicte en el que intervingué, entre d’altres, Pere Garcia Fària i que, trasllueix, com en un microcosmos, els problemes clàssics de la expansió metropolitana i la fragmentació administrativa dels espais urbans.

Els dos treballs següents versen, respectivament, sobre la cartografia militar de les darreres dècades del dinou i de les primeres del vint. En primer lloc, Luis Urteaga presenta diversos exemples de cartografia militar produïda en el sexenni revolucionari i en els primers anys de la restauració, tot explicant la seva relació amb la resistència de les autoritats militars per cedir a la ciutat terrenys que consideraven propis i, de nou, amb l’expansió d’una ciutat que es troba en un període d’ebullició econòmica i social. El següent capítol, de José Ignacio Muro, versa ja sobre la cartografia militar del període comprès entre la creació de la Mancomunitat i la proclamació de la Segona República, en l'elaboració de la qual tingué una intervenció destacada Vicenç Martorell. Aquesta producció constitueix un antecedent directe de la cèlebre cartografia desenvolupada pel mateix Martorell ja des de l’ajuntament de Barcelona en les dècades centrals del segle XX. Luis Urteaga i José Ignacio Muro són, com d’altres autors del volum -Meritxell Gisbert, Carme Montaner i Francesc Nadal, membres del Grup d’Estudis d'Història de la Cartografia, que tan activament treballa a la Universitat de Barcelona. 

Per tancar el volum, l’arquitecte Joaquim Calafí i l’enginyer Lluís Sanz expliquen el pas de la cartografia analògica a la digital en l’ajuntament de Barcelona, en un treball que té l’interès afegit de la implicació directa i personal dels autors en bona part dels episodis que descriuen. En aquest període queda fora de l’àmbit d’estudi, potser de manera inevitable, la cartografia suscitada per l’expansió de la ciutat durant el darrer mig segle, quan, tal com dèiem a l’inici, les dinàmiques metropolitanes han superat abastament els límits municipals per integrar territoris molt més amplis. El canvi d’escala de la ciutat ha generat nova cartografia no ja estrictament barcelonina, que obligarà segurament als historiadors futurs a ampliar també el seu àmbit d’anàlisi.

El llibre, de bella factura i excel·lentment il·lustrat, és el segon d’una sèrie sobre la cartografia barcelonina iniciada ara fa quatre anys per la publicació d’un primer volum, Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona, editat per Carme Montaner i Francesc Nadal. Les institucions impulsores, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’Institut Cartogràfic i Geològic, ja anuncien unes terceres jornades i un nou volum per a un futur proper. Els estudiosos de la cartografia i tots els ciutadans interessats en la història i el futur de la ciutat trobaran, doncs, en aquesta col·lecció, una eina nova i imprescindible per al coneixement i reflexió sobre Barcelona i els seus mapes. 

L’organització territorial: visions geogràfiques i jurídiques

Mapa dels Corregiments.
Relació copiada d'un manuscrit del segle XVIII 
[Pau Vila], Arxiu de la Ponència d'Estudi sobre la 
Divisió Territorial de Catalunya, 1931-1933

 

 El proper mes de maig es celebraran les eleccions municipals, que comportaran també la renovació dels òrgans de govern dels ens locals de segon nivell (comarques, diputacions, àrea metropolitana de Barcelona). Es clourà així un nou mandat institucional sense que la reforma profunda de l’administració local catalana, tantes vegades assajada i fracassada, hagi pogut acomplir-se.

En efecte, portada a l’atzucac per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, la implantació de les vegueries com a ens locals destinats a substituir les diputacions sobre unes noves demarcacions territorials ha quedat ajornada sine die com, de fet, ha reconegut el Parlament de Catalunya a través de la Llei 4/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 30/2010 de vegueries. D’altra banda, tampoc ha prosperat fins ara el projecte de Llei de Governs Locals, aprovat pel Govern de la Generalitat i tramès al Parlament el mes de juliol de 2013.

En aquest context, les principals innovacions que s’hauran produït en la present legislatura hauran estat la lenta consolidació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’aprovació de la nova llei del règim especial de l’Aran, el mes de gener de 2015. Allò que, en canvi, s’ha aprovat amb contundència ha estat la modificació de la legislació estatal, a través de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, que obre notables incògnites sobre el manteniment de les competències municipals i autonòmiques, enforteix el paper de les diputacions i planteja dubtes fundats sobre la possibilitat de conservar del caràcter públic de bona part dels serveis locals.

Sobre aquest conjunt de temes acaba d’aparèixer un número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Es tracta de la publicació de les ponències presentades en la Jornada L’organització territorial dels ens locals,  organitzada per la Societat i la Diputació de Barcelona el dia 28 de gener de 2014.

El principal interès de la publicació és la voluntat de conjugar visions geogràfiques i jurídiques sobre l’organització territorial. Així, cada un dels aspectes de la qüestió és tracta, de manera separada i complementària, per un geògraf i un jurista: EnricMendizàbal i Joaquim Ferret sobre el mapa municipal; Robert Casadevall i Enric Argullol, sobre vegeuries i províncies; Jaume Font i Josep Ramon Fuentes, sobre les comarques; i Oriol Nel·lo i Jaume Renyer, sobre les realitats metropolitanes. Unes conclusions de Jesús Burgueño, editor de la revista, i els parlaments de Xavier Forcadell, coordinador de la Diputació, i Josep Oliveras, president de la Societat, completen el dossier, que serà llegit amb profit per tots aquells interessats en les realitats i les incerteses de l’organització territorial de Catalunya.

Creixement econòmic i desigualtat social

Proporció de tots els ingressos detentat per l'1% més ric 
de la població dels Estats Units d''Amèrica
Font: The Increasingly Inequal United States ofAmerica. Income Inequality by State, 1917-2012,
 Washington, Economic Analysis Research Network 

Les expectatives de que el conjunt de les economies del sud d’Europa puguin retornar a experimentar enguany un moderat creixement fa necessari reflexionar sobre si aquest fet pot representar, per ell mateix, una inflexió a la tendència cap a l’increment de les desigualtats socials. Com sabem, aquesta ha estat un dels trets més característics i rellevants en l’evolució de les economies occidentals durant els darrers anys i ha estat explicada, en moltes ocasions, per part de responsables polítics i analistes com una conseqüència de la crisi.

De fet, les dades disponibles, coincideixen a confirmar de manera contundent l'existència i el vigor d'aquesta tendència durant els darrers anys, tant pel que fa a la distribució dels ingressos com de la riquesa. Així, per exemple, l'OECD (2014) en el seu Income Inequality Update, basat en la OECD Income Distribution Database, conclou que, durant primers cinc anys de la crisi econòmica (2007-2011), en els països que formen part de l'organització "la distribució d'ingressos entre capital i treball s'ha fet més desigual". L'informe alerta sobre el fet que en l'actual conjuntura "les llars més pobres tendeixen a perdre més i a guanyar menys", de manera que la desigualtat social s'incrementa de forma accentuada en la gran majoria dels països membres i, amb especial intensitat, en aquells "més afectats per la crisi: Espanya, Irlanda, Grècia, Estònia i Islàndia" (però també a França i Eslovènia).

Resultaria erroni, però, considerar que el fenomen afecta només als països més rics i associar l'increment de la desigualtat únicament als efectes de la crisi sobre els ingressos. El Global Wealth Report i el Global Wealth Data Box, elaborats pel Credit Suisse Research Institute, que ofereixen dades sobre la distribució de la riquesa per al conjunt de països del món i faciliten una perspectiva temporal més àmplia, permeten constatar com l'increment de la desigualtat és un fenomen d'abast planetari i de llarga durada. Tant és així, que la mateixa institució financera helvètica afirma que "una combinació de factors va provocar que la desigualtats en la riquesa tendissin a disminuir durant bona part del segle XX, suggerint el naixement d'una nova era. Aquesta tendència ara sembla haver-se aturat i, possiblement invertit”. D’aquesta manera, segons les seves dades, el 10% de la població mundial posseiria avui el 87,4% de la riquesa total i l'1% més ric concentraria pràcticament la meitat de la riquesa del planeta, és a dir el 48,2% del total (CSRI, 2014b: 124).

Les dades específiques per als Estats Units d'Amèrica que acaba de publicar el Economy Policy Institute (Estelle Sommeiller y Mark Price, The Incresingly Inequal United States of America, 2015), confirmen aquesta dinàmica i indiquen que "la desigualtat retorna a nivells no vistos des de finals dels anys vint [del segle passat]", aspecte que ja va ser mostrat per Thomas Piketty en el seu monumental Le Capital au XXIe siècle i denunciat per Joseph Stiglitz a The price of inequality. Tanmateix, allò que en la conjuntura actual resulta particularment interessant de les dades relatives als Estats Units -país que ha antecedit Europa en el retorn al creixement- és que els beneficis del creixements econòmic tendeixen a beneficiar cada vegada més (i sovint exclusivament) als sectors benestants de la població. Així, l’anàlisi de l’evolució de tots els ingressos per a l’1% més ric i el 99% restant durant els tres primers anys de la recuperació econòmica als Estats Units, 2009-2012, mostra com “després de que ingressos de tots els nivells es reduïssin com a conseqüència de la gran recessió, d’ençà de l’inici de la recuperació el creixement de l'ingrés ha estat particularment desigual, amb la captura per part de l'1% més ric d’una porció alarmant de creixement econòmic. De fet, durant aquest període, l’ingrés mitjà del 99% restant de la població en els Estats Units ha disminuït (en 0,4%). En contrast, l'ingrés mitjà del 1% més ric ha augmentat un 36,8%. En resum, només l’1% més ric hi ha guanyat amb la recuperació econòmica”.

Als Estats Units, doncs, el retorn al creixement econòmic no sembla haver suposat una reducció de les desigualtats. Ans al contrari, ha comportat una aprofundiment de la tendència al seu augment que es detecta d’ençà dels anys setanta. L’increment de les desigualtat apareix doncs no com un fenomen conjuntural, associat a la crisi econòmica, sinó com una tendència de llarga durada associada al retrocés dels sistemes redistributius i l'impuls de les polítiques neoliberals a escala mundial. Caldrà tenir aquestes qüestions particularment en compte a l’hora d’avaluar els beneficis socials del creixement econòmic que ara sembla apuntar en el sud d’Europa.